Joan Figuera: “Som una policia de referència, robusta i professional”

Comissari Joan Figuera LópezComissari Joan Figuera López des del 2009, nascut a Barcelona l’any 1961, és llicenciat en Ciències de la Comunicació (UAB) i màster en Polítiques Públiques de Seguretat (UOC). Va ingressar al cos de Mossos d’Esquadra a la primera promoció -enguany ha fet 35 anys- . Durant la seva llarga i intensa carrera professional ha treballat, entre altres serveis, a sis de les nou regions policials. Actualment és el cap de la Sala Central de Comandament.

Amb els anys que fa que va entrar a la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra (PG-ME) i en les categories i destinacions en què ha treballat, com veu l’evolució d’aquest cos policial els darrers anys?

Al llarg d’aquests anys hem desenvolupat un cos de policia des de gairebé zero! La primera promoció va ser l’inici del que avui som. Durant aquests anys hem passat per diferents fases de desenvolupament i per diverses “crisis de creixement”, lògiques i necessàries per arribar on som avui, a les portes del tricentenari del cos. Ara som una policia de referència, robusta i professional, capaç de fer front a les demandes més exigents d’una societat moderna i desenvolupada com la nostra.

La nostra etapa contemporània, la situem l’any 1979 amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. En aquell moment, el cos de Mossos d’Esquadra (CME), format per gairebé un centenar d’agents, únicament garantia la seguretat dels edificis institucionals i la del president i el Govern de la Generalitat. Aquella època, la definim com una etapa simbòlica i de recuperació (del 1979 al 1984). L’1 de juny del 1983 s’incorporen al CME 260 policies, i esdevé una policia funcional que assumeix les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de seguretat. El cos crea les brigades del joc i espectacles, menors, medi ambient, salut pública i àmbit penitenciari, i la primera unitat d’informació. Tots aquests serveis donen notorietat i prestigi al CME. Del 1994 al 2008 arriba l’esperat desplegament de substitució, que estableix la PG-ME com una policia integral a tot el territori de Catalunya. Aquesta és l’etapa nuclear de la nostra funció i la nostra raó de ser com a policies. Durant aquest període, el CME es desenvolupa, es professionalitza i madura, i arriba a la xifra de més de 17.000 agents. Durant l’última dècada -un cop finalitzat el desplegament de substitució- vam viure una etapa de trànsit (del 2009 al 2015), que va des del “postdesplegament” en què encara faltava acabar de construir l’estructura interna, l’estil organitzatiu i una metodologia fins a la robustesa organitzativa i operativa que avui tenim.

Considera que el cos de Mossos d’Esquadra actualment ja està vivint un cert relleu generacional? Caldria articular mesures per fer front a l’envelliment progressiu del cos?

El relleu generacional és necessari en totes les organitzacions. També a la nostra. S’ha de conduir amb intel·ligència i no es pot fer de qualsevol manera. Les organitzacions i la policia, i en concret el CME, ha d’aprofitar tot el coneixement adquirit i el valor afegit que proporciona l’experiència dels que tenen una llarga carrera professional. No fer-ho pot ser un error vital! Un bon comandament és aquell que demostra resoldre els problemes de seguretat en temps de crisi i en situacions adverses. En condicions de “confort”, qualsevol és bo! Cal conduir bé aquesta experiència perquè reverteixi en els més joves, que hauran de conduir el CME les properes dècades. Aquest és el nou repte estratègic d’avui.

Quins reptes afronta la PG-ME els temps que venen i quines capacitats té per fer-hi front?

El repte essencial són les polítiques públiques i les estratègies policials per fer front a la delinqüència comuna i al crim organitzat en cadascun dels seus nivells. Aquí ens cal un treball transversal, entre el Departament d’Interior amb la PG-ME i les corporacions locals de les ciutats més importants, que orientin la seva guàrdia urbana o policia local a generar sinergies més productives, més enllà de les seves competències i mandats. Cal fomentar i generar una “política criminal” més eficaç per part de tots els operadors.

Evidentment, el terrorisme al nivell que avui estem vivint és un altre repte importantíssim. Catalunya, des del punt de vista geoestratègic, està situada en un lloc preferent i la capital, Barcelona, és un reclam per la seva grandesa, diversitat i notorietat universal. El cos ha fet i està fent un esforç molt important, tant en matèria de prevenció com de reacció a un nou episodi de drama i terror com és un atemptat.

Internament ja fa uns anys que hem arribat a la maduresa organitzativa, i això ens ha portat normalitat. Des d’aquesta estabilitat i robustesa, hem pogut afrontar els reptes de seguretat que se’ns han presentat. El cas més evident és la gestió de l’atemptat del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. Tenim molts altres reptes: el trànsit, l’incivisme, la segona activitat, etc., i d’altres molt importants i transcendents que superarem des de la consciència i la professionalitat.

