Hausse du nombre de femmes possédant des armes à feu aux États-Unis : entre sécurité personnelle et nouveaux défis

Aux États-Unis, la possession d’armes à feu, traditionnellement associée avant tout aux hommes, connaît une évolution significative : de plus en plus de femmes décident d’en acquérir. Selon l’article The Recent Rise of Women Gun Owners, publié par Rosanna Smart et Andrew R. Morral en septembre 2026, cette tendance s’est particulièrement intensifiée depuis la fin des années 2010 et soulève de nouvelles questions en matière de sécurité personnelle, de prévention de la violence et de santé publique.

Les données de l’Enquête sociale générale (General Social Survey, GSS), réalisée par NORC, un institut de recherche de l’Université de Chicago, indiquent que le pourcentage de femmes adultes déclarant posséder personnellement une arme à feu est passé d’environ 10 % en 2018 à 15 % en 2021, pour atteindre environ 16 % en 2024. En revanche, la proportion d’hommes détenteurs d’armes est restée relativement stable. Par conséquent, les femmes représentent aujourd’hui environ 32 % des détenteurs d’armes aux États-Unis, contre 22 % en 2018.

Cette augmentation est observée dans presque tous les groupes démographiques analysés, bien qu’avec des différences importantes. Les femmes hispaniques, celles résidant dans certaines régions du Midwest américain et les femmes âgées de 36 à 50 ans se distinguent particulièrement. Une hausse notable a également été observée chez les femmes républicaines, tandis que la possession d’armes chez les démocrates reste relativement faible. De même, la possession d’armes a particulièrement augmenté chez les femmes mariées et celles qui ont des enfants, surtout dans certains groupes de mères célibataires.

L’un des principaux facteurs expliquant cette évolution réside dans le sentiment de devoir se protéger contre d’éventuelles agressions ou situations de violence. Contrairement aux hommes, les femmes propriétaires d’armes ont tendance à privilégier davantage l’autoprotection et moins les usages récréatifs. En outre, elles possèdent en moyenne moins d’armes à feu et sont plus susceptibles de ne posséder qu’un seul pistolet. La peur de devenir victime d’un crime violent et les expériences antérieures de victimisation peuvent influer sur ces décisions.

Cependant, posséder une arme ne garantit pas nécessairement une plus grande sécurité personnelle. Les auteurs soulignent que les données disponibles ne permettent pas de déterminer avec certitude si l’augmentation du nombre de femmes armées réduit le risque d’agression ou si, au contraire, elle est susceptible d’accroître certains dangers. Bien que le taux global de victimisation des femmes par des crimes violents ait diminué aux États-Unis entre 2018 et 2024, cette évolution ne correspond pas uniformément aux groupes de femmes dont la possession d’armes a le plus augmenté.

Il est également nécessaire de prendre en compte les risques associés au suicide, aux accidents et à l’accès aux armes au sein de l’environnement domestique. Une étude portant sur les nouveaux propriétaires d’armes de poing en Californie a mis en évidence une association particulièrement forte entre la possession d’un pistolet et le risque de décès par suicide chez les femmes. Cependant, le taux global de suicide chez les femmes aux États-Unis est resté relativement stable depuis 2018. Par conséquent, les données ne permettent pas d’attribuer directement les changements observés à l’augmentation de la possession individuelle d’armes.

Du point de vue de la sécurité, le comportement des personnes qui possèdent des armes constitue un autre facteur important. Selon les auteurs, les femmes sont moins susceptibles que les hommes de porter des armes chargées en public, de les exhiber à des fins défensives ou de les stocker chargées. Ces différences pourraient influer sur les conséquences de l’essor de la possession d’armes à feu chez les femmes en matière de violences et de blessures par balle.

En conclusion, la hausse du nombre de femmes possédant des armes reflète un important changement culturel et social, lié, entre autres facteurs, à la perception de l’insécurité et à la volonté d’autoprotection. Toutefois, en matière de sécurité, il convient de distinguer le sentiment de protection de la réduction effective des risques. La prévention de la violence, la conservation sécurisée des armes, la formation à leur utilisation et l’évaluation rigoureuse des conséquences sur la santé publique sont autant d’éléments essentiels pour comprendre ce phénomène. Comme le concluent les auteurs, des études plus solides sont encore nécessaires pour déterminer si cette nouvelle réalité contribue réellement à renforcer la sécurité des femmes.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / This post in English

The increase in the number of women who own firearms in the U.S.: personal safety and new challenges

Firearm ownership in the United States, traditionally associated primarily with men, is undergoing a significant shift: more and more women are deciding to acquire them. According to the article The Recent Rise of Women Gun Owners, published by Rosanna Smart and Andrew R. Morral in September 2026, this trend has intensified especially since the late 2010s and raises new issues in matters of personal safety, violence prevention and public health.

Data from the General Social Survey (GSS), conducted by NORC at the University of Chicago, indicate that the percentage of adult women who report personally owning a firearm rose from approximately 10% in 2018 to 15% in 2021, reaching around 16% in 2024. In contrast, the proportion of men who own firearms has remained relatively stable. As a result, women now represent approximately 32% of people in possession of firearms in the United States, compared to the 22% recorded in 2018.

