La doctora Megan O’Neill és professora adjunta de geografia humana a la Universitat de Dundee, Escòcia, i directora associada de l’Institut Escocès d’Investigació Policial (SIPR). El seu treball se centra en aspectes de la cultura policial, la policia comunitària, la pluralització del sector públic en la policia, la policia privada i les pràctiques de vigilància de l’estat. Ha publicat dos llibres, Policing Football (2005, Palgrave) i Police Community Support Officers (2019, Oxford University Press). També ha publicat nombrosos articles de recerca en revistes com Policing and Society, The European Journal of Criminology, Theoretical Criminology, Criminology and Criminal Justice i The British Journal of Criminology.

1. Hi ha qui proposa la dissolució de la policia. Creu que és una proposta raonable i possible?

Tot i que puc entendre la lògica d’aquest argument per dissoldre la policia, no estic d’acord que aquesta sigui la millor manera d’avançar. En canvi, defensaria un enfocament més integrat per resoldre els problemes socials entre els serveis del sector públic (i també incloure algunes organitzacions rellevants del sector privat i del tercer sector). Reduir la manera en què els diferents serveis funcionen com a sitges els uns dels altres i avançar cap a un sistema en comptes d’una pràctica i un pressupost integrats, em semblaria una resposta millor al crim i al desordre. Molts dels reptes més grans que es veuen en la policia no es troben dins del do de la policia per resoldre’ls per si sols, però són un soci important en aquest procés. Per tant, això requeriria un finançament addicional per a la policia (i les altres agències), no menys, per establir aquests sistemes i mètodes d’integració i comunicació. També requeriria un canvi organitzatiu significatiu per a totes les agències implicades. Per exemple, ja no podria donar-se el cas que la policia sigui l’única organització de resposta les 24 hores.

2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, podrien altres actors o òrgans assumir les funcions de la policia?

No estic d’acord que altres organismes puguin assumir la feina de la policia. El seu és un conjunt d’habilitats particulars que per a determinats esdeveniments o incidents és absolutament necessari. També tenen la dilatada experiència i el prestigi cultural per jugar un paper molt important en una feina més integrada amb altres serveis. Per a mi, es tracta de trobar una millor manera d’integrar els diferents serveis per prevenir delictes, desordres i problemes socials. Per descomptat, això requeriria un canvi organitzatiu important per a tots els implicats, inclosa la policia. Es trigarà molt de temps a aconseguir-ho i s’ha de comunicar amb cura i eficàcia a tot el personal. Potser hi haurà preocupacions sobre el canvi, però si els agents senten que tenen veu en aquest procés i poden ser escoltats, el canvi és realment possible. Una integració a aquesta escala requereix el compromís ferm de totes les agències implicades o, en cas contrari, no tindrà èxit.

3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?

L’augment del paper de la seguretat privada és extremadament problemàtic. Les organitzacions privades tenen com a objectiu principal la consecució de beneficis. Totes les altres preocupacions són secundàries a això. Hi ha molts investigadors que han estudiat el treball del sector privat en diversos aspectes dels serveis de justícia penal (com ara la policia, les presons i la llibertat condicional) i han trobat múltiples fracassos i comportaments problemàtics. Això no vol dir que la policia del sector públic sigui sempre perfecta, ni molt menys. Però com a organisme que és responsable davant l’estat o davant les persones a les quals serveix, la policia pública té un deure de cura inherent que el sector privat mai no podrà igualar. I tot això és un problema fins i tot abans de plantejar-nos la qüestió de qui pagaria els serveis del sector privat i si això comportaria una estratificació de la seguretat que la ciutadania pot esperar. Al meu entendre, és moralment corrupte confiar en el sector privat per proporcionar seguretat al públic en general. Tanmateix, com s’ha dit anteriorment, el sector privat pot ser un soci important en la prestació més àmplia de serveis integrats que suggereixo. Però serien un soci menor, en comparació amb els del sector públic.

4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?

