La doctora Megan O’Neill és professora adjunta de geografia humana a la Universitat de Dundee, Escòcia, i directora associada de l’Institut Escocès d’Investigació Policial (SIPR). El seu treball se centra en aspectes de la cultura policial, la policia comunitària, la pluralització del sector públic en la policia, la policia privada i les pràctiques de vigilància de l’estat. Ha publicat dos llibres, Policing Football (2005, Palgrave) i Police Community Support Officers (2019, Oxford University Press). També ha publicat nombrosos articles de recerca en revistes com Policing and Society, The European Journal of Criminology, Theoretical Criminology, Criminology and Criminal Justice i The British Journal of Criminology.
1. Hi ha qui proposa la dissolució de la policia. Creu que és una proposta raonable i possible?
Tot i que puc entendre la lògica d’aquest argument per dissoldre la policia, no estic d’acord que aquesta sigui la millor manera d’avançar. En canvi, defensaria un enfocament més integrat per resoldre els problemes socials entre els serveis del sector públic (i també incloure algunes organitzacions rellevants del sector privat i del tercer sector). Reduir la manera en què els diferents serveis funcionen com a sitges els uns dels altres i avançar cap a un sistema en comptes d’una pràctica i un pressupost integrats, em semblaria una resposta millor al crim i al desordre. Molts dels reptes més grans que es veuen en la policia no es troben dins del do de la policia per resoldre’ls per si sols, però són un soci important en aquest procés. Per tant, això requeriria un finançament addicional per a la policia (i les altres agències), no menys, per establir aquests sistemes i mètodes d’integració i comunicació. També requeriria un canvi organitzatiu significatiu per a totes les agències implicades. Per exemple, ja no podria donar-se el cas que la policia sigui l’única organització de resposta les 24 hores.
2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, podrien altres actors o òrgans assumir les funcions de la policia?
No estic d’acord que altres organismes puguin assumir la feina de la policia. El seu és un conjunt d’habilitats particulars que per a determinats esdeveniments o incidents és absolutament necessari. També tenen la dilatada experiència i el prestigi cultural per jugar un paper molt important en una feina més integrada amb altres serveis. Per a mi, es tracta de trobar una millor manera d’integrar els diferents serveis per prevenir delictes, desordres i problemes socials. Per descomptat, això requeriria un canvi organitzatiu important per a tots els implicats, inclosa la policia. Es trigarà molt de temps a aconseguir-ho i s’ha de comunicar amb cura i eficàcia a tot el personal. Potser hi haurà preocupacions sobre el canvi, però si els agents senten que tenen veu en aquest procés i poden ser escoltats, el canvi és realment possible. Una integració a aquesta escala requereix el compromís ferm de totes les agències implicades o, en cas contrari, no tindrà èxit.
3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?
L’augment del paper de la seguretat privada és extremadament problemàtic. Les organitzacions privades tenen com a objectiu principal la consecució de beneficis. Totes les altres preocupacions són secundàries a això. Hi ha molts investigadors que han estudiat el treball del sector privat en diversos aspectes dels serveis de justícia penal (com ara la policia, les presons i la llibertat condicional) i han trobat múltiples fracassos i comportaments problemàtics. Això no vol dir que la policia del sector públic sigui sempre perfecta, ni molt menys. Però com a organisme que és responsable davant l’estat o davant les persones a les quals serveix, la policia pública té un deure de cura inherent que el sector privat mai no podrà igualar. I tot això és un problema fins i tot abans de plantejar-nos la qüestió de qui pagaria els serveis del sector privat i si això comportaria una estratificació de la seguretat que la ciutadania pot esperar. Al meu entendre, és moralment corrupte confiar en el sector privat per proporcionar seguretat al públic en general. Tanmateix, com s’ha dit anteriorment, el sector privat pot ser un soci important en la prestació més àmplia de serveis integrats que suggereixo. Però serien un soci menor, en comparació amb els del sector públic.
4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?
El públic en general tindria, per descomptat, un paper a jugar en el model integrat que proposo. Els membres del públic són el centre d’això, ja que tots els serveis haurien de treballar junts per establir quines són les causes de la delinqüència, el desordre o els problemes socials en una comunitat i treballar per abordar-les. En definitiva, això només tindrà un èxit total amb la col·laboració del públic. No obstant això, no hem de posar la ciutadania en una posició en la qual ha de tenir un paper actiu en la seva pròpia prestació de seguretat, més enllà dels fonaments bàsics de tancar portes, mantenir les contrasenyes segures, etc. Molta gent no té els recursos ni la capacitat per tenir un paper actiu en aquesta tasca i no cal esperar que ho facin. Pel que fa als investigadors acadèmics, tindrem un paper important en aquest sistema a l’hora de posar en primer pla la millor prova disponible sobre què funciona en quines situacions i per avaluar i valorar noves iniciatives a mesura que es promulguen.
Alex S. Vitale és professor de Sociologia i coordinador del projecte Policing and Social Justice al Brooklyn College i al CUNY Graduate Center, i professor visitant a la London South Bank University. Ha passat els darrers 30 anys escrivint sobre la policia i consulta tant els departaments de policia com les organitzacions de drets humans en l’àmbit internacional. El professor Vitale és l’autor de City of Disorder: How the Quality of Life Campaign Transformed New York Politics i The End of Policing. Els seus escrits acadèmics sobre la policia han aparegut a Policing and Society, Police Practice and Research, Mobilization i Contemporary Sociology. També és un assagista freqüent, els escrits del qual s’han publicat a TheNY Times, Washington Post, The Guardian, The Nation, Vice News, Fortune i USA Today. Ha aparegut en canals com la CNN, MSNBC, CNBC, NPR, PBS, Democracy Now i The Daily Show amb Trevor Noah.
1. Vostè proposa que el cos policial, tal com està estructurat actualment, es dissolgui. Creu que hi ha zones de l’estructura policial que s’haurien de mantenir?
Transformar la nostra manera de pensar pel que fa a la seguretat pública no vol dir que eliminem els departaments de policia d’un dia per l’altre. D’una banda, això no és políticament possible, per la qual cosa no és raonable ni tan sols considerar-ho com una opció. En segon lloc, el que cal és iniciar un procés de desenvolupament de noves infraestructures de seguretat pública que ens permetin abordar els problemes de seguretat pública de manera més eficaç i sense els costos socials negatius de dependre de la policia. A mesura que anem desenvolupant aquestes noves infraestructures podem reduir i eliminar les corresponents funcions policials. Per exemple, Portugal ha despenalitzat les drogues i això significa que poden reduir el temps policial que abans es dedicava a l’aplicació de drogues. Un altre exemple és la creació d’equips d’intervenció en crisi no policials per respondre a les trucades de crisi de salut mental, permetent així reduir la capacitat de patrulla policial.
2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, altres actors o cossos podrien assumir les funcions de la policia?
Sí, aquest és l’objectiu, encara que les “funcions” poden semblar molt diferents del que fa la policia. En lloc d’intentar controlar i interrompre la distribució i el consum de drogues, podríem invertir en serveis de salut pública i en la distribució legalitzada de medicaments.
3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?
L’objectiu d’aquest nou enfocament és reduir la vulnerabilitat, de manera que es requereix menys infraestructura de “seguretat”. Si tenim menys persones pobres, sense allotjament, sense accés als serveis bàsics de salut, etc., hi haurà menys necessitat de sistemes punitius de control de la delinqüència, siguin públics o privats.
4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?
