El Consell Europeu ha aprovat durant el mes d’octubre l’anomenada Estratègia de Seguretat Marítima de la Unió Europea, així com el Pla d’acció, destinats a abordar els reptes en matèria de seguretat al mar.
L’objectiu d’aquestes millores és garantir que la UE disposi de diversos instruments eficaços per fer front a les amenaces i els nous reptes canviants en matèria de seguretat, com serien la creixent competència estratègica pel poder i els recursos a les conques marítimes de la Unió i fora d’ella, la degradació mediambiental i els atacs híbrids i cibernètics contra les infraestructures marítimes.
L’Estratègia ofereix un marc per tal que la UE adopti noves mesures amb les quals defensar els seus interessos al mar i protegir els seus ciutadans, els seus valors i la seva economia. La llista dels sis objectius estratègics que s’han traduït en més de 150 accions concretes en el Pla d’acció és la següent:
Intensificar les activitats al mar. Des de la UE es preveu organitzar exercicis anuals de seguretat marítima, realitzats per guardacostes i forces armades dels estats membres.
Una de les accions clau és intensificar la lluita contra les activitats il·legals i il·lícites al mar, com la pirateria i els robatoris amb violència; la delinqüència organitzada, incloent-hi el tràfic il·lícit de migrants, i la pesca irregular, no declarada i no reglamentada. També es vol reforçar les inspeccions de seguretat als ports marítims de la Unió.
Cooperar amb els socis. Es preveu intensificar les associacions amb països afins i amb organitzacions regionals i internacionals tot promovent el diàleg i les bones pràctiques, i defensant l’ordre marítim.
Assumir el lideratge en matèria de consciència situacional marítima. Inclou la millora de la recollida i l’intercanvi d’informació.
Gestionar els riscos i les amenaces. Millorar la resiliència i la preparació col·lectives de la UE amb l’objectiu de protegir infraestructures marítimes crítiques tals com gasoductes, cables submarins, ports, terminals de gas, etc.
Millora de les capacitats. Desenvolupar tècniques comunes per a les tecnologies de defensa en superfície i sota l’aigua, així com crear sistemes interoperables no tripulats per supervisar infraestructures marítimes crítiques.
Educar i formar. L’Estratègia també pretén aconseguir un alt nivell d’educació, capacitats i formació especialitzades, cosa que resulta indispensable perquè la UE pugui fer front als reptes presents i futurs en matèria de seguretat marítima.
Algunes de les accions clau en aquest àmbit se centren en les capacitats necessàries per fer front a les amenaces híbrides i cibernètiques i en la realització de programes de formació específics oberts a socis que no pertanyen a la Unió. L’aplicació de l’Estratègia s’avaluarà d’aquí a tres anys, en un informe conjunt de situació que elaboraran la Comissió i l’Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat.
Una investigació dividida en dues fases i realitzada en diversos estats membres de la Unió Europea ha aconseguit desmantellar una xarxa criminal que operava reintroduint milions d’aliments caducats a la cadena de subministrament. En total, les forces de l’ordre han detingut 27 delinqüents responsables d’aquesta pràctica criminal relativament nova que posa en perill la salut i la seguretat dels consumidors europeus.
Aprofitant les vulnerabilitats de la cadena de subministrament induïdes inicialment per la pandèmia de la COVID-19, els delinqüents van començar a adquirir quantitats immenses d’aliments i begudes caducades. Aleshores esborraven químicament la data de caducitat impresa als articles individuals i tornaven a imprimir-ne una de nova. En altres casos, es va confeccionar i aplicar una etiqueta completament nova, fent la impressió que l’aliment o la beguda envasats encara eren frescos i segurs per al consum. Els aliments i begudes reetiquetats no només poden ser poc agradables, sinó fins i tot perillosos per al consum humà, i poden suposar un greu risc per a la salut pública.
Aquest modus operandi específic es va descobrir i s’hi va continuar indagant posteriorment en el marc d’OPSON, una investigació a gran escala sobre la indústria alimentària, coordinada per Europol. Les investigacions posteriors realitzades pels estats membres i coordinades per Europol van donar lloc a dues operacions específiques:
El 23 de maig de 2023, la policia lituana (Lietuvos policija) i les forces de l’ordre d’altres estats membres, coordinats per Europol i Eurojust, van desmantellar un grup de crim organitzat que va reintroduir al mercat milions de productes alimentaris caducats amb etiquetes falsificades. Es creu que els delinqüents, que també estan sota investigació per frau de l’IVA a gran escala, van obtenir beneficis d’almenys 1 milió d’euros amb la seva estafa en l’etiquetatge dels aliments. Els agents, que van dur a terme 70 escorcolls i inspeccions de magatzems, entre d’altres ubicacions, van decomissar material per alterar les dates de caducitat dels productes. Aquest equip incloïa dissolvents domèstics, impressores i etiquetes. En total, es van interceptar més d’un milió d’envasos d’aliments i begudes, de manera que es va impedir la seva entrada al mercat.