Com creu que s’hauria d’articular el sistema de policia de Catalunya?

És una bona pregunta! S’hi pot respondre de diferents maneres, tot depèn del desenvolupament estratègic que decidim, o el que es decideixi políticament. La pregunta és: “Cap on volem anar?”. Crec que els policies tenim molt a dir-hi. Som uns quants, els que hem viscut tot aquest procés de desenvolupament del cos de Mossos i les policies locals. Partim de dues lleis, la del 1991 de les policies locals i la del 1994 del cos de Mossos d’Esquadra, i de la Llei del sistema de seguretat pública de Catalunya (2003), en el marc de l’Estatut d’autonomia.

Personalment, penso que hauríem de transcendir, superar el model actual, començant per la bona feina que ja s’ha fet des de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC) en la formació bàsica conjunta i els cursos de comandaments i d’especialitat. Ara caldria fixar uns mateixos criteris de selecció per a policies i per a comandaments. La selecció i la formació haurien de ser responsabilitat de l’ISPC. Partiríem d’uns policies de base amb els mateixos valors, actituds i aptituds. Un cop superat el curs i amb el títol de policia o del grau de comandament a la mà, podrien optar a les places de qualsevol policia local que, amb una entrevista d’idoneïtat final, podrien optar a la plaça o al municipi desitjat i, després d’un període de pràctiques, obtindrien la plaça fixa. Caldria incorporar un sistema de passarel·la d’un cos a un altre. De policia local als Mossos d’Esquadra i viceversa, amb un pla de carrera amb especialitats i categories que permetés la mobilitat dels funcionaris, amb un sistema mínim de permanència i algunes reserves per especialitats.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Conrad J. Fernández i Justes: “hi ha molta sensibilitat per l’increment de la violència a les intervencions”

Conrad J. Fernández i JustesSuperintendent en cap de la Guàrdia Urbana de Badalona. President de l’ACCPOLC. Doctor en Sociologia, llicenciat en Antropologia, màster en Estudis Policials, diplomat superior en Criminologia i en Aptitud Pedagògica per la Universitat de Barcelona i diplomat en Funció Gerencial de les Administracions Públiques per ESADE.

Quin balanç fa de la situació actual de la seguretat a Badalona?

Badalona és una ciutat de gran complexitat, configurada per barris d’idiosincràsia molt diversa, situada en un entorn metropolità de gran abast. Les estadístiques fan palès que es troba en consonància amb la resta de l’àrea metropolitana, amb petites fluctuacions que varien any rere any. Podem dir que tant la seguretat viària com la seguretat ciutadana són òptimes o molt raonables.

I del treball conjunt de la Policia Local amb els Mossos d’Esquadra?

Badalona va ser la primera ciutat de l’àrea metropolitana on es van desplegar els Mossos d’Esquadra. Com que les instal·lacions encara no s’havien construït, es van allotjar en uns mòduls ubicats a l’interior del recinte de la Guàrdia Urbana. De bon començament, es van utilitzar molts espais de manera conjunta, la qual cosa va facilitar el coneixement mutu entre agents de tots dos cossos i possibilità pensar a dur a terme serveis conjuntament. Quan els Mossos van tenir la seva pròpia comissaria, es va crear una sala conjunta de comunicacions, on agents dels dos cossos gestionaven les demandes de serveis. Actualment la sala ja no existeix, però tenim un sistema de patrulles Tàndem (integrades per un agent de cada cos) que ens dona molt bon resultat. Estem molt satisfets del treball conjunt i seguirem explorant noves formes per aconseguir una seguretat més eficient.

Quins considera que poden ser els problemes més preocupants actualment per a un policia a Badalona?

Des del punt de vista de la seguretat, hi ha molta sensibilitat pel terrorisme gihadista i per l’increment de la violència a les intervencions. Des del punt de vista corporatiu, preocupa millorar la imatge de la policia, el que consideren un excés de politització del servei, també la burocràcia excessiva i, molt especialment, la renovació de la plantilla. La Guàrdia Urbana té cada vegada una mitjana d’edat més elevada i els agents es troben expectants davant una possible jubilació als 60 anys. Això també donaria més opcions de carrera professional als agents que tenen aspiracions a ocupar càrrecs de comandament.

Com creu que s’hauria d’articular el sistema de policia de Catalunya?

