Les estratègies policials proactives, són útils?

L’actuació policial proactiva pot ser entesa com “les estratègies d’actuació policial que tenen com un dels seus objectius la prevenció o la reducció de la delinqüència i els desordres, i que no són reactives  en el sentit de posar l’atenció de manera primària a descobrir la delinqüència que s’està produint o investigar o respondre els delictes un cop ja s’han comès”. Aquesta  és la definició que es pren com a referència en el llibre Proactive Policing: Effects on Crime and Communities, publicat per les National Academies of Sciences, Engineering and Medicine dels EUA el novembre de 2017.

El llibre és el resultat d’una investigació realitzada per un comitè científic format per sociòlegs, criminòlegs, juristes i membres de cossos de seguretat que pretenia revisar les evidències i debatre sobre les mancances en les dades i la metodologia sobre quatre aspectes de l’actuació policial proactiva en el combat contra la delinqüència:

  1. Els efectes o les diferents formes com s’implementa
  2. Si s’aplica d’una forma discriminatòria
  3. Si s’utilitza d’acord amb les lleis
  4. La reacció de la comunitat a aquesta estratègia d’actuació

Per fer-ho, han establert quatre aproximacions diferents sobre l’activitat policial proactiva: basada en l’espai, de resolució de problemes, centrada en les persones i basada en la comunitat. Cadascuna d’aquestes aproximacions té definits els seus propis models lògics de prevenció de la delinqüència, estratègies proactives, objectius primaris i vies principals per assolir els seus objectius, que es resumeixen a la taula següent:

  Aproximació basada en l’espai Aproximació de resolució de problemes Aproximació centrada en les persones Aproximació basada en la comunitat
Model lògic per a la prevenció de la delinqüència Capitalitzar l’evidència de la concentració del delicte en llocs microgeogràfics Utilitzar una aproximació d’orientació al problema, que cerca identificar problemes com a patrons a través de fets delictius i, posteriorment, identificar les causes d’aquests problemes Capitalitzar les fortes concentracions de delictes entre una petita proporció de la població criminal Capitalitzar els recursos de les comunitats per identificar i controlar la delinqüència
Estratègies policials Policia de punts calents; policia predictiva; sistemes de videovigilància (CCTV) Policia orientada als problemes; policia de terceres parts; partenariats proactius Detencions dirigides; programes de multireincidents; aturades i escorcolls Policia orientada a la comunitat; policia de procediment de justícia; policia de finestres trencades
Objectiu primari Prevenir la delinqüència en petits espais Resoldre problemes recurrents per prevenir la delinqüència futura Prevenir i dissuadir delictes concrets centrant-se en els delinqüents coneguts Millorar l’eficàcia col·lectiva i la col·laboració de la comunitat amb la policia
Punts principals per aconseguir l’objectiu Identificar els punts calents on es concentra la delinqüència i aplicar estratègies centrades en aquests llocs Escanejar i analitzar problemes criminals, identificar solucions i valorar-los (model SARA)[1] Identificar els delinqüents coneguts amb una taxa de fets comesos i aplicar estratègies sobre aquests delinqüents específics Desenvolupar estratègies que incorporen la comunitat o canviar la manera com la policia interacciona amb els ciutadans

Font: National Academies of Sciences, Engineering, and Medicine (2017, pàg. S-2)

L’informe ha trobat evidències que, com a mínim a curt termini, moltes pràctiques de policia proactiva tenen èxit en l’objectiu de reduir la delinqüència i el desordre, sense malmetre les relacions entre la policia i la comunitat. No obstant això, algunes mancances en la recerca realitzada fan que no es puguin valorar altres qüestions importants, com ara la legalitat dels procediments policials o les conductes discriminatòries per motius racials. Tampoc s’han pogut comprovar els efectes d’aquest tipus d’estratègies policials en el llarg termini o aplicades en un àmbit més gran que el local.

[1] Model SARA, acrònim d’Scanning, Analysis, Response and Assessment (escanejar, analitzar, respondre i valorar).