Una jornada d’acció l’11 de juliol de 2023 va provocar la detenció de tres persones més. Europol va coordinar la jornada d’acció realitzada a Itàlia pels carabiners italians (Nucleo Anticontraffazione e Sanità dell’Arma dei Carabinieri), amb el suport de la policia financera italiana (Guardia di Finanza). Les forces de l’ordre van dur a terme 14 escorcolls i van confiscar més de 500.000 aliments i begudes, així com equips utilitzats pels delinqüents. Molts dels aliments confiscats no només estaven caducats, sinó que ja s’havien fet malbé, posant de manifest el mal que es podria haver fet als consumidors.
La xarxa criminal va recollir aliments i begudes caducades per poc o cap cost i va substituir les dates de caducitat per unes de noves per permetre la seva revenda.
En reintroduir aquests articles a la cadena de subministrament, es van obtenir guanys massius a costa dels consumidors inconscients. El fenomen és nou pel que fa a aquestes dimensions, ja que s’estén per diversos estats membres de la UE. Tanmateix, no hi ha implicació dels productors d’aliments, ja que els proveïdors intermedis o d’altres entitats que treballen en l’eliminació d’aliments s’utilitzen com a facilitadors en aquesta activitat delictiva en particular.
Europol va identificar el fenomen com una de les principals amenaces entrants durant la pandèmia de la COVID-19 i va alertar els estats membres de la UE mitjançant la difusió de plans operatius. Els especialistes d’Europol van trobar un enllaç important que connectava les investigacions lituanes i italianes, i van poder demostrar la dimensió del frau. Els agents d’Europol es van desplegar durant els dies d’acció per oferir suport in situ amb oficines mòbils i anàlisis forenses.
Aquesta estratègia policial va ser dissenyada per dissuadir la delinqüència a les plataformes de les zones d’alta criminalitat del metro de Londres. El programa va ser classificat amb una qualificació prometedora, la qual cosa indica que la implementació del programa va donar lloc als resultats previstos.
El programa, aplicat l’any 2012, va ser publicat l’any 2022 pel National Institute of Justice aprofitant les polítiques públiques que s’estan implementant en l’actualitat destinades a garantir una sensació de seguretat més gran als transports públics. L’estudi conclou que les plataformes de les àrees de tractament del metro londinenc van tenir reduccions estadísticament significatives de les trucades de serveis i delictes, en relació amb el grup de control, en dies de patrulla i no patrulla.
La premissa darrere de la intervenció al suburbà era que les patrulles actuarien com a element dissuasiu perquè les persones tindrien menys probabilitats de cometre un delicte en presència d’un agent de policia per por de ser detectats i, en definitiva, castigats.
Cada estació del metro de Londres té múltiples andanes. Cada plataforma ofereix només un sentit de desplaçament per pista. Hi ha almenys dues zones tancades a la majoria de les estacions: una per als trens que van en una direcció i una per als trens que van en l’altra. Si la policia està present en una plataforma, no poden veure l’altra.
Vint agents uniformats van ser seleccionats i entrenats per dur a terme patrulles a peu a les andanes dels punts calents (si els agents uniformats marxaven a causa de la rotació normal, eren substituïts per altres oficials uniformats). Els oficials uniformats normalment patrullaven a peu en equips de dos. Els agents patrullaven les andanes durant les hores punta i els dies marcats de les andanes anteriorment anotades, que eren de dimecres a dissabte entre les 15 i les 22 h.
Cada unitat de patrulla de dues persones era responsable de tres o cinc punts calents, depenent de la distància de viatge entre els seus punts assignats. Es va demanar a les unitats de patrulla que tinguessin cura d’aquests punts, quatre vegades cada dia durant 15 minuts a l’hora i que assistissin als punts calents en un ordre aleatori o impredictible per evitar la predictibilitat de les visites. A més, se’ls va animar a relacionar-se amb els usuaris del transport i evitar quedar-se inactius a les plataformes.
Els agents no tenien l’encàrrec de resoldre problemes o desenvolupar tasques de policia comunitària en el sentit clàssic o dirigir els seus esforços a cap categoria de delicte en particular. Immediatament després de la visita de 15 minuts de cada equip de patrulla, els agents havien de pujar a un tren i viatjar a la següent andana. Cada equip de patrulla era informat diàriament pels sergents.
