Juanjo Medina és investigador distingit sènior de Talentia, adscrit al Departament de Dret Penal i Ciències de la Criminalitat de la Universitat de Sevilla. Anteriorment, va treballar com a professor titular de Criminologia quantitativa i cap del Departament de Criminologia de la Universitat de Manchester fins l’agost del 2020. Va ser president de la Societat Espanyola de Criminologia del 2016 al 2020.

1. Quins són els elements definitoris d’un model policial?

Crec que aquesta és una qüestió molt important i que, malgrat l’ús freqüent dels termes “models policials”, encara no ens hi hem posat d’acord. Kelling i Moore (1988) possiblement encara representen l’esforç més conegut per fer-ho de manera sistemàtica. Van parlar de 7 dimensions: font de legitimitat, definició del paper policial, disseny organitzatiu dels departaments, relacions amb la comunitat, naturalesa dels esforços policials per comercialitzar o gestionar la demanda dels seus serveis, tàctiques i mesures d’èxit consensuades. I, centrant-se en l’experiència històrica nord-americana, distingeixen entre els models polítics, reformistes/professionals i comunitaris/de resolució de problemes. Guillen (2016), seguint Bertaccini, analitza com el terme “model policial” s’utilitza sovint com a “punt de referència” per millorar les maneres passades de pensar i organitzar la policia, el que Wood i Shearing (2007) discuteixen com a “onades de reforma policial”. Així, en molts aspectes, tota la discussió sobre models, fins ara, ha tingut una clara dimensió política i aspiracional. Sembla que es tracta més de com voldríem que fos la policia, que d’un concepte que s’ha utilitzat per mesurar la diversitat de models: com varien les organitzacions policials entre les jurisdiccions nacionals o regionals. Sense descartar la rellevància d’aquest ús del terme “model policial”, com a empirista crec que seria útil començar a pensar en dimensions rellevants que es podrien utilitzar per caracteritzar els models existents i les seves diferències, d’una manera més rigorosa i fonamentada.

2. Quin dels models policials existents creu que és el millor per mantenir una convivència pacífica i una societat segura?

Suposo que la meva resposta anterior em posa en una posició incòmoda per respondre aquesta! No estic del tot segur de poder respondre de manera rigorosa quins són els models de policia que es poden trobar arreu del món, sense importar quin és el millor. Aquells de nosaltres que hem treballat a diversos països i coneixem diferents institucions policials en l’àmbit internacional som conscients d’algunes de les diferències més visibles, així com d’algunes de les similituds. Però hem de continuar els passos de David Bayley per intentar fer una comparació empírica transnacional més sistemàtica si realment volem identificar clarament aquests models. Una bona part de les discussions sobre la reforma ha estat impulsada per la clau de la beca policial nord-americana, que s’enfronta als interessos de maximitzar l’efectivitat de la reducció de la delinqüència (a través de punts calents, resolució de problemes, etc.) alhora que es minimitzen els costos socials i distribuïts desigualment de les tàctiques proposades. Per aconseguir això últim, necessitem una millor comprensió de l’abast total d’aquests costos. Però hem d’anar més enllà d’aquest tipus de discussions en qualsevol cas. La policia és més complexa que una agència de lluita contra el crim. Per a mi un bon model és aquell que es debat democràticament i és recolzat per la ciutadania. Com s’ha assenyalat anteriorment, hem de considerar diferents elements (naturalesa del paper policial, tàctiques, mecanismes de rendició de comptes, naturalesa i contingut de la formació, grau de diversitat, etcètera molt llarg). A Espanya, estem molt endarrerits a fer aquest debat. Iniciatives com les preses al Parlament de Catalunya, però també el posicionament de diferents ONG i d’espanyols més crítics amb la policia, són un bon primer pas per fer aquest debat, que espero que tingui protagonisme. El problema que tenim aquí és si la classe política serà prou madura i responsable per seguir aquest camí.

3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa haurien de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?

La meva opinió és que en termes de responsabilitat i aportació democràtica, hem de pensar més enllà dels mecanismes formals de disciplina (siguin interns, judicials o externs). També necessitem una policia més plural, amb més personal civil i més diversitat entre les seves files. Necessitem col·laboracions entre la policia i l’acadèmia. Necessitem periodistes que es prenguin seriosament el paper d’informar sobre la policia, en lloc de només informar sobre delictes greus o emocionals. Hem de repensar significativament com volem que sigui la formació policial i qui l’ha de fer, crec que és important que hi hagi més implicació de la comunitat en aquesta etapa. Protocols interns molt millors per a incidents crítics i dades molt més rigoroses i obertes sobre aquests incidents. M’encantaria alguna cosa com les inspeccions britàniques a Espanya, perquè hi hagués una auditoria adequada de l’actuació policial i la qualitat del servei a tot el país. Necessitem comissions parlamentàries capaces de treballar conjuntament per trobar alguna forma d’acord sobre els passos que cal fer. I ministres que no tenen por de criticar la seva pròpia força quan es dediquen a pràctiques inacceptables. Si l’únic que tenim a Espanya, a més de la justícia, és el Defensor dels Drets Humans, hem de dotar aquesta institució de més dents de les que té actualment.

4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model si no es considera vàlid i qui s’ha d’encarregar del canvi: professionals, govern o ciutadans?

Hauríem de fer el que demana la ciutadania, el govern ho hauria de facilitar i els professionals, juntament amb els acadèmics, haurien d’informar-ho tot sobre els matisos, les dificultats i els reptes de les reformes proposades. En definitiva, els professionals han d’entendre que en una democràcia serveixen al públic, no a l’inrevés, i que no poden ser una barrera per al canvi. Atès que un nombre important d’espanyols adults ni tan sols van néixer quan el model actual es va emmarcar a la Llei orgànica 2/1986 i com ha canviat el món des d’aleshores, així com els nombrosos problemes amb l’anomenada “Llei mordassa”, es podria dir que les circumstàncies per establir un nou contracte social sobre el model policial ja són presents a la societat espanyola.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français