Soc partidari de quelcom semblant al model belga, adequant-lo a la nostra realitat. L’any 2003 vaig tenir l’oportunitat de visitar la policia holandesa i la belga. El model holandès s’havia articulat a l’entorn de regions policials autònomes i amb una anomenada “regió de suport” per a les altres. A Bèlgica s’acabava de posar en marxa un model anomenat “d’integració”. Una policia de Bèlgica i dos nivells de servei, federal i local, absolutament integrats, amb estatut únic de la policia per a la seva regulació, institucions comunes, flexibilitat i passarel·les entre cossos. Des del primer moment vaig pensar que allò podria ser el referent per a Catalunya.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Jaume Bosch: El concepte “Policia de Catalunya” és una realitat, però incompleta

Jaume Bosch, coordinador de projectes transversals i d’impuls d’accions formatives de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC)És coordinador de projectes transversals i d’impuls d’accions formatives de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC). Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (UB). Màster “La ciutat: polítiques, projectes i gestió” per la UB. Ha estat professor associat a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser el primer sub-director general de Coordinació de les Policies Locals. Ha estat regidor, vicepresident de la Diputació de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya. Autor de diverses publicacions, la darrera: De l’Estatut a l’autodeterminació (2013).

El concepte “Policia de Catalunya” introduït per la Llei 4/2003 és més un desideràtum que una realitat?    

Avui el concepte “Policia de Catalunya” és una realitat, però incompleta. La idea que és Policia de Catalunya la que depèn de les institucions catalanes, Generalitat i ajuntaments, o sigui, la Policia de la Generalidad − Mossos d’Esquadra i policies locals, va néixer els anys vuitanta a partir del model dissenyat per Jaume Curbet. Expressava una voluntat política inequívoca de construcció d’una eina fonamental per a l’autogovern del país. Es van impulsar alguns mecanismes legals imprescindibles per construir sistema: la primera Llei de coordinació de les policies locals (1984), després substituïda per la Llei de 1991; la Llei de creació de l’Escola de Policia de Catalunya (1985), anys després derogada per la Llei de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (2007) i la Llei de la Policia de la Generalitat − Mossos d’Esquadra (1994), i, més tard, la Llei del sistema de seguretat (2003). Aquestes lleis estan avui superades per la realitat, i la política de coordinació de les policies locals no ha disposat, malgrat la voluntat dels seus responsables successius, dels recursos humans i econòmics que exigia l’aposta per un sistema de policia.

Quines reformes cal introduir en el sistema de policia de Catalunya per respondre adequadament als reptes de la seguretat ciutadana? Coneix iniciatives que s’estiguin posant en pràctica en altres indrets que serien útils al nostre país?   

Ens cal la tantes vegades anunciada Llei del Sistema de Policia de Catalunya. És veritat que dins el marc jurídic actual es podrien impulsar algunes de les iniciatives que necessitem, però no és menys cert que hi ha tres factors que fan imprescindible una llei: l’aprovació de l’Estatut de 2006, amb noves competències per a la Generalitat en matèria de seguretat (incloses la definició del cos de Mossos d’Esquadra com a policia integral i l’ordenació de les policies locals, no la simple coordinació); la finalització l’any 2008 del desplegament territorial del cos de Mossos substituint la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia, i l’aparició de noves formes de delinqüència, inclosa la nova amenaça terrorista. L’única llei posterior a l’Estatut és la de l’Institut de Seguretat Pública. Cal un nou text legal que superi les lleis del 1991 i 1994, i que actualitzi el marc estatutari dels Mossos i les policies locals, amb una part comuna per a tots dos cossos i una part específica per a cadascun. Aquests darrers anys, altres comunitats han continuat avançant i ara van per davant nostre: el País Basc, amb la convocatòria unificada de policies locals aquest curs; les noves lleis de Navarra (2015), malgrat que alguns dels articles hagin estat anul·lats pel Tribunal Constitucional; el País Valencià (2017); les Balears (2017) o la Comunitat de Madrid (2018). Dissortadament, hem deixat de ser capdavanters.

Quina ha de ser la responsabilitat dels municipis en el manteniment de la seguretat? 

Els municipis tenen definides les seves competències i el paper dels alcaldes i alcaldesses i de les juntes de seguretat locals. Els plans locals de seguretat són una bona eina. Però cal que la Generalitat ajudi els municipis, especialment els mitjans i petits. Hi ha 214 cossos de policia local. Avui el marc constitucional no permet la fusió de Mossos i policies locals, i dubto que aquesta fos la solució. Però és imprescindible que les 214 policies locals, mantenint la seva dependència municipal, actuïn, cada vegada més, a través de mecanismes que unifiquin, ordenin i dignifiquin el seu paper.

Està ben dissenyat el rol de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya o caldria fer-hi canvis per fomentar una millora del sistema de Policia? Caldria algun òrgan més de “sistema”?  