Un membre de l’equip d’investigació va mantenir reunions mensuals amb tots els oficials, sergents i oficials superiors, durant les quals es va comunicar la importància de la fidelitat a la planificació. Durant aquestes reunions, l’investigador va proporcionar comentaris als agents sobre incidents destacables particulars i xifres de crims durant el mes anterior. Les tasques encomanades van sumar 416 rondes policials per punt calent durant 6 mesos. La xifra total als 58 punts calents de l’estudi va ser d’unes 5.000 hores.
A més, es van prendre diverses mesures per estructurar i limitar el desbordament atribuïble a la presència policial:
Els torns sempre començaven a les oficines principals de la Policia de Transport britànica, sense necessitat de presència policial a les plataformes de control.
Els agents participants en l’estudi es desplaçaven entre els punts calents viatjant als trens, tot i que havien de caminar per una estació propera per anar i tornar a una andana al començament i al final de cada torn.
Es va demanar als agents (sense revelar la ubicació de les plataformes de control) que seguissin vies que passaven per les plataformes de control en el seu trànsit entre plataformes de tractament, per evitar efectes de desbordament.
El Consell Europeu ha adoptat un reglament sobre el programa de connectivitat segura de la Unió Europea per al període 2023-2027. Aquest és l’últim pas en el procés de presa de decisions.
El programa estableix objectius perquè la Unió Europea desplegui una constel·lació de satèl·lits de la UE anomenada IRIS (Infraestructura per a la resiliència, la interconnectivitat i la seguretat per satèl·lit). IRIS proporcionarà serveis de comunicació ultraràpids i altament segurs l’any 2027. La seguretat d’aquestes comunicacions es basarà en tecnologies avançades d’encriptació, inclosa la criptografia quàntica, un mètode que utilitza les propietats de la mecànica quàntica per assegurar i transmetre dades en una forma que no es pot piratejar.
Els governs es beneficiaran d’aquest sistema de comunicació espacial per a serveis com la protecció d’infraestructures crítiques, la vigilància, el suport a l’acció exterior o la gestió de crisis, cosa que ajudarà a millorar la resiliència i la sobirania de la UE.
El programa contribueix a la transició digital de la UE i a l’estratègia de passarel·la global, ja que pot proporcionar connectivitat segura a zones geogràfiques d’interès estratègic més enllà de les fronteres europees, com ara la regió àrtica o l’Àfrica.
Disposar d’un sistema de comunicacions basat en satèl·lits també pot garantir serveis de comunicació ràpids i segurs, fins i tot quan les xarxes de comunicació terrestre s’hagin interromput, per exemple per desastres naturals, terrorisme o ciberatacs.
El sistema inclou noves infraestructures que es construiran mitjançant l’adjudicació de contractes. Els concessionaris també haurien de proporcionar els recursos per als serveis comercials, i garantir així que els avenços tecnològics i el seu ús per part dels governs siguin un dels motors de la innovació i una comercialització més àmplia a la Unió.
El programa reforça la competitivitat dels serveis de comunicacions per satèl·lit de la UE a través d’un projecte innovador liderat per l’Agència de la UE per al Programa Espacial (EUSPA) i que implica una sèrie de socis, com ara els estats membres, l’Agència Espacial Europea (ESA) i empreses privades.
El 15 de febrer de 2022, la Comissió va presentar la proposta de reglament que estableix el programa. Després de les negociacions interinstitucionals, el Parlament Europeu i el Consell van arribar a un acord polític provisional el 17 de novembre de 2022.
Aquest programa és especialment important per a òrbites baixes. Actualment, les òrbites baixes estan cada cop més ocupades per megaconstel·lacions de tercers països, i els operadors de la UE s’enfronten a reptes a causa de la naturalesa intensiva de capital d’aquests projectes.
Aquest nou projecte promourà sinergies amb la resta de components del programa espacial de la UE, com ara Galileu (navegació per satèl·lit) i Copèrnic (observació de la Terra), i amb capacitats de consciència de la situació espacial. Es basa en les comunicacions governamentals per satèl·lit de la Unió Europea (GOVSATCOM), que també és un component del programa espacial de la UE.
El programa té un pressupost de 2.400 milions d’euros, una part dels quals prové de diferents dotacions, com ara el programa espacial de la UE, Horitzó Europa i l’Instrument de Desenvolupament de Veïnatge i Cooperació Internacional – Europa Global (NDICI).
Tot i que la Línia de Prevenció del Suïcidi ha estat durant molt de temps un recurs valuós, recordar el número de telèfon de 10 dígits no és gens fàcil i menys durant una crisi. En conseqüència, moltes persones marquen la línia d’emergència de la policia 911, amb trucades d’ajut que haurien d’haver-se adreçat a especialistes en salut mental.