L’estat modern ha treballat molt per monopolitzar la provisió de seguretat. Hem de democratitzar millor aquest procés. Hauríem de dotar les comunitats de recursos que els permetin respondre de manera més eficaç a una varietat de reptes de seguretat pública per si sols. Això pot implicar augmentar la capacitat de les organitzacions comunitàries per abordar qüestions com la violència domèstica, les necessitats de salut mental, l’abús de substàncies, els serveis juvenils, etc., i millorar la capacitat de les persones per treballar junts per resoldre problemes de manera cooperativa, com ara la resolució de queixes de molèsties entre veïns, familiars, amics, etc. La implicació de la policia en totes les disputes imaginables comporta uns costos econòmics i socials enormes i hauríem de treballar per reduir el seu paper de tantes maneres com puguem.
Juanjo Medina és investigador distingit sènior de Talentia, adscrit al Departament de Dret Penal i Ciències de la Criminalitat de la Universitat de Sevilla. Anteriorment, va treballar com a professor titular de Criminologia quantitativa i cap del Departament de Criminologia de la Universitat de Manchester fins l’agost del 2020. Va ser president de la Societat Espanyola de Criminologia del 2016 al 2020.
1. Quins són els elements definitoris d’un model policial?
Crec que aquesta és una qüestió molt important i que, malgrat l’ús freqüent dels termes “models policials”, encara no ens hi hem posat d’acord. Kelling i Moore (1988) possiblement encara representen l’esforç més conegut per fer-ho de manera sistemàtica. Van parlar de 7 dimensions: font de legitimitat, definició del paper policial, disseny organitzatiu dels departaments, relacions amb la comunitat, naturalesa dels esforços policials per comercialitzar o gestionar la demanda dels seus serveis, tàctiques i mesures d’èxit consensuades. I, centrant-se en l’experiència històrica nord-americana, distingeixen entre els models polítics, reformistes/professionals i comunitaris/de resolució de problemes. Guillen (2016), seguint Bertaccini, analitza com el terme “model policial” s’utilitza sovint com a “punt de referència” per millorar les maneres passades de pensar i organitzar la policia, el que Wood i Shearing (2007) discuteixen com a “onades de reforma policial”. Així, en molts aspectes, tota la discussió sobre models, fins ara, ha tingut una clara dimensió política i aspiracional. Sembla que es tracta més de com voldríem que fos la policia, que d’un concepte que s’ha utilitzat per mesurar la diversitat de models: com varien les organitzacions policials entre les jurisdiccions nacionals o regionals. Sense descartar la rellevància d’aquest ús del terme “model policial”, com a empirista crec que seria útil començar a pensar en dimensions rellevants que es podrien utilitzar per caracteritzar els models existents i les seves diferències, d’una manera més rigorosa i fonamentada.
2. Quin dels models policials existents creu que és el millor per mantenir una convivència pacífica i una societat segura?
Suposo que la meva resposta anterior em posa en una posició incòmoda per respondre aquesta! No estic del tot segur de poder respondre de manera rigorosa quins són els models de policia que es poden trobar arreu del món, sense importar quin és el millor. Aquells de nosaltres que hem treballat a diversos països i coneixem diferents institucions policials en l’àmbit internacional som conscients d’algunes de les diferències més visibles, així com d’algunes de les similituds. Però hem de continuar els passos de David Bayley per intentar fer una comparació empírica transnacional més sistemàtica si realment volem identificar clarament aquests models. Una bona part de les discussions sobre la reforma ha estat impulsada per la clau de la beca policial nord-americana, que s’enfronta als interessos de maximitzar l’efectivitat de la reducció de la delinqüència (a través de punts calents, resolució de problemes, etc.) alhora que es minimitzen els costos socials i distribuïts desigualment de les tàctiques proposades. Per aconseguir això últim, necessitem una millor comprensió de l’abast total d’aquests costos. Però hem d’anar més enllà d’aquest tipus de discussions en qualsevol cas. La policia és més complexa que una agència de lluita contra el crim. Per a mi un bon model és aquell que es debat democràticament i és recolzat per la ciutadania. Com s’ha assenyalat anteriorment, hem de considerar diferents elements (naturalesa del paper policial, tàctiques, mecanismes de rendició de comptes, naturalesa i contingut de la formació, grau de diversitat, etcètera molt llarg). A Espanya, estem molt endarrerits a fer aquest debat. Iniciatives com les preses al Parlament de Catalunya, però també el posicionament de diferents ONG i d’espanyols més crítics amb la policia, són un bon primer pas per fer aquest debat, que espero que tingui protagonisme. El problema que tenim aquí és si la classe política serà prou madura i responsable per seguir aquest camí.
3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa haurien de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?
La meva opinió és que en termes de responsabilitat i aportació democràtica, hem de pensar més enllà dels mecanismes formals de disciplina (siguin interns, judicials o externs). També necessitem una policia més plural, amb més personal civil i més diversitat entre les seves files. Necessitem col·laboracions entre la policia i l’acadèmia. Necessitem periodistes que es prenguin seriosament el paper d’informar sobre la policia, en lloc de només informar sobre delictes greus o emocionals. Hem de repensar significativament com volem que sigui la formació policial i qui l’ha de fer, crec que és important que hi hagi més implicació de la comunitat en aquesta etapa. Protocols interns molt millors per a incidents crítics i dades molt més rigoroses i obertes sobre aquests incidents. M’encantaria alguna cosa com les inspeccions britàniques a Espanya, perquè hi hagués una auditoria adequada de l’actuació policial i la qualitat del servei a tot el país. Necessitem comissions parlamentàries capaces de treballar conjuntament per trobar alguna forma d’acord sobre els passos que cal fer. I ministres que no tenen por de criticar la seva pròpia força quan es dediquen a pràctiques inacceptables. Si l’únic que tenim a Espanya, a més de la justícia, és el Defensor dels Drets Humans, hem de dotar aquesta institució de més dents de les que té actualment.
4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model si no es considera vàlid i qui s’ha d’encarregar del canvi: professionals, govern o ciutadans?
Hauríem de fer el que demana la ciutadania, el govern ho hauria de facilitar i els professionals, juntament amb els acadèmics, haurien d’informar-ho tot sobre els matisos, les dificultats i els reptes de les reformes proposades. En definitiva, els professionals han d’entendre que en una democràcia serveixen al públic, no a l’inrevés, i que no poden ser una barrera per al canvi. Atès que un nombre important d’espanyols adults ni tan sols van néixer quan el model actual es va emmarcar a la Llei orgànica 2/1986 i com ha canviat el món des d’aleshores, així com els nombrosos problemes amb l’anomenada “Llei mordassa”, es podria dir que les circumstàncies per establir un nou contracte social sobre el model policial ja són presents a la societat espanyola.
Rossella Selmini és professora associada de Criminologia a la Universitat de Bologna, al Departament de Ciències Jurídiques. Anteriorment fou professora de la Universitat de Minessota (EUA) i directora del Departament de Seguretat Urbana i Policia Local al Govern regional de l’Emília-Romanya. De l’any 2015 a l’any 2018 fou presidenta de la Societat Europea de Criminologia.
1. Quins són els elements definidors d’un model de policia?
La literatura sobre la policia individualitza diversos elements que defineixen un model de policia. Entre aquests, considero particularment important identificar tres elements: els principis generals que han de guiar el model, l’organització dels cossos i les funcions que els són atribuïdes.