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

La Fiscalia Europea entra en escena

És sabut que un dels objectius de la Unió Europea és la creació d’un espai de llibertat, seguretat i justícia. El darrer pas, fins ara, per assolir-lo l’ha donat el Consell de la Unió Europea amb l’aprovació del Reglament (UE) 2017/1939 [1] del Consell, de 12 d’octubre de 2017, pel qual s’estableix una cooperació reforçada per a la creació de la Fiscalia Europea. Ho ha fet atenent allà que el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) estableix la cooperació judicial en matèria penal i seguint la proposta de la Comissió Europea i amb l’aprovació del Parlament Europeu. [2]

De conformitat amb l’article 86 del TFUE, la Fiscalia Europea ha de crear-se a partir d’Eurojust. Això significa que el Reglament 2017/1939 ha d’establir una estreta relació entre ambdues basada en la cooperació mútua.

L’àmbit material de competències de la Fiscalia Europea queda limitat a les infraccions penals que perjudiquin els interessos financers de la Unió d’acord amb el que disposa el TFUE. D’aquesta manera, les funcions de la Fiscalia Europea han de ser investigar, processar i portar a judici els autors dels delictes contra els interessos financers de la Unió, així com els delictes que hi estan indissociablement vinculats.

Així, atenent el principi de subsidiarietat, les infraccions que perjudiquin els interessos financers de la Unió, a causa de la seva dimensió i efectes, es poden combatre millor a escala de la Unió. I pel que fa al principi de cooperació lleial, tant la Fiscalia Europea com les autoritats nacionals competents han d’ajudar-se i informar-se mútuament amb la finalitat de lluitar amb eficàcia contra les infraccions incloses en l’àmbit de competència de la Fiscalia Europea.

El Reglament preveu que la Fiscalia Europea elabori i faci públic un informe anual sobre les seves activitats generals que inclogui com a mínim dades estadístiques sobre el treball de la Fiscalia Europea.

La Fiscalia ha de ser un òrgan indivisible de la Unió, que funcioni com un sol organisme. A més, amb la finalitat de garantir la coherència de l’actuació de la Fiscalia Europea i, per tant, una protecció equivalent dels interessos financers de la Unió, l’estructura organitzativa i el procés de decisió intern de la Fiscalia Europea han de permetre a l’oficina central controlar, dirigir i supervisar totes les investigacions iniciades pels fiscals europeus delegats i els processos penals en què aquests intervinguin.

El fiscal general europeu exercirà les seves funcions com a cap de la Fiscalia Europea i assumirà responsabilitats davant del Parlament Europeu, el Consell i la Comissió. En un àmbit descentralitzat, hi haurà els fiscals europeus delegats, establerts als estats membres.

El Reglament requereix que la Fiscalia Europea respecti, en particular, el dret a un procés judicial imparcial, els drets de la defensa i la presumpció d’innocència, consagrats en els articles 47 i 48 de la Carta.

Les activitats de la Fiscalia Europea es duran a terme amb plena conformitat amb els drets dels sospitosos o acusats consagrats a la Carta, inclosos el dret a un procés imparcial i als drets de defensa.

Igualment, ha de garantir-se a tota la Unió una aplicació coherent i homogènia de les normes de protecció dels drets i les llibertats fonamentals de les persones en el respecte al tractament de les dades personals.

La Fiscalia ha de poder obtenir qualsevol informació que afecti la seva competència emmagatzemada a les bases de dades i registres de les institucions, òrgans i organismes de la Unió.

[1] Directiva (UE) 2017/1371 del Parlament Europeu i del Consell, de 5 de juliol del 2017, sobre la lluita contra el frau que afecta els interessos financers de la Unió a través del Dret penal.

[2] Aprovació de 5 d’octubre de 2017.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

Cal esperar la perfecció dels cotxes autònoms abans d’autoritzar-los?

Un dels avenços tecnològics que pot afectar més la nostra vida diària en un futur més o menys proper és el dels vehicles autònoms, aquells que circulen sense que cap persona el manegi o els controli. En aquests moments, més enllà de les qüestions relacionades amb la tècnica, el debat públic sobre aquests vehicles se centra en la seva seguretat, factor clau per tal que puguin rebre l’autorització de les administracions públiques per circular.