En l’actualitat ja funciona un número de tres dígits que és molt fàcil de recordar per trucar, xatejar o enviar missatges de text per obtenir accés confidencial a especialistes en salut mental les 24 hores: 988.
Aquesta Línia de Vida de Suïcidi i Crisi 988 s’ha convertit en un recurs molt necessari i de grans beneficis, no només per a les persones en risc, sinó també per als departaments de policia, desbordats per una xifra creixent de trucades amb problemàtiques relacionades amb la salut mental. Actualment s’estima que en alguns departaments, les trucades al 911 amb rerefons de salut mental són superiors al 30% del total de reclamacions de serveis policials.
Aquest servei s’ha posat en funcionament perquè moltes persones que trucaven al 911 amb emergències de salut mental acabaven detinguts, a la presó o arraconats en departaments d’emergència dels hospitals esperant hores o fins i tot dies per rebre atenció. I sovint acabaven tornant al carrer, a la presó o a l’hospital.
Paral·lelament al funcionament del servei 988, s’ha editat una guia anomenada 988 Suicide and Crisis Lifeline de SAMHSA amb alguns suggeriments per implementar amb èxit la nova línia:
Desenvolupar associacions entre sistemes que connectin els professionals de la salut mental i d’altres de la salut, la policia i els bombers amb l’agència que administra el centre de trucades i els serveis que es poden enviar.
Involucrar les parts interessades clau, inclosos els líders governamentals i comunitaris.
Cal assegurar que la comunitat tingui els recursos i les infraestructures per ajudar els pacients. Les Pautes Nacionals per a l’Atenció de Crisis de Salut del Comportament de SAMHSA es poden usar per identificar quins serveis de crisis hi ha en l’àmbit local, regional o estatal.
Cal revisar les polítiques, procediments i materials de capacitació per assegurar-se que el 988 s’incorpori de manera efectiva a les seves respostes a les crisis.
Prendre mesures per garantir que les trucades es poden transferir sense problemes entre el 988 i el 911 als oficials que responen, de quina manera poden agilitzar els serveis del 988 quan siguin requerits per una persona en crisi.
Cal promoure el 988. El públic, així com els agents locals de la llei, s’hauran de formar sobre el funcionament del 988 a mesura que es vagi desplegant.
Coordinar-se amb les parts interessades federals per assegurar-se que el departament i la comunitat tinguin la informació més actualitzada sobre allò que està disponible en cada estat.
La igualtat de gènere i els drets humans són el nucli dels valors universals i constitueixen prioritats autònomes integrades en totes les polítiques de la Unió Europea. El Consell Europeu recorda que les seves Conclusions sobre dones, pau i seguretat (WPS) de 10 de desembre de 2018 reafirmen la validesa de l’enfocament estratègic de la UE per a la WPS i es compromet a aplicar plenament el Pla d’acció de la UE sobre dones, pau i seguretat 2019-2024.
El Consell subratlla la importància política de l’agenda WPS i celebra la seva incorporació a diferents polítiques i plans d’acció de la UE des de l’adopció de les conclusions del Consell de 2018. En aquest sentit, la Comissió Europea ha adoptat una estratègia de la UE per a la igualtat de gènere 2020-2025 i un pla d’acció de gènere de la UE (GAP) III, “Una agenda ambiciosa per a la igualtat de gènere i l’empoderament de les dones en l’acció exterior de la UE” 2021-2025, acollits a través de les conclusions de la Presidència de 16 de desembre de 2020.
El Consell està preocupat per l’efecte desproporcionat que els conflictes armats continuen tenint sobre les dones i les nenes de tot el món, així com per la prevalença de la violència sexual i de gènere, inclosa la violència sexual relacionada amb els conflictes.
El Consell subratlla que la UE aplicarà un enfocament coordinat per a la mitigació del risc i la prevenció de totes les formes de violència sexual i de gènere, i garantirà que les respostes estiguin centrades en les víctimes i els supervivents i sensibles al trauma, inclòs l’accés a serveis d’atenció a la salut reproductiva, així com salut mental i suport psicològic. El Consell reitera el seu compromís ferm de defensar el dret internacional dels drets humans i el dret internacional humanitari, i de posar fi a la impunitat dels crims internacionals, sobretot quan la violació s’utilitza com a arma de guerra.
La Unió continua compromesa amb la promoció, la protecció i el compliment de tots els drets humans i amb l’aplicació plena i efectiva de la Plataforma d’Acció de Beijing i el Programa d’Acció de la Conferència Internacional sobre la Població i el Desenvolupament (CIPD) i els resultats de les seves conferències de revisió, i segueix compromesa amb la salut i els drets sexuals i reproductius (DSSR), en aquest context.