2. Quins dels models de policia existents creu que és millor per mantenir una bona convivència I una societat segura?
A les societats occidentals contemporànies, encara que amb vistoses diferències lligades a les peculiaritats nacionals i locals, s’han consolidat dos models en particular: el conegut com a “tolerància zero” i el de la policia comunitària. Presenten alguns aspectes que s’encavalquen, però son diversos pel que fa als principis fonamentals que guien les accions de la policia. En el model de la policia comunitària, prevalen els principis del servei a la comunitat, de relació amb la comunitat, amb tots els seus components, incloses les minories i les generacions més joves; la creació d’una relació de confiança, el recurs prevalent a la negociació dels conflictes, el recurs a la repressió com a ultima ratio. Aquests principis haurien de governar les diverses unitats de les organitzacions policials, des de les que fan funcions de policia administrativa fins a la policia judicial, el control de l’ordre públic i la prevenció de la delinqüència. A més, a la vista dels resultats de la recerca, considero que aquest model és el millor i està reforçat pel fet que s’ha demostrat com el que garanteix de manera més adequada la convivència pacífica, oferint seguretat a la ciutadania i incrementant la confiança i la legitimitat de la policia.
Models repressius i basats en la tolerància zero, en sentit contrari, creen conflictes i minen la confiança, en particular dels grups més vulnerables de la societat, reforçant la cultura de la intolerància i de la por, sense, d’una altra banda, contribuir de manera significativa al control de la delinqüència. A la llum del debat més recent sobre la reducció de la policia, es pot fins i tot plantejar un model de policia comunitària dins de la qual algunes funcions particularment delicades que avui en dia encara són exercides per la policia ─malalties mentals, desequilibris socials en general─ siguin derivades a altres agències de naturalesa no policial. D’una altra banda, en el marc d’un model de policia comunitària, també les funcions d’ordre públic han de ser redimensionades i mantingudes dins dels límits estrictament compatibles amb l’exercici dels drets civils i polítics.
3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa han de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?
El tema de la rendició de comptes de la policia, i particularment important en els països del Sud d’Europa, que, en general, centren el control dels operadors de policia al control disciplinari intern i el de l’autoritat judicial. Estic convençuda que un tercer organisme, intermedi entre el control intern i el judicial, seria útil per garantir una avaluació independent. Un organisme d’aquest tipus hauria d’incloure experts i membres de la comunitat local i de la societat civil. Aquesta forma de control –dotada del necessari poder d’intervenció– hauria de garantir la reducció de la impunitat, que és la conseqüència més comuna dels abusos i la violència policial.
4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model –en cas que no es consideri vàlid– i qui ha de tenir el pes del canvi: professionals, govern o ciutadania?
No penso que hagin de concórrer circumstàncies particulars per modificar un model de policia: pràcticament tots els models de policia, particularment d’alguns països d’Europa, inclosos França, Itàlia i Espanya, necessiten reformes radicals, bé sigui en el control de la delinqüència comuna com sobretot en el control de l’ordre públic i les relacions amb les minories ètniques. Comportaments discriminatoris, abusos i ús excessiu de la força són fenòmens freqüents en els tres països esmentats i són fenòmens que exigeixen un canvi més radical en l’organització dels cossos, en la seva cultura i en la rendició de comptes, que no es limitin a reformes de maquillatge (per exemple: més atenció a les formes de selecció o formació professional són importants però no suficients).
Penso que una reforma d’un model de policia no pot ser eficaç si no parteix d’una consulta extensa als ciutadans, incloent-hi les minories ètniques i les persones més vulnerables, sobre el model de la reforma tal com s’està intentant –amb moltes dificultats– en algunes ciutats americanes després de l’homicidi de George Lloyd. Ha de ser la comunitat local, amb l’assistència eventual d’experts, qui ha de determinar el model de policia que vol, i aquest model s’ha de discutir després amb els òrgans legislatius.
Nora Miralles Crespo: Periodista. Màster en Gènere, Conflicte i Drets Humans per la Ulster University (Belfast) i Màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament per la UAB. Investigadora en gènere, seguretat, militarisme i drets humans a l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE) i Shock Monitor, així com al Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Assessora i investigadora de l’àrea Alternatives de Seguretat de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Activista de base a diferents moviments socials.
1. Quines estratègies està utilitzant la policia en l’àmbit de l’ordre públic?
En general, considero que hi ha dues tendències estratègiques en tensió o divergents alhora pel que fa a l’àmbit de l’ordre públic. Una d’elles és l’obertura a altres visions sobre la seguretat, que pren força i cos amb la introducció d’eines com la mediació, la policia de proximitat o de barri o els programes de mentoria juvenil, que impacten en l’ordre públic, però que parteixen d’un enfocament preventiu i d’una comprensió més profunda de les causes dels conflictes socials. L’altra, per contra, estaria alineada amb el procés d’expansió acrítica de funcions policials i l’abordatge securitari de fenòmens que abans no arribaven a ser considerats problemes o desafiaments a l’ordre públic. Aquesta darrera tendència s’ha traduït, entre altres coses, en un perjudici evident de drets ciutadans com la llibertat d’expressió i de protesta i manifestació. Una tendència que també es materialitza en la introducció i la normalització de tecnologies de vigilància massiva i biometria que ens fan viure sota un control i manca de privacitat permanents, sense que el seu ús estigui justificat, ni degudament regulat, i en l’expansió de l’ús d’armament (suposadament) no letal en cada vegada més contextos.
2. És possible adoptar un mètode preestablert d’actuació tenint en compte els diferents tipus de protestes i les diferents evolucions que poden tenir?
Sens dubte, si l’objectiu és actuar en línia amb el respecte als drets humans i fonamentals de la ciutadania, no sembla recomanable establir un mètode invariable d’actuació, que no neixi d’una anàlisi i una reflexió prèvies sobre com abordar el conflicte de la forma més proporcionada i menys lesiva possible, en cada moment i escenari concrets. Les protestes socials són reaccions naturals a les decisions de qui confecciona les polítiques públiques, són una forma diria que normal i democràtica d’expressar descontentament o divergència. El primer problema, sota el meu punt de vista, és demonitzar la protesta social, de tal manera que acabi sent lògic i habitual que qualsevol manifestació o acte polític a l’espai públic compti amb una nodrida presència no de patrulles de seguretat ciutadana, sinó d’unitats de manteniment de l’ordre públic, com si manifestar-se fos de per si una alteració d’aquest. D’altra banda, les accions violentes en protestes són minoritàries i gairebé mai dirigides contra altres persones, i tanmateix no sembla que sovint la resposta s’adeqüi a la proporció i gravetat dels fets.
3. Quines són les condicions que s’haurien de donar perquè en el transcurs d’una concentració o mobilització el dret a manifestar-se que s’està exercint s’hagués d’interrompre o limitar?
Per a mi, la diferencia la marca sens dubte el risc cap a la integritat o la vida d’altres persones, però parlo d’un risc real, no d’un barem arbitrari mitjançant el qual interrompre totes aquelles mobilitzacions que critiquen l’ordre establert o que emeten missatges que no interessen, en un ventall ampli de sentits.
4. Quina responsabilitat haurien de tenir els convocants d’una manifestació respecte del control de la mobilització i les conseqüències no volgudes per ells mateixos?
Considero que és perillós i, fins i tot, un punt hipòcrita pretendre responsabilitzar la ciutadania que s’organitza per convocar una manifestació de tot el que hi passi, mentre d’altra banda se l’ha desresponsabilitzat en les darreres dècades de pràcticament tot el que tenia a veure amb la intervenció social i comunitària, perquè ja interessava que tot allò col·lectiu es guiés i controlés des de l’Administració. O atorgues responsabilitats a la ciutadania o la desresponsabilitzes totalment, però fer-ho només quan interessa carregar uns aldarulls a algú és clarament una forma de limitar llibertats civils. Aconsegueixes que les poques escletxes de col·lectivitat desapareguin per por a la repressió penal i administrativa.