Nidhi Kalra i David G. Groves, investigadors de la Rand Corporation, han publicat una investigació en què analitzen 500 escenaris diferents valorant la introducció, adopció i millora dels vehicles autònoms, per tal de respondre les qüestions següents:

  • Com de segurs han de ser els vehicles autònoms abans que siguin autoritzats per a l’ús públic?
  • Sota quines condicions es poden salvar més vides per cadascuna de les polítiques a curt i llarg termini i quantes vides se salven?
  • Què suggereixen les proves sobre les condicions que generen petits costos d’espera de millores significatives prèvies a la implementació?
  • Què implica això per a les polítiques que dirigeixen la introducció dels vehicles autònoms en l’ús dels consumidors?

El model que han dissenyat per fer l’anàlisi compara l’accidentalitat i les morts que es causarien si s’autoritza els vehicles autònoms a circular quan s’hagi comprovat que aquests milloren un 10% la mitjana de la conducció humana o si s’espera que aquesta millora sigui d’entre el 75 i el 90%.

La conclusió a què arriben és que caldria autoritzar la circulació dels vehicles autònoms un cop s’hagi superat la mitjana de conducció segura dels humans en un 10%. La raó principal seria l’estalvi de vides humanes (centenars o milers a curt termini i milers a llarg termini), que es produiria per dos motius. El primer motiu seria que, un cop els vehicles autònoms tinguin, de mitjana, una conducció més segura que la conducció humana, utilitzar-los començaria a reduir l’accidentalitat. Encara que aquesta reducció fos petita, el temps transcorregut entre el nivell de seguretat acceptable i el nivell de seguretat ideal acumularia un nombre de vides humanes salvades. El segon motiu és que l’autorització d’aquests vehicles en fomentaria l’ús i augmentaria de manera considerable les dades disponibles per a l’anàlisi. D’aquesta manera, s’acceleraria l’evolució en la conducció autònoma i els nivells de seguretat que superin entre un 75 i 90% els de la conducció humana arribarien abans.

Font: Kalra, Nidhi; Groves, David G. The enemy of Good. Estimating the Cost of Waiting for Nearly perfect Automated Vehicles. Rand Corporation.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Les dades de les ambulàncies poden ajudar la policia

Les situacions de crisi i escassedat sovint impliquen un aprofitament millor i més gran dels recursos disponibles. Amb aquesta premissa, investigadors britànics han estudiat si la policia podia trobar informació addicional i reduir la xifra fosca d’alguns fets delictius a partir de les dades generades per un altre servei públic: les ambulàncies.

Segons el registre policial, els delictes violents contra persones van augmentar un 19% a Anglaterra i Gal·les entre el 2015 i el 2016. Aquesta xifra pot estar condicionada per la millora en el canvi de sistema de recollida de dades, ja que les dades de l’enquesta de victimització d’Anglaterra i Gal·les (Csew) mostren increments del 4%, que no es consideren estadísticament significatius.

A més, els cossos policials d’Anglaterra i Gal·les s’han vist afectats per grans retallades pressupostàries. En aquest context, i amb la filosofia de fer més amb menys, la policia de West Midlands i la secció europea de la Rand Corporation van aconseguir una beca d’investigació per a la innovació policial amb l’objectiu d’estudiar si es podien utilitzar les dades recollides per ambulàncies en vigilar les agressions i si es podrien aprofitar per dissenyar plans de prevenció de la violència.

S’han analitzat les dades de serveis d’emergència relacionats amb violència de les ciutats de Birmingham, Coventry i Wolverhampton en el període 2012-2015, així com les dades policials d’aquestes ciutats en el mateix termini de temps.

El principal resultat a què han arribat ha estat la implementació exitosa d’un sistema que ha millorat la manera com es comparteixen les dades entre el servei d’ambulàncies i la policia de West Midlands. A més, la comparativa entre les dades d’ambdues fonts ha permès detectar que:

  • Les dades recollides per les ambulàncies proporcionen informació substancial sobre els fets violents. Més del 66% dels incidents recollits per les ambulàncies no es trobava al registre policial.
  • A West Midlands hi ha una mitjana de 16 avisos diaris a ambulàncies per fets violents, i això implica un alt volum de dades que habitualment no queden recollides al registre policial.
  • Una part de les dades relacionades amb les ambulàncies es recullen de manera automàtica, com ara la localització de cada trucada. Això implica que pot ser treballada i compartida sense una feina addicional.
  • La policia no registra tots els casos violents en què intervenen. Aquesta és l’explicació al fet que només s’han pogut relacionar el 34% dels serveis d’ambulància amb registres policials, mentre que el 55% dels avisos a les ambulàncies provenien d’agents de policia.

