Avaluació de l’acció de la UE en matèria de seguretat interior

Aquest és el novè informe mensual sobre els progressos realitzats en la construcció d’una Unió de seguretat efectiva i genuïna i estudia l’evolució dels dos pilars principals: l’abordatge del terrorisme i la delinqüència organitzada i els mitjans que els donen suport.

Avaluació de l’acció de la UE en matèria de seguretat interiorL’informe exposa les conclusions que la Comissió estudia amb l’avaluació integral de l’acció de la Unió en l’àmbit de la seguretat interior. L’avaluació examina la rellevància i l’eficàcia de les polítiques i els instruments de la UE per donar suport als països membres en la lluita contra el terrorisme i la prevenció de la radicalització, l’abordatge de la delinqüència organitzada i la lluita contra el ciberdelicte.

Quant a les mesures adoptades en l’àmbit de la UE pel que fa a la seguretat interna, l’avaluació es basa en l’anàlisi interna dels serveis de la Comissió, les enquestes realitzades amb les autoritats dels estats membres i les agències de la UE, i un diàleg inclusiu amb una àmplia gamma d’actors, inclosos el Parlament Europeu, els parlaments nacionals, la societat civil, els grups de reflexió, els acadèmics i els representants de la indústria.

Tot i que el resultat conjunt de l’avaluació global és positiu i confirma l’acceptació i la rellevància dels principals instruments de la política de seguretat de la UE, l’avaluació també identifica els desafiaments i les llacunes que impacten en la cooperació efectiva en la Unió de seguretat. Això inclou la necessitat de desenvolupar i ajustar encara més les polítiques i les eines existents per respondre a l’amenaça en evolució del terrorisme, com també destaca les conclusions del Consell Europeu del 22 al 23 de juny de 2017, el Pla d’acció del G20 per combatre el terrorisme del 7 de juliol de 2017 i la declaració de la Cimera de Taormina G74 sobre la lluita contra el terrorisme i l’extremisme violent del 26 de maig de 2017.

Aquest informe proporciona, així mateix, una actualització sobre els progressos assolits en la implementació dels fitxers prioritaris de seguretat, amb els propers passos per evitar el finançament del terrorisme a través del tràfic de béns culturals i millorar l’intercanvi d’informació a través de la interoperabilitat dels sistemes d’informació i la seva plena implementació.

Entre els principals reptes per a una política efectiva de seguretat de la UE, l’informe destaca que:

  • La implementació incompleta d’algunes polítiques i instruments de la UE a escala nacional redueixen la seva efectivitat. Cal revisar-ho.
  • La complexitat d’alguns instruments i eines de la UE fa que per a les autoritats nacionals siguin més difícils d’utilitzar.
  • Les capacitats limitades a escala nacional requereixen una agrupació més gran de recursos i coneixements sobre la UE i les sinergies en tots els àmbits polítics.
  • L’evolució de les amenaces exigeix que la UE actualitzi els seus instruments i eines.

L’avaluació integral demostra que, per a una sèrie de polítiques i instruments clau de la UE en matèria de seguretat interna, els estats membres no tenen una aplicació plena a escala nacional. En són exemples la legislació en matèria de crim organitzat o el marc Prüm per a l’intercanvi de dades d’ADN, les dades d’empremta digital i  les dades de registre de vehicles. La manca d’aplicació completa d’aquests instruments impedeix la seva eficàcia i evita que els estats membres explotin tot el seu potencial.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Thomas Feltes: “El dilema seguretat – llibertat és una quimera”

Thomas FeltesThomas Feltes (1951) és catedràtic de Criminologia i Ciències Polítiques a la Facultat de Dret de la Universitat Ruhr de Bochum, Alemanya. Des del 2005, hi imparteix classes de Dret i és responsable del màster avançat de Criminologia, Estudis Criminalístics i Ciència Política. Del 1992 al 2002, va ser director de la Universitat de Ciències Policials Aplicades a Villingen-Schwenningen, Alemanya. Thomas Feltes es va doctorar en Dret i té un màster en Ciències Socials de la Universitat de Bielefeld, Alemanya. Del 1979 al 1992, va fer investigació criminològica i docència a les facultats de Dret de Bielefeld, Hamburg, Heidelberg i Tübingen. Feltes forma part de la junta científica de la Societat Internacional de Criminologia. És coautor i editor de més de 200 llibres i articles sobre la professió de policia, el dret juvenil, el fet de sentenciar, les penes alternatives i la fiscalia pública, i és editor de Polizei Newsletter, un butlletí electrònic mensual que es publica en quatre idiomes (entre ells, el castellà). A partir del 2018 serà el representant alemany al Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT).