5. Quins instruments creu que són acceptables utilitzar en les manifestacions amb cert grau de violència per retornar la pau social amb el menys mal possible? Canons d’aigua, per exemple?
Evidentment, un canó d’aigua serà menys lesiu ─sempre en principi─ que una llançadora, però una mediació ben dirigida sempre serà menys incendiària que qualsevol mecanisme repressiu. La conflictivitat social, incloent-hi les expressions violentes en les manifestacions, s’han d’abordar prioritàriament amb caràcter previ i estructural, ja que neixen de la reacció a les discriminacions i violències que genera un sistema socioeconòmic cada vegada més desigual. Per tant, les respostes repressives en el context concret d’una manifestació són una reacció impotent a un problema molt més profund, construeixen una falsa pau social, considerant aquesta com la manca de conflicte a l’espai públic, únicament. Però les violències socials no desapareixen, simplement s’enquisten, es canalitzen en altres àmbits com el privat o cristal·litzen en un augment de les violències dins la comunitat i la família. Pel que fa a les mal anomenades “armes no letals”, m’agrada molt la reflexió que fa Paul Rocher al seu llibre Gasear, mutilar, someter. La política de las armas no letales, publicat recentment per Katakrak, sobre com aquest tipus de mecanismes considerats menys lesius, a més de ser qüestionables pel que fa al mal que poden causar (mutilacions i fins i tot, sí, la mort), acaben sent utilitzats no per gestionar conflictes en els quals abans s’utilitzava armament més perillós, sinó aquells en els quals no s’utilitzava cap tipus d’arma.
Ralph Roche és advocat, especialitzat en drets humans, administració judicial i policia. Compta amb una àmplia experiència a Irlanda del Nord i la regió dels Balcans occidentals, on ha treballat per als serveis policials i com a consultor del Consell d’Europa. Del 1998 al 2005, va viure a Bòsnia i Hercegovina, i va prestar els seus serveis en un tribunal de drets humans, l’Oficina de l’Alt Representant i la Comissió Europea. Des d’aleshores, ha treballat per al Servei de Policia d’Irlanda del Nord com a assessor jurídic de drets humans i per a les Cambres Especialistes de Kosovo a l’Haia com a cap de la divisió de serveis judicials.
És coautor del manual del Consell d’Europa “The European Convention on Human Rights and Policing” (Conveni europeu de drets humans i policia).
1. Quines estratègies està utilitzant la policia en l’àmbit de l’ordre públic?
Els serveis policials haurien d’adoptar un enfocament flexible quan tracten esdeveniments d’ordre públic. La protecció dels drets humans de totes les persones afectades per manifestacions i altres esdeveniments d’ordre públic hauria de ser el centre de qualsevol estratègia. El compliment dels principis dels drets humans permet als serveis policials aplicar un seguit d’enfocaments clars, basats en l’extensa jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. S’hauria de disposar d’una anàlisi estratègica global, alimentada per informació rellevant i actualitzada sobre qüestions com ara les amenaces i els riscos, i les causes i temes probables de qualsevol problema d’ordre públic. Un cop fet això, permet desplegar els recursos adequats (tant humans com tècnics) i implementar respostes operatives planificades a possibles escenaris.
És fonamental que la policia adopti un enfocament neutral, que no prohibeixi de manera efectiva l’expressió d’opinions dels manifestants que ells o el públic puguin trobar ofensives. Aquest és un requisit clau d’una societat democràtica, tal com ha confirmat el Tribunal Europeu de Drets Humans en molts casos. Per exemple, s’ha constatat que les prohibicions rotundes o la imposició d’obstacles burocràtics a les protestes són violacions dels drets a la llibertat d’associació i expressió. Tot i que la policia no sempre és responsable de prendre aquestes decisions, en els casos en què ho siguin, hauria de procurar que les decisions es prenguin de manera defensable, d’acord amb la legislació local i els principis generals dels drets humans. La policia del Regne Unit ha adoptat el National Decision-Making Model (model de presa de decisions en l’àmbit nacional), que proporciona un marc per prendre decisions en tots els àmbits de l’activitat policial. És un model senzill i eficaç, i quan l’adopten tots els elements de la policia implicats en una operació proporciona una comprensió comuna de com s’han de prendre i aplicar les decisions. Col·loca l’ètica i els estàndards professionals al centre, incorporant un seguit de principis clau, com ara la responsabilitat, l’equitat i el respecte. He participat personalment en una sèrie d’operacions policials dinàmiques i complicades on una àmplia gamma d’unitats policials l’han utilitzat per prendre decisions ràpides i efectives que garantien la protecció dels drets de totes les persones afectades per l’operació.
Un altre requisit clau és que la policia vegi que el seu paper és la protecció dels drets dels membres del públic. La policia en una societat democràtica no s’ha de veure com un instrument del poder de l’Estat, sinó com a defensora dels drets dels participants en actes públics. La policia no tracta de controlar, sinó de facilitar l’exercici de les llibertats democràtiques. Això també ajudarà a millorar la relació entre la policia i la ciutadania.
2. És possible adoptar un mètode preestablert d’actuació tenint en compte els diferents tipus de protestes i les diferents evolucions que poden tenir?
Sota el meu parer, no és possible que la policia adopti un enfocament predeterminat a les manifestacions i altres esdeveniments públics. Cada manifestació o esdeveniment d’ordre públic és diferent i s’ha de tenir en compte segons les seves pròpies característiques. Tot i que la policia pot i hauria de confiar en la informació obtinguda a partir d’esdeveniments similars anteriors, hauria d’examinar la informació disponible per a cada esdeveniment individual i adaptar la seva resposta en conseqüència. El fet que un esdeveniment anterior pugui haver provocat desordres (per exemple, entre grups rivals) no és en si mateix un motiu per restringir o prohibir esdeveniments futurs. La naturalesa dinàmica de la societat fa que els esdeveniments i els participants canviïn amb el temps.
Òbviament, la policia hauria de planificar possibles escenaris durant les manifestacions, i exemples anteriors de manifestacions són un molt bon punt de partida per a això. Com diuen sovint els agents de policia, si fracasseu en la planificació, planifiqueu el fracàs. Tanmateix, la planificació és una ajuda per a la presa de decisions, no un fi en si mateix. Com s’ha dit anteriorment, una anàlisi estratègica global ajuda a permetre que la policia es prepari per a possibles escenaris. També permet a la policia entrenar els agents en les tàctiques necessàries, així com en la negociació, la participació i la recollida d’informació.
Una altra raó pràctica per la qual la policia no hauria d’adoptar un enfocament predeterminat és que les persones que volen causar desordres poden conèixer aviat quins són aquests enfocaments i aprendre a soscavar-los. Si la policia utilitza les mateixes tàctiques repetidament, els que vulguin atacar la policia poden aprendre d’elles i desenvolupar maneres de perjudicar o ferir la policia.
3. Quines són les condicions que s’haurien de donar perquè en el transcurs d’una concentració o mobilització el dret a manifestació que s’està exercint s’hagués d’interrompre o limitar?
Qualsevol restricció o limitació del dret de protesta és una ingerència greu en un seguit de drets humans.