Malgrat que els resultats semblen prometedors, els investigadors destaquen que encara resta provar l’efectivitat de les dades de les ambulàncies pel que fa a la prevenció de la violència, i proposen ampliar el debat a l’àmbit nacional i aprofundir en el creuament de dades d’incidents en què hi ha hagut presència d’ambulàncies i de policies. A més, també plantegen línies d’investigació futura, fins i tot amb alguna línia d’experimentació.

El juny del 2016, ja recollíem en aquest blog una altra iniciativa semblant, també en el context britànic. En aquell cas, la informació no era d’ambulàncies sinó d’hospitals. La informació pretenia analitzar l’evolució en el nombre de víctimes ateses als hospitals, i comparar-la amb les evolucions de la delinqüència violenta a l’enquesta de victimització i al registre policial.

Font: Shuterland, Alex; Strang, Lucy; Stepanek, Martin; Giacomantonio, Chris; Boyle, Adrian. Using Ambulance Data for Violence Prevention. Rand Corporation

https://www.rand.org/pubs/research_reports/RR2216.html

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

L’Europol llança la plataforma SIRIUS per facilitar les investigacions en línia

La plataforma SIRIUS és una solució pràctica i innovadora destinada a fer front als reptes actuals a què fa front l’aplicació de la llei en les investigacions en l’àmbit d’internet.

Els delinqüents que operen a internet cada vegada utilitzen més eines i serveis fàcilment accessibles i creats per d’altres (el conegut Crime-as-a-Service). Això provoca que les autoritats policials s’enfrontin a un repte molt complex quan es duen a terme investigacions criminals en línia.

Per fer front a aquest desafiament i per donar un millor suport a les investigacions dels estats membres de la UE a internet, l’Europol va llançar oficialment la plataforma SIRIUS durant una reunió a la Haia el mes d’octubre del 2017.

SIRIUS és una plataforma web segura per als professionals de l’aplicació de la llei que els permet compartir coneixements, bones pràctiques i coneixements tècnics en el camp de les investigacions de delinqüència afavorides per internet, amb especial atenció a la lluita contra el terrorisme. El seu innovador enfocament col·laboratiu ofereix als investigadors una plataforma per intercanviar de forma ràpida i eficaç coneixements tècnics, manuals i consells, així com eines per ajudar-los a analitzar la informació rebuda pels diferents proveïdors de serveis en línia. La plataforma també aborda altres reptes en les investigacions criminals, com ara racionalitzar les sol·licituds als proveïdors de serveis en línia i millorar la qualitat del registre de resposta.

SIRIUS pretén fomentar el co-desenvolupament d’eines i solucions que puguin servir de base a investigacions basades en internet. Amb aquesta finalitat, l’Europol organitzarà una reunió bianual a la Haia, que preveu reunir policies experts en programació informàtica per desenvolupar conjuntament eines i solucions comunes.

L’impuls polític del Fòrum d’Internet de la UE i el treball de la Comissió Europea sobre l’accés transfronterer a proves electròniques, va generar que es proposés la plataforma SIRIUS com una solució pràctica que respon a la demanda d’un portal d’informació i suport en línia en l’àmbit de la UE.

La reunió inicial de SIRIUS, celebrada a la seu de l’Europol, va reunir més de 100 professionals de 30 països i més de 60 organitzacions diferents, incloent-hi l’aplicació de la llei i les autoritats governamentals dels estats membres de la UE i tercers socis, així com representants de Facebook, Google, Microsoft, Twitter i Uber.

Aquesta reunió anual de SIRIUS i els esdeveniments bianuals demostren el compromís de l’Europol d’estar a l’avantguarda de la innovació per donar suport a les investigacions delictives que afavoreix internet.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Què li cal a la policia per utilitzar el Big Data?