The increase can be found in almost all the demographic groups analysed, although with significant differences. Hispanic females, residents of certain areas of the US Midwest, and women between 36 and 50 years old stand out. There has also been a notable increase among Republican women, while firearm ownership among Democrats remains relatively low. Likewise, gun ownership has grown especially among married women and those with children, particularly among certain groups of single mothers.

One of the main factors explaining this evolution is the perceived need to protect oneself against possible attacks or situations of violence. Unlike men, women who own guns tend to prioritise self-protection more and recreational uses less. In addition, on average, they have fewer guns and are more likely to own only a handgun. The fear of becoming a victim of a violent crime and previous experiences of victimisation can influence these decisions.

However, possessing a weapon does not necessarily guarantee greater personal safety. The authors point out that the available data do not allow for a conclusive determination of whether the increase in armed women reduces the risk of suffering assaults or, on the contrary, may increase certain dangers. Although overall female victimisation rates for violent crimes decreased in the United States between 2018 and 2024, this trend does not align uniformly with the groups of women who have most increased their firearm ownership.

It is also necessary to consider the risks associated with suicide, accidents, and access to weapons within the home environment. A study of new handgun owners in California observed a particularly high association between handgun ownership and the risk of suicide death among women. However, overall female suicide rates in the United States have remained relatively stable since 2018. Thus, the data do not allow the observed changes to be directly attributed to the increase in individual gun ownership.

From a security perspective, another relevant aspect is the behaviour of people who possess weapons. According to the authors, women are less likely than men to carry loaded firearms in public, display them for defensive purposes, or store them loaded. These differences could influence the impact that the growth of female ownership has on gun violence and firearm injuries.

In conclusion, the increase in women in possession of firearms reflects a significant cultural and social change, linked, among other factors, to the perception of insecurity and the desire for self-protection. However, from a professional security perspective, it is necessary to distinguish between the feeling of protection and the effective reduction of risk. Violence prevention, the secure custody of weapons, training in their use, and the rigorous evaluation of the consequences for public health are essential elements for understanding this phenomenon. As the authors conclude, more robust studies are still needed to determine whether this new reality actually contributes to improving the safety of women.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français

El aumento de la cifra de mujeres propietarias de armas en los Estados Unidos: seguridad personal y nuevos retos

La tenencia de armas de fuego en los Estados Unidos, tradicionalmente asociada sobre todo a los hombres, está experimentando un cambio significativo: cada vez más mujeres deciden adquirirlas. Según el artículo The Recent Rise of Women Gun Owners, publicado por Rosanna Smart y Andrew R. Morral en septiembre de 2026, esta tendencia se ha intensificado especialmente desde finales de la década de 2010 y plantea nuevas cuestiones en materia de seguridad personal, prevención de la violencia y salud pública.

Los datos de la Encuesta Social General (GSS), elaborada por el NORC (National Opinion Research Center) de la Universidad de Chicago, indican que el porcentaje de mujeres adultas que declaran tener personalmente un arma de fuego pasó de aproximadamente el 10 % en 2018 al 15 % en 2021, hasta situarse cerca del 16 % en 2024. En cambio, la proporción de hombres propietarios se ha mantenido relativamente estable. Como consecuencia, las mujeres ya representan aproximadamente el 32 % de las personas propietarias de armas en los Estados Unidos, frente al 22 % registrado en 2018.

El incremento se observa en casi todos los grupos demográficos analizados, aunque con diferencias importantes. Destacan las mujeres hispanas, las residentes en determinadas zonas del medio oeste norteamericano y las mujeres de entre 36 y 50 años. También se ha producido un aumento notable entre las mujeres republicanas, mientras que la tenencia de armas entre las demócratas sigue siendo relativamente baja. Igualmente, la posesión de armas ha crecido especialmente entre las mujeres casadas y las que tienen hijos, sobre todo en determinados grupos de madres solteras.

Uno de los factores principales que explican esta evolución es la percepción de la necesidad de protegerse frente a posibles agresiones o situaciones de violencia. A diferencia de los hombres, las mujeres propietarias de armas tienden a priorizar más la autoprotección y menos los usos recreativos. Además, por término medio, poseen menos armas y son más propensas a tener únicamente una pistola. El miedo a convertirse en víctima de un delito violento y las experiencias previas de victimización pueden influir en estas decisiones.

Sin embargo, disponer de un arma no garantiza necesariamente una mayor seguridad personal. Los autores señalan que los datos disponibles no permiten determinar de manera concluyente si el aumento de mujeres armadas reduce el riesgo de sufrir agresiones o, por el contrario, puede incrementar determinados peligros. Aunque las tasas generales de victimización violenta femenina han disminuido en los Estados Unidos entre 2018 y 2024, esta evolución no coincide de manera uniforme con los grupos de mujeres que más han incrementado la tenencia de armas.

También hay que considerar los riesgos asociados al suicidio, a los accidentes y al acceso a las armas en el entorno doméstico. Un estudio sobre nuevos propietarios de armas cortas en California observó una asociación especialmente elevada entre la tenencia de una pistola y el riesgo de muerte por suicidio en las mujeres. No obstante, las tasas generales de suicidio femenino en los Estados Unidos se han mantenido relativamente estables desde 2018. Por lo tanto, los datos no permiten atribuir directamente los cambios observados al aumento de la propiedad individual de armas.

