Rossella Selmini és professora associada de Criminologia a la Universitat de Bologna, al Departament de Ciències Jurídiques. Anteriorment fou professora de la Universitat de Minessota (EUA) i directora del Departament de Seguretat Urbana i Policia Local al Govern regional de l’Emília-Romanya. De l’any 2015 a l’any 2018 fou presidenta de la Societat Europea de Criminologia.
1. Quins són els elements definidors d’un model de policia?
La literatura sobre la policia individualitza diversos elements que defineixen un model de policia. Entre aquests, considero particularment important identificar tres elements: els principis generals que han de guiar el model, l’organització dels cossos i les funcions que els són atribuïdes.
2. Quins dels models de policia existents creu que és millor per mantenir una bona convivència I una societat segura?
A les societats occidentals contemporànies, encara que amb vistoses diferències lligades a les peculiaritats nacionals i locals, s’han consolidat dos models en particular: el conegut com a “tolerància zero” i el de la policia comunitària. Presenten alguns aspectes que s’encavalquen, però son diversos pel que fa als principis fonamentals que guien les accions de la policia. En el model de la policia comunitària, prevalen els principis del servei a la comunitat, de relació amb la comunitat, amb tots els seus components, incloses les minories i les generacions més joves; la creació d’una relació de confiança, el recurs prevalent a la negociació dels conflictes, el recurs a la repressió com a ultima ratio. Aquests principis haurien de governar les diverses unitats de les organitzacions policials, des de les que fan funcions de policia administrativa fins a la policia judicial, el control de l’ordre públic i la prevenció de la delinqüència. A més, a la vista dels resultats de la recerca, considero que aquest model és el millor i està reforçat pel fet que s’ha demostrat com el que garanteix de manera més adequada la convivència pacífica, oferint seguretat a la ciutadania i incrementant la confiança i la legitimitat de la policia.
Models repressius i basats en la tolerància zero, en sentit contrari, creen conflictes i minen la confiança, en particular dels grups més vulnerables de la societat, reforçant la cultura de la intolerància i de la por, sense, d’una altra banda, contribuir de manera significativa al control de la delinqüència. A la llum del debat més recent sobre la reducció de la policia, es pot fins i tot plantejar un model de policia comunitària dins de la qual algunes funcions particularment delicades que avui en dia encara són exercides per la policia ─malalties mentals, desequilibris socials en general─ siguin derivades a altres agències de naturalesa no policial. D’una altra banda, en el marc d’un model de policia comunitària, també les funcions d’ordre públic han de ser redimensionades i mantingudes dins dels límits estrictament compatibles amb l’exercici dels drets civils i polítics.
3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa han de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?
El tema de la rendició de comptes de la policia, i particularment important en els països del Sud d’Europa, que, en general, centren el control dels operadors de policia al control disciplinari intern i el de l’autoritat judicial. Estic convençuda que un tercer organisme, intermedi entre el control intern i el judicial, seria útil per garantir una avaluació independent. Un organisme d’aquest tipus hauria d’incloure experts i membres de la comunitat local i de la societat civil. Aquesta forma de control –dotada del necessari poder d’intervenció– hauria de garantir la reducció de la impunitat, que és la conseqüència més comuna dels abusos i la violència policial.
4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model –en cas que no es consideri vàlid– i qui ha de tenir el pes del canvi: professionals, govern o ciutadania?
No penso que hagin de concórrer circumstàncies particulars per modificar un model de policia: pràcticament tots els models de policia, particularment d’alguns països d’Europa, inclosos França, Itàlia i Espanya, necessiten reformes radicals, bé sigui en el control de la delinqüència comuna com sobretot en el control de l’ordre públic i les relacions amb les minories ètniques. Comportaments discriminatoris, abusos i ús excessiu de la força són fenòmens freqüents en els tres països esmentats i són fenòmens que exigeixen un canvi més radical en l’organització dels cossos, en la seva cultura i en la rendició de comptes, que no es limitin a reformes de maquillatge (per exemple: més atenció a les formes de selecció o formació professional són importants però no suficients).
Penso que una reforma d’un model de policia no pot ser eficaç si no parteix d’una consulta extensa als ciutadans, incloent-hi les minories ètniques i les persones més vulnerables, sobre el model de la reforma tal com s’està intentant –amb moltes dificultats– en algunes ciutats americanes després de l’homicidi de George Lloyd. Ha de ser la comunitat local, amb l’assistència eventual d’experts, qui ha de determinar el model de policia que vol, i aquest model s’ha de discutir després amb els òrgans legislatius.
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français