Advocat de formació, comença la seva trajectòria política el 1988.

Des de 2014 fins al novembre de 2017, Willy Demeyer, en la seva qualitat de diputat federal, va ser membre de la Comissió d’Interior i de la Comissió d’Investigació federal sobre els atemptats de Brussel·les del 22 de març de 2016.

El 8 de març de 2017, la ciutat de Lieja es va comprometre amb un nou projecte participatiu, com una extensió del projecte de la ciutat iniciat el 2003.

En la seva qualitat de ciutat centre del districte, Lieja presideix Liège Metròpole (Conferència de districte dels burgmestres de 24 municipis i del Col·legi provincial).

Lieja presideix igualment el Fòrum Europeu per a la Prevenció i la Seguretat Urbana, que reuneix prop de 350 ciutats europees al voltant de les temàtiques de seguretat urbana.

Com veu la seguretat europea? Quins són els perills i quines són les pors? Hi ha una correlació?

Aquests últims anys, el context econòmic mundial ha patit nombrosos ensurts, que han facilitat la tornada de les teories proteccionistes i l’emergència dels populismes.

Els desafiaments per a Europa avui són importants. Un dels més importants és sens dubte la polarització, que representa un risc important per a les nostres societats.

Altres problemes urgents estan relacionats amb aquesta, com les desigualtats socials i econòmiques que debiliten la cohesió social, la radicalització que condueix a l’extremisme violent. La qüestió dels fluxos migratoris mereix igualment respostes molt més adaptades en termes d’integració social i de serveis essencials com l’allotjament o l’educació. Finalment, la qüestió de l’envelliment no ha de ser descuidada.

Certs càrrecs electes tenen una responsabilitat política enorme en la manera com presenten actualment Europa. Aquesta, segons la seva opinió, ja no és un instrument per protegir les poblacions i els estats, sinó, al contrari, és un element desestructurador i autoritari. Segons ells, això interfereix en la lliure elecció dels estats membres i imposa directrius als ciutadans.

Aquests discursos tenen conseqüències importants sobre la percepció que els ciutadans tenen de la seva vida, del seu sentiment de seguretat i de les seves perspectives de futur.

Davant aquest fenomen, de manera progressiva, les autoritats locals han de marcar la diferència, definir polítiques de prevenció i de seguretat respectuoses amb les normes i els valors democràtics, tot referint-se al principi de solidaritat.

És l’aposta del Manifest de l’EFUS, adoptat a Barcelona el novembre de 2017. Tradueix aquestes evolucions i proposa una visió global, holística de la seguretat urbana.

Les ciutats poden afrontar soles els desafiaments de seguretat actuals? Quin ha de ser el paper de les regions i dels estats?

Per descomptat que no. La seguretat no és el resultat d’una sola política. És el resultat de la coherència de totes les polítiques desenvolupades als diferents esglaons.

És la raó per la qual presentem el nostre Manifest “Seguretat, democràcia i ciutats” a les institucions nacionals i europees. En efecte, nombrosos fenòmens es manifesten localment, però són transnacionals per naturalesa. Per tant, requereixen igualment una resposta a escala mundial. Cal, doncs, implicar-hi tots els nivells de governança.

Els membres de l’EFUS presenten una visió optimista de la seguretat, basada en el respecte dels drets humans i la coproducció. El Manifest presenta els nostres compromisos i recomanacions sobre una quinzena de temàtiques vinculades a la seguretat urbana, entre d’altres: prevenció de la radicalització violenta, ús de les tecnologies en la prevenció, diversificació dels actors de la seguretat…

És un document fonamental per al Fòrum. Constitueix una font d’inspiració, de suport i ajuda per a les autoritats locals i regionals en la concepció i la promoció de la seva política de seguretat.

Europa és actualment molt diversa. Quin és el desafiament per mantenir la seguretat urbana? Evitar polítiques i situacions de discriminació que poden provocar violència o, com hi ha moltes veus que diuen, l’expulsió o la reducció radical dels emigrants?

Estem inquiets davant la persistència de les desigualtats socials i econòmiques. Era un desafiament fa 30 anys, en el moment de la creació de l’EFUS, però aquests últims anys s’ha accentuat.