Desde la perspectiva de la seguridad, otro elemento relevante es el comportamiento de las personas propietarias. Según los autores, las mujeres tienden menos que los hombres a llevar armas cargadas en público, exhibirlas con finalidades defensivas o almacenarlas cargadas. Estas diferencias podrían influir en el impacto que el crecimiento de la tenencia femenina tiene sobre la violencia y las lesiones por arma de fuego.

En conclusión, el aumento de la cifra de mujeres propietarias de armas refleja un cambio cultural y social importante, vinculado, entre otros factores, a la percepción de la inseguridad y a la voluntad de autoprotección. No obstante, desde una perspectiva profesional de la seguridad, hay que distinguir entre la sensación de protección y la reducción efectiva del riesgo. La prevención de la violencia, la custodia segura de las armas, la formación en su uso y la evaluación rigurosa de las consecuencias sobre la salud pública son elementos esenciales para comprender este fenómeno. Como concluyen los autores, todavía se requieren estudios más sólidos para determinar si esta nueva realidad contribuye realmente a hacer a las mujeres más seguras.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

L’augment de la xifra de dones propietàries d’armes als Estats Units: seguretat personal i nous reptes

La tinença d’armes de foc als Estats Units, tradicionalment associada sobretot als homes, està experimentant un canvi significatiu: cada vegada més dones decideixen adquirir-ne. Segons l’article The Recent Rise of Women Gun Owners, publicat per Rosanna Smart i Andrew R. Morral el setembre de 2026, aquesta tendència s’ha intensificat especialment des de finals de la dècada de 2010 i planteja noves qüestions en matèria de seguretat personal, prevenció de la violència i salut pública.

Les dades de l’Enquesta Social General (GSS), elaborada pel NORC (National Opinion Research Center) de la Universitat de Chicago, indiquen que el percentatge de dones adultes que declaren tenir personalment una arma de foc va passar d’aproximadament el 10 % el 2018 al 15 % el 2021, fins a situar-se prop del 16 % el 2024. En canvi, la proporció d’homes propietaris s’ha mantingut relativament estable. Com a conseqüència, les dones ja representen aproximadament el 32 % de les persones propietàries d’armes als Estats Units, davant del 22 % registrat el 2018.

L’increment s’observa en gairebé tots els grups demogràfics analitzats, encara que amb diferències importants. Destaquen les dones hispanes, les residents a determinades zones del mitjà oest nord-americà i les dones d’entre 36 i 50 anys. També s’ha produït un augment notable entre les dones republicanes, mentre que la tinença d’armes entre les demòcrates continua sent relativament baixa. Igualment, la possessió d’armes ha crescut especialment entre les dones casades i les que tenen fills, sobretot en determinats grups de mares solteres.

Un dels factors principals que expliquen aquesta evolució és la percepció de la necessitat de protegir-se davant possibles agressions o situacions de violència. A diferència dels homes, les dones propietàries d’armes tendeixen a prioritzar més l’autoprotecció i menys els usos recreatius. A més, de mitjana, tenen menys armes i són més propenses a tenir únicament una pistola. La por de convertir-se en víctima d’un delicte violent i les experiències prèvies de victimització poden influir en aquestes decisions.

Tanmateix, disposar d’una arma no garanteix necessàriament una major seguretat personal. Els autors assenyalen que les dades disponibles no permeten determinar de manera concloent si l’augment de dones armades redueix el risc de patir agressions o, per contra, pot incrementar determinats perills. Tot i que les taxes generals de victimització violenta femenina han disminuït als Estats Units entre el 2018 i el 2024, aquesta evolució no coincideix de manera uniforme amb els grups de dones que més han incrementat la tinença d’armes.

També cal considerar els riscos associats al suïcidi, als accidents i a l’accés a les armes a l’entorn domèstic. Un estudi sobre nous propietaris d’armes curtes a Califòrnia va observar una associació especialment elevada entre la tinença d’una pistola i el risc de mort per suïcidi en les dones. No obstant això, les taxes generals de suïcidi femení als Estats Units s’han mantingut relativament estables des del 2018. Per tant, les dades no permeten atribuir directament els canvis observats a l’augment de la propietat individual d’armes.

Des de la perspectiva de la seguretat, un altre element rellevant és el comportament de les persones propietàries. Segons els autors, les dones tendeixen menys que els homes a portar armes carregades en públic, exhibir-les amb finalitats defensives o emmagatzemar-les carregades. Aquestes diferències podrien influir en l’impacte que el creixement de la tinença femenina té sobre la violència i les lesions per arma de foc.