Entre aquests, els drets a la llibertat d’expressió i d’associació, així com el dret a manifestar les pròpies creences. L’acció policial també pot implicar el dret a no patir tractes inhumans i, en casos extrems, fins i tot el dret a la vida. Tanmateix, hi ha circumstàncies en què es requereix una actuació policial, per exemple, per garantir el dret a protestar o protegir els drets i llibertats dels altres. Les intervencions durant un esdeveniment són més difícils i suposen amenaces addicionals per a la seguretat dels participants, així com per a la vida i la seguretat dels agents de policia.
Les restriccions han de tenir una base legal: hi ha d’haver una disposició a la legislació nacional que en permeti la imposició. Qualsevol restricció ha de ser imposada per a un objectiu legítim. A la pràctica, les restriccions s’imposen més sovint per prevenir el crim o el desordre, o per protegir els drets dels altres. Un altre tema clau és que les restriccions han de ser proporcionades. Per exemple, aturar una manifestació per una infracció lleu o tècnica pot no ser necessari en una societat democràtica. Hi ha moltes sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans on es van imposar restriccions sobre la base de qüestions molt menors, i és evident que sovint es fa com un mitjà per suprimir l’expressió d’idees que les autoritats no volen que s’expressin.
Per justificar una intervenció durant un esdeveniment, cal que hi hagi una raó clara per fer-ho. Una d’òbvia és que hi ha una amenaça per a la seguretat de les persones (siguin agents de policia, participants o la ciutadania). La conducta dels participants també podria justificar una intervenció, per exemple si no es compleix alguna condició legal de l’esdeveniment. Per exemple, si l’autoritat competent ha imposat limitacions a un esdeveniment, en principi s’haurien de complir. Tanmateix, l’incompliment de cap limitació no justifica, per si sol, una intervenció. S’ha de fer una avaluació de la necessitat d’una acció immediata. En molts casos, una actuació posterior serà suficient per garantir el compliment de la llei.
Els diferents països tenen distints enfocaments per a la regulació de les assemblees públiques. Per exemple, en alguns països, un alcalde o un altre funcionari electe determina les condicions en què els esdeveniments públics poden tenir lloc. A Irlanda del Nord, qualsevol persona que vulgui organitzar una manifestació pública ha d’informar-ne la Parades Commission, un organisme públic establert per llei. En els casos en què la responsabilitat principal recau en la policia, s’ha de garantir que totes les seves decisions siguin lícites i no estiguin motivades per cap motivació indeguda, com ara la discriminació.
Les decisions d’intervenció també poden requerir la decisió d’un organisme diferent de la policia. Això pot ser problemàtic, ja que els càrrecs electes poden no estar en la millor posició per entendre les conseqüències pràctiques de les decisions d’intervenir. Al meu entendre, la policia, actuant dins d’un marc legal clar, i havent avaluat les circumstàncies el més àmpliament possible, és la millor indicada per prendre decisions. Tot i que això imposa càrregues importants a la policia, també els ofereix l’oportunitat d’aplicar la seva professionalitat i experiència en un escenari pràctic.
També és important recordar que l’incompliment de les condicions imposades a una manifestació no és, en si mateix, un motiu per intervenir-hi. Si és poc probable que la desviació provoqui lesions o interrupcions indegudes, pot ser adequat permetre que l’esdeveniment continuï. Es poden dur a terme investigacions o altres accions després de l’esdeveniment segons sigui necessari. La intervenció contra manifestacions en curs és una tasca molt complicada, i pot donar lloc a un important ús de la força i a lesions, tant per als participants com per als agents de policia.
4. Quina responsabilitat haurien de tenir per ells mateixos els convocants d’una manifestació respecte del control de la mobilització i les conseqüències no volgudes?
Organitzar una manifestació o participar-hi implica responsabilitats. Els organitzadors han de garantir que la manifestació es mantingui dins la llei, i també que compleixi amb els requisits o limitacions imposades per les autoritats competents. Si l’organitzador considera que aquests requisits són excessius o, fins i tot, il·legals, hauria de procurar utilitzar els recursos legals disponibles segons la legislació local. Cal evitar l’incompliment dels requisits durant una manifestació, ja que pot comportar conseqüències penals o d’altres tipus. Pel que fa a la responsabilitat dels organitzadors per les accions dels participants a les manifestacions, és important que només se’ls faci responsables de les accions de les quals siguin responsables. Si les persones s’uneixen a una manifestació amb la intenció de provocar desordres o altres delictes penals, els organitzadors poden tenir molt poc poder per evitar-ho. Si bé els comissaris i altres mecanismes de seguretat haurien d’existir com a part d’una manifestació ben organitzada, s’han d’evitar els principis de responsabilitat estricta o altres mitjans legals per responsabilitzar els organitzadors de les accions d’altres persones, ja que poden suposar una restricció indeguda al gaudi efectiu de la llibertat d’associació.
Els organitzadors també haurien de relacionar-se amb la policia per parlar de temes d’interès comú. A Irlanda del Nord, la policia sovint es posa en contacte amb els organitzadors de les manifestacions per discutir qüestions rellevants i per entendre millor les necessitats i expectatives dels manifestants. Això pot ajudar a evitar malentesos i crear un canal de comunicació per a la implicació durant la manifestació. A més, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha reconegut que la negativa d’un organitzador a relacionar-se amb la policia pot ser una justificació per a restriccions o altres mesures, quan sigui necessari.
5. Quins instruments creu que és acceptable utilitzar en les manifestacions amb cert grau de violència per retornar la pau social amb el menys mal possible? Canons d’aigua, per exemple?
En el cas que es produeixi un desordre, la policia ha de disposar d’una sèrie d’opcions tàctiques per fer-hi front. La primera tàctica hauria de ser sempre la implicació, basant-se en les discussions prèvies amb els organitzadors i els participants, i tractant d’identificar i abordar el problema. En situacions en què això no és possible, es requereixen opcions tàctiques per a l’ús de la força. Són moltes i variades, i inclouen equips de protecció individual per als agents, vehicles protegits, barreres i dispositius de comunicació. En casos de disturbis més greus, haurien d’estar disponibles altres opcions com canons d’aigua o projectils menys letals. Tanmateix, és molt important que es respectin les normes legals i de drets humans sobre l’ús d’aquestes tàctiques. Això requereix que s’integrin en els procediments operatius i la formació de la policia. Calen cadenes de comandament i responsabilitat clares per al desplegament i l’ús d’aquestes tàctiques. S’hauria d’establir una sala de comandament central, amb informació en directe, per a grans esdeveniments on la violència o el desordre sigui possible.
Diverses normes internacionals regulen l’ús de la força per part de les autoritats estatals. El més important en aquest context, l’article 2 del Conveni Europeu de Drets Humans, exigeix que la força letal només s’utilitzi quan sigui absolutament necessari per protegir la vida. Això vol dir que aquesta força només s’hauria d’utilitzar com a últim recurs, quan no hi hagi cap altra opció disponible. La jurisprudència deixa clar que les tàctiques policials no han de fer que l’ús de la força letal sigui inevitable o molt probable. Les alternatives menys letals (per exemple, les anomenades bean bags o projectils de pebre) sovint estan disponibles per a la policia, però hi ha d’haver regles estrictes pel que fa al seu ús. Aquestes tàctiques només s’han d’utilitzar contra agressors individuals, en lloc de contra una multitud en general. Opcions com el canó d’aigua poden ser útils en situacions en què cal mantenir la distància entre grups oposats o evitar que una multitud avanci més enllà d’un punt determinat.