Professor Feltes: Darrerament ha insistit en la necessitat d’integrar diferents actors per mantenir els nivells de seguretat dins d’un marc raonable. Aquesta postura correspon a una persona amb una llarga trajectòria de responsabilitats al sector públic i resulta una mica sorprenent. Per quin motiu hauríem de transformar el monopoli tradicional de l’Estat en el camp de la seguretat en una coproducció de seguretat amb actors que possiblement no tenen interessos públics? Això no suposa la privatització de les tasques policials?

De fet, la privatització de les tasques policials ja existeix des de fa molts anys i no hi ha un monopoli tan clar, en realitat. Experts en criminologia parlen de plural policing, una reflexió sobre el fet que no només les companyies privades de seguretat treballen per a individus i corporacions, atès que les corporacions tenen el seu propi sistema de seguretat i, fins i tot, el seu propi sistema de processament, amb càstigs i represàlies interns. La professió policial treballa cada cop més amb altres agències governamentals, el tercer sector, organitzacions comunitàries i el sector privat, i han de cooperar. Per exemple: si parlem de policia comunitària, molts actors locals i privats participen en aquest sistema per millorar la relació entre la policia i els ciutadans, i per millorar la sensació de seguretat en una comunitat local. El factor principal: l’Estat ha de controlar els diferents esforços policials, sigui qui sigui l’actor o sigui on sigui.

Ha treballat durant molts anys en el món de la seguretat dels partits de la Bundesliga (i del futbol en general). Li sembla que això és un bon exemple d’una coproducció privada-pública de seguretat? Com avalua la seva experiència en aquest camp? Li sembla que hem trobat una font de progrés? Quins són els factors clau que hauríem de considerar?

Els partits de futbol són un bon exemple de la pràctica policial plural. Tal com podem veure en analitzar les estructures de seguretat d’un partit normal, s’hi impliquen fins a 30 proveïdors de seguretat diferents: des del DFB fins al DFL, i des dels sistemes de transport públic fins a la policia local i els clubs locals. Aquests últims normalment tenen el seu propi cos de seguretat, que és el responsable dins l’estadi, i personal de seguretat contractat, responsable, per exemple, de controlar les entrades. Tots ells han de cooperar molt de prop amb la policia local i la policia federal. Abans del partit, se sol convocar una reunió sobre la seguretat, per tractar les diverses responsabilitats i l’estratègia global pel que fa a les pràctiques policials a adoptar.

Es pot aplicar la coproducció a qualsevol política pública? L’aplicaria a la gran onada de refugiats que ha arribat recentment a Alemanya? Per cert, no suposa un risc alt per a la seguretat interna? És sensat permetre l’entrada a una quantitat tan gran de refugiats?

La coproducció de seguretat forma part de la nostra feina diària. Agents de seguretat privats treballen en centres comercials, en estacions ferroviàries i al metro, i tenen la responsabilitat de protegir edificis tant privats com governamentals. Pel que fa als refugiats, la seguretat dels camps i els edificis on viuen correspon a les companyies de seguretat privades. La policia no té prou personal per ocupar-se d’aquesta tasca i, a més a més, és massa car. La selecció i el control són els problemes que sorgeixen amb els agents de seguretat privats. Després d’alguns escàndols, sembla que aquest problema s’ha resolt. Els candidats es revisen, tenen més formació i es controlen més ara. Els refugiats no cometen més delictes que la població alemanya equivalent, si tenim en compte el sexe i l’edat. I la major part dels delictes comesos pels refugiats es produeixen entre ells mateixos (degut a algun incident al camp) o tenen relació amb lleis sobre estrangeria.

Com avalua l’onada actual de legislació dura (en restringir els drets humans) amb l’objectiu de combatre el terrorisme? És ètica? És necessària? És útil? Li sembla que el presumpte dilema seguretat−llibertat és real o només un argument per procurar que s’acceptin aquestes restriccions als drets humans?

En realitat, és una política purament simbòlica. Els polítics reben una enorme pressió per part de la ciutadania i els mitjans. Aquestes lleis no fan front en absolut al terrorisme, però els polítics pensen que és l’única manera de fer que el ciutadà pensi que són capaços d’actuar. Sí que tenim uns bons projectes per impedir que els joves s’incorporin a grups terroristes o a entorns controlats per l’islam radical, però aquests programes només tenen un efecte a mitjà o llarg termini. L’anomenat “dilema seguretat−llibertat” és una quimera: vivim en societats i en comunitats que són més segures que mai (la taxa de delinqüència va a la baixa des de fa temps), però els nostres ciutadans se senten més alienats que mai. Els motius són múltiples: el concepte de l’autèntica Unió Europea està desapareixent, els efectes negatius de la globalització tenen més presència, la gent està envellint i se sent menys segura per uns sistemes sanitaris en declivi i unes pensions incertes. I, finalment: els polítics no fan que els ciutadans se sentin capaços de fer front a tots aquests problemes; semblen més aviat un grup de pollastres corrent sense cap… La gent està perdent confiança en la política, i en podem veure els resultats a tot arreu, amb partits de dreta que tenen cada vegada més adeptes.