En conclusió, l’augment de la xifra de dones propietàries d’armes reflecteix un canvi cultural i social important, vinculat, entre altres factors, a la percepció de la inseguretat i a la voluntat d’autoprotecció. No obstant això, des d’una perspectiva professional de la seguretat, cal distingir entre la sensació de protecció i la reducció efectiva del risc. La prevenció de la violència, la custòdia segura de les armes, la formació en el seu ús i l’avaluació rigorosa de les conseqüències sobre la salut pública són elements essencials per comprendre aquest fenomen. Com conclouen els autors, encara calen estudis més sòlids per determinar si aquesta nova realitat contribueix realment a fer les dones més segures.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Trafic de mineurs et vols organisés à Paris : quand la délinquance exploite les plus vulnérables

La condamnation de Roberto Hamidovic à huit ans de prison met en évidence l’existence de réseaux criminels organisés qui utilisent des mineurs pour commettre des vols à l’encontre des touristes et exploitent leur vulnérabilité pour entraver l’action de la police. L’affaire, jugée à Paris en septembre 2026, révèle la complexité de ce phénomène et les défis qu’il pose en matière de sécurité des citoyens, de protection de l’enfance et de lutte contre la criminalité organisée.

Selon les informations publiées par The Guardian, Roberto Hamidovic, âgé de 48 ans, dirigeait un réseau familial spécialisé dans les vols visant les touristes dans des lieux très fréquentés, tels que le métro parisien, l’aéroport Charles-de-Gaulle et Disneyland Paris.

L’enquête a identifié sept membres de la famille jugés pour plusieurs délits, parmi lesquels figuraient le trafic d’êtres humains, le vol organisé, la corruption de mineurs, le blanchiment de capitaux et l’association de malfaiteurs. Tous ont nié les accusations.

Le tribunal a condamné Hamidovic à huit ans de prison et à une amende de 500 000 euros. Son épouse a été condamnée à six ans de prison et à une amende de 300 000 euros, tandis que d’autres membres de la famille ont été condamnés à des peines de prison allant de cinq à sept ans.

L’affaire s’inscrit dans le cadre d’une enquête qui remonte à plusieurs décennies. En 2013, l’oncle de Roberto, Fehmi Hamidovic, avait déjà été condamné à sept ans de prison dans le cadre d’une affaire liée à la traite des êtres humains. Selon les enquêteurs, Roberto aurait ensuite pris le contrôle de la structure criminelle.

L’aspect le plus grave de l’affaire est l’utilisation de mineurs, principalement des filles, dont certaines n’ont que dix ans, pour commettre systématiquement des vols. Selon les accusations présentées au procès, les enfants étaient envoyés en groupes dans des lieux touristiques et les transports en commun, où ils profitaient de la foule pour voler des portefeuilles et d’autres objets de valeur.

Les enquêteurs ont décrit un système organisé dans lequel les mineurs étaient conduits sur les lieux où ils opéraient et soumis à des pressions pour remettre l’argent obtenu. Si les mineurs n’obtenaient pas les sommes exigées, ils pouvaient subir des agressions physiques, des brûlures et des abus sexuels.

Le réseau aurait généré des revenus très élevés, tandis que les adultes présumés responsables menaient un train de vie luxueux et que les mineurs vivaient dans des conditions précaires.

Autre élément notable : l’âge des enfants aurait été utilisé pour entraver l’action de la police. Selon l’enquête, les enfants auraient été conditionnés à déclarer qu’ils n’avaient pas encore atteint l’âge de la responsabilité pénale en France. Cette pratique aurait compliqué l’intervention immédiate des autorités et aurait servi de mécanisme d’impunité.

Cette affaire montre que les vols à la tire dans les zones touristiques peuvent être liés à réseaux criminels plus vastes, organisés autour d’une répartition des rôles, de déplacements entre différents lieux d’intervention et de l’exploitation des fortes concentrations de personnes.

D’un point de vue préventif, les espaces très fréquentés, tels que les transports en commun, les aéroports et les parcs à thème, nécessitent une surveillance adaptée aux risques. La protection des effets personnels, la vigilance dans les environnements très fréquentés et la communication rapide des incidents sont des mesures utiles pour réduire les possibilités de vol.

Cependant, la réponse ne peut pas se limiter à renforcer la surveillance. La détection d’enfants agissant de manière coordonnée, apparemment sous la supervision d’adultes, peut être un indicateur d’exploitation et doit motiver une intervention spécialisée. La coopération entre la police, les services sociaux, le parquet et les organismes de protection de l’enfance est essentielle pour identifier les responsables et soustraire les enfants à l’emprise du réseau.

Au cours du procès, il est apparu que certains des adultes accusés avaient également été contraints de commettre des infractions durant leur enfance. Cet élément soulève un problème fondamental : la reproduction intergénérationnelle de la criminalité et de l’exploitation des enfants.

L’intervention pénale est nécessaire lorsque des délits graves sont prouvés, mais elle doit s’accompagner de mesures de protection capables de garantir aux mineurs un environnement sûr, une éducation et de véritables alternatives à la délinquance. Le fait que certains enfants aient disparu ou se soient enfuis des centres d’accueil après les arrestations témoigne de la difficulté à leur assurer une protection efficace et durable.

La principale leçon à tirer de cette affaire est que la sécurité des citoyens et la protection des mineurs sont indissociables. La lutte contre les réseaux de vols organisés exige d’enquêter sur les structures qui les dirigent, de suivre les flux financiers, de renforcer la coopération internationale et d’agir sur les mécanismes d’exploitation. C’est la seule façon de protéger les citoyens tout en empêchant que des enfants continuent d’être instrumentalisés par le crime organisé.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / This post in English

Trafficking of minors and organised robberies in Paris: when crime exploits the most vulnerable

Roberto Hamidovic’s sentence of eight years’ imprisonment highlights the existence of organised criminal networks that use minors to commit thefts against tourists and exploit their vulnerability to hinder police action. The case, tried in Paris in September 2026, highlights the complexity of this phenomenon and the challenges it poses for public security, the protection of children, and the prosecution of organised crime.