L’agenda WPS és fonamental per als reptes de pau i seguretat globals contemporanis. En aquest sentit, el Consell destaca que els conflictes armats, així com els nous reptes de seguretat emergents i cada cop més complexos, com ara el canvi climàtic, la inseguretat alimentària, l’escassetat d’aigua i altres recursos naturals, les pandèmies, inclòs l’impacte de la COVID-19, els reptes energètics, el terrorisme, el crim organitzat, les migracions i els desplaçaments forçats, el tràfic de persones, els riscos associats a les tecnologies emergents i disruptives i les amenaces híbrides, inclosos els ciberatacs i la desinformació, afecten de manera desproporcionada les dones i les nenes i han donat lloc a un deteriorament general de la posició de les dones amb conseqüències perjudicials per al ple gaudi dels drets humans de les dones i les nenes a nivell mundial. La UE i els seus estats membres es comprometen a buscar la comprensió i a actuar sobre les dimensions de gènere dels riscos de seguretat per evitar agreujar les vulnerabilitats, però també a descobrir nous punts d’entrada per avançar en la igualtat de gènere, millorar la resiliència i mantenir la pau. És fonamental assegurar-se que qualsevol resposta es basa en:
– Una anàlisi de gènere de les causes, conseqüències i implicacions polítiques, utilitzant estadístiques de gènere basades en dades desagregades per sexe, edat i discapacitat, per garantir una resposta més eficaç, inclusiva i sostenible.
– La participació plena, igualitària i significativa de les dones en totes les fases del cicle del conflicte.
– La prevenció i la protecció de la violència masclista.
– El lideratge global inclusiu i sensible al gènere en la presa de decisions sobre la política i la seguretat en general.
Un grup d’investigadors de RAND Corporation van publicar un informe on expliquen que van descobrir que els models d’aprenentatge automàtic (ML) poden identificar signes d’engany durant les entrevistes de verificació dels antecedents de seguretat nacional. L’enfocament més precís per detectar l’engany és un model d’ML que compta el nombre de vegades que els entrevistats utilitzen paraules comunes.
L’experiment dels investigadors va funcionar de la següent manera:
Els 103 participants van llegir una història sobre Edward Snowden que filtrava informació classificada de l’Agència de Seguretat Nacional l’any 2013.
Els participants van ser assignats aleatòriament per llegir la mateixa història, però aquesta es va presentar com un informe de notícies o com un memoràndum amb marques que indicaven que contenia informació confidencial.
Els participants van ser assignats a un dels dos grups per ser entrevistats. A un grup se li va dir que mentís sobre el que havia llegit i a l’altre, que digués la veritat.
Els exagents de la llei van entrevistar els participants a través de videoconferència i xat basat en text d’ordre aleatori.
Els investigadors de RAND van utilitzar les transcripcions de l’entrevista i el xat per entrenar diferents models d’ML per veure si aquests podien distingir els mentiders dels qui diuen la veritat.
Aquests acadèmics van arribar a tres grans conclusions:
No és només allò que un diu, sinó com ho diu: freqüència de paraules, cadència de la parla, elecció de les paraules i d’altres senyals lingüístics de potencials mentides.
Els models d’ML poden detectar senyals d’engany en la forma en què les persones s’expressen, fins i tot en xats basats en text sense la presència d’un entrevistador humà.
Els models són eines que poden complementar les tècniques d’entrevista existents, però no poden reemplaçar completament aquestes tècniques.
Pel que fa a les implicacions que això pot tenir per a la seguretat, els investigadors destaquen el següent:
Els homes prenen part en moltes de les investigacions d’antecedents per a autoritzacions de seguretat, i almenys una quarta part dels sol·licitants d’autorització de seguretat són dones. És important entendre com el gènere de l’entrevistador podria afectar els resultats del modelat.
L’ús inapropiat d’eines d’ML podria conduir a desigualtats en les taxes d’acceptació i rebuig dels sol·licitants d’autoritzacions de seguretat.
A causa dels possibles biaixos en els resultats del model d’ML, i en els éssers humans, és important mantenir un sistema de controls i equilibris que inclogui tant les persones com les màquines.
Els models van trobar que els homes i les dones feien servir paraules diferents per enganyar. Els homes eren menys propensos a usar la paraula ‘jo’ quan mentien i més propensos a utilitzar-la quan deien la veritat.