La Llei de 2007 és molt avançada, defineix l’Institut com a molt més que una simple suma d’escoles i s’adapta al nou Estatut: és un bon instrument, que preveu, per exemple, que l’Institut actuï en matèria de selecció de les policies locals, tal com estan començant a fer les comunitats que he esmentat abans, o que intervingui en l’àmbit de la seguretat privada. El fet que ara sigui un centre adscrit a la Universitat de Barcelona i imparteixi el grau en seguretat té una gran transcendència. Però l’ISPC necessita recursos econòmics per mantenir i actualitzar les instal·lacions i per impulsar molt més la recerca; hauria d’esdevenir un punt de referència europeu en la reflexió i investigació sobre alguns temes: m’atreviria a suggerir la mediació policial o la lluita contra la violència masclista. D’altra banda, la nova llei hauria de crear nous òrgans per integrar millor les policies locals al sistema: una taula negociadora de les condicions laborals en l’àmbit nacional, una unitat centralitzada d’afers interns, una unitat central de compres de material… Hi ha moltes propostes per construir un autèntic Sistema de Policia de Catalunya. Tant de bo que, quan les circumstàncies ho permetin, comencem a recuperar el temps perdut, a partir del consens institucional i polític que ha d’inspirar les polítiques públiques de seguretat.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Elizabeth Johnston: “És essencial una política de seguretat sostenible”

Elizabeth Johnston, Delegate-General of the European Forum for Urban Security (Efus)Com a delegada general del Fòrum Europeu per a la Seguretat Urbana (EFUS), Elizabeth Johnston és responsable de l’estratègia i el desenvolupament de l’EFUS, juntament amb el Comitè Executiu, així com de la gestió general de l’organització. També és delegada general del Fòrum Francès per a la Seguretat Urbana des del febrer del 2016.

D’altra banda, és membre del Consell Assessor del Parlament Mundial d’Alcaldes i col·laboradora de la Universitat de Lieja (Bèlgica). Anteriorment, i després d’iniciar la seva carrera en una comunitat local, Elizabeth Johnston va ser directora del Programa de la Fundació Franco-Americana i experta en prevenció de violència del Banc Mundial. És llicenciada en Dret per la Universitat d’Assas (França), en Ciències Polítiques per la Universitat de Yale (USA) i en Polítiques Públiques per la Universitat de Marne-La-Vallée (França).

Quins seran el reptes de la seguretat urbana en les properes dècades? Ens podria comentar els quatre riscos més importants per a la seguretat urbana per als propers anys?

Un dels reptes principals en matèria de seguretat que afecta totes les nostres ciutats europees és la complexitat creixent i la ràpida evolució de les amenaces a què s’enfronten. A part dels problemes quotidians de seguretat, que continuen sent importants, les nostres ciutats gestionen les conseqüències de fenòmens globals que van molt més enllà: el tràfic de persones i de béns, les xarxes terroristes, la ciberdelinqüència, etc. Aquests fenòmens exigeixen a les forces de seguretat ser altament tècniques i tenir capacitat d’innovació i adaptació, cosa que sacseja els marcs administratius habituals, i imposa nous partenariats i noves formes de plantejar la seguretat.

Un altre gran repte és l’augment de la desigualtat social i econòmica: alimenta un ressentiment que pot convertir-se en violència i delinqüència i debilita la cohesió social, que és l’única garantia d’una seguretat sostenible. Aquestes desigualtats també contribueixen al fenomen de la polarització i dificulten encara més la construcció del bé comú de la seguretat.

Vinculades a aquest fenomen de polarització en relació amb el de la globalització dels problemes, les ciutats han de fer front a una desconfiança per part dels ciutadans que és cada vegada més gran respecte a la seva acció pública. Construir i cultivar una relació de confiança entre les autoritats públiques i els ciutadans és essencial amb vista a aplicar una política de seguretat sostenible, i, per això, les ciutats també han d’innovar en termes de transparència, diàleg i, fins i tot, coproducció.

Quin ha de ser el paper de la ciutadania en matèria de seguretat urbana? Es tracta del rol de destinatari del servei de seguretat pública?

Com tota política pública, les mesures de prevenció i seguretat urbana han de definir-se en funció de les necessitats dels ciutadans. Cada barri, cada ciutat és diferent i només implicant-hi plenament els habitants podrem proposar respostes adequades. Les persones han de participar en totes les etapes de les nostres polítiques: disseny, aplicació i avaluació. Un dels principals reptes actuals és el de basar la participació ciutadana en els principis de solidaritat i representativitat per tenir en compte la societat en tota la seva diversitat. Les dones, la gent gran i també els joves no poden ser només objectiu de les polítiques de seguretat: han de convertir-se en agents de prevenció i desenvolupar plenament el seu paper en la coproducció.

Encara hi ha lloc per a l’Estat en matèria de seguretat urbana o és un tema que s’ha de tractar des de les comunitats locals i en l’àmbit internacional?