El públic en general tindria, per descomptat, un paper a jugar en el model integrat que proposo. Els membres del públic són el centre d’això, ja que tots els serveis haurien de treballar junts per establir quines són les causes de la delinqüència, el desordre o els problemes socials en una comunitat i treballar per abordar-les. En definitiva, això només tindrà un èxit total amb la col·laboració del públic. No obstant això, no hem de posar la ciutadania en una posició en la qual ha de tenir un paper actiu en la seva pròpia prestació de seguretat, més enllà dels fonaments bàsics de tancar portes, mantenir les contrasenyes segures, etc. Molta gent no té els recursos ni la capacitat per tenir un paper actiu en aquesta tasca i no cal esperar que ho facin. Pel que fa als investigadors acadèmics, tindrem un paper important en aquest sistema a l’hora de posar en primer pla la millor prova disponible sobre què funciona en quines situacions i per avaluar i valorar noves iniciatives a mesura que es promulguen.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Alex S. Vitale és professor de Sociologia i coordinador del projecte Policing and Social Justice al Brooklyn College i al CUNY Graduate Center, i professor visitant a la London South Bank University. Ha passat els darrers 30 anys escrivint sobre la policia i consulta tant els departaments de policia com les organitzacions de drets humans en l’àmbit internacional. El professor Vitale és l’autor de City of Disorder: How the Quality of Life Campaign Transformed New York Politics i The End of Policing. Els seus escrits acadèmics sobre la policia han aparegut a Policing and Society, Police Practice and Research, Mobilization  i  Contemporary Sociology. També és un assagista freqüent, els escrits del qual s’han publicat a The NY Times, Washington Post, The Guardian, The Nation, Vice News, Fortune i USA Today. Ha aparegut en canals com la CNN, MSNBC, CNBC, NPR, PBS, Democracy Now i The Daily Show amb Trevor Noah.

1. Vostè proposa que el cos policial, tal com està estructurat actualment, es dissolgui. Creu que hi ha zones de l’estructura policial que s’haurien de mantenir?

Transformar la nostra manera de pensar pel que fa a la seguretat pública no vol dir que eliminem els departaments de policia d’un dia per l’altre. D’una banda, això no és políticament possible, per la qual cosa no és raonable ni tan sols considerar-ho com una opció. En segon lloc, el que cal és iniciar un procés de desenvolupament de noves infraestructures de seguretat pública que ens permetin abordar els problemes de seguretat pública de manera més eficaç i sense els costos socials negatius de dependre de la policia. A mesura que anem desenvolupant aquestes noves infraestructures podem reduir i eliminar les corresponents funcions policials. Per exemple, Portugal ha despenalitzat les drogues i això significa que poden reduir el temps policial que abans es dedicava a l’aplicació de drogues. Un altre exemple és la creació d’equips d’intervenció en crisi no policials per respondre a les trucades de crisi de salut mental, permetent així reduir la capacitat de patrulla policial. 

2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, altres actors o cossos podrien assumir les funcions de la policia?

Sí, aquest és l’objectiu, encara que les “funcions” poden semblar molt diferents del que fa la policia. En lloc d’intentar controlar i interrompre la distribució i el consum de drogues, podríem invertir en serveis de salut pública i en la distribució legalitzada de medicaments. 

3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?

L’objectiu d’aquest nou enfocament és reduir la vulnerabilitat, de manera que es requereix menys infraestructura de “seguretat”. Si tenim menys persones pobres, sense allotjament, sense accés als serveis bàsics de salut, etc., hi haurà menys necessitat de sistemes punitius de control de la delinqüència, siguin públics o privats.

4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?

L’estat modern ha treballat molt per monopolitzar la provisió de seguretat. Hem de democratitzar millor aquest procés. Hauríem de dotar les comunitats de recursos que els permetin respondre de manera més eficaç a una varietat de reptes de seguretat pública per si sols. Això pot implicar augmentar la capacitat de les organitzacions comunitàries per abordar qüestions com la violència domèstica, les necessitats de salut mental, l’abús de substàncies, els serveis juvenils, etc., i millorar la capacitat de les persones per treballar junts per resoldre problemes de manera cooperativa, com ara la resolució de queixes de molèsties entre veïns, familiars, amics, etc. La implicació de la policia en totes les disputes imaginables comporta uns costos econòmics i socials enormes i hauríem de treballar per reduir el seu paper de tantes maneres com puguem. 