La doctora Megan O’Neill és professora adjunta de geografia humana a la Universitat de Dundee, Escòcia, i directora associada de l’Institut Escocès d’Investigació Policial (SIPR). El seu treball se centra en aspectes de la cultura policial, la policia comunitària, la pluralització del sector públic en la policia, la policia privada i les pràctiques de vigilància de l’estat. Ha publicat dos llibres, Policing Football (2005, Palgrave) i Police Community Support Officers (2019, Oxford University Press). També ha publicat nombrosos articles de recerca en revistes com Policing and Society, The European Journal of Criminology, Theoretical Criminology, Criminology and Criminal Justice i The British Journal of Criminology.
1. Hi ha qui proposa la dissolució de la policia. Creu que és una proposta raonable i possible?
Tot i que puc entendre la lògica d’aquest argument per dissoldre la policia, no estic d’acord que aquesta sigui la millor manera d’avançar. En canvi, defensaria un enfocament més integrat per resoldre els problemes socials entre els serveis del sector públic (i també incloure algunes organitzacions rellevants del sector privat i del tercer sector). Reduir la manera en què els diferents serveis funcionen com a sitges els uns dels altres i avançar cap a un sistema en comptes d’una pràctica i un pressupost integrats, em semblaria una resposta millor al crim i al desordre. Molts dels reptes més grans que es veuen en la policia no es troben dins del do de la policia per resoldre’ls per si sols, però són un soci important en aquest procés. Per tant, això requeriria un finançament addicional per a la policia (i les altres agències), no menys, per establir aquests sistemes i mètodes d’integració i comunicació. També requeriria un canvi organitzatiu significatiu per a totes les agències implicades. Per exemple, ja no podria donar-se el cas que la policia sigui l’única organització de resposta les 24 hores.
2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, podrien altres actors o òrgans assumir les funcions de la policia?
No estic d’acord que altres organismes puguin assumir la feina de la policia. El seu és un conjunt d’habilitats particulars que per a determinats esdeveniments o incidents és absolutament necessari. També tenen la dilatada experiència i el prestigi cultural per jugar un paper molt important en una feina més integrada amb altres serveis. Per a mi, es tracta de trobar una millor manera d’integrar els diferents serveis per prevenir delictes, desordres i problemes socials. Per descomptat, això requeriria un canvi organitzatiu important per a tots els implicats, inclosa la policia. Es trigarà molt de temps a aconseguir-ho i s’ha de comunicar amb cura i eficàcia a tot el personal. Potser hi haurà preocupacions sobre el canvi, però si els agents senten que tenen veu en aquest procés i poden ser escoltats, el canvi és realment possible. Una integració a aquesta escala requereix el compromís ferm de totes les agències implicades o, en cas contrari, no tindrà èxit.
3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?
L’augment del paper de la seguretat privada és extremadament problemàtic. Les organitzacions privades tenen com a objectiu principal la consecució de beneficis. Totes les altres preocupacions són secundàries a això. Hi ha molts investigadors que han estudiat el treball del sector privat en diversos aspectes dels serveis de justícia penal (com ara la policia, les presons i la llibertat condicional) i han trobat múltiples fracassos i comportaments problemàtics. Això no vol dir que la policia del sector públic sigui sempre perfecta, ni molt menys. Però com a organisme que és responsable davant l’estat o davant les persones a les quals serveix, la policia pública té un deure de cura inherent que el sector privat mai no podrà igualar. I tot això és un problema fins i tot abans de plantejar-nos la qüestió de qui pagaria els serveis del sector privat i si això comportaria una estratificació de la seguretat que la ciutadania pot esperar. Al meu entendre, és moralment corrupte confiar en el sector privat per proporcionar seguretat al públic en general. Tanmateix, com s’ha dit anteriorment, el sector privat pot ser un soci important en la prestació més àmplia de serveis integrats que suggereixo. Però serien un soci menor, en comparació amb els del sector públic.
4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?
El públic en general tindria, per descomptat, un paper a jugar en el model integrat que proposo. Els membres del públic són el centre d’això, ja que tots els serveis haurien de treballar junts per establir quines són les causes de la delinqüència, el desordre o els problemes socials en una comunitat i treballar per abordar-les. En definitiva, això només tindrà un èxit total amb la col·laboració del públic. No obstant això, no hem de posar la ciutadania en una posició en la qual ha de tenir un paper actiu en la seva pròpia prestació de seguretat, més enllà dels fonaments bàsics de tancar portes, mantenir les contrasenyes segures, etc. Molta gent no té els recursos ni la capacitat per tenir un paper actiu en aquesta tasca i no cal esperar que ho facin. Pel que fa als investigadors acadèmics, tindrem un paper important en aquest sistema a l’hora de posar en primer pla la millor prova disponible sobre què funciona en quines situacions i per avaluar i valorar noves iniciatives a mesura que es promulguen.