Les autoritats locals han demostrat durant molts anys que són actors essencials per actuar sobre l’entorn vital, sobre la seguretat quotidiana dels habitants de les ciutats. Fenòmens com l’extremisme violent o el crim organitzat tenen repercussions que sobrepassen les fronteres regionals i nacionals. Sovint són el resultat de xarxes molt àgils que es despleguen per tot Europa i, fins i tot, a escala internacional. Tots els nivells de govern han de treballar units per poder adoptar respostes complementàries. A més, actualment, els governs nacionals i europeus fan que els ens territorials siguin molt dependents, tant des del punt de vista econòmic com de legislació, d’altres nivells de govern.

Quins són els protagonistes de la seguretat urbana? Quin paper hi juguen la policia i la justícia?

La policia, la justícia i les institucions penitenciàries tenen un paper clau en la seguretat urbana. No obstant això, altres actors com les institucions locals, la societat civil o el sector privat també hi juguen un paper clau, donant forma al concepte de “coproducció”. Les institucions policials i judicials han d’adaptar-se a aquests partenariats desenvolupant doctrines de feina i formant els seus funcionaris.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

 

La legitimació de la policia: una qüestió clau?

Sebastian Roché és director de recerca del CNRS (Ciències Polítiques, Universitat de Grenoble). És professor de l’Escola Nacional Superior de Policia i de les universitats de Grenoble i de Bahcesehir, a Istanbul. El seu treball se centra en la mesura de la delinqüència, l’anàlisi de les polítiques públiques de seguretat i la governança comparada de la policia. També és consultor de les Nacions Unides. Entre les seves publicacions, hi podem trobar: De la police en démocratie [“La policia en democràcia”] (Grasset, 2016).

Doctor Roché, heu publicat un llibre molt interessant, De la police en démocratie, on parleu de la legitimació. A què ens referim quan parlem de la legitimació de la policia?

La legitimació de la policia és el dret moral que se li atorga perquè es faci obeir. Té dos aspectes. En primer lloc, en reconèixer aquest dret moral a la policia, el ciutadà sent l’obligació d’obeir-la, i ho fa voluntàriament, és a dir, sense haver de prometre-li res (per exemple, més seguretat) o sense necessitat d’amenaçar-lo (per exemple, amb sancions). Aquesta primera vessant és la que normalment s’estudia. A continuació, trobem que aquest dret moral de fer-se obeir que s’atorga a la policia es tradueix en un acord en l’ús de mitjans, a vegades, il·legals i violents. Aquest segon aspecte, que podríem anomenar “la cara oculta de la legitimitat”, s’estudia menys, però no és menys real: és, per exemple, el que explica el suport dels nord-americans blancs a la policia quan maten un ciutadà negre.

Creieu que la legitimació té conseqüències pràctiques a la feina diària de la policia? No es tracta d’una pregunta retòrica que només interessa als intel·lectuals?

És probable que la legitimitat de la policia tingui efectes pràctics, però cal reconèixer que no estan ben demostrats. La idea principal és que la confiança afavoreix el fet de reconèixer una legitimitat a la policia, i que aquesta última afavoreix l’obediència voluntària dels ciutadans, una adhesió a les demandes dels agents, fins i tot quan això no agrada als ciutadans, i formes de cooperació, especialment el fet de presentar denúncies quan som víctimes, informar dels problemes, participar en associacions locals; en resum, de comprometre’s a col·laborar amb els agents de policia. El benefici més destacat seria la disminució de les tensions quotidianes i la seguretat dels agents.

Què poden fer els poders públics per millorar la legitimació de la policia? Voleu dir que no es tracta d’un tema històric i cultural impossible de canviar?

La recerca de legitimitat passa per la recerca de la satisfacció respecte al servei prestat i un tractament igualitari. Són aquestes actituds les que afavoreixen la confiança. Es tracta d’una cultura professional, que pot evolucionar, i cal que evolucioni, en funció de la societat que l’envolta. Un ministeri de l’interior pot establir la seva recerca de la qualitat, dotar-se de les eines de formació i després de les eines per controlar-la, i fer-les servir per qualificar els agents. Així, les pràctiques evolucionaran.

Què pensarà un policia francès quan llegeixi el vostre llibre? Creieu que se sentiran satisfets del retrat que els fa? Pensaríeu diferent, si fóssiu policia?

Crec que els policies no llegeixen gaire sociologia. Els puc entendre. Si ho fessin, se sorprendrien de la importància que dono a la confiança i a la legitimitat. En efecte, la seva cultura professional es basa sobretot en el dret, i en un aprenentatge pràctic de la imposició a la gent de la seva visió de les coses, més que no pas en l’art del diàleg. És això el que els seus col·legues amb experiència valoren durant la formació inicial sobre el terreny. Però crec que una part dels policies ha entès la importància de la relació entre la policia i la població, i la necessitat de fer-la anar endavant.

Creieu que les dades policials (estadístiques criminals, sobre incivisme i incidents dels quals la policia ha de respondre, nombre de policies, etc.) haurien de ser públiques, estar disponibles en línia? És una condició/exigència democràtica?