Pàgines web:

www.thomasfeltes.de

www.rub.de/kriminologie

www.police-newsletter.com

www.krimlex.de

______

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

 

La política de seguretat a la ciutat de Neza a Mèxic: esperança o miratge?

Darrerament s’ha celebrat a la ciutat de Nezahualcóyotl (“Neza”, per simplificar-ho) un congrés internacional de seguretat i proximitat. Aquest fet, però, no és en si prou rellevant. En canvi, el que sí que és significatiu és el que hi ha al darrere.

Hay un coyote detras de Nezahualcoyotl

Neza limita amb Ciutat de Mèxic i es va crear arran d’una gran immigració interna l’any 1963. Des d’aquell moment, el creixement ha estat pràcticament constant fins a superar amb escreix el milió d’habitants actual. Per les seves característiques sociodemogràfiques, ha estat una ciutat amb molts problemes i deficiències estructurals, entre elles la delinqüència, molt especialment la violenta.

Aquesta ciutat està situada en un entorn, Mèxic, en què la delinqüència violenta ha estat sempre molt present, però que a partir de l’inici de la legislatura del president Felipe Calderón (2006-2012) s’ha incrementat encara més com a conseqüència, segons la majoria dels observadors, d’una política que pretenia exterminar tot el narcotràfic del país i que, en no tenir els recursos necessaris per fer-ho, l’únic que va aconseguir va ser atomitzar alguns grups, desestabilitzar els mercats i incrementar la violència tant contra l’Estat com entre els mateixos grups, que tornaven a lluitar pel domini del territori. El darrer mes de març, els homicidis dolosos van enregistrar un màxim històric mensual (2.020), als quals encara cal afegir-ne 1.426 de culposos[1] (més de cinc vegades els homicidis anuals a Espanya).

Per combatre aquesta plaga de violència, des de la Federació s’havia apostat per una militarització creixent del conflicte (intervenció intensa de l’Exèrcit) i la introducció d’elements militaristes a la policia. Tot això, guarnit amb la proposta de “comandament únic”, que posaria totes les forces policials sota un comandament estatal únic que podria disposar lliurement de les policies municipals, incloent-hi els seus béns.[2]

La situació es veu encara agreujada per l’alt grau de corrupció en la majoria de les policies mexicanes. Els salaris no gaire generosos dels agents resisteixen malament les propostes de suborn del crim organitzat. Aquest fet comporta una gran desconfiança de la població envers la policia. Un exemple d’aquesta desconfiança és que la xifra negra se situa entorn del 93,7%[3] en general i arriba al 95% a l’Estat de Mèxic (només un de cada vint víctimes de delicte  denuncien a la policia).[4]

En aquest context, la ciutat de Neza, amb el suport de la seva policia local, refusant el comandament únic, aplicant una estratègia de proximitat social,[5] promovent la participació ciutadana en els temes de seguretat i augmentant la transparència, ha aconseguit passar del lloc 17 que ocupava l’any 2012 en nombre de morts violentes a l’Estat de Mèxic a què pertany, a ocupar el 2015 −només en tres anys− el lloc 72 d’un total de 125 municipis que hi ha a l’estat.[6] En la implantació d’aquest model s’han aplicat metodologies de treball dissenyades, entre d’altres, per la Universitat i la Policia Local de Castelló de la Plana.[7]

El procés continua endavant amb decisió, però no sense dificultats, ja que la primera setmana de maig una dona i dos homes del cos policial van ser assassinats en una emboscada (un tercer home va resultar ferit greu). Caldrà veure si Neza es consolida, juntament amb alguna altra ciutat com General Escobedo (Nuevo León), que també va en la mateixa direcció, i aconsegueix canviar les polítiques de seguretat cap a estratègies més transversals i més eficaces o si, per contra, acaba finalment arrossegada per l’onada de violència i repressió. De fet, els participants al congrés esmentat van acordar crear una xarxa de municipis que aposten per aquest tipus de polítiques,[8] per tal de sumar esforços en aquesta direcció.

[1] Vid. https://drive.google.com/file/d/0ByOma7eqHEQ5aldxSFlfd0xzNWc/edit

[2]Vid. http://123probando.com.mx/causaencomun/wp-content/uploads/2015/11/Posicionamiento-de-Causa-en-Común-Senado-200115.pdf

[3] http://www.inegi.org.mx/saladeprensa/boletines/2016/especiales/especiales2016_09_04.pdf

[4] https://drive.google.com/file/d/0ByOma7eqHEQ5cDdWWUxrT3ZxVjQ/view

[5] Vid. http://seguridadneza.gob.mx/portal/?pag=pg_mv

[6]Vid. http://causaencomun.org.mx/prensa/propuestas-seguridad-publica-a-los-candidatos-a-gobernador/