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Juanjo Medina és investigador distingit sènior de Talentia, adscrit al Departament de Dret Penal i Ciències de la Criminalitat de la Universitat de Sevilla. Anteriorment, va treballar com a professor titular de Criminologia quantitativa i cap del Departament de Criminologia de la Universitat de Manchester fins l’agost del 2020. Va ser president de la Societat Espanyola de Criminologia del 2016 al 2020.

1. Quins són els elements definitoris d’un model policial?

Crec que aquesta és una qüestió molt important i que, malgrat l’ús freqüent dels termes “models policials”, encara no ens hi hem posat d’acord. Kelling i Moore (1988) possiblement encara representen l’esforç més conegut per fer-ho de manera sistemàtica. Van parlar de 7 dimensions: font de legitimitat, definició del paper policial, disseny organitzatiu dels departaments, relacions amb la comunitat, naturalesa dels esforços policials per comercialitzar o gestionar la demanda dels seus serveis, tàctiques i mesures d’èxit consensuades. I, centrant-se en l’experiència històrica nord-americana, distingeixen entre els models polítics, reformistes/professionals i comunitaris/de resolució de problemes. Guillen (2016), seguint Bertaccini, analitza com el terme “model policial” s’utilitza sovint com a “punt de referència” per millorar les maneres passades de pensar i organitzar la policia, el que Wood i Shearing (2007) discuteixen com a “onades de reforma policial”. Així, en molts aspectes, tota la discussió sobre models, fins ara, ha tingut una clara dimensió política i aspiracional. Sembla que es tracta més de com voldríem que fos la policia, que d’un concepte que s’ha utilitzat per mesurar la diversitat de models: com varien les organitzacions policials entre les jurisdiccions nacionals o regionals. Sense descartar la rellevància d’aquest ús del terme “model policial”, com a empirista crec que seria útil començar a pensar en dimensions rellevants que es podrien utilitzar per caracteritzar els models existents i les seves diferències, d’una manera més rigorosa i fonamentada.

2. Quin dels models policials existents creu que és el millor per mantenir una convivència pacífica i una societat segura?

Suposo que la meva resposta anterior em posa en una posició incòmoda per respondre aquesta! No estic del tot segur de poder respondre de manera rigorosa quins són els models de policia que es poden trobar arreu del món, sense importar quin és el millor. Aquells de nosaltres que hem treballat a diversos països i coneixem diferents institucions policials en l’àmbit internacional som conscients d’algunes de les diferències més visibles, així com d’algunes de les similituds. Però hem de continuar els passos de David Bayley per intentar fer una comparació empírica transnacional més sistemàtica si realment volem identificar clarament aquests models. Una bona part de les discussions sobre la reforma ha estat impulsada per la clau de la beca policial nord-americana, que s’enfronta als interessos de maximitzar l’efectivitat de la reducció de la delinqüència (a través de punts calents, resolució de problemes, etc.) alhora que es minimitzen els costos socials i distribuïts desigualment de les tàctiques proposades. Per aconseguir això últim, necessitem una millor comprensió de l’abast total d’aquests costos. Però hem d’anar més enllà d’aquest tipus de discussions en qualsevol cas. La policia és més complexa que una agència de lluita contra el crim. Per a mi un bon model és aquell que es debat democràticament i és recolzat per la ciutadania. Com s’ha assenyalat anteriorment, hem de considerar diferents elements (naturalesa del paper policial, tàctiques, mecanismes de rendició de comptes, naturalesa i contingut de la formació, grau de diversitat, etcètera molt llarg). A Espanya, estem molt endarrerits a fer aquest debat. Iniciatives com les preses al Parlament de Catalunya, però també el posicionament de diferents ONG i d’espanyols més crítics amb la policia, són un bon primer pas per fer aquest debat, que espero que tingui protagonisme. El problema que tenim aquí és si la classe política serà prou madura i responsable per seguir aquest camí.

3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa haurien de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?