Les organitzacions policials, per la seva activitat diària, generen, emmagatzemen i processen grans quantitats de dades, en l’àmbit de les dades massives (Big Data). Malauradament no sempre disposen de les tecnologies i tècniques que permeten obtenir-ne un valor afegit. Aquesta és una de les conclusions a què arriba Alexander Babuta en el seu informe Dades massives i treball policial. Una valoració de les necessitats, expectatives i prioritats dels cossos de seguretat [1] [britànics], publicat per l’Institut de Serveis Reals Unificats per als Estudis de Defensa i Seguretat [2]  (RUSI per les seves sigles en anglès).

L’autor destaca que la investigació relacionada amb les dades massives és prolífica, però hi ha una manca d’estudis sobre l’ús en el treball policial al Regne Unit. Babuta intenta contribuir a emplenar aquest buit. La seva recerca va començar amb una revisió de la documentació (tant acadèmica com institucional) de les estratègies policials i dels informes del sector privat sobre la utilització de les dades per la policia. A continuació va entrevistar 25 treballadors de quatre cossos policials (entre policies i personal de suport) i 5 experts dels sectors tecnològic i acadèmic. Finalment, va conduir un grup de treball amb representants de cinc cossos policials, així com del Ministeri de l’Interior[3] , de l’Acadèmia Superior de Policia[4]  i de l’àmbit universitari.

Els dos grans problemes que identifica l’investigador són la manca d’un espai únic on desar i anar a recuperar les dades i l’absència d’una tecnologia que doni sentit a les dades. També destaca quatre àmbits prioritaris en què la tecnologia relacionada amb les dades massives es pot aplicar al treball policial:

  • Aprofitar els mapes de predicció de delinqüència per destinar les patrulles als llocs on hi ha més probabilitat que succeeixin els delictes.
  • Utilitzar l’analítica predictiva per identificar els riscos associats a determinades persones, tant potencials autors com potencials víctimes.
  • Emprar l’analítica avançada per intentar aprofitar tot el potencial dels sistemes d’enregistrament d’imatge (circuits de videovigilància) i de les dades dels sistemes de reconeixement automàtic de matrícules.
  • Aplicar la tecnologia de les dades massives a les fonts de dades obertes, per obtenir un millor coneixement d’alguns problemes de delinqüència.

L’autor planteja 14 recomanacions adreçades a cossos policials i responsables de seguretat; als organismes nacionals (Ministeri de l’Interior, Acadèmia Superior de Policia i Police ICT Company[5]), i a desenvolupadors de programari, incloent-hi tres futures línies de recerca.

Les propostes de Babuta que poden resultar més rellevants de cara a les ciències socials són:[6]

  • Prioritzar l’exploració de la potencialitat del programari dels mapes destinats a fer predicció.
  • Utilitzar les dades nacionals, no només les locals, quan es vulgui predir els riscos associats a individus.
  • Incloure a totes les aplicacions de dades un registre que permeti documentar qualsevol canvi realitzat al conjunt de dades.
  • Aprofundir la recerca en el programari de predicció de la delinqüència per poder generar models de predicció per segments de carrer.
  • Explorar els usos potencials de la modelització del terreny sobre la base del risc (RTM)[7]  per identificar les àrees on hi ha més risc de patir delictes.
  • Explorar l’ús de matrius de danys per valorar els danys causats per diferents tipus de delictes.

L’informe es va presentar públicament el 6 de setembre de 2017 i se’n pot veure una presentació en el següent enllaç:

https://rusi.org/event/paper-launch-%E2%80%93-big-data-and-policing-assessment-law-enforcement-requirements-expectations-and

[1]  El títol original és “Big data and Policing. An Assessment of Law Enforcement Requirements, Expectatins and Priorities”

[2] Royal United Services Institute for Defence and Security Studies

[3] Home Office

[4] College of Policing

[5] Police ICT Company és una empresa amb capital públic creada i gestionada pels responsables de seguretat per millorar les tecnologies de la informació i la comunicació amb l’objectiu de millorar la seguretat de la ciutadania.

 [6] Segons la xarxa d’investigadors Method Space.