Sí, seria convenient que les bases de dades fossin accessibles. D’aquesta manera podríem fer evolucionar les anàlisis basant-nos en dades objectives. Seria el més normal, ja que són els ciutadans qui les paguen.

Penseu que la tendència actual a multar més i limitar els drets dels ciutadans posa en risc la legitimació de la policia? Creieu que és eficaç?

Davant l’amenaça terrorista, els governs se senten obligats a augmentar els poders de la policia. La raó és principalment política: es tracta d’una estratègia per evitar rebre crítiques per part de l’oposició. No tenim proves de l’eficàcia d’una legislació més severa pel que fa a la criminalitat petita i mitjana, tot i que els policies siguin molt sovint favorables a aquest tipus d’apropament. Pel que fa als joves, sabem que la severitat penal fins i tot augmenta la reincidència. Eficàcia pràctica i eficàcia política són dues coses ben diferents.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Thomas Feltes: “El dilema seguretat – llibertat és una quimera”

Thomas FeltesThomas Feltes (1951) és catedràtic de Criminologia i Ciències Polítiques a la Facultat de Dret de la Universitat Ruhr de Bochum, Alemanya. Des del 2005, hi imparteix classes de Dret i és responsable del màster avançat de Criminologia, Estudis Criminalístics i Ciència Política. Del 1992 al 2002, va ser director de la Universitat de Ciències Policials Aplicades a Villingen-Schwenningen, Alemanya. Thomas Feltes es va doctorar en Dret i té un màster en Ciències Socials de la Universitat de Bielefeld, Alemanya. Del 1979 al 1992, va fer investigació criminològica i docència a les facultats de Dret de Bielefeld, Hamburg, Heidelberg i Tübingen. Feltes forma part de la junta científica de la Societat Internacional de Criminologia. És coautor i editor de més de 200 llibres i articles sobre la professió de policia, el dret juvenil, el fet de sentenciar, les penes alternatives i la fiscalia pública, i és editor de Polizei Newsletter, un butlletí electrònic mensual que es publica en quatre idiomes (entre ells, el castellà). A partir del 2018 serà el representant alemany al Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT).

Professor Feltes: Darrerament ha insistit en la necessitat d’integrar diferents actors per mantenir els nivells de seguretat dins d’un marc raonable. Aquesta postura correspon a una persona amb una llarga trajectòria de responsabilitats al sector públic i resulta una mica sorprenent. Per quin motiu hauríem de transformar el monopoli tradicional de l’Estat en el camp de la seguretat en una coproducció de seguretat amb actors que possiblement no tenen interessos públics? Això no suposa la privatització de les tasques policials?

De fet, la privatització de les tasques policials ja existeix des de fa molts anys i no hi ha un monopoli tan clar, en realitat. Experts en criminologia parlen de plural policing, una reflexió sobre el fet que no només les companyies privades de seguretat treballen per a individus i corporacions, atès que les corporacions tenen el seu propi sistema de seguretat i, fins i tot, el seu propi sistema de processament, amb càstigs i represàlies interns. La professió policial treballa cada cop més amb altres agències governamentals, el tercer sector, organitzacions comunitàries i el sector privat, i han de cooperar. Per exemple: si parlem de policia comunitària, molts actors locals i privats participen en aquest sistema per millorar la relació entre la policia i els ciutadans, i per millorar la sensació de seguretat en una comunitat local. El factor principal: l’Estat ha de controlar els diferents esforços policials, sigui qui sigui l’actor o sigui on sigui.

Ha treballat durant molts anys en el món de la seguretat dels partits de la Bundesliga (i del futbol en general). Li sembla que això és un bon exemple d’una coproducció privada-pública de seguretat? Com avalua la seva experiència en aquest camp? Li sembla que hem trobat una font de progrés? Quins són els factors clau que hauríem de considerar?

Els partits de futbol són un bon exemple de la pràctica policial plural. Tal com podem veure en analitzar les estructures de seguretat d’un partit normal, s’hi impliquen fins a 30 proveïdors de seguretat diferents: des del DFB fins al DFL, i des dels sistemes de transport públic fins a la policia local i els clubs locals. Aquests últims normalment tenen el seu propi cos de seguretat, que és el responsable dins l’estadi, i personal de seguretat contractat, responsable, per exemple, de controlar les entrades. Tots ells han de cooperar molt de prop amb la policia local i la policia federal. Abans del partit, se sol convocar una reunió sobre la seguretat, per tractar les diverses responsabilitats i l’estratègia global pel que fa a les pràctiques policials a adoptar.

Es pot aplicar la coproducció a qualsevol política pública? L’aplicaria a la gran onada de refugiats que ha arribat recentment a Alemanya? Per cert, no suposa un risc alt per a la seguretat interna? És sensat permetre l’entrada a una quantitat tan gran de refugiats?