Les causes són múltiples: diversitat i fluïdesa de les poblacions urbanes (sobretot els migrants, els turistes i els usuaris de la ciutat tant de dia com de nit), així com una manca de coherència de vegades entre les polítiques locals, nacionals i europees.

Abordar aquestes desigualtats és fonamental perquè alimenten un ressentiment que pot conduir a la violència i a la delinqüència. Una de les manifestacions recents més inquietants d’aquest ressentiment és l’extremisme violent, que adopta nombroses formes i pot provocar un sentiment d’impotència entre les autoritats públiques.

En aquest sentit, considerem que és essencial que les autoritats locals i regionals es neguin a deixar que la por dicti la seva resposta. Fins i tot si l’extremisme violent pot suscitar un sentiment d’urgència, no hem de cedir a la trampa de la instantaneïtat: instantaneïtat en la paraula, en l’acció i en els resultats.

Quin és el paper de l’EFUS en la seguretat urbana europea? Facilitar el simple intercanvi de les experiències o promoure polítiques de seguretat basades en principis democràtics i de cohesió social? Hi ha un model de seguretat EFUS?

Les autoritats locals i regionals es beneficien de la confiança dels ciutadans. Per la seva proximitat, comprenen millor les seves expectatives. Sovint són més àgils que les institucions estatals a l’hora d’establir polítiques innovadores, flexibles i, sobretot, adaptades als públics locals.

Som cada vegada més reconeguts pels responsables polítics internacionals. La nostra posició de primera línia en la gestió de la seguretat, de situacions de crisi i la nostra capacitat d’actuació ho fan possible.

És encoratjador però hem de treure les conclusions necessàries. Els nostres poders són encara massa limitats per dur a terme plenament les nostres missions. És essencial que el nostre paper sigui reconegut en els textos oficials. S’han d’establir mecanismes de finançament adequats. I hem de participar sistemàticament en la presa de decisions nacionals i europees.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Comissari Joan Figuera López des del 2009, nascut a Barcelona l’any 1961, és llicenciat en Ciències de la Comunicació (UAB) i màster en Polítiques Públiques de Seguretat (UOC). Va ingressar al cos de Mossos d’Esquadra a la primera promoció -enguany ha fet 35 anys- . Durant la seva llarga i intensa carrera professional ha treballat, entre altres serveis, a sis de les nou regions policials. Actualment és el cap de la Sala Central de Comandament.

Amb els anys que fa que va entrar a la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra (PG-ME) i en les categories i destinacions en què ha treballat, com veu l’evolució d’aquest cos policial els darrers anys?

Al llarg d’aquests anys hem desenvolupat un cos de policia des de gairebé zero! La primera promoció va ser l’inici del que avui som. Durant aquests anys hem passat per diferents fases de desenvolupament i per diverses “crisis de creixement”, lògiques i necessàries per arribar on som avui, a les portes del tricentenari del cos. Ara som una policia de referència, robusta i professional, capaç de fer front a les demandes més exigents d’una societat moderna i desenvolupada com la nostra.

La nostra etapa contemporània, la situem l’any 1979 amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. En aquell moment, el cos de Mossos d’Esquadra (CME), format per gairebé un centenar d’agents, únicament garantia la seguretat dels edificis institucionals i la del president i el Govern de la Generalitat. Aquella època, la definim com una etapa simbòlica i de recuperació (del 1979 al 1984). L’1 de juny del 1983 s’incorporen al CME 260 policies, i esdevé una policia funcional que assumeix les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de seguretat. El cos crea les brigades del joc i espectacles, menors, medi ambient, salut pública i àmbit penitenciari, i la primera unitat d’informació. Tots aquests serveis donen notorietat i prestigi al CME. Del 1994 al 2008 arriba l’esperat desplegament de substitució, que estableix la PG-ME com una policia integral a tot el territori de Catalunya. Aquesta és l’etapa nuclear de la nostra funció i la nostra raó de ser com a policies. Durant aquest període, el CME es desenvolupa, es professionalitza i madura, i arriba a la xifra de més de 17.000 agents. Durant l’última dècada -un cop finalitzat el desplegament de substitució- vam viure una etapa de trànsit (del 2009 al 2015), que va des del “postdesplegament” en què encara faltava acabar de construir l’estructura interna, l’estil organitzatiu i una metodologia fins a la robustesa organitzativa i operativa que avui tenim.