[7] http://www.catedraeurocop.uji.es/wp-content/uploads/2014/10/C-CÁTEDRA-y-PROXPOL-corto-con-EFUS-y-ENFOQUES-V-14082014-prot.pdf

[8] Vid. http://seguridadneza.gob.mx/portal/?pag=pg_art&not=MTM2

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

El Sistema d’Informació Schengen en evolució

Schengen Information System (SIS)El desembre passat, la Comissió Europea va endegar un conjunt de propostes per tal de respondre als diferents reptes que s’han identificat com a prioritaris: el fenomen migratori i els reptes en seguretat. Les propostes intenten reforçar i ampliar l’abast del Sistema d’Informació Schengen (SIS) en tres aspectes; el retorn de nacionals de països tercers que resideixen de forma il·legal a la Unió, el control de fronteres i la cooperació policial i judicial.[1]

Les propostes, al seu torn, intenten resoldre un seguit de deficiències que s’han detectat respecte al SIS. Entre les més importants, hi ha la falta d’estandardització a l’hora d’introduir les alertes,[2] la falta d’informació rellevant en alguns casos i la cobertura insuficient d’alguns perfils de persones que no són subjectes a control sistemàtic a les fronteres.[3]

La Comissió, a partir de l’informe del High-level Expert Group on Information Systems and Interoperability (HLEG), presenta diverses iniciatives que poden comportar canvis substancials en el SIS:

  • Obligació d’entrar les alertes sobre decisions de retorn. Fins ara, els estats podien incloure una alerta en cas de prohibir una entrada. Amb la nova proposta hi estaran obligats en el cas de: els nacionals de països tercers (NP3) que resideixen de manera il·legal, els NP3 a qui es denega l’entrada o l’autorització d’estada, i aquells NP3 subjectes a extradició per motius penals.
  • Noves alertes i controls. Es proposa la creació d’una nova categoria d’unknown wanted persons connectades amb la criminalitat i l’ampliació d’una categoria ja existent sobre persones deparageudes, que inclouria els menors amb un alt risc de segrest per part de la família.[4]
  • Ampliació de l’ús de dades biomètriques. Es vol reforçar l’ús de les empremtes digitals i el reconeixement facial,[5] així com incloure nous elements biomètrics com les empremtes del palmell de la mà.
  • Ampliació de les agències que poden fer ús del SIS. Més enllà de les autoritats nacionals de cada país, s’hi vol donar accés a les agències d’Europol, a la Guàrdia Costanera i de Fronteres Europea i a la futura unitat central d’ETIAS. També a les autoritats amb competències en immigració o sistemes de justícia.
  • La integritat de les dades i el sistema de seguretat del SIS. Tenint en compte l’ampliació de dades sensibles i del tipus d’alerta, així com el nombre d’agències que hi tindran accés, es desenvoluparà un procediment per garantir la integritat i la seguretat del SIS.

Així doncs, aquests canvis, juntament amb totes les iniciatives que s’impulsen des de les institucions europees, faran que el SIS es converteixi en una base de dades que podrà anar molt més enllà del seu objectiu inicial, la identificació de persones. De fet, aquesta inquietud ja va aparèixer amb els canvis que s’hi van introduir el 2006.[6] Tot plegat ha propiciat que el SIS pugui passar de ser una eina d’identificació de persones  a ser una eina d’investigació criminal, d’antiterrorisme i control de la immigració.[7]

 [1] Aquestes tres propostes dirigides al SIS s’emmarquen en tot un seguit d’iniciatives que persegueixen els mateixos objectius: reforçar les fronteres exteriors i enfortir la col·laboració i l’intercanvi d’informació. Entre les més destacades, la Guarda Costanera i de Fronteres Europea, l’establiment del EU entry/exit system (EES), l’European travel information and authorisation System (ETIAS) o la modificació del Schengen Borders Code, que obligarà els estats membres a fer controls sistemàtics de persones que entrin i surtin de l’espai Schengen contrastant-ho amb les bases de dades rellevants, entre d’altres, el SIS.

[2] Cosa que pot comportar que, per a una mateixa persona, es creïn diverses alertes amb diferents continguts.

[3] En aquest cas, i més enllà d’aspectes delictius, es parla dels nacionals de països tercers sense permís de residència o amb un permís caducat.

[4] Hi podríem incloure les menors que puguin ser objecte d’ablació.

[5] La utilització del reconeixement facial reforçarà les identificacions si es coordina amb el proposat EU entry/exit System (EES),  sobretot en els controls d’accessos a fronteres.

[6] Ja al 2006, es va connectar el sistema SIS a altres sistemes com l’Eurodac o el Visa Information System (VIS), de manera que es va possibilitar la consulta en qualsevol control efectuat per la policia; es va ampliar el nombre d’agències amb accés a la base de dades, etc.

[7] Aquesta situació ja ha obert el debat sobre la protecció de dades, l’ús d’aquestes dades i els drets fonamentals de les persones que apareixen a la base de dades.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Què diuen les enquestes, els francesos són víctimes d’insults racistes i altres agressions verbals?