According to information published by The Guardian, 48-year-old Roberto Hamidovic ran a family network dedicated to robbing tourists in high-traffic areas, such as the Paris metro, Charles de Gaulle airport and Disneyland Paris.

The investigation identified seven family members tried for various crimes, including human trafficking, organised theft, corruption of minors, money laundering, and criminal association. Everyone denied the charges.

The court sentenced Hamidovic to eight years in prison and a fine of EUR 500,000. His wife was sentenced to six years in prison and a fine of 300,000 euros, while other family members were sentenced to prison terms between five and seven years.

The case is part of an investigation that dates back decades. In 2013, Roberto’s uncle, Fehmi Hamidovic, had already been sentenced to seven years in prison for a plot related to human trafficking. According to investigators, Roberto later allegedly assumed control of the criminal structure.

The most serious aspect of the case is the use of minors, mainly girls, some only ten years old, to commit thefts systematically. According to the accusations presented at trial, the children were sent in groups to tourist sites and public transportation, where they took advantage of crowds to steal wallets and other valuables.

Investigators described an organised system in which minors were transported to the points of operation and pressured to hand over the money obtained. If they did not reach the required amounts, they could suffer physical assaults, burns, and sexual abuse.

The network would have obtained very high revenues, while the adults allegedly responsible maintained a luxurious lifestyle and the minors lived in precarious conditions.

Another relevant element is the possible use of the children’s age to hinder police action. Based on the investigation findings, they were instructed to claim that they were under the minimum age of criminal responsibility in France. This practice would have complicated the immediate response of the authorities and would have been used as a mechanism of impunity.

This case illustrates that thefts in tourist areas can be part of broader criminal structures, with a division of roles, mobility between different points of operation, and the exploitation of large gatherings of people.

From a preventive standpoint, areas with high visitor traffic, such as public transport, airports, and theme parks, require monitoring adapted to the risks. Protecting personal belongings, paying attention to crowded environments, and the rapid reporting of incidents are useful measures to reduce opportunities for theft.

However, the response cannot be limited to strengthening surveillance. The detection of minors acting in a coordinated manner, apparently under the supervision of adults, may be an indicator of exploitation and should prompt a specialised intervention. Cooperation between police, social services, the prosecutor’s office, and child protection agencies is essential to identify those responsible and prevent children from remaining subject to the network.

During the trial, it was highlighted that some of the adults accused had also been forced to commit crimes during their childhood. This element poses a fundamental problem: the intergenerational reproduction of crime and child exploitation.

Criminal intervention is necessary when serious crimes are proven, but it must be accompanied by protection measures capable of guaranteeing minors a secure environment, education, and real alternatives to a life of crime. The fact that some children disappeared or fled from reception centres after the arrests shows the difficulty of providing them with effective and lasting protection.

The main lesson of this case is that public safety and the protection of minors are inseparable goals. Combating organised theft networks requires investigating the structures that lead them, tracking economic flows, strengthening international cooperation, and acting on exploitation mechanisms. Only in this way can citizens be protected and, at the same time, can we prevent children from continuing to be used as instruments of organised crime.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français

Tráfico de menores y robos organizados en París: cuando la delincuencia explota a los más vulnerables

La condena de Roberto Hamidovic a ocho años de cárcel pone de manifiesto la existencia de redes criminales organizadas que utilizan a menores de edad para cometer hurtos contra turistas y aprovechan su vulnerabilidad para dificultar la actuación policial. El caso, juzgado en París en septiembre de 2026, evidencia la complejidad de este fenómeno y los retos que plantea para la seguridad ciudadana, la protección de la infancia y la persecución del crimen organizado.

Según la información publicada por The Guardian, Roberto Hamidovic, de 48 años, dirigía una red familiar dedicada a los robos a turistas en espacios de gran afluencia, como el metro de París, el aeropuerto Charles de Gaulle y Disneyland París.

La investigación identificó a siete miembros de la familia juzgados por varios delitos, entre los que había tráfico de seres humanos, robo organizado, corrupción de menores, blanqueo de capitales y asociación criminal. Todos negaron los cargos.

El tribunal condenó a Hamidovic a ocho años de cárcel y a una multa de 500.000 euros. Su esposa recibió seis años de cárcel y una multa de 300.000 euros, mientras que otros familiares fueron condenados a penas de prisión de entre cinco y siete años.

El caso se enmarca en una investigación que se remonta a décadas atrás. En 2013, el tío de Roberto, Fehmi Hamidovic, ya fue condenado a siete años de cárcel por una trama relacionada con el tráfico de personas. Según los investigadores, Roberto habría asumido posteriormente el control de la estructura criminal.