La meva opinió és que en termes de responsabilitat i aportació democràtica, hem de pensar més enllà dels mecanismes formals de disciplina (siguin interns, judicials o externs). També necessitem una policia més plural, amb més personal civil i més diversitat entre les seves files. Necessitem col·laboracions entre la policia i l’acadèmia. Necessitem periodistes que es prenguin seriosament el paper d’informar sobre la policia, en lloc de només informar sobre delictes greus o emocionals. Hem de repensar significativament com volem que sigui la formació policial i qui l’ha de fer, crec que és important que hi hagi més implicació de la comunitat en aquesta etapa. Protocols interns molt millors per a incidents crítics i dades molt més rigoroses i obertes sobre aquests incidents. M’encantaria alguna cosa com les inspeccions britàniques a Espanya, perquè hi hagués una auditoria adequada de l’actuació policial i la qualitat del servei a tot el país. Necessitem comissions parlamentàries capaces de treballar conjuntament per trobar alguna forma d’acord sobre els passos que cal fer. I ministres que no tenen por de criticar la seva pròpia força quan es dediquen a pràctiques inacceptables. Si l’únic que tenim a Espanya, a més de la justícia, és el Defensor dels Drets Humans, hem de dotar aquesta institució de més dents de les que té actualment.

4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model si no es considera vàlid i qui s’ha d’encarregar del canvi: professionals, govern o ciutadans?

Hauríem de fer el que demana la ciutadania, el govern ho hauria de facilitar i els professionals, juntament amb els acadèmics, haurien d’informar-ho tot sobre els matisos, les dificultats i els reptes de les reformes proposades. En definitiva, els professionals han d’entendre que en una democràcia serveixen al públic, no a l’inrevés, i que no poden ser una barrera per al canvi. Atès que un nombre important d’espanyols adults ni tan sols van néixer quan el model actual es va emmarcar a la Llei orgànica 2/1986 i com ha canviat el món des d’aleshores, així com els nombrosos problemes amb l’anomenada “Llei mordassa”, es podria dir que les circumstàncies per establir un nou contracte social sobre el model policial ja són presents a la societat espanyola.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Rossella Selmini és professora associada de Criminologia a la Universitat de Bologna, al Departament de Ciències Jurídiques. Anteriorment fou professora de la Universitat de Minessota (EUA) i directora del Departament de Seguretat Urbana i Policia Local al Govern regional de l’Emília-Romanya. De l’any 2015 a l’any 2018 fou presidenta de la Societat Europea de Criminologia.

1. Quins són els elements definidors d’un model de policia?

La literatura sobre la policia individualitza diversos elements que defineixen un model de policia. Entre aquests, considero particularment important identificar tres elements: els principis generals que han de guiar el model, l’organització dels cossos i les funcions que els són atribuïdes.

2. Quins dels models de policia existents creu que és millor per mantenir una bona convivència I una societat segura?

A les societats occidentals contemporànies, encara que amb vistoses diferències lligades a les peculiaritats nacionals i locals, s’han consolidat dos models en particular: el conegut com a “tolerància zero” i el de la policia comunitària. Presenten alguns aspectes que s’encavalquen, però son diversos pel que fa als principis fonamentals que guien les accions de la policia. En el model de la policia comunitària, prevalen els principis del servei a la comunitat, de relació amb la comunitat, amb tots els seus components, incloses les minories i les generacions més joves; la creació d’una relació de confiança, el recurs prevalent a la negociació dels conflictes, el recurs a la repressió com a ultima ratio. Aquests principis haurien de governar les diverses unitats de les organitzacions policials, des de les que fan funcions de policia administrativa fins a la policia judicial, el control de l’ordre públic i la prevenció de la delinqüència. A més, a la vista dels resultats de la recerca, considero que aquest model és el millor i està reforçat pel fet que s’ha demostrat com el que garanteix de manera més adequada la convivència pacífica, oferint seguretat a la ciutadania i incrementant la confiança i la legitimitat de la policia.