[7] L’RTM és una metodologia de treball derivada de l’anàlisi dels riscos de determinats espais, formulada pels professors Caplan i Kennedy de la Universitat Rutgers. Es pot ampliar la informació a http://www.riskterrainmodeling.com/. L’anglès és Risk Terrain Modelling, en castellà es tradueix com a “Modelización del terreno en base al riesgo”.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

Millorar la participació dels infants infractors en la justícia juvenil

L’Observatori Internacional de Justícia Juvenil (OIJJ) i la Universitat de Leiden han publicat materials per formar els professionals que treballen amb els operadors de la justícia en un tema complex com és el de la participació dels infants infractors en la justícia juvenil. Amb el títol Pot escoltar-me algú?, fins ara han editat un manual per adaptar els sistemes europeus de justícia juvenil als menors i una guia per programar sessions de formació a professionals.

El manual tracta sobre els aspectes legals dels drets dels infants, les tècniques d’interrogatori, la comunicació, la psicologia de l’infant i les habilitats pedagògiques. Atès que el 2016 es va publicar una nova Directiva europea relacionada amb la justícia juvenil [1], el manual inclou informació sobre el seu contingut i sobre com aplicar-la d’acord amb els estàndards  europeus i internacionals en aquest àmbit. També es pot utilitzar per formar professionals en els àmbits de la justícia restaurativa i de la mediació. La base del document són les pràctiques i tècniques considerades prometedores relacionades amb la justícia adaptada als infants. Els cinc capítols del manual tracten els temes següents:

  • La normativa internacional i europea sobre justícia juvenil i desenvolupament adolescent
  • Els requisits generals pel que fa a tres àmbits:
    • Els procediments en què participen infants en conflicte amb la llei
    • El dret a l’assistència legal o a altres tipus d’assistència
    • El paper dels pares en la justícia juvenil
  • La participació efectiva dels infants, tant pel que fa al dret a la informació com al dret a ser escoltats
  • Les habilitats comunicatives dels actors que intervenen en el procediment i que han de tractar amb els infants en conflicte amb la llei
  • El seguiment i suport, focalitzats en com incorporar les opinions dels infants en conflicte amb la llei a les decisions i com explicar aquestes decisions

La guia, que complementa el manual, està destinada als instructors que hagin d’elaborar i executar programes formatius. Per tant, l’estructura és molt semblant a la del manual, però afegeix elements per preparar aquestes activitats didàctiques, amb preguntes i respostes a les diferents seccions del document que poden servir d’exercicis en les activitats formatives.

Aquestes publicacions són el resultat del projecte  “Millorant els sistemes de justícia juvenil a Europa: Formació per a professionals”, coordinat per l’OIJJ, en el qual han participat també dotze entitats més, públiques i privades, de diferents països membres del Consell Europeu de Justícia Juvenil. L’objectiu principal del projecte ha estat millorar els sistemes de justícia juvenil a la Unió Europea i comprendre en quins aspectes poden ser més eficients o adaptar-se millor als infants, centrant-se a aplicar millor les directrius del Consell d’Europa sobre una justícia adaptada als infants i als estàndards internacionals.

[1] Directiva (UE) 2016/800 del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de maig, relativa a les garanties processals dels menors sospitosos o acusats en processos penals.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

 

 

Es pot enganyar els sistemes de reconeixement facial?

Fer servir unes ulleres pot ajudar a evitar que les persones siguin identificades per sistemes de reconeixement facial. Ho ha demostrat un equip d’investigadors de la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh, que ha dissenyat unes ulleres que aconsegueixen aquest objectiu.

L’engany es planteja com un atac a aquests sistemes i el punt de partida dels acadèmics era aconseguir un mètode discret i físicament realitzable, dos factors que no s’havien tingut en compte en investigacions prèvies. El primer, la discreció, implicava que el sistema no havia de detectar que algú estava intentant burlar-lo. Amb el segon factor, pretenien que el mètode es pogués portar a terme contra sistemes d’identificació actuals (estudis anteriors es basaven en tecnologia obsoleta), especialment els que utilitzen algoritmes d’aprenentatge automàtic.[1]

Amb unes ulleres de colors impreses en paper fotogràfic, en alguns casos posades sobre fotografies i en d’altres utilitzades pels investigadors, han aconseguit que quan la persona és captada per un sistema de reconeixement facial, o bé no sigui identificada o fins i tot sigui identificada com una altra persona. Els resultats s’han assolit tant contra un programa de reconeixement facial comercial, com contra sistemes genèrics basats en algoritmes d’aprenentatge automàtic.