El requisit general és que hi hagi un enfocament “sistemàtic”. Això requereix que només els oficials degudament entrenats estiguin autoritzats a portar i utilitzar mètodes d’aplicació de la força, i que hi hagi normes estrictes que regulen el seu ús. L’operació policial ha de ser comandada i controlada per agents experimentats, treballant conjuntament amb els seus companys per assegurar-se que el nivell de força utilitzat sigui el mínim necessari per assolir el malaurat objectiu. Mai s’ha d’utilitzar la força per castigar, només s’ha de fer servir per prevenir el desordre i retornar la situació a la normalitat al més aviat possible.
A les operacions policials més efectives de les quals he format part, sovint oferint consells en temps real als comandants a mesura que s’anava desenvolupant la situació, en formaven part comandants i oficials degudament entrenats, treballant dins d’un marc legal i pràctic clar, amb objectius estratègics inequívocs pel que fa al resultat desitjat. Algunes d’aquestes implicaven l’ús de quantitats importants de força contra individus violents en circumstàncies molt perilloses.
Aviat el blog Notes de Seguretat complirà set anys de funcionament. Ha estat una llarga i intensa etapa però molt il·lusionant, centrada en la cerca de novetats, línies d’actuació, notícies, tendències o polítiques de l’àmbit de la seguretat. L’objectiu ha estat que s’obrissin les reflexions al voltant d’aquest món, així com recollir les vostres aportacions.
Amb el camí que hem recorregut tots junts, lliurant dos apunts setmanals, les dades ens esperonen a continuar treballant de valent i amb més il·lusió encara. Després de gairebé set anys de feina, els nostres subscriptors i lectors poden fer les seves valoracions, però les xifres són significatives: s’han sobrepassat les 210.000 visualitzacions al blog, amb uns 112.000 visitants provinents de més de 150 països diferents. Amb més de 2.300 apunts publicats en les quatre llengües en què ho difonem, a dia d’avui ja tenim gairebé 700 subscriptors. I sempre en tot aquest temps hem tancat l’any en curs amb millors resultats d’audiència que els anys anteriors.
També s’han obtingut molt bons resultats en la difusió dels apunts via Twitter en les quatre llengües: se segueixen 520 perfils i es compta amb gairebé 400 seguidors.
Tal com ja s’ha fet en alguns aniversaris del blog, celebrarem el setè aniversari amb la publicació de sis entrevistes breus a persones destacades en l’àmbit de la seguretat. Es tracta d’entrevistes encreuades sobre tres àmbits concrets de la seguretat: ordre públic, models policials i noves propostes en seguretat. D’aquesta manera, es poden oferir diferents visions o punts de vista d’estudiosos d’un mateix àmbit de la seguretat.
El dilluns 24 d’octubre entrevistarem el cap d’Afers Legals en Ordre Públic a Irlanda del Nord, Ralph Roche, sobre ordre públic. I sobre el mateix àmbit el dimecres 26 d’octubre entrevistarem Nora Miralles Crespo, periodista i investigadora.
El dilluns 31 d’octubre entrevistarem l’expresidenta de la Societat Europea de Criminologia, Rossella Selmini, sobre models policials. El dimecres 2 de novembre entrevistarem, del mateix àmbit, Juanjo Medina Ariza, investigador adscrit al Departament de Dret Penal i Ciències del Delicte de la Universitat de Sevilla.
I, per finalitzar, el dilluns 7 de novembre entrevistarem el professor Alex S. Vitale, sobre noves propostes en l’àmbit de la seguretat, i el dimecres 9 de novembre, també amb referència a noves propostes en seguretat, Megan O’Neill, directora associada de l’Institut Escocès de Recerca sobre la Policia.
Cal subratllar que el Consell Editorial de Notes de Seguretat no comparteix necessàriament el contingut dels apunts que publica, i les opinions de les persones entrevistades representen únicament el seu punt de vista i no el del Consell Editorial ni el del Departament d’Interior. El Consell Editorial és responsable de la selecció de les persones entrevistades i del contingut de les preguntes, però no de les opinions que es manifesten.
Desitgem que us agradin aquestes entrevistes i que per molt temps puguem continuar gaudint de la vostra presència al blog.
En què consisteix la transformació urbana de Bordeus? Quins són l’objectiu i les prioritats d’aquesta transformació?
Quan Alain Juppé, llavors primer ministre, va arribar a Bordeus el 1995, es va fixar com a objectiu despertar “la bella dorment”, com s’anomenava Bordeus en aquell temps. Per reforçar el seu atractiu, va reconfigurar la ciutat sobretot amb la rehabilitació del centre històric, que l’ha portat a la seva classificació com a Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2007. Amb 1 milió de visitants, 10.000 nous habitants i 11.000 llocs de treball creats a la ciutat cada any, Bordeus s’ha convertit avui en una de les ciutats més atractives de França.
Reconciliar els habitants de Bordeus amb el seu riu
Durant molt de temps, els molls es van deixar d’utilitzar, l’activitat del port era molt feble i es va traslladar més avall del riu, al Verdon. Els hangars estaven abandonats. Alguns es van destruir i es van reemplaçar per jardins, d’altres es van transformar en espais d’exposició o en establiments, de manera que els molls són avui un espai molt agradable de passeig i distensió. El turisme fluvial i de creuer s’hi han desenvolupat amb intensitat.
Rehabilitar els barris més pobres
A més del marge dret, molts barris, els que tenien més dificultats, s’han beneficiat de programes de renovació urbana, facilitats per l’arribada del tramvia. El programa més emblemàtic és el del barri de l’estació, anomenat Euratlantique, que ha estat considerat projecte d’interès nacional.
Lluitar contra l’aglomeració urbana i desenvolupar l’oferta d’allotjaments
Per lluitar contra aquests dos fenòmens, les polítiques d’urbanisme realitzades en els darrers 20 anys tenen com a objectiu densificar i augmentar l’oferta. En total, cada any s’entreguen 9.000 habitatges a la metròpoli de Bordeus. A la ciutat de Bordeus uns ambiciosos programes proporcionaran 14.000 habitatges, d’entre els quals un 30% d’habitatge social, en els propers mesos.
Una ciutat verda
Per tal d’afavorir els desplaçaments agradables i a peu, els espais a Bordeus s’han mantingut naturals en el moment de renovar-los. Els sòls artificials i l’absència de vegetació no fan més que accentuar la calor que se sent en moments d’onada de calor, per exemple. Per lluitar contra aquest fenomen, el nou alcalde de Bordeus, Nicolas Florian, ha decidit plantar 3.000 arbres anualment a la ciutat.
Quin paper han tingut els ciutadans en el projecte de transformació urbana?
L’opinió dels habitants inspira des de fa un temps el desenvolupament dels espais públics. Aquests fan sentir la seva veu mitjançant òrgans d’assessorament com ara els consells de barri, a més de consultes públiques obligatòries. L’opinió dels habitants ara inspira el desenvolupament dels espais públics. La planificació de l’espai té en compte les seves demandes, que s’integren en els diferents projectes.
Aquest any, l’Ajuntament de Bordeus ha llançat un primer pressupost participatiu. Més de 13.000 persones de Bordeus han votat a favor dels projectes de desenvolupament sostenible que volen veure aparèixer al seu barri. Dels 407 projectes presentats, 41 s’acaben de proposar. Es preveu una inversió de 2,5 milions d’euros per finançar aquests 41 projectes. Es realitzaran en els propers dos anys.