Considera que el cos de Mossos d’Esquadra actualment ja està vivint un cert relleu generacional? Caldria articular mesures per fer front a l’envelliment progressiu del cos?

El relleu generacional és necessari en totes les organitzacions. També a la nostra. S’ha de conduir amb intel·ligència i no es pot fer de qualsevol manera. Les organitzacions i la policia, i en concret el CME, ha d’aprofitar tot el coneixement adquirit i el valor afegit que proporciona l’experiència dels que tenen una llarga carrera professional. No fer-ho pot ser un error vital! Un bon comandament és aquell que demostra resoldre els problemes de seguretat en temps de crisi i en situacions adverses. En condicions de “confort”, qualsevol és bo! Cal conduir bé aquesta experiència perquè reverteixi en els més joves, que hauran de conduir el CME les properes dècades. Aquest és el nou repte estratègic d’avui.

Quins reptes afronta la PG-ME els temps que venen i quines capacitats té per fer-hi front?

El repte essencial són les polítiques públiques i les estratègies policials per fer front a la delinqüència comuna i al crim organitzat en cadascun dels seus nivells. Aquí ens cal un treball transversal, entre el Departament d’Interior amb la PG-ME i les corporacions locals de les ciutats més importants, que orientin la seva guàrdia urbana o policia local a generar sinergies més productives, més enllà de les seves competències i mandats. Cal fomentar i generar una “política criminal” més eficaç per part de tots els operadors.

Evidentment, el terrorisme al nivell que avui estem vivint és un altre repte importantíssim. Catalunya, des del punt de vista geoestratègic, està situada en un lloc preferent i la capital, Barcelona, és un reclam per la seva grandesa, diversitat i notorietat universal. El cos ha fet i està fent un esforç molt important, tant en matèria de prevenció com de reacció a un nou episodi de drama i terror com és un atemptat.

Internament ja fa uns anys que hem arribat a la maduresa organitzativa, i això ens ha portat normalitat. Des d’aquesta estabilitat i robustesa, hem pogut afrontar els reptes de seguretat que se’ns han presentat. El cas més evident és la gestió de l’atemptat del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. Tenim molts altres reptes: el trànsit, l’incivisme, la segona activitat, etc., i d’altres molt importants i transcendents que superarem des de la consciència i la professionalitat.

Com creu que s’hauria d’articular el sistema de policia de Catalunya?

És una bona pregunta! S’hi pot respondre de diferents maneres, tot depèn del desenvolupament estratègic que decidim, o el que es decideixi políticament. La pregunta és: “Cap on volem anar?”. Crec que els policies tenim molt a dir-hi. Som uns quants, els que hem viscut tot aquest procés de desenvolupament del cos de Mossos i les policies locals. Partim de dues lleis, la del 1991 de les policies locals i la del 1994 del cos de Mossos d’Esquadra, i de la Llei del sistema de seguretat pública de Catalunya (2003), en el marc de l’Estatut d’autonomia.

Personalment, penso que hauríem de transcendir, superar el model actual, començant per la bona feina que ja s’ha fet des de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC) en la formació bàsica conjunta i els cursos de comandaments i d’especialitat. Ara caldria fixar uns mateixos criteris de selecció per a policies i per a comandaments. La selecció i la formació haurien de ser responsabilitat de l’ISPC. Partiríem d’uns policies de base amb els mateixos valors, actituds i aptituds. Un cop superat el curs i amb el títol de policia o del grau de comandament a la mà, podrien optar a les places de qualsevol policia local que, amb una entrevista d’idoneïtat final, podrien optar a la plaça o al municipi desitjat i, després d’un període de pràctiques, obtindrien la plaça fixa. Caldria incorporar un sistema de passarel·la d’un cos a un altre. De policia local als Mossos d’Esquadra i viceversa, amb un pla de carrera amb especialitats i categories que permetés la mobilitat dels funcionaris, amb un sistema mínim de permanència i algunes reserves per especialitats.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Superintendent en cap de la Guàrdia Urbana de Badalona. President de l’ACCPOLC. Doctor en Sociologia, llicenciat en Antropologia, màster en Estudis Policials, diplomat superior en Criminologia i en Aptitud Pedagògica per la Universitat de Barcelona i diplomat en Funció Gerencial de les Administracions Públiques per ESADE.