Models repressius i basats en la tolerància zero, en sentit contrari, creen conflictes i minen la confiança, en particular dels grups més vulnerables de la societat, reforçant la cultura de la intolerància i de la por, sense, d’una altra banda, contribuir de manera significativa al control de la delinqüència. A la llum del debat més recent sobre la reducció de la policia, es pot fins i tot plantejar un model de policia comunitària dins de la qual algunes funcions particularment delicades que avui en dia encara són exercides per la policia ─malalties mentals, desequilibris socials en general─ siguin derivades a altres agències de naturalesa no policial. D’una altra banda, en el marc d’un model de policia comunitària, també les funcions d’ordre públic han de ser redimensionades i mantingudes dins dels límits estrictament compatibles amb l’exercici dels drets civils i polítics.

3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa han de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?

El tema de la rendició de comptes de la policia, i particularment important en els països del Sud d’Europa, que, en general, centren el control dels operadors de policia al control disciplinari intern i el de l’autoritat judicial. Estic convençuda que un tercer organisme, intermedi entre el control intern i el judicial, seria útil per garantir una avaluació independent. Un organisme d’aquest tipus hauria d’incloure experts i membres de la comunitat local i de la societat civil. Aquesta forma de control –dotada del necessari poder d’intervenció– hauria de garantir la reducció de la impunitat, que és la conseqüència més comuna dels abusos i la violència policial.

4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model –en cas que no es consideri vàlid– i qui ha de tenir el pes del canvi: professionals, govern o ciutadania?

No penso que hagin de concórrer circumstàncies particulars per modificar un model de policia: pràcticament tots els models de policia, particularment d’alguns països d’Europa, inclosos França, Itàlia i Espanya, necessiten reformes radicals, bé sigui en el control de la delinqüència comuna com sobretot en el control de l’ordre públic i les relacions amb les minories ètniques. Comportaments discriminatoris, abusos i ús excessiu de la força són fenòmens freqüents en els tres països esmentats i són fenòmens que exigeixen un canvi més radical en l’organització dels cossos, en la seva cultura i en la rendició de comptes, que no es limitin a reformes de maquillatge (per exemple: més atenció a les formes de selecció o formació professional són importants però no suficients).

Penso que una reforma d’un model de policia no pot ser eficaç si no parteix d’una consulta extensa als ciutadans, incloent-hi les minories ètniques i les persones més vulnerables, sobre el model de la reforma tal com s’està intentant –amb moltes dificultats– en  algunes ciutats americanes després de l’homicidi de George Lloyd. Ha de ser la comunitat local, amb l’assistència eventual d’experts, qui ha de determinar el model de policia que vol, i aquest model s’ha de discutir després amb els òrgans legislatius.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Nora Miralles Crespo: Periodista. Màster en Gènere, Conflicte i Drets Humans per la Ulster University (Belfast) i Màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament per la UAB. Investigadora en gènere, seguretat, militarisme i drets humans a l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE) i Shock Monitor, així com al Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Assessora i investigadora de l’àrea Alternatives de Seguretat de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Activista de base a diferents moviments socials.

1. Quines estratègies està utilitzant la policia en l’àmbit de l’ordre públic?

En general, considero que hi ha dues tendències estratègiques en tensió o divergents alhora pel que fa a l’àmbit de l’ordre públic. Una d’elles és l’obertura a altres visions sobre la seguretat, que pren força i cos amb la introducció d’eines com la mediació, la policia de proximitat o de barri o els programes de mentoria juvenil, que impacten en l’ordre públic, però que parteixen d’un enfocament preventiu i d’una comprensió més profunda de les causes dels conflictes socials. L’altra, per contra, estaria alineada amb el procés d’expansió acrítica de funcions policials i l’abordatge securitari de fenòmens que abans no arribaven a ser considerats problemes o desafiaments a l’ordre públic. Aquesta darrera tendència s’ha traduït, entre altres coses, en un perjudici evident de drets ciutadans com la llibertat d’expressió i de protesta i manifestació. Una tendència que també es materialitza en la introducció i la normalització de tecnologies de vigilància massiva i biometria que ens fan viure sota un control i manca de privacitat permanents, sense que el seu ús estigui justificat, ni degudament regulat, i en l’expansió de l’ús d’armament (suposadament) no letal en cada vegada més contextos.