Pensa que el desenvolupament de la ciutat ha portat la millora de la seguretat i de la percepció de seguretat de la ciutadania?
Bordeus és considerada una de les ciutats menys perilloses de França. De fet, ocupa el novè lloc entre els onze districtes policials amb més de 200.000 habitants, amb una taxa de 72 delictes per cada 1.000 habitants. A més, la delinqüència baixa de manera regular des de fa 15 anys. Per contra, l’Ajuntament està preocupat per “l’explosió d’actes incívics”, sobretot aquells vinculats al tràfic de drogues en alguns barris de la ciutat.
Per tal de tranquil·litzar els vianants, l’Ajuntament de Bordeus ha intensificat l’enllumenat de tots els llocs de pas a la nit (places, andanes, carrerons…). A més, la ciutat disposa de càmeres instal·lades a les cantonades dels carrers, a les teulades, així com als indrets estratègics. Bordeus té 105 càmeres repartides per tota la ciutat.
Finalment, aquest nivell de criminalitat especialment baix es pot explicar també pel desenvolupament urbanístic que ha permès, a través del tramvia que se situa en superfície, connectar tots els barris amb problemes amb el centre de la ciutat en menys de 15 minuts, donant un sentiment real de pertinença a la ciutat a tots els seus habitants.
Com l’urbanisme pot contribuir a millorar la coexistència i la integració dels diferents grups?
La connexió del marge dret amb el marge esquerre, pel tramvia i els diferents ponts, ha permès obrir el centre històric de la ciutat a una part de la ciutat perifèrica en el passat. A més, el municipi s’ha tornat més dinàmic i més homogeni i s’han creat nous llocs on viure.
Des de fa 10 anys, el Programa Nacional de Renovació Urbana mobilitza actors públics i privats, càrrecs electes, serveis estatals, organismes socials, organismes HLM i habitants per requalificar més de 500 barris arreu de França en què les condicions de vida eren particularment difícils. A Bordeus, hi ha dos districtes al marge dret (La Benauge) i al nord de la ciutat (Les Aubiers).
A més, tres agències franceses d’arquitectura han rebut el premi<A[preu|premi]> Mies van der Rohe de la Unió Europea per la transformació de 530 habitatges socials al barri Grand Parc, a Bordeus. Per evitar la destrucció dels blocs en construcció, les agències d’arquitectura Lacaton et Vassal, Frédéric Druot et Christophe Hutin han ampliat el conjunt. Amb aquesta tècnica de renovació, tots els pisos han guanyat en superfície i en lluminositat. Rehabilitar en lloc de destruir és quatre vegades menys costós.
El professor Otto M. J. Adang (1956) és científic conductual. Fa classes de Gestió de l’Ordre Públic i el Perill a l’Acadèmia de Policia dels Països Baixos des de l’any 2004. A Adang li interessen l’agressió, la reconciliació i el comportament col·lectiu en relació amb l’ordre públic. Des de l’any 1998 ha estat el cap de recerca del programa de Gestió de la Violència i el Perill en situacions conflictives, que va crear ell mateix i que estudia la interacció entre la policia i els ciutadans.
Avui en dia, el professor Adang té diverses responsabilitats. A més de ser catedràtic en Gestió de l’Ordre Públic, és degà acadèmic en el màster de Control Policial de l’Acadèmia de Policia. Des de l’1 d’abril de 2016, també és professor, per nomenament especial, de Seguretat i Comportament Col·lectiu a la Facultat de Ciències Socials i del Comportament de la Universitat de Groningen. I des de l’any 2018 és professor visitant al Centre de Recerca Policial de Canterbury.
En la seva opinió, quins són els canvis més importants en la gestió de l’ordre públic en els últims 10 anys a Europa?
El canvi més important que he vist en les últimes dècades pel que fa a la policia i l’ordre públic a Europa és el canvi en el control dels aldarulls des d’una perspectiva unilateral, amb l’èmfasi posat en controlar els disturbis i un llindar baix pel que fa a l’ús indiferenciat d’armes no letals, cap a un enfocament més modern i flexible de la gestió de l’ordre públic, en què es posa l’èmfasi en establir límits que promoguin l’ordre d’una manera amistosa i ferma.
És cert que no tots els països han mostrat aquest canvi, però cada vegada veig com s’identifiquen més “bones pràctiques” de gestió en esdeveniments públics.
En realitat, què és una bona pràctica? Una bona pràctica és evitar friccions innecessàries i facilitar les activitats i intencions legítimes dels participants en la mesura del possible. Monitorar i observar un esdeveniment en temps real es considera important per identificar problemes potencials i ocupar-se’n des dels estadis inicials. Això implica comunicar-se amb els participants i informar-los perquè sàpiguen què els afecta, evitar malentesos sobre les mesures que s’adoptin i aconseguir alterar-ne el comportament.
En línia amb la pregunta anterior i tenint en compte els últims esdeveniments, cap a on anem? Quins seran, en la seva opinió, els passos següents?
Podríem assenyalar diverses tendències generals en els països occidentals, moltes de les quals provenen d’un interès creixent per incorporar la visió científica actual al control policial dels esdeveniments públics.
Per esmentar només alguns dels exemples més importants, trobem una flexibilitat creixent que permet a la policia, com un tot o en les diferents unitats, canviar fàcilment i àgilment entre els diferents enfocaments. En aquest sentit, guanyar flexibilitat significa fer canvis en les tàctiques i estratègies pel que fa a la reacció o la prevenció. Per exemple, hi ha un patró general basat en parar més atenció a recollir proves per incrementar la “qualitat” de les detencions i millorar les possibilitats d’èxit dels processos judicials, així com preferir un enfocament centrat en l’autor abans que un enfocament col·lectiu amb detencions o confinaments massius. No obstant això, també trobem un ús més profund de l’enfocament estratègic amistós i ferm pel que fa a facilitar un comportament pacífic i un enfocament graduat, diferenciat i informatiu que incrementa la capacitat de diàleg, de comunicació i d’intervencions senzilles de la policia en els estadis inicials. A Suècia, el debat se centra en tàctiques policials especials; Berlín ha desenvolupat l’estratègia de la “mà estesa” i el Regne Unit es vanagloria del model britànic. Cada cop es creen més unitats de diàleg: per exemple, els grups anticonflicte d’Alemanya, la unitat de diàleg de la policia sueca o els equips d’intel·ligència avançada del Regne Unit (tot i que aquests últims han adquirit gradualment un paper diferent).
També hi ha una tendència general a parar més atenció als brífings després d’esdeveniments problemàtics, a identificar bones pràctiques i intercanviar punts d’aprenentatge entre forces policials.
Finalment, pel que fa a la intel·ligència, existeix consens sobre la importància de la informació sobre els autors “coneguts”. Tot i això, també hi ha una insatisfacció general envers la qualitat de la informació i el reconeixement que aquesta informació sobre els autors “coneguts” és insuficient i no pot substituir la comprensió de sensibilitats i dinàmiques de les multituds en un context determinat. Les tendències internacionals reflecteixen una consciència creixent sobre els mecanismes que desencadenen la violència col·lectiva, així com quines mesures són més efectives.
Tenint en compte la seva experiència internacional i acadèmica, quines creu que són les millors pràctiques/enfocaments policials per mantenir la pau social?