La coproducció de seguretat forma part de la nostra feina diària. Agents de seguretat privats treballen en centres comercials, en estacions ferroviàries i al metro, i tenen la responsabilitat de protegir edificis tant privats com governamentals. Pel que fa als refugiats, la seguretat dels camps i els edificis on viuen correspon a les companyies de seguretat privades. La policia no té prou personal per ocupar-se d’aquesta tasca i, a més a més, és massa car. La selecció i el control són els problemes que sorgeixen amb els agents de seguretat privats. Després d’alguns escàndols, sembla que aquest problema s’ha resolt. Els candidats es revisen, tenen més formació i es controlen més ara. Els refugiats no cometen més delictes que la població alemanya equivalent, si tenim en compte el sexe i l’edat. I la major part dels delictes comesos pels refugiats es produeixen entre ells mateixos (degut a algun incident al camp) o tenen relació amb lleis sobre estrangeria.

Com avalua l’onada actual de legislació dura (en restringir els drets humans) amb l’objectiu de combatre el terrorisme? És ètica? És necessària? És útil? Li sembla que el presumpte dilema seguretat−llibertat és real o només un argument per procurar que s’acceptin aquestes restriccions als drets humans?

En realitat, és una política purament simbòlica. Els polítics reben una enorme pressió per part de la ciutadania i els mitjans. Aquestes lleis no fan front en absolut al terrorisme, però els polítics pensen que és l’única manera de fer que el ciutadà pensi que són capaços d’actuar. Sí que tenim uns bons projectes per impedir que els joves s’incorporin a grups terroristes o a entorns controlats per l’islam radical, però aquests programes només tenen un efecte a mitjà o llarg termini. L’anomenat “dilema seguretat−llibertat” és una quimera: vivim en societats i en comunitats que són més segures que mai (la taxa de delinqüència va a la baixa des de fa temps), però els nostres ciutadans se senten més alienats que mai. Els motius són múltiples: el concepte de l’autèntica Unió Europea està desapareixent, els efectes negatius de la globalització tenen més presència, la gent està envellint i se sent menys segura per uns sistemes sanitaris en declivi i unes pensions incertes. I, finalment: els polítics no fan que els ciutadans se sentin capaços de fer front a tots aquests problemes; semblen més aviat un grup de pollastres corrent sense cap… La gent està perdent confiança en la política, i en podem veure els resultats a tot arreu, amb partits de dreta que tenen cada vegada més adeptes.

Pàgines web:

www.thomasfeltes.de

www.rub.de/kriminologie

www.police-newsletter.com

www.krimlex.de

______

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

 

Comissària Cristina Manresa: “Planificar amb rigor és la clau de l’èxit”

La comissària Cristina Manresa Llop, nascuda a Barcelona l’any 1968, té una filla de 19 anys i viu a Badalona. Diplomada en Criminologia i llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, va entrar als Mossos d’Esquadra a la quarta promoció –ara fa 26 anys– i ha arribat a comissària passant per totes les categories. Creu que això és important perquè haver treballat en diferents serveis i situacions l’ha fet propera i coneixedora de la difícil tasca dels policies i li ha ensenyat a valorar les coses importants de la vida.

Actualment és cap de la Regió Policial Metropolitana Nord i directora del Pla de seguretat del Mobile World Congress des del 2013.

Ha rebut diverses condecoracions i premis per la seva tasca professional. És membre del Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya i participa des de fa anys en activitats de formació i docència.

Quin balanç fa del dispositiu de seguretat de la darrera edició del Mobile World Congress?

Molt positiu; no hi ha hagut incidents rellevants en una edició en què la xifra de congressistes ha batut un nou rècord, 108.000 persones, cosa que suposa un increment del 7% respecte de l’any anterior. L’índex de victimització per cada 1.000 visitants s’ha situat en un 0,34, índex inferior al registrat l’any 2016, que es va situar en un 0,36. Els fets delictius s’han mantingut estables, amb una reducció del 13% al transport públic, i el 91% dels fets són furts.

Ens sentim orgullosos de la feina feta per tots els cossos policials i serveis d’emergències, que, juntament amb els organitzadors del MWC –els responsables de Fira de Barcelona i Turisme de Barcelona–, ha contribuït a mantenir la seguretat dels congressistes i el bon desenvolupament d’aquest esdeveniment. Aquest és un treball en equip!

Quines eines −de planificació, prevenció, emergències, seguretat ciutadana− són les que li permeten ajudar i oferir protecció a les persones en aquests grans esdeveniments?

Treballem a partir d’un Pla director de seguretat (PDS), document que recull els objectius i les característiques de l’esdeveniment i organitza les diferents tasques de tots els integrants per tal que ens coordinem amb efectivitat. Són vuit programes que inclouen els dispositius policials de seguretat ciutadana, ordre públic, intel·ligència, mobilitat, protecció civil, allotjaments, etc.