L’ONDRP (Observatoire national de la délinquance et des réponses pénales) i l’INSEE (Institut national de la statistique et des études économiques) exploten l’enquesta anual de victimització Cadre de vie et sécurité (CVS) des de fa gairebé 10 anys (2007-2015), que parteix d’una mostra anual d’aproximadament 16.500 persones de 14 anys i més obtinguda entre les famílies franceses.

Observatoire national de la délinquance et des réponses pénalesEn l’àmbit de les victimitzacions individuals, es comptabilitzen l’últim i el penúltim insult patit. La persona perjudicada pot precisar si el tipus de comentari és de tipus racista, antisemita, xenòfob, homòfob, sexista o d’un altre tipus (hi ha l’opció de no saber classificar el tipus d’insult). L’enquesta també permet reproduir literalment el darrer insult patit, la qual cosa possibilita fer-ne una classificació més objectiva.

Principals resultats de l’enquesta CVS

Del total de persones enquestades entre el 2007 i el 2015, el 12,4% van declarar haver patit algun insult al llarg dels dos anys anteriors en el moment de respondre l’enquesta. Un 14% van dir que aquest insult tenia caràcter racista, antisemita o xenòfob.

Perfil de les víctimes

La meitat de les víctimes d’insults racistes tenia menys de 38 anys i un 24%, entre 14 i 24 anys. Entre els més joves, els homes han estat més victimitzats que les dones: a la franja d’edat dels 14-24 anys, el 27,9% de les víctimes eren homes, davant el 22,4% de dones. La franja d’edat dels 35-44 anys també registrà victimitzacions del 21,1% entre els homes, davant el 19,5% de dones. Les agressions verbals amb connotacions racistes van minvant a mesura que augmenta l’edat dels individus. Per tant, els homes joves resulten més victimitzats per agressions de tipus racista; no obstant això, quan l’agressió verbal té altres motivacions, les dones resulten més victimitzades a totes les franges d’edat.

Perfil dels autors

En un 59% dels casos, els autors van sols, i, en aquest supòsit, rarament es tracta de menors (un 15% dels casos); en canvi, aquest percentatge de menors infractors es dobla quan actuen en grup. Per a un 89% d’homes victimitzats i un 62% de dones victimitzades, els autors eren de sexe masculí.

Vinculació entre autor i víctima

Prop de dos terços dels casos indiquen que autor i víctima no es coneixien. Quan hi ha coneixença prèvia, aquesta és superficial, es coneixen de vista (22%). Hi ha un vincle d’amistat, familiar o similar en el 13% dels casos.

Canal emprat per a la discriminació  

La majoria d’insults racistes es van produir en horari diürn i dia laborable (per a un 79% i 86% de les víctimes). Segons van expressar les víctimes, la gran majoria dels infractors no estava sota els efectes de l’alcohol ni de les drogues.

La majoria de víctimes d’insults racistes han expressat que s’han produït cara a cara (97%) i només de forma marginal el mitjà ha estat el correu postal o electrònic o per telèfon.

Espai on es produeix l’agressió verbal

L’insult de caràcter racista es produeix principalment al carrer (38%); l’espai públic (transports públics i establiments comercials) registra la majoria de víctimes (58%). El 42% de les víctimes declaren haver estat ofeses en un espai privat, principalment al lloc de treball o d’estudi.

Es pot ampliar aquesta informació consultant els documents següents:

Altres apunts del blog relacionats:

Web dels Mossos d’Esquadra: Odi i discriminació

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

Es pot enganyar els sistemes de reconeixement facial?

Fer servir unes ulleres pot ajudar a evitar que les persones siguin identificades per sistemes de reconeixement facial. Ho ha demostrat un equip d’investigadors de la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh, que ha dissenyat unes ulleres que aconsegueixen aquest objectiu.

L’engany es planteja com un atac a aquests sistemes i el punt de partida dels acadèmics era aconseguir un mètode discret i físicament realitzable, dos factors que no s’havien tingut en compte en investigacions prèvies. El primer, la discreció, implicava que el sistema no havia de detectar que algú estava intentant burlar-lo. Amb el segon factor, pretenien que el mètode es pogués portar a terme contra sistemes d’identificació actuals (estudis anteriors es basaven en tecnologia obsoleta), especialment els que utilitzen algoritmes d’aprenentatge automàtic.[1]

Amb unes ulleres de colors impreses en paper fotogràfic, en alguns casos posades sobre fotografies i en d’altres utilitzades pels investigadors, han aconseguit que quan la persona és captada per un sistema de reconeixement facial, o bé no sigui identificada o fins i tot sigui identificada com una altra persona. Els resultats s’han assolit tant contra un programa de reconeixement facial comercial, com contra sistemes genèrics basats en algoritmes d’aprenentatge automàtic.