El aspecto más grave del caso es la utilización de menores, principalmente niñas, algunas de tan solo diez años, para cometer hurtos de forma sistemática. Según las acusaciones presentadas en el juicio, los niños eran enviados en grupos a lugares turísticos y de transporte público, donde aprovechaban las aglomeraciones para sustraer carteras y otros objetos de valor.

Los investigadores describieron un sistema organizado en el que los menores eran trasladados a los puntos de actuación y sometidos a presiones para que entregaran el dinero obtenido. Si no alcanzaban las cantidades exigidas, podían sufrir agresiones físicas, quemaduras y abusos sexuales.

La red habría obtenido ingresos muy elevados, mientras que los adultos presuntamente responsables mantenían un estilo de vida lujoso y los menores vivían en condiciones precarias.

Otro elemento relevante es la posible utilización de la edad de los niños y niñas para dificultar la acción policial. Según la investigación, se les instruía para que afirmaran tener menos de la edad mínima de responsabilidad penal en Francia. Esta práctica habría complicado la respuesta inmediata de las autoridades y se habría utilizado como un mecanismo de impunidad.

Este caso ilustra que los hurtos en zonas turísticas pueden formar parte de estructuras criminales más amplias, con reparto de funciones, movilidad entre distintos puntos de actuación y aprovechamiento de las grandes concentraciones de personas.

Desde el punto de vista preventivo, los espacios con mucha afluencia de visitantes, como transporte público, aeropuertos y parques temáticos, requieren una vigilancia adaptada a los riesgos. La protección de los objetos personales, la atención a los entornos con aglomeraciones y la rápida comunicación de incidentes son medidas útiles para reducir las oportunidades de hurto.

Sin embargo, la respuesta no puede limitarse a reforzar la vigilancia. La detección de menores que actúan de forma coordinada, aparentemente bajo la supervisión de adultos, puede ser un indicador de explotación y debe motivar una intervención especializada. La cooperación entre policía, servicios sociales, fiscalía y organismos de protección de la infancia es esencial para identificar a los responsables y evitar que los niños sigan sometidos a la red.

Durante el juicio se puso de manifiesto que algunos de los adultos acusados también habían sido obligados a delinquir durante la infancia. Este elemento plantea un problema de fondo: la reproducción intergeneracional de la delincuencia y la explotación infantil.

La intervención penal es necesaria cuando se prueban delitos graves, pero debe ir acompañada de medidas de protección capaces de garantizar a los menores un entorno seguro, educación y alternativas reales a la vida delictiva. El hecho de que algunos niños desaparecieran o huyeran de los centros de acogida tras las detenciones evidencia la dificultad de proporcionarles una protección efectiva y duradera.

La principal lección de este caso es que la seguridad ciudadana y la protección de los menores son objetivos inseparables. Combatir las redes de hurtos organizados exige investigar las estructuras que las dirigen, seguir los flujos económicos, reforzar la cooperación internacional y actuar sobre los mecanismos de explotación. Solo así se puede proteger a los ciudadanos y, al mismo tiempo, evitar que los niños sigan siendo utilizados como instrumentos del crimen organizado.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

Tràfic de menors i robatoris organitzats a París: quan la delinqüència explota els més vulnerables

La condemna de Roberto Hamidovic a vuit anys de presó posa de manifest l’existència de xarxes criminals organitzades que utilitzen menors d’edat per cometre furts contra turistes i aprofiten la seva vulnerabilitat per dificultar l’actuació policial. El cas, jutjat a París el setembre del 2026, evidencia la complexitat d’aquest fenomen i els reptes que planteja per a la seguretat ciutadana, la protecció de la infància i la persecució del crim organitzat.

Segons la informació publicada per The Guardian, Roberto Hamidovic, de 48 anys, dirigia una xarxa familiar dedicada als robatoris a turistes en espais de gran afluència, com el metro de París, l’aeroport Charles de Gaulle i Disneyland París.

La investigació va identificar set membres de la família jutjats per diversos delictes, entre els quals hi havia tràfic d’éssers humans, robatori organitzat, corrupció de menors, blanqueig de capitals i associació criminal. Tots van negar els càrrecs.

El tribunal va condemnar Hamidovic a vuit anys de presó i a una multa de 500.000 euros. La seva esposa va rebre sis anys de presó i una multa de 300.000 euros, mentre que altres familiars van ser condemnats a penes de presó d’entre cinc i set anys.

El cas s’emmarca en una investigació que es remunta a dècades enrere. El 2013, l’oncle de Roberto, Fehmi Hamidovic, ja va ser condemnat a set anys de presó per una trama relacionada amb el tràfic de persones. Segons els investigadors, Roberto hauria assumit posteriorment el control de l’estructura criminal.

L’aspecte més greu del cas és la utilització de menors, principalment nenes, algunes de només deu anys, per cometre furts de manera sistemàtica. Segons les acusacions presentades al judici, els infants eren enviats en grups a llocs turístics i de transport públic, on aprofitaven les aglomeracions per sostreure carteres i altres objectes de valor.

Els investigadors van descriure un sistema organitzat en què els menors eren traslladats als punts d’actuació i sotmesos a pressions perquè entreguessin els diners obtinguts. Si no assolien les quantitats exigides, podien patir agressions físiques, cremades i abusos sexuals.