Com a part de les polítiques de prevenció, la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra ha potenciat la difusió dels consells de seguretat a les xarxes socials dels Mossos d’Esquadra i del 112, i ha fet arribar als congressistes material amb mesures bàsiques de seguretat, amb l’objectiu de prevenir fets delictius. Panells informatius al transport, cartells i díptics en diversos idiomes, etc. Aquestes accions s’han portat a terme amb la col·laboració de diferents entitats que participen en l’organització i la seguretat de l’esdeveniment, com són GSMA, Barcelona Convention Bureau i el Gremi d’Hotels.

De quina manera, des del punt de vista de la planificació, afecta tenir tants operadors, públics i privats, d’àmbits i administracions diferents, en un mateix esdeveniment? El factor humà és primordial en aquest sentit?

Planificar amb rigor és la clau de l’èxit perquè hi participen molts efectius de la PG-ME de diferents especialitats: GEI, Escortes, Subsòl, Canina, Tèdax, Hèlix, BRIMO, ARRO, Informació, Seguretat Ciutadana, Trànsit, etc. També integrem personal extern a la nostra organització, d’altres policies municipals (l’Hospitalet i Barcelona) i operadors externs: empresa organitzadora, seguretat privada, emergències, Turisme de Barcelona, Ajuntament, transports, etc.

Per aquest motiu, comencem a planificar després de l’estiu i fins al mes de febrer o març, que és quan es celebra el MWC.

Es fa una primera reunió amb tots els responsables i expliquem les novetats de l’any i el cronograma; després, els grups desenvolupen les seves ordres de servei, en què treballarà i supervisarà la direcció del Pla fins a arribar a desenvolupar el dispositiu en tres fases: prealerta, alerta, màxima alerta.

Durant la celebració del congrés, a primera hora es fan diverses reunions diàries amb els operatius policials i amb els gestors del transport, sota la direcció del Pla i de l’organització.

En acabar el MWC, es fa un debrífing en què es recullen les millores proposades per tots els serveis.

El factor humà és fonamental, conèixer cadascun dels operadors facilita molt la tasca; som un equip i tothom treballa per millorar cada any. L’èxit del MWC és l’èxit de tots!

Quina ha estat la situació més complexa que ha hagut de gestionar en les darreres edicions del MWC? Hi ha algun aspecte o complicació que es reprodueixi cada any?

L’any 2016, amb la nova línia 9 del metro, perquè era un element nou, encara estava en fase de proves i no sabíem el volum de persones que utilitzarien aquesta línia. S’hi va afegir la vaga del transport i el tema de la mobilitat es va complicar.

La gestió de les cues i l’accés dels congressistes al recinte amb seguretat és un repte pel que fa al tema del terrorisme. Des de l’any 2015, identifiquem tots els participants, hem augmentat el nombre d’efectius i hem extremat les mesures de seguretat amb elements de contenció en els accessos: pilones, arcs detectors, escàners, gossos, etc.

Els consells de seguretat que fem arribar als congressistes des de la PG-ME pensem que són una bona mesura per evitar que esdevinguin víctimes de fets delictius. La prevenció és una bona eina i hi treballem abans del congrés reunint-nos amb els gremis d’hotels, de restauració, turisme i altres operadors.

Us heu inspirat o us inspireu en algun altre tipus d’esdeveniment semblant a l’hora d’innovar en les mesures de prevenció i seguretat? I, a l’inrevés, altres cossos de seguretat o esdeveniments semblants s’han interessat per la tasca que dueu a terme aquí?

L’experiència en altres esdeveniments o dispositius en què treballem la PG-ME ens inspira per desenvolupar el Pla director de seguretat del MWC. Es tracta d’un document que descriu en vuit programes cadascuna de les particularitats dels dispositius de seguretat, el nombre d’efectius de cada especialitat, la ubicació, els horaris de treball i altres característiques tècniques. El que crec que cal destacar del PDS és que hi participen altres operadors externs a la PG-ME, una manera integradora i transversal de treballar amb altres administracions i particulars. Hi ha hagut interès per aquesta manera de treballar i altres policies han reproduït el model del PDS.

Pel fet de ser la primera dona comissària de la PG-ME, quina valoració fa respecte del paper de la dona en un cos policial com els Mossos d’Esquadra?

La valoració que faig com a dona comandament és que cal apostar encara més per l’equitat de gènere dins la policia a totes les escales, també en la de comandaments, on l’impacte de la presa de decisions és tangible. Hi ha recorregut per fer. Una policia del segle XXI cal que sigui oberta i estigui preparada per assolir els reptes que se’ns presenten. La visió de la dona és molt important en el desenvolupament de les polítiques de seguretat.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français