Els autors reconeixen que l’efectivitat del seu sistema es pot veure condicionada per factors externs que influeixin en la manera com es capten les imatges, com ara la il·luminació o la distància a la càmera. També admeten que les ulleres poden ser discretes per als sistemes de reconeixement, però no per als humans, que percebrien estranyes les ulleres. No obstant això, volen posar sobre la taula el fet que aquests sistemes no són infal·libles i que cal estar amatents a les seves vulnerabilitats. D’altra banda, també aclareixen que una de les línies de treball futures és la d’explorar la manera de reduir els riscos que aquest tipus d’atac suposen per als sistemes de reconeixement facial.

Investigacions com aquesta ens demostren que els avenços tecnològics, malgrat que ajuden clarament a la gestió de la seguretat, encara son fal·libles i que cal ser conscients de les seves febleses quan es decideix implantar-los o quan s’utilitzen.

Fonts:

[1] Els algoritmes d’aprenentatge automàtic parteixen d’una base de dades amb un conjunt d’imatges etiquetades, amb múltiples imatges per persona. Per a cada persona, analitzen totes les imatges disponibles i obtenen un patró o model que les caracteritza, diferencia i identifica. Quan reben una nova imatge, la comparen amb els patrons per decidir si correspon a alguna de les persones de la base de dades o no.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Criminologia i polítiques públiques de seguretat

José Martínez Espasa, cap de la Policia Local de Dènia, acaba de publicar un llibre que és rellevant per al sector de la seguretat. Es tracta de l’obra Las políticas públicas de seguridad ciudadana. Análisis y propuestas desde la Criminología,[1]  que recull el treball realitzat a la seva tesi doctoral i resulta interesant per diversos motius.


Planteja un concepte modern i integrador de la seguretat en què la policia té un paper rellevant, però no n’és l’únic actor.
Ens diu l’autor: “Las políticas de seguridad no exigen siempre la utilización del recurso a la organización policial. Seguridad no es sinónimo de policía” (p. 37). La seva insistència sobre la necessitat de polítiques públiques de seguretat que tinguin en compte tots els factors i actors que hi incideixen ha d’acabar convencent el lector del seu missatge. La policia és presentada com un actor fonamental en el pla de la prevenció.

Les polítiques públiques de seguretat, i aquesta és la gran aportació que ell vol fer, han d’estar basades en el coneixement que la recerca criminològica i d’altres disciplines pot oferir per facilitar els processos de presa de decisions en aquest àmbit. Però no és només el diagnòstic el que ha de tenir una base empírica, sinó que l’avaluació també ha de ser molt rigorosa i objectiva. No es pot avançar si no s’estableixen mecanismes fiables de mesura de l’impacte de les estratègies i accions dedicades a millorar la seguretat dels ciutadans.

L’obra ofereix pautes concretes tant per a la diagnosi com per a l’avaluació. Però no ho fa només en el camp teòric, sinó que presenta un recull de 20 polítiques i estratègies de seguretat, que comença per experiències recomanables en el camp de l’auditoria i el diagnòstic, per passar a analitzar polítiques centrades en diversos àmbits materials (joves, drogues, deteriorament urbà, bandes, lleure nocturn, violència a l’escola, mediació i prevenció de la reincidència).

També dedica un espai al recull d’experiències de col·laboració entre el sector privat i les administracions públiques, oferint una aproximació a la situació del tema en l’àmbit internacional. De fet, aquesta perspectiva global, tenint en compte tant els fenòmens com les experiències internacionals, és una constant de l’obra. Ens diu que les actuacions han de fer-se a escala micro (local) per donar resposta als problemes concrets de seguretat existents, però tenint en compte els marcs regional, nacional i internacional, tant pel que fa a la mobilitat dels fenòmens com a la necessitat de compartir experiències que puguin ser d’utilitat.

En resum, és un llibre recomanable com una bona introducció a les polítiques públiques de seguretat ciutadana, que ofereix molts exemples de com la criminologia ha servit de suport a polítiques públiques de seguretat que han estat efectives. Pot interessar especialment a actors de seguretat necessitats d’idees on inspirar-se per dissenyar noves estratègies de seguretat.