Els autors reconeixen que l’efectivitat del seu sistema es pot veure condicionada per factors externs que influeixin en la manera com es capten les imatges, com ara la il·luminació o la distància a la càmera. També admeten que les ulleres poden ser discretes per als sistemes de reconeixement, però no per als humans, que percebrien estranyes les ulleres. No obstant això, volen posar sobre la taula el fet que aquests sistemes no són infal·libles i que cal estar amatents a les seves vulnerabilitats. D’altra banda, també aclareixen que una de les línies de treball futures és la d’explorar la manera de reduir els riscos que aquest tipus d’atac suposen per als sistemes de reconeixement facial.

Investigacions com aquesta ens demostren que els avenços tecnològics, malgrat que ajuden clarament a la gestió de la seguretat, encara son fal·libles i que cal ser conscients de les seves febleses quan es decideix implantar-los o quan s’utilitzen.

Fonts:

[1] Els algoritmes d’aprenentatge automàtic parteixen d’una base de dades amb un conjunt d’imatges etiquetades, amb múltiples imatges per persona. Per a cada persona, analitzen totes les imatges disponibles i obtenen un patró o model que les caracteritza, diferencia i identifica. Quan reben una nova imatge, la comparen amb els patrons per decidir si correspon a alguna de les persones de la base de dades o no.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

La proliferació de videocàmeres mòbils condiciona les actuacions policials

“Com ha influït en el comportament policial relacionat amb l’ús de la força l’omnipresència de dispositius d’enregistrament en vídeo entre els ciutadans i la capacitat que qualsevol persona pugui difondre directament a les xarxes socials els seus enregistraments?”. Aquesta és la pregunta que pretenia respondre la investigació publicada per la British Journal of Criminology i realitzada per Gregory R. Brown, policia i investigador de doctorat al Departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat de Carleton (el Canadà) [1].

La hipòtesi de partida és que la relació entre la policia i la ciutadania s’ha vist condicionada per tres factors relacionats amb la tecnologia: la proliferació de dispositius que permeten fer enregistraments en vídeo, la implicació de bona part de la població en l’anomenat ‘periodisme ciutadà’ i la proliferació de nous mitjans de comunicació o espais on els ciutadans poden publicar els seus continguts. Això ha provocat que la tasca policial sigui avui dia molt més visible i que els agents tinguin la sensació d’estar permanentment observats i qüestionats quan han d’utilitzar la força en les seves actuacions.

Per tal de conèixer l’abast d’aquesta percepció entre els policies, Brown va utilitzar una doble metodologia, quantitativa i qualitativa. Per a la part quantitativa, va enquestar 231 policies (129 de la Policia de Toronto i 102 de la Policia d’Ottawa), que havien de complir el requisit de tenir una experiència mínima de 10 anys de patrullatge en entorns urbans. Per a la part qualitativa, va fer 20 entrevistes semiestructurades a 20 d’aquests policies (10 de cada cos), a més d’altres entrevistes a responsables polítics i sindicals, comandaments policials i experts en l’ús de la força per part de la policia. Aquest treball de camp es va fer entre finals del 2012 i començaments del 2013.

Els resultats van ser prou clars en la majoria dels casos.

  • El 94% dels policies enquestats van manifestar que eren conscients d’haver estar enregistrats en vídeo per ciutadans mentre realitzaven la seva tasca (només el 6% manifestava que n’havia estat abans de l’any 2000).
  • Més de la meitat van donar la màxima puntuació a la seva preocupació de ser enregistrats en qualsevol moment de la seva tasca policial.
  • Gairebé el 70% dels agents van respondre que sovint o amb força freqüència els enregistraments en vídeo eren el tema principal en les converses de feina.
  • El 74% dels participants a l’enquesta van informar que havien canviat algunes pautes d’actuació davant la possibilitat que els ciutadans els poguessin enregistrar, i per a 128 dels agents aquests canvis estaven relacionats amb actuacions en què havien d’utilitzar la força.

Aquests resultats quantitatius es ratificaven en tots els casos amb la informació qualitativa obtinguda a través de les entrevistes.