Quin balanç fa de la situació actual de la seguretat a Badalona?

Badalona és una ciutat de gran complexitat, configurada per barris d’idiosincràsia molt diversa, situada en un entorn metropolità de gran abast. Les estadístiques fan palès que es troba en consonància amb la resta de l’àrea metropolitana, amb petites fluctuacions que varien any rere any. Podem dir que tant la seguretat viària com la seguretat ciutadana són òptimes o molt raonables.

I del treball conjunt de la Policia Local amb els Mossos d’Esquadra?

Badalona va ser la primera ciutat de l’àrea metropolitana on es van desplegar els Mossos d’Esquadra. Com que les instal·lacions encara no s’havien construït, es van allotjar en uns mòduls ubicats a l’interior del recinte de la Guàrdia Urbana. De bon començament, es van utilitzar molts espais de manera conjunta, la qual cosa va facilitar el coneixement mutu entre agents de tots dos cossos i possibilità pensar a dur a terme serveis conjuntament. Quan els Mossos van tenir la seva pròpia comissaria, es va crear una sala conjunta de comunicacions, on agents dels dos cossos gestionaven les demandes de serveis. Actualment la sala ja no existeix, però tenim un sistema de patrulles Tàndem (integrades per un agent de cada cos) que ens dona molt bon resultat. Estem molt satisfets del treball conjunt i seguirem explorant noves formes per aconseguir una seguretat més eficient.

Quins considera que poden ser els problemes més preocupants actualment per a un policia a Badalona?

Des del punt de vista de la seguretat, hi ha molta sensibilitat pel terrorisme gihadista i per l’increment de la violència a les intervencions. Des del punt de vista corporatiu, preocupa millorar la imatge de la policia, el que consideren un excés de politització del servei, també la burocràcia excessiva i, molt especialment, la renovació de la plantilla. La Guàrdia Urbana té cada vegada una mitjana d’edat més elevada i els agents es troben expectants davant una possible jubilació als 60 anys. Això també donaria més opcions de carrera professional als agents que tenen aspiracions a ocupar càrrecs de comandament.

Com creu que s’hauria d’articular el sistema de policia de Catalunya?

Soc partidari de quelcom semblant al model belga, adequant-lo a la nostra realitat. L’any 2003 vaig tenir l’oportunitat de visitar la policia holandesa i la belga. El model holandès s’havia articulat a l’entorn de regions policials autònomes i amb una anomenada “regió de suport” per a les altres. A Bèlgica s’acabava de posar en marxa un model anomenat “d’integració”. Una policia de Bèlgica i dos nivells de servei, federal i local, absolutament integrats, amb estatut únic de la policia per a la seva regulació, institucions comunes, flexibilitat i passarel·les entre cossos. Des del primer moment vaig pensar que allò podria ser el referent per a Catalunya.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

És coordinador de projectes transversals i d’impuls d’accions formatives de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC). Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (UB). Màster “La ciutat: polítiques, projectes i gestió” per la UB. Ha estat professor associat a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser el primer sub-director general de Coordinació de les Policies Locals. Ha estat regidor, vicepresident de la Diputació de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya. Autor de diverses publicacions, la darrera: De l’Estatut a l’autodeterminació (2013).

El concepte “Policia de Catalunya” introduït per la Llei 4/2003 és més un desideràtum que una realitat?    

Avui el concepte “Policia de Catalunya” és una realitat, però incompleta. La idea que és Policia de Catalunya la que depèn de les institucions catalanes, Generalitat i ajuntaments, o sigui, la Policia de la Generalidad − Mossos d’Esquadra i policies locals, va néixer els anys vuitanta a partir del model dissenyat per Jaume Curbet. Expressava una voluntat política inequívoca de construcció d’una eina fonamental per a l’autogovern del país. Es van impulsar alguns mecanismes legals imprescindibles per construir sistema: la primera Llei de coordinació de les policies locals (1984), després substituïda per la Llei de 1991; la Llei de creació de l’Escola de Policia de Catalunya (1985), anys després derogada per la Llei de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (2007) i la Llei de la Policia de la Generalitat − Mossos d’Esquadra (1994), i, més tard, la Llei del sistema de seguretat (2003). Aquestes lleis estan avui superades per la realitat, i la política de coordinació de les policies locals no ha disposat, malgrat la voluntat dels seus responsables successius, dels recursos humans i econòmics que exigia l’aposta per un sistema de policia.