Alex S. Vitale és professor de Sociologia i coordinador del projecte Policing and Social Justice al Brooklyn College i al CUNY Graduate Center, i professor visitant a la London South Bank University. Ha passat els darrers 30 anys escrivint sobre la policia i consulta tant els departaments de policia com les organitzacions de drets humans en l’àmbit internacional. El professor Vitale és l’autor de City of Disorder: How the Quality of Life Campaign Transformed New York Politics i The End of Policing. Els seus escrits acadèmics sobre la policia han aparegut a Policing and Society, Police Practice and Research, Mobilization i Contemporary Sociology. També és un assagista freqüent, els escrits del qual s’han publicat a TheNY Times, Washington Post, The Guardian, The Nation, Vice News, Fortune i USA Today. Ha aparegut en canals com la CNN, MSNBC, CNBC, NPR, PBS, Democracy Now i The Daily Show amb Trevor Noah.
1. Vostè proposa que el cos policial, tal com està estructurat actualment, es dissolgui. Creu que hi ha zones de l’estructura policial que s’haurien de mantenir?
Transformar la nostra manera de pensar pel que fa a la seguretat pública no vol dir que eliminem els departaments de policia d’un dia per l’altre. D’una banda, això no és políticament possible, per la qual cosa no és raonable ni tan sols considerar-ho com una opció. En segon lloc, el que cal és iniciar un procés de desenvolupament de noves infraestructures de seguretat pública que ens permetin abordar els problemes de seguretat pública de manera més eficaç i sense els costos socials negatius de dependre de la policia. A mesura que anem desenvolupant aquestes noves infraestructures podem reduir i eliminar les corresponents funcions policials. Per exemple, Portugal ha despenalitzat les drogues i això significa que poden reduir el temps policial que abans es dedicava a l’aplicació de drogues. Un altre exemple és la creació d’equips d’intervenció en crisi no policials per respondre a les trucades de crisi de salut mental, permetent així reduir la capacitat de patrulla policial.
2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, altres actors o cossos podrien assumir les funcions de la policia?
Sí, aquest és l’objectiu, encara que les “funcions” poden semblar molt diferents del que fa la policia. En lloc d’intentar controlar i interrompre la distribució i el consum de drogues, podríem invertir en serveis de salut pública i en la distribució legalitzada de medicaments.
3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?
L’objectiu d’aquest nou enfocament és reduir la vulnerabilitat, de manera que es requereix menys infraestructura de “seguretat”. Si tenim menys persones pobres, sense allotjament, sense accés als serveis bàsics de salut, etc., hi haurà menys necessitat de sistemes punitius de control de la delinqüència, siguin públics o privats.
4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?
L’estat modern ha treballat molt per monopolitzar la provisió de seguretat. Hem de democratitzar millor aquest procés. Hauríem de dotar les comunitats de recursos que els permetin respondre de manera més eficaç a una varietat de reptes de seguretat pública per si sols. Això pot implicar augmentar la capacitat de les organitzacions comunitàries per abordar qüestions com la violència domèstica, les necessitats de salut mental, l’abús de substàncies, els serveis juvenils, etc., i millorar la capacitat de les persones per treballar junts per resoldre problemes de manera cooperativa, com ara la resolució de queixes de molèsties entre veïns, familiars, amics, etc. La implicació de la policia en totes les disputes imaginables comporta uns costos econòmics i socials enormes i hauríem de treballar per reduir el seu paper de tantes maneres com puguem.
Juanjo Medina és investigador distingit sènior de Talentia, adscrit al Departament de Dret Penal i Ciències de la Criminalitat de la Universitat de Sevilla. Anteriorment, va treballar com a catedràtic de Criminologia quantitativa i cap del Departament de Criminologia de la Universitat de Manchester fins l’agost del 2020. Va ser president de la Societat Espanyola de Criminologia del 2016 al 2020.
1. Quins són els elements definitoris d’un model policial?
Crec que aquesta és una qüestió molt important i que, malgrat l’ús freqüent dels termes “models policials”, encara no ens hi hem posat d’acord. Kelling i Moore (1988) possiblement encara representen l’esforç més conegut per fer-ho de manera sistemàtica. Van parlar de 7 dimensions: font de legitimitat, definició del paper policial, disseny organitzatiu dels departaments, relacions amb la comunitat, naturalesa dels esforços policials per comercialitzar o gestionar la demanda dels seus serveis, tàctiques i mesures d’èxit consensuades. I, centrant-se en l’experiència històrica nord-americana, distingeixen entre els models polítics, reformistes/professionals i comunitaris/de resolució de problemes. Guillen (2016), seguint Bertaccini, analitza com el terme “model policial” s’utilitza sovint com a “punt de referència” per millorar les maneres passades de pensar i organitzar la policia, el que Wood i Shearing (2007) discuteixen com a “onades de reforma policial”. Així, en molts aspectes, tota la discussió sobre models, fins ara, ha tingut una clara dimensió política i aspiracional. Sembla que es tracta més de com voldríem que fos la policia, que d’un concepte que s’ha utilitzat per mesurar la diversitat de models: com varien les organitzacions policials entre les jurisdiccions nacionals o regionals. Sense descartar la rellevància d’aquest ús del terme “model policial”, com a empirista crec que seria útil començar a pensar en dimensions rellevants que es podrien utilitzar per caracteritzar els models existents i les seves diferències, d’una manera més rigorosa i fonamentada.