2. És possible adoptar un mètode preestablert d’actuació tenint en compte els diferents tipus de protestes i les diferents evolucions que poden tenir?

Sens dubte, si l’objectiu és actuar en línia amb el respecte als drets humans i fonamentals de la ciutadania, no sembla recomanable establir un mètode invariable d’actuació, que no neixi d’una anàlisi i una reflexió prèvies sobre com abordar el conflicte de la forma més proporcionada i menys lesiva possible, en cada moment i escenari concrets. Les protestes socials són reaccions naturals a les decisions de qui confecciona les polítiques públiques, són una forma diria que normal i democràtica d’expressar descontentament o divergència. El primer problema, sota el meu punt de vista, és demonitzar la protesta social, de tal manera que acabi sent lògic i habitual que qualsevol manifestació o acte polític a l’espai públic compti amb una nodrida presència no de patrulles de seguretat ciutadana, sinó d’unitats de manteniment de l’ordre públic, com si manifestar-se fos de per si una alteració d’aquest. D’altra banda, les accions violentes en protestes són minoritàries i gairebé mai dirigides contra altres persones, i tanmateix no sembla que sovint la resposta s’adeqüi a la proporció i gravetat dels fets.

3. Quines són les condicions que s’haurien de donar perquè en el transcurs d’una concentració o mobilització el dret a manifestar-se que s’està exercint s’hagués d’interrompre o limitar?

Per a mi, la diferencia la marca sens dubte el risc cap a la integritat o la vida d’altres persones, però parlo d’un risc real, no d’un barem arbitrari mitjançant el qual interrompre totes aquelles mobilitzacions que critiquen l’ordre establert o que emeten missatges que no interessen, en un ventall ampli de sentits.

4. Quina responsabilitat haurien de tenir els convocants d’una manifestació respecte del control de la mobilització i les conseqüències no volgudes per ells mateixos?

Considero que és perillós i, fins i tot, un punt hipòcrita pretendre responsabilitzar la ciutadania que s’organitza per convocar una manifestació de tot el que hi passi, mentre d’altra banda se l’ha desresponsabilitzat en les darreres dècades de pràcticament tot el que tenia a veure amb la intervenció social i comunitària, perquè ja interessava que tot allò col·lectiu es guiés i controlés des de l’Administració. O atorgues responsabilitats a la ciutadania o la desresponsabilitzes totalment, però fer-ho només quan interessa carregar uns aldarulls a algú és clarament una forma de limitar llibertats civils. Aconsegueixes que les poques escletxes de col·lectivitat desapareguin per por a la repressió penal i administrativa.

5. Quins instruments creu que són acceptables utilitzar en les manifestacions amb cert grau de violència per retornar la pau social amb el menys mal possible? Canons d’aigua, per exemple?

Evidentment, un canó d’aigua serà menys lesiu ─sempre en principi─ que una llançadora, però una mediació ben dirigida sempre serà menys incendiària que qualsevol mecanisme repressiu. La conflictivitat social, incloent-hi les expressions violentes en les manifestacions, s’han d’abordar prioritàriament amb caràcter previ i estructural, ja que neixen de la reacció a les discriminacions i violències que genera un sistema socioeconòmic cada vegada més desigual. Per tant, les respostes repressives en el context concret d’una manifestació són una reacció impotent a un problema molt més profund, construeixen una falsa pau social, considerant aquesta com la manca de conflicte a l’espai públic, únicament. Però les violències socials no desapareixen, simplement s’enquisten, es canalitzen en altres àmbits com el privat o cristal·litzen en un augment de les violències dins la comunitat i la família. Pel que fa a les mal anomenades “armes no letals”, m’agrada molt la reflexió que fa Paul Rocher al seu llibre Gasear, mutilar, someter. La política de las armas no letales, publicat recentment per Katakrak, sobre com aquest tipus de mecanismes considerats menys lesius, a més de ser qüestionables pel que fa al mal que poden causar (mutilacions i fins i tot, sí, la mort), acaben sent utilitzats no per gestionar conflictes en els quals abans s’utilitzava armament més perillós, sinó aquells en els quals no s’utilitzava cap tipus d’arma.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français