Xile afronta una situació paradoxal en matèria de seguretat pública: tot i tenir índexs de criminalitat relativament baixos en comparació amb altres països de l’Amèrica Llatina, la percepció d’inseguretat entre la població és una de les més altes del món. Aquesta contradicció es va convertir en l’eix central del debat polític i de la campanya electoral presidencial, fins al punt que la seguretat és avui dia la principal preocupació ciutadana.
La victòria de Kast a les darreres eleccions reflecteix una resposta de molts votants a temes com la seguretat pública, la immigració irregular i la percepció d’inseguretat o desacords amb l’actual model econòmic o social, factors centrals de la campanya.
Segons una enquesta d’Ipsos, el 63% dels xilens adults identifiquen el crim i la violència com el problema que més els inquieta, un percentatge superior al de països com Mèxic o Colòmbia, que tenen taxes d’homicidis molt més elevades. A escala global, Xile figura entre els països amb més preocupació per la inseguretat i també entre aquells on menys persones se senten segures caminant de nit pel seu barri, segons informes d’Ipsos i Gallup.
Daniel Johnson, director executiu de la Fundació Pau Ciutadana recorda que amb 6 homicidis per cada 100.000 habitants, el país està lluny de liderar les estadístiques de violència a la regió o al món.
Històricament, Xile ja presentava nivells de por al delicte superiors al que indicaven les dades objectives. No obstant això, aquest fenomen s’ha intensificat en els darrers anys, cosa que obliga a buscar explicacions addicionals. Els estudis de la Fundació Pau Ciutadana mostren que les dones i els sectors socioeconòmics més baixos són els que expressen un major nivell de temor, especialment en territoris on la presència de l’estat és percebuda com a feble.
Tot i que els robatoris i intents de robatori afecten aproximadament un terç de les llars —una xifra similar a la d’anys anteriors—, el que realment ha canviat és la naturalesa del delicte. Els delictes violents han augmentat de manera significativa: la taxa d’homicidis pràcticament s’ha duplicat en una dècada, els robatoris amb violència han crescut un 25% en vuit anys, i delictes abans poc freqüents, com extorsions i segrestos, han començat a guanyar presència.
Aquest canvi en les tipologies delictives genera un fort impacte psicològic en la població. Johnson assenyala que la incertesa sobre com protegir-se davant d’aquests nous delictes incrementa notablement la sensació de vulnerabilitat.
Un altre factor clau és l’expansió del crim organitzat, amb l’aparició de noves organitzacions que operen amb lògiques diferents a les tradicionals. Es detecta un ús més gran d’armes de foc, un augment dels homicidis planificats i la presència de grups transnacionals, alguns d’ells vinculats a ciutadans estrangers, com el conegut cas del Tren de Aragua.
Tot i que la immigració no mostrava una correlació directa amb l’augment del delicte fins a 2020, les autoritats i centres d’estudi observen ara una relació clara entre determinades tipologies criminals i organitzacions estrangeres, que sovint exploten tant migrants com població local. Aquest fet ha reforçat la percepció que immigració i inseguretat estan connectades, alimentant el debat públic i polític.
El temor al delicte està estretament relacionat amb la desconfiança en les institucions de seguretat i justícia. Quan la ciutadania percep que l’estat no la protegeix adequadament, disminueixen les denúncies, cosa que debilita la capacitat de resposta del sistema i n’erosiona encara més la legitimitat. Tot i això, les forces policials xilenes han aconseguit recuperar part de la confiança perduda després de l’esclat social.
El govern de Gabriel Boric va respondre amb reformes institucionals rellevants, com la creació d’un Ministeri de Seguretat i mecanismes de coordinació interministerial. Són mesures pensades per al mitjà i llarg termini, però que contrasten amb la demanda ciutadana de respostes immediates, com més patrullatge, il·luminació i càmeres, tot i que aquestes accions tenen un impacte limitat si no van acompanyades de canvis estructurals.
En aquest context, la seguretat es va convertir en un recurs central de la campanya electoral. Tots els candidats van incorporar el discurs de la inseguretat, validant i amplificant el temor existent. Històricament, els partits de dreta han prioritzat enfocaments de control i repressió, mentre que l’esquerra ha apostat més per polítiques socials. Avui, però, predomina una lògica d’urgència, que afavoreix mesures de curt termini en detriment de polítiques preventives i de reinserció, essencials per a una solució duradora.
A més, esdeveniments violents a la regió, com grans operatius policials al Brasil o accions militars dels Estats Units contra el narcotràfic, reforcen la por que Xile pugui seguir el mateix camí.
Xile no és un dels països més violents del món, però sí que és un dels més atemorits. Aquesta bretxa entre realitat i percepció, alimentada per canvis en el delicte, la presència del crim organitzat, la desconfiança institucional i la instrumentalització política, planteja un gran repte: com respondre a l’emergència sense renunciar a solucions estructurals i de llarg termini. El futur de la seguretat al país dependrà de la capacitat de combinar control efectiu, reformes institucionals i polítiques socials que ataquin les causes profundes de la violència.
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français