[1] Brown, G . (2016). The Blue Line on Thin Ice. Police Use of Force Modifications in the Era of Cameraphones and YouTube. British Journal of Criminology, 56 (2). Pàg. 293-312. DOI:10.1093/bjc/azv052

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Bons resultats d’aprofitar dades obertes sobre assassinats

L’any 2015 es va posar en marxa l’anomenat Murder Accountability Project (Projecte Responsabilitat dels Assassinats, MAP per les seves sigles en anglès), que pretén educar els nord-americans sobre la importància de comptar amb precisió els homicidis o assassinats no resolts als Estats Units.

Thomas Hargrove

El seu impulsor és el periodista jubilat Thomas Hargrove. En la seva darrera etapa professional va començar a analitzar les dades que publicava l’FBI en els informes suplementaris sobre homicidis que anualment es difonien amb l’estadística sobre delinqüència. Treballant amb aquesta informació, va detectar alguns casos no resolts que podrien estar relacionats amb un assassí en sèrie a la ciutat de Gary (Indiana). Malgrat que l’any 2010 es va posar en contacte amb la policia d’aquesta localitat, no li van fer cas. El 2014, van detenir a la localitat veïna de Hammond un home que va reconèixer ser autor de múltiples homicidis, però encara no s’ha pogut determinar si és l’autor d’algun dels casos que Hargrove atribuïa a un assassí en sèrie.

Convençut que amb la informació de què disposava es podien detectar altres casos semblants, Hargrove va seguir analitzant les dades fins que va obtenir uns resultats esperançadors. Filtrant les dades de dones assassinades d’entre 20 i 50 anys, i seleccionant el lloc i la forma com havien estat assassinades, obtenia uns resultats segons els quals bona part dels homicidis resolts coincidien amb casos atribuïts a assassins en sèrie. Per tant, amb aquestes mateixes variables, era altament probable que els casos no resolts d’aquest perfil de víctimes, que havien estat assassinades en un lloc proper de la mateixa manera, també haguessin estat comesos per assassins en sèrie.

El MAP, actualment, analitza prop de 900.000 homicidis esdevinguts entre el 1965 i el 2015. Entre aquests casos s’inclouen més de 22.000 dels quals el projecte n’ha obtingut informació directament dels municipis, gràcies a la Llei de llibertat d’informació (Freedom of Information Act), ja que alguns municipis o ciutats no informen l’FBI per diversos motius (entre els quals, la manca de recursos econòmics, materials o personals). Aquesta gran quantitat de dades també es posa a disposició de tothom que les vulgui analitzar pel seu compte amb qualsevol programa estadístic.

Malgrat que també hi ha altres fonts d’informació (el Centre Nacional d’Informació sobre la Delinqüència, de l’FBI; el Sistema Nacional d’Informació sobre Morts Violentes i els centres de Control i Prevenció de Malalties dels EUA), el MAP no les utilitza perquè no sempre permeten saber quins casos no han estat resolts.

Els darrers anys han sorgit també altres projectes que analitzen dades obertes sobre els homicidis als EUA des de punts de vista diversos. Dos exemples, centrats en les morts per arma de foc, són els que van dur a terme Periscopic i FiveThirtyEight. El primer, U.S. Gun Deaths in 2013, 2010, presenta una visualització de les dades per evidenciar els anys de vida perduts pels homicidis causats per arma de foc als EUA, i ho fa a partir de dades sobre homicidis (obtingudes de l’FBI i del compte de twitter @GunDeaths, que ha derivat en el projecte Gun Violence Archive) i sobre l’esperança de vida (amb dades de l’Organització Mundial de la Salut). El segon, Gun Deaths in America, és un gràfic interactiu que utilitza les dades del Sistema Nacional d’Informació sobre Morts i presenta de manera visual el diferent pes que tenen les més de 33.000 persones mortes per arma de foc segons les diverses casuístiques, i que evidencia que els fets que mereixen més atenció mediàtica només són una petita part d’una realitat molt complexa.

Les dades dels informes suplementaris sobre homicidis de l’FBI també es poden consultar en una pàgina de l’Oficina de Justícia Juvenil i Prevenció de la Delinqüència dels Estats Units: Easy access to the FBI’s Supplementary Homicides Reports (EZASHR).

Més informació a:

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français