Quines reformes cal introduir en el sistema de policia de Catalunya per respondre adequadament als reptes de la seguretat ciutadana? Coneix iniciatives que s’estiguin posant en pràctica en altres indrets que serien útils al nostre país?   

Ens cal la tantes vegades anunciada Llei del Sistema de Policia de Catalunya. És veritat que dins el marc jurídic actual es podrien impulsar algunes de les iniciatives que necessitem, però no és menys cert que hi ha tres factors que fan imprescindible una llei: l’aprovació de l’Estatut de 2006, amb noves competències per a la Generalitat en matèria de seguretat (incloses la definició del cos de Mossos d’Esquadra com a policia integral i l’ordenació de les policies locals, no la simple coordinació); la finalització l’any 2008 del desplegament territorial del cos de Mossos substituint la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia, i l’aparició de noves formes de delinqüència, inclosa la nova amenaça terrorista. L’única llei posterior a l’Estatut és la de l’Institut de Seguretat Pública. Cal un nou text legal que superi les lleis del 1991 i 1994, i que actualitzi el marc estatutari dels Mossos i les policies locals, amb una part comuna per a tots dos cossos i una part específica per a cadascun. Aquests darrers anys, altres comunitats han continuat avançant i ara van per davant nostre: el País Basc, amb la convocatòria unificada de policies locals aquest curs; les noves lleis de Navarra (2015), malgrat que alguns dels articles hagin estat anul·lats pel Tribunal Constitucional; el País Valencià (2017); les Balears (2017) o la Comunitat de Madrid (2018). Dissortadament, hem deixat de ser capdavanters.

Quina ha de ser la responsabilitat dels municipis en el manteniment de la seguretat? 

Els municipis tenen definides les seves competències i el paper dels alcaldes i alcaldesses i de les juntes de seguretat locals. Els plans locals de seguretat són una bona eina. Però cal que la Generalitat ajudi els municipis, especialment els mitjans i petits. Hi ha 214 cossos de policia local. Avui el marc constitucional no permet la fusió de Mossos i policies locals, i dubto que aquesta fos la solució. Però és imprescindible que les 214 policies locals, mantenint la seva dependència municipal, actuïn, cada vegada més, a través de mecanismes que unifiquin, ordenin i dignifiquin el seu paper.

Està ben dissenyat el rol de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya o caldria fer-hi canvis per fomentar una millora del sistema de Policia? Caldria algun òrgan més de “sistema”?  

La Llei de 2007 és molt avançada, defineix l’Institut com a molt més que una simple suma d’escoles i s’adapta al nou Estatut: és un bon instrument, que preveu, per exemple, que l’Institut actuï en matèria de selecció de les policies locals, tal com estan començant a fer les comunitats que he esmentat abans, o que intervingui en l’àmbit de la seguretat privada. El fet que ara sigui un centre adscrit a la Universitat de Barcelona i imparteixi el grau en seguretat té una gran transcendència. Però l’ISPC necessita recursos econòmics per mantenir i actualitzar les instal·lacions i per impulsar molt més la recerca; hauria d’esdevenir un punt de referència europeu en la reflexió i investigació sobre alguns temes: m’atreviria a suggerir la mediació policial o la lluita contra la violència masclista. D’altra banda, la nova llei hauria de crear nous òrgans per integrar millor les policies locals al sistema: una taula negociadora de les condicions laborals en l’àmbit nacional, una unitat centralitzada d’afers interns, una unitat central de compres de material… Hi ha moltes propostes per construir un autèntic Sistema de Policia de Catalunya. Tant de bo que, quan les circumstàncies ho permetin, comencem a recuperar el temps perdut, a partir del consens institucional i polític que ha d’inspirar les polítiques públiques de seguretat.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Com a delegada general del Fòrum Europeu per a la Seguretat Urbana (EFUS), Elizabeth Johnston és responsable de l’estratègia i el desenvolupament de l’EFUS, juntament amb el Comitè Executiu, així com de la gestió general de l’organització. També és delegada general del Fòrum Francès per a la Seguretat Urbana des del febrer del 2016.