La intel·ligència es percep com un mitjà important per identificar grups d’esvalotadors que busquen la confrontació. Per la seva percepció del risc, haurien de tenir clar (ells mateixos, així com la resta de la gent) quines mesures efectives es posaran en marxa en cas que traspassin els límits. Si s’aconsegueix conèixer-los, se’n redueix l’anonimat davant les autoritats. És una bona pràctica evitar tant com sigui possible prendre mesures que creïn o emfatitzin situacions de “nosaltres contra ells”. En aquest sentit, interactuar i comunicar són eines tàctiques importants. Quan sí que es donen situacions violentes, es considera una bona pràctica actuar a temps, en comptes d’esperar que la situació escali i es descontroli, i fer-ho de manera centrada i dirigida, especialment cap a aquelles persones que estiguin transgredint els límits, siguin vàndals o activistes amb tàctiques black block. D’altra banda, es reconeix que la naturalesa oportunista de molta de la violència col·lectiva posa un límit a la utilitat de la intel·ligència: un cop escala la violència, el nombre d’opcions disponibles s’esgota ràpidament. A causa de les incerteses que hi afecten, es consideren essencials els preparatius que responguin a una varietat d’escenaris hipotètics.
I, finalment, pel que fa a la gestió de l’ordre públic, ha detectat cap mala praxi a Europa occidental digna de menció? A quins factors atribuiria aquesta mala pràctica?
Es poden discernir algunes tendències clares als diferents països en relació amb el control policial d’esdeveniments públics.
Tot i que se sent que és necessari un canvi, aquest canvi no rau en la legislació ni en nous poders, sinó en entendre i utilitzar millor la legislació existent.
També necessitem tenir present que el desenvolupament de noves armes no acostuma a ser prioritari. Hi ha altres necessitats que anomenem armes no letals innovadores. De fet, aquestes armes no són pas innovadores, ja que bàsicament representen tecnologia ja existent que no s’ha desenvolupat prou per ser operativa, i a més estan intrínsecament lligades a conceptes de control d’aldarulls totalment obsolets.
Finalment, pel que fa a l’equipament, necessitem canviar cap a un equipament que protegeixi millor els agents de policia, millori les comunicacions entre agents, millori les possibilitats de comunicació amb els participants d’esdeveniments massius, millori les possibilitats de recollida d’informació i proves i ajudi a incrementar la flexibilitat.
Presidenta municipal d’Escobedo, Nuevo León, Mèxic. És llicenciada en Ciències Jurídiques per la Universitat Regiomontana i té un màster en Dret Administratiu per la Universitat de Saragossa, Espanya.
Ha exercit com a conferenciant en matèria de Seguretat Ciutadana i ha participat en diversos cursos d’Alta Gerència Pública.
Ha participat com a observadora en la implementació del Model de Justícia Cívica a Nova York i com a expositora a Barcelona, Espanya.
De la seva trajectòria destaca el fet de ser una de les primeres alcaldesses a aconseguir la reelecció a tot Mèxic. En diferents períodes, ha estat elegida en tres ocasions presidenta municipal de General Escobedo, Nuevo León.
Ha estat reconeguda per la Conferència Nacional de Seguretat Pública Municipal en triar el Model de Seguretat Escobedo per a la implementació a tot Mèxic com a estratègia per a la prevenció i reducció de la violència, i l’erradicació de la “fàbrica de delinqüents”.
Què fa que una persona com vostè, amb una sòlida posició social, decideixi concentrar la seva activitat política en la lluita contra el delicte, la violència i l’extorsió, arribant fins i tot a posar en risc reiteradament la seva vida (i la d’algun descendent)?
Em sembla que com a ciutadans hem de ser-hi i aportar perquè el nostre entorn sigui millor, que deixem l’apatia i siguem proactius, per això la meva convicció per participar, per fer des d’on jo sigui un entorn de qualitat de vida, pau i tranquil·litat per a la meva família, per als meus veïns, per al meu municipi, per al meu estat i, per descomptat, per al meu país.
Vostè és, en aquests moments, tota una autoritat en matèria de polítiques de seguretat ciutadana, però no només en el seu estat, Nuevo León, sinó a tot Mèxic, ja que ha estat nomenada presidenta de la Conferència Nacional de Seguretat. Què creu que aporta la seva estratègia de seguretat que la fa aparèixer com una alternativa, potser fins i tot com una esperança, per a les polítiques de seguretat de tot Mèxic?
Per a mi la clau és que aquesta proposta busca resoldre l’origen del problema d’inseguretat: evitar que els nostres nens i joves vegin com a alternativa el camí de la delinqüència i, d’altra banda, que la nostra estratègia és integral i té en compte des de la prevenció fins a la salvaguarda de la integritat física de les persones i els seus béns sustentats en l’anàlisi i la investigació, orientat a una justícia social on la policia tingui la confiança de la ciutadania.
Cap persona significativa en el camp de la seguretat no qüestiona la gran tasca que està duent a terme el general Lara a l’hora de transformar totalment la policia d’Escobedo, fent-la molt més pròxima al ciutadà i al mateix temps més eficaç en la lluita contra el crim. Tanmateix, alguns consideren una certa decepció que vostè veiés com a única solució al problema de seguretat d’Escobedo buscar un militar d’alt rang per liderar el projecte. Què els diria a aquests crítics?
Jo els diria que la incorporació d’un militar a la conducció de la secretaria es dona en un context de violència extrema. A partir d’allà tant l’estratègia com les habilitats dels comandaments policíacs i els seus líders han anat evolucionant a través de l’entrenament i la capacitació, de tal manera que avui la corporació és una altra des del cap fins a l’últim element.
Un altre element per haver pres aquesta decisió és que la formació militar i la seva fèrria disciplina donen com a resultat individus ordenats i lliurats per convicció a les tasques que se’ls encomana. A més les persones tenen diferents capacitats per aprendre i evolucionar i en el cas del general ja té una combinació de policia i militar, la qual cosa dona un valor interdependent entre una i l’altra.
Com veu des de la seva doble talaia (alcaldessa d’Escobedo i presidenta de la Conferència Nacional de Seguretat) el futur de Mèxic en matèria de seguretat? Què ha de succeir per revertir la creixent, en els últims anys, espiral de violència que assola el país? Quines fórmules cal aplicar a escala federal per acompanyar experiències tan positives com la que vostè lidera a escala municipal? És la nova Guàrdia Nacional una solució?
Que se sistematitzin i professionalitzin les corporacions, que els processos i procediments sigui avaluats periòdicament, a nosaltres això ens ha donat resultat. Implementar un model adequat a cada municipi és vital perquè si el municipi pren la seva responsabilitat iniciem un cercle virtuós on des del municipi, després l’Estat i la Federació, qui per cert està conscient i l’accepta, fan la seva tasca per revertir aquest problema.
Em sembla que s’estan fent passos cap a la direcció correcta per sortir d’aquesta espiral. Estic convençuda que el model de policia municipal que s’ha d’implementar al país, així com els programes per frenar la violència familiar i social, compten amb l’experiència recollida i els elements metodològics per aconseguir-ho.
La guàrdia és un element més d’un conjunt d’accions que han d’estar articulades des dels municipis, com el model de policia municipal i la capacitació dels elements, entre d’altres.
El professor Otto M. J. Adang (1956) és científic conductual. Fa classes de Gestió de l’Ordre Públic i el Perill a l’Acadèmia de Policia dels Països Baixos des de l’any 2004. A Adang li interessen l’agressió, la reconciliació i el comportament col·lectiu en relació amb l’ordre públic. Des de l’any 1998 ha estat el cap de recerca del programa de Gestió de la Violència i el Perill en situacions conflictives, que va crear ell mateix i que estudia la interacció entre la policia i els ciutadans.