2. Quin dels models policials existents creu que és el millor per mantenir una convivència pacífica i una societat segura?
Suposo que la meva resposta anterior em posa en una posició incòmoda per respondre aquesta! No estic del tot segur de poder respondre de manera rigorosa quins són els models de policia que es poden trobar arreu del món, sense importar quin és el millor. Aquells de nosaltres que hem treballat a diversos països i coneixem diferents institucions policials en l’àmbit internacional som conscients d’algunes de les diferències més visibles, així com d’algunes de les similituds. Però hem de continuar els passos de David Bayley per intentar fer una comparació empírica transnacional més sistemàtica si realment volem identificar clarament aquests models. Una bona part de les discussions sobre la reforma ha estat impulsada per la clau de la beca policial nord-americana, que s’enfronta als interessos de maximitzar l’efectivitat de la reducció de la delinqüència (a través de punts calents, resolució de problemes, etc.) alhora que es minimitzen els costos socials i distribuïts desigualment de les tàctiques proposades. Per aconseguir això últim, necessitem una millor comprensió de l’abast total d’aquests costos. Però hem d’anar més enllà d’aquest tipus de discussions en qualsevol cas. La policia és més complexa que una agència de lluita contra el crim. Per a mi un bon model és aquell que es debat democràticament i és recolzat per la ciutadania. Com s’ha assenyalat anteriorment, hem de considerar diferents elements (naturalesa del paper policial, tàctiques, mecanismes de rendició de comptes, naturalesa i contingut de la formació, grau de diversitat, etcètera molt llarg). A Espanya, estem molt endarrerits a fer aquest debat. Iniciatives com les preses al Parlament de Catalunya, però també el posicionament de diferents ONG i d’espanyols més crítics amb la policia, són un bon primer pas per fer aquest debat, que espero que tingui protagonisme. El problema que tenim aquí és si la classe política serà prou madura i responsable per seguir aquest camí.
3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa haurien de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?
La meva opinió és que en termes de responsabilitat i aportació democràtica, hem de pensar més enllà dels mecanismes formals de disciplina (siguin interns, judicials o externs). També necessitem una policia més plural, amb més personal civil i més diversitat entre les seves files. Necessitem col·laboracions entre la policia i l’acadèmia. Necessitem periodistes que es prenguin seriosament el paper d’informar sobre la policia, en lloc de només informar sobre delictes greus o emocionals. Hem de repensar significativament com volem que sigui la formació policial i qui l’ha de fer, crec que és important que hi hagi més implicació de la comunitat en aquesta etapa. Protocols interns molt millors per a incidents crítics i dades molt més rigoroses i obertes sobre aquests incidents. M’encantaria alguna cosa com les inspeccions britàniques a Espanya, perquè hi hagués una auditoria adequada de l’actuació policial i la qualitat del servei a tot el país. Necessitem comissions parlamentàries capaces de treballar conjuntament per trobar alguna forma d’acord sobre els passos que cal fer. I ministres que no tenen por de criticar la seva pròpia força quan es dediquen a pràctiques inacceptables. Si l’únic que tenim a Espanya, a més de la justícia, és el Defensor dels Drets Humans, hem de dotar aquesta institució de més dents de les que té actualment.
4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model si no es considera vàlid i qui s’ha d’encarregar del canvi: professionals, govern o ciutadans?
Hauríem de fer el que demana la ciutadania, el govern ho hauria de facilitar i els professionals, juntament amb els acadèmics, haurien d’informar-ho tot sobre els matisos, les dificultats i els reptes de les reformes proposades. En definitiva, els professionals han d’entendre que en una democràcia serveixen al públic, no a l’inrevés, i que no poden ser una barrera per al canvi. Atès que un nombre important d’espanyols adults ni tan sols van néixer quan el model actual es va emmarcar a la Llei orgànica 2/1986 i com ha canviat el món des d’aleshores, així com els nombrosos problemes amb l’anomenada “Llei mordassa”, es podria dir que les circumstàncies per establir un nou contracte social sobre el model policial ja són presents a la societat espanyola.