[1] Vid. Martínez Espasa, J. (2016). Las políticas públicas de seguridad ciudadana. Análisis y propuestas desde la Criminología. Tirant lo Blanc. València. En podeu llegir una ressenya al blog de criminologia Iter Criminis.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

Policies i fiscals proposen a Donald Trump mesures per reduir el crim i la població penitenciària

L’associació Líders de l’Execució de la Llei  per a la Reducció de la Delinqüència i l’Empresonament [1] han presentat la seva agenda al nou president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump. Les seves propostes per tal d’assolir aquests objectius i així incrementar la seguretat i estalviar impostos als ciutadans (l’any 2016 el Congrés va aprovar un pressupost de 7.500 milions de dòlars per al manteniment de les presons) se centren en cinc àrees:

  • Un canvi en l’orientació del finançament federal als estats i als ens locals (que puja uns 5.500 milions de dòlars anualment). Cal prioritzar els projectes que se centren en els delictes més greus i violents, postergant els que s’adrecen a combatre petites infraccions o els que pretenen reduir la delinqüència en general. Això facilitaria que la policia i la fiscalia es concentressin en els delictes més greus. Actualment només un 2% de les detencions federals i un 3% dels processos penals ho són per delictes greus; cal invertir aquesta situació.
  • Reducció de l’empresonament innecessari. En aquests moments, als Estats Units hi ha 2,2 milions d’interns i 4,7 milions de persones en probation o en llibertat vigilada. Totes les despeses en matèria de justícia penal ascendeixen a 274.000 milions de dòlars). Hi ha experiències que mostren com es pot reduir la delinqüència i la taxa d’empresonament al mateix temps. Michigan i Carolina del Sud, per exemple, han eliminat l’obligatorietat d’ingrés a la presó per delictes no violents relacionats amb les drogues, introduint altres mesures alternatives que s’han mostrat prou eficients. El Congrés hauria de reprendre un projecte de reforma de la Llei de procediment penal i penitenciària que havia quedat bloquejat fa un parell d’anys i que va en aquesta direcció: facilitar més discreció als jutges en els casos de delictes no violents per afavorir penes alternatives.
  • Augment dels recursos per tractar malalties mentals i drogoaddiccions. L’any 2015 es van comptabilitzar 52.000 morts per sobredosi i un 57% de malalts mentals no van rebre l’ajut adequat. Moltes persones d’aquests grups acaben en el sistema penal.
  • Manteniment i increment del suport a la policia comunitària o de proximitat, perquè sense el sistema públic la lluita contra la delinqüència és impossible. L’Oficina del Departament de Justícia de Suport als Serveis Policials Orientats a la Comunitat (The Justice Department’s Office of Community Oriented Policing Services – COPS Office) ha dut a terme una gran tasca de suport a les iniciatives comunitàries i ara hi ha veus en la majoria parlamentària que advoquen per una reducció o supressió que cal evitar costi el que costi.
  • Aprofundiment en les mesures per prevenir la reincidència. Actualment, gairebé la meitat dels 600.000 interns alliberats cada any tornen a la presó en un termini de tres anys. Caldria, per exemple, que l’oferta de serveis transitoris abans de l’alliberament es destinés als interns que tenen més risc de reincidència.

[1] Law Enforcement Leaders to Reduce Crime and Incarceration està integrada per uns 200 caps i excaps de la policia, xèrifs, fiscals federals i estatals, i responsables de la justícia als cinquanta estats de la Unió.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències: cap a la gestió transversal de la seguretat

El Parlament valencià acaba d’aprovar la llei de creació de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències. Tot i que l’Agència ja estava funcionant a la pràctica, la nova llei la crea formalment com a organisme autònom adscrit al departament del Consell amb competències en matèria de seguretat i gestió de les emergències (actualment, al de Justícia) i n’estableix el règim jurídic de manera completa.

La nova agència té com a finalitat dur a terme una resposta eficaç i eficient als reptes de la seguretat, d’una manera integrada. Pretén una participació i assumpció de responsabilitats més gran de tots els actors i també més participació de la ciutadania.

D’una banda, l’Agència assumirà las competències de la Generalitat en matèria de policia:

  1. Pel que fa a les policies locals, la coordinació amb totes les funcions que inclou:[1] criteris bàsics de l’organització, formació,[2] dotació i actuació.
  2. Pel que fa a la Unitat Adscrita del Cos Nacional de Policia: la direcció, la gestió, el personal i les actuacions. En aquest punt, s’hi inclou l’obligació d’estudiar el disseny d’una policia autonòmica depenent del Consell (que el preàmbul de la llei insinua, a partir de les policies locals existents).

D’altra banda, totes les competències en matèria de protecció civil, emergències, incendis i salvaments, on cal incloure:

  1. La direcció de les polítiques de la Generalitat en els àmbits esmentats
  2. La selecció, formació i gestió dels seus membres (inclosos els voluntaris)
  3. Les competències en matèria de seguretat nuclear
  4. La realització dels mapes de riscos (anàlisis de vulnerabilitat) i la planificació en matèria de protecció civil
  5. La gestió del servei 112
  6. El foment de l’autoprotecció dels ciutadans

Per tal de possibilitar la gestió d’un ventall tan gran de competències, en l’exercici de les quals han de participar actors molt diversos, la llei estableix dos òrgans bàsics de direcció:

  1. El Consell de Direcció, com a òrgan deliberant i decisori, presidit per la consellera i amb participació de nombrosos departaments de la Generalitat (Presidència, Hisenda, Sanitat, Territori, Tecnologia i Informació, Energia, Prevenció de Riscos Laborals, Educació i, òbviament, Seguretat i Justícia). Hi formen part també el delegat del Govern de l’Estat, el cap de la Unitat Adscrita del Cos Nacional de Policia, els caps de les policies locals de les tres capitals de província i els representants de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies.
  2. La Direcció, com a òrgan executiu, exercida per la persona titular de la direcció general amb competències en matèria de seguretat i emergències.