La xarxa hauria obtingut ingressos molt elevats, mentre que els adults presumptament responsables mantenien un estil de vida luxós i els menors vivien en condicions precàries.

Un altre element rellevant és la possible utilització de l’edat dels infants per dificultar l’acció policial. Segons la investigació, se’ls instruïa perquè afirmessin tenir menys de l’edat mínima de responsabilitat penal a França. Aquesta pràctica hauria complicat la resposta immediata de les autoritats i hauria estat utilitzada com un mecanisme d’impunitat.

Aquest cas il·lustra que els furts en zones turístiques poden formar part d’estructures criminals més àmplies, amb repartiment de funcions, mobilitat entre diferents punts d’actuació i aprofitament de les grans concentracions de persones.

Des del punt de vista preventiu, els espais amb molta afluència de visitants, com el transport públic, els aeroports i els parcs temàtics, requereixen una vigilància adaptada als riscos. La protecció dels objectes personals, l’atenció als entorns amb aglomeracions i la comunicació ràpida d’incidents són mesures útils per reduir les oportunitats de furt.

Tanmateix, la resposta no pot limitar-se a reforçar la vigilància. La detecció de menors que actuen de manera coordinada, aparentment sota la supervisió d’adults, pot ser un indicador d’explotació i ha de motivar una intervenció especialitzada. La cooperació entre policia, serveis socials, fiscalia i organismes de protecció de la infància és essencial per identificar els responsables i evitar que els infants continuïn sotmesos a la xarxa.

Durant el judici es va posar de manifest que alguns dels adults acusats també havien estat obligats a delinquir durant la infància. Aquest element planteja un problema de fons: la reproducció intergeneracional de la delinqüència i l’explotació infantil.

La intervenció penal és necessària quan es proven delictes greus, però ha d’anar acompanyada de mesures de protecció capaces de garantir als menors un entorn segur, educació i alternatives reals a la vida delictiva. El fet que alguns infants desapareguessin o fugissin dels centres d’acollida després de les detencions evidencia la dificultat de proporcionar-los una protecció efectiva i duradora.

La lliçó principal d’aquest cas és que la seguretat ciutadana i la protecció dels menors són objectius inseparables. Combatre les xarxes de furts organitzats exigeix investigar les estructures que les dirigeixen, seguir els fluxos econòmics, reforçar la cooperació internacional i actuar sobre els mecanismes d’explotació. Només així es pot protegir els ciutadans i, alhora, evitar que els infants continuïn sent utilitzats com a instruments del crim organitzat.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

La violence à l’encontre des professionnels des services d’urgence : un risque croissant pour la sécurité et la qualité des soins

La surpopulation dans les services d’urgence, les temps d’attente et le manque de ressources sont des facteurs clés de l’augmentation de la violence à l’encontre des professionnels de santé. Il s’agit de l’une des principales conclusions d’une enquête internationale présentée par la Société européenne de médecine d’urgence (EUSEM) en septembre 2026, qui met en évidence la nécessité de renforcer la prévention, la formation et les mesures de sécurité dans les établissements de santé.

L’étude, menée entre mai et juin 2026 avec la participation de 1 306 professionnels de santé issus de 81 pays, révèle une forte incidence de la violence dans les services d’urgence. 75,5 % des participants avaient été témoins d’un épisode violent au cours de l’année précédente, 68,8 % avaient subi des répercussions psychologiques et 40,3 % avaient subi des dommages physiques.

Les agressions verbales constituent la forme de violence la plus courante, citée par 87,8 % des personnes interrogées, suivie des agressions physiques (42,3 %). Des dommages matériels, des faits de harcèlement sexuel ainsi que des comportements discriminatoires liés à l’origine raciale ou au genre sont également signalés.

Les principaux responsables identifiés sont les patients, désignés par 67,6 % des participants, suivis des proches ou accompagnants, avec 44,1 %. L’intoxication à l’alcool ou aux drogues et certaines situations de santé mentale peuvent également intervenir dans certains épisodes.

Le rapport souligne que la violence ne peut pas être attribuée uniquement au comportement individuel. Les conditions organisationnelles des services d’urgence jouent également un rôle important. Les longues attentes, le manque de ressources, la saturation des espaces de soins et la forte tension émotionnelle peuvent aggraver les conflits entre les patients, les accompagnants et les professionnels.

Ces circonstances montrent que la sécurité ne dépend pas exclusivement de l’intervention face à une agression, mais aussi de la capacité à anticiper les incidents et à réduire les facteurs susceptibles de les déclencher.

Les conséquences ne se limitent pas aux blessures physiques. 45,8 % des participants considéraient que la violence avait nui à la qualité des soins dispensés. De plus, 48,3 % estimaient que le problème s’était aggravé au cours des cinq années précédentes.

L’étude met également en évidence une différence significative entre les genres : les femmes ont signalé davantage d’atteintes psychologiques que les hommes, ce qui renforce la nécessité d’aborder spécifiquement le harcèlement verbal, sexuel et discriminatoire.

L’un des principaux constats est le sentiment que les services d’urgence sont mieux préparés à faire face à un incident impliquant de nombreuses victimes qu’à gérer les violences du quotidien. Cette différence révèle la nécessité d’intégrer la prévention des agressions dans la planification ordinaire de la sécurité sanitaire.