D’altra banda, és membre del Consell Assessor del Parlament Mundial d’Alcaldes i col·laboradora de la Universitat de Lieja (Bèlgica). Anteriorment, i després d’iniciar la seva carrera en una comunitat local, Elizabeth Johnston va ser directora del Programa de la Fundació Franco-Americana i experta en prevenció de violència del Banc Mundial. És llicenciada en Dret per la Universitat d’Assas (França), en Ciències Polítiques per la Universitat de Yale (USA) i en Polítiques Públiques per la Universitat de Marne-La-Vallée (França).

Quins seran el reptes de la seguretat urbana en les properes dècades? Ens podria comentar els quatre riscos més importants per a la seguretat urbana per als propers anys?

Un dels reptes principals en matèria de seguretat que afecta totes les nostres ciutats europees és la complexitat creixent i la ràpida evolució de les amenaces a què s’enfronten. A part dels problemes quotidians de seguretat, que continuen sent importants, les nostres ciutats gestionen les conseqüències de fenòmens globals que van molt més enllà: el tràfic de persones i de béns, les xarxes terroristes, la ciberdelinqüència, etc. Aquests fenòmens exigeixen a les forces de seguretat ser altament tècniques i tenir capacitat d’innovació i adaptació, cosa que sacseja els marcs administratius habituals, i imposa nous partenariats i noves formes de plantejar la seguretat.

Un altre gran repte és l’augment de la desigualtat social i econòmica: alimenta un ressentiment que pot convertir-se en violència i delinqüència i debilita la cohesió social, que és l’única garantia d’una seguretat sostenible. Aquestes desigualtats també contribueixen al fenomen de la polarització i dificulten encara més la construcció del bé comú de la seguretat.

Vinculades a aquest fenomen de polarització en relació amb el de la globalització dels problemes, les ciutats han de fer front a una desconfiança per part dels ciutadans que és cada vegada més gran respecte a la seva acció pública. Construir i cultivar una relació de confiança entre les autoritats públiques i els ciutadans és essencial amb vista a aplicar una política de seguretat sostenible, i, per això, les ciutats també han d’innovar en termes de transparència, diàleg i, fins i tot, coproducció.

Quin ha de ser el paper de la ciutadania en matèria de seguretat urbana? Es tracta del rol de destinatari del servei de seguretat pública?

Com tota política pública, les mesures de prevenció i seguretat urbana han de definir-se en funció de les necessitats dels ciutadans. Cada barri, cada ciutat és diferent i només implicant-hi plenament els habitants podrem proposar respostes adequades. Les persones han de participar en totes les etapes de les nostres polítiques: disseny, aplicació i avaluació. Un dels principals reptes actuals és el de basar la participació ciutadana en els principis de solidaritat i representativitat per tenir en compte la societat en tota la seva diversitat. Les dones, la gent gran i també els joves no poden ser només objectiu de les polítiques de seguretat: han de convertir-se en agents de prevenció i desenvolupar plenament el seu paper en la coproducció.

Encara hi ha lloc per a l’Estat en matèria de seguretat urbana o és un tema que s’ha de tractar des de les comunitats locals i en l’àmbit internacional?

Les autoritats locals han demostrat durant molts anys que són actors essencials per actuar sobre l’entorn vital, sobre la seguretat quotidiana dels habitants de les ciutats. Fenòmens com l’extremisme violent o el crim organitzat tenen repercussions que sobrepassen les fronteres regionals i nacionals. Sovint són el resultat de xarxes molt àgils que es despleguen per tot Europa i, fins i tot, a escala internacional. Tots els nivells de govern han de treballar units per poder adoptar respostes complementàries. A més, actualment, els governs nacionals i europeus fan que els ens territorials siguin molt dependents, tant des del punt de vista econòmic com de legislació, d’altres nivells de govern.

Quins són els protagonistes de la seguretat urbana? Quin paper hi juguen la policia i la justícia?

La policia, la justícia i les institucions penitenciàries tenen un paper clau en la seguretat urbana. No obstant això, altres actors com les institucions locals, la societat civil o el sector privat també hi juguen un paper clau, donant forma al concepte de “coproducció”. Les institucions policials i judicials han d’adaptar-se a aquests partenariats desenvolupant doctrines de feina i formant els seus funcionaris.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français