A més, es preveuen diversos òrgans de participació adscrits, entre els quals cal destacar l’Observatori de la Seguretat de la Comunitat Valenciana. Aquest òrgan va ser creat anys enrere com un òrgan consultiu i deliberant, d’anàlisi, estudi, assessorament i prospectiva en matèries relacionades amb la seguretat. Hi estan representats l’administració local, l’autonòmica, els ens locals, els cossos de policia, la seguretat privada, les universitats públiques valencianes i el poder judicial. Altres òrgans de participació adscrits són la Comissió de Coordinació de Policies Locals, la de Protecció Civil i d’Emergències, i la de Coordinació dels Serveis de Prevenció, Extensió d’Incendis i Salvaments.

[1] Per això s’hi adscriu el Gabinet Tècnic de Coordinació de Policies Locals de la Comunitat.

[2] Per això s’hi adscriu l’Institut Valencià de Seguretat Pública i Emergències (IVASPE), que és la institució encarregada de dur a terme la formació en matèria de policia, protecció civil i prevenció d’incendis.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Idees clau de l’Enquesta de seguretat pública de Catalunya 2015

L’Enquesta de seguretat pública de Catalunya (ESPC) és una eina de consulta sobre l’estat de la seguretat pública a Catalunya que es duu a terme cada dos anys. La darrera enquesta es va fer a un total de 6.214 persones majors de 16 anys, entre el 17 de novembre i el 30 de desembre del 2015. Entre els punts a destacar cal esmentar els següents:

  • La percepció de seguretat a Catalunya manté la tendència a l’alça dels darrers anys.
  • El record espontani d’haver estat víctima d’un delicte ha disminuït de manera notòria els últims anys, passant de la xifra més alta del 2010 (8,9%) al 6,6% de l’any 2015.
  • Dins de la victimització, dels fets registrats per l’ESPC 2015, només un 12% són fets contra les persones, mentre que el 88% són fets contra el patrimoni, on destaquen els fets contra vehicles (27,7%), els enganys, fraus i estafes (21,6%) i els fets de proximitat: atracaments, estrebades, robatoris de bossa, de cartera, de mòbil… (19,9%).
  • Prop del 15% dels fets contra les persones han comportat lesions a les víctimes. En un 10% dels casos, ha calgut atenció mèdica o medicació.
  • Entre els motius dels fets contra les persones (agressions físiques, amenaces, coaccions o intimidacions) sobre els quals s’ha preguntat, destaquen les agressions per raó de sexe (12,6%) i per la ideologia (12,2%).
  • La taxa de denúncia baixa lleugerament respecte de l’ESPC 2013 (del 39,9% al 39,3%).
  • Després d’una fase de força estabilitat, és el tercer any consecutiu en què la percepció de seguretat experimenta una millora. Ara se situa en 6,9 punts, com l’any 2001.
  • La valoració de les policies catalanes continua millorant, cosa que consolida la tendència remarcada els darrers anys. Enguany s’assoleixen les valoracions més altes de la sèrie (7,3 punts), amb nivells similars als de l’any 2000 pel que fa als Mossos, i fins i tot més altes en relació amb les policies locals (6,9 punts).

mossos_espc

  • La visibilitat de les patrulles uniformades dels Mossos d’Esquadra que havia estat força estable al llarg dels darrers anys, registra enguany una millora notòria: augmenta la proporció de persones que consideren que és suficient (passen del 49,3% al 57,7%).
  • La valoració amb el servei de recepció de denúncies dels Mossos d’Esquadra continua millorant i ja supera de llarg els set punts de valoració mitjana (7,7).
  • L’opinió majoritària és que la vigilància dels Mossos a les carreteres és suficient (es manté en el 53,1%).
  • Els enquestats han opinat majoritàriament que les administracions han de fer més del que fan. Sobretot es demana més intervenció davant els conductors que condueixen parlant pel telèfon mòbil (76,5%) o que han begut més alcohol del que la llei permet (74,5%).
  • Entre les novetats que incorpora l’ESPC 2015 cal destacar:
    • La col·laboració dels serveis de seguretat privada amb els Mossos d’Esquadra: Els enquestats estan més aviat d’acord amb la col·laboració, sobretot en actuacions en barris o zones comercials.
    • Les revisions mèdiques i psicològiques que es fan per renovar el permís de conduir: La majoria de les persones entrevistades consideren que no són suficients i que caldria ser més rigorosos (58,6%).

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français