Parmi les mesures proposées par les auteurs figurent l’amélioration de l’organisation hospitalière afin de réduire la surpopulation, l’adaptation des espaces, la dotation suffisante en personnel et l’accélération du transfert des patients des services d’urgence vers d’autres unités.

La formation des professionnels à la communication efficace, au repérage des situations à risque et aux techniques de désescalade verbale est également jugée essentielle. Ces compétences peuvent aider à reconnaître les premiers signes de tension et à empêcher qu’un conflit ne dégénère en agression. Il est également proposé de renforcer les dispositifs de sécurité, notamment par le recours à la vidéosurveillance lorsque cela est approprié, ainsi que par la présence d’agents de sécurité sur site.

Enfin, il est nécessaire de garantir des protocoles clairs de signalement des incidents et l’accès à un soutien psychologique pour les professionnels concernés. Selon l’enquête, seuls 51,1 % des participants avaient reçu une formation officielle en matière de prévention de la violence, tandis que 27,1 % n’avaient pas accès à un soutien psychosocial après un incident violent.

La violence à l’encontre des professionnels des services d’urgence n’est ni un risque inévitable ni une question qui doit être résolue exclusivement par l’intervention individuelle du travailleur. Elle nécessite une stratégie globale combinant des mesures organisationnelles, la formation, des protocoles d’action, des ressources de sécurité et une prise en charge ultérieure des victimes.

Protéger les professionnels de santé, c’est aussi protéger les patients et la qualité des soins. Disposer d’environnements sûrs, d’équipements prêts et de procédures efficaces est primordial pour que les services d’urgence puissent accomplir leur mission dans des conditions adéquates, même dans des situations de forte pression sur les soins.

Source : Société européenne de médecine d’urgence (EUSEM), communiqué de presse du 24 septembre 2026. Étude internationale présentée au Congrès européen de médecine d’urgence et publiée dans l’European Journal of Emergency Medicine.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / This post in English

Violence against emergency services professionals: a growing risk to security and quality of care

The overcrowding of emergency services, waiting times, and the lack of resources are key factors in the increase in violence against healthcare professionals. This is one of the main conclusions of an international survey presented by the European Society for Emergency Medicine (EUSEM) in September 2026, which highlights the need to reinforce prevention, training, and security measures in healthcare centres.

The study, conducted between May and June 2026 with the participation of 1,306 healthcare professionals from 81 countries, reveals a high incidence of violence in emergency services. 75.5% of participants had witnessed some violent episode during the previous year, 68.8% had suffered psychological effects, and 40.3% had experienced physical harm.

Verbal assault is the most common form of violence, cited by 87.8% of respondents, followed by physical assault (42.3%). Property damage, sexual harassment, and discriminatory behaviour related to racial origin or gender are also recorded.

The main parties identified as responsible are the patients, pointed out by 67.6% of the participants, followed by family members or companions, at 44.1%. Alcohol or drug intoxication and certain mental health situations can also play a role in some episodes.

The report highlights that violence cannot be attributed solely to individual behaviour. The organisational conditions of emergency services also play an important role. Long wait times, a lack of resources, the saturation of care facilities, and high emotional tension can aggravate conflicts between patients, companions, and professionals.

These circumstances demonstrate that security does not depend exclusively on intervention in the event of an aggression, but also on the ability to anticipate incidents and reduce the factors that may trigger them.

Consequences go beyond physical injuries. 45.8% of respondents considered that violence had impaired the quality of care provided. Additionally, 48.3% perceived that the problem had worsened during the previous five years.

The study also points to a significant gender difference: women reported more psychological impacts than men, which reinforces the need to specifically address verbal, sexual, and discriminatory harassment.

One of the most relevant conclusions is the perception that emergency services are better prepared to handle a mass casualty incident than to manage everyday violence. This difference highlights the need to incorporate the prevention of assaults into the ordinary planning of health security.

Among the measures proposed by the authors are the improvement of hospital organisation to reduce overcrowding, the adequacy of spaces, sufficient staffing, and the streamlining of patient transfers from emergency services to other units.

It is also considered essential to train professionals in effective communication, detection of risky situations, and verbal de-escalation techniques. These skills can help recognise the first signs of tension and prevent a conflict from escalating into an assault. In turn, it is proposed to strengthen security systems, including video surveillance where appropriate and on-site security personnel.

Finally, it is necessary to ensure clear incident notification protocols and access to psychological support for the affected professionals. According to the survey, only 51.1% of participants had received formal training in violence prevention, while 27.1% did not have access to psychosocial support after a violent incident.

Violence against emergency professionals is neither an inevitable risk nor a matter that should be resolved exclusively through the individual intervention of the worker. It requires a comprehensive strategy that combines organisational measures, training, operational protocols, security resources, and follow-up care for victims.

Protecting healthcare professionals is also protecting patients and the quality of care. Having secure environments, prepared kits, and effective procedures is fundamental for emergency services to carry out their work under appropriate conditions, even in situations of high care pressure.

Source: European Society of Emergency Medicine (EUSEM), press release of 24 September 2026. International study presented at the European Congress of Emergency Medicine and published in the European Journal of Emergency Medicine.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français