Intel·ligència artificial en la seguretat i defensa a la Unió Europea

Segons un estudi publicat pel European Union Institute for Security Studies, en els pròxims anys la intel·ligència artificial (IA) serà present en gairebé tots els àmbits de la vida diària: comunicació, assistència sanitària i fins i tot en seguretat i defensa.

En l’àmbit de la defensa, la IA pot representar una oportunitat i a la vegada un perill. D’una banda, tenim la manca de la perspectiva humana en el funcionament d’armes, la qual pot produir violacions de les normes internacionals en relació amb la conducta de guerra. D’altra banda, es parla de la IA com a millora en la presa de decisions en processos militars. La qüestió aquí és la següent: en una situació de tensió i emoció, la IA suposa un valor afegit o un hàndicap en la presa de decisions? La UE deixarà perdre l’oportunitat que hi intervingui la revolució de la intel·ligència artificial?

Tanmateix, desenvolupar una estratègia en defensa basada en la IA dependrà de l’actitud dels governs de cada país. Ells decidiran si cal invertir suficient capital en processos d’R+D i robòtica.

La IA pot ser utilitzada com una eina destinada a les missions i operacions de CSDP (EU’S Common Security and Defence Policy), en les fases de detecció, preparació i protecció.

En la primera fase (detecció), la IA podria permetre que la UE recopilés informació i dades de països geogràficament llunyans en comptes d’enviar personal tècnic a la zona. També la interpretació d’informació podria ser interessant, ja que proporciona una visió més amplia del conflicte o de les dinàmiques de la crisi que s’estigui vivint en el país o regió. Aquest nou fenomen podria ajudar a altres òrgans de la UE, com SIAC (Single Intelligence Analysis Capacity), a solucionar el buit entre la detecció i la primera acció. A més, la IA milloraria la detecció de capacitats a nivell més tàctic. Per exemple, podria donar suport a la tria de localitzacions per dur a terme assistència humanitària, o la millor localització on establir-hi camps de refugiats o identificar subministraments d’aigua, etc.

En la segona fase (preparació), la IA pot tenir un rol significatiu en els processos de decisió sota la CSDP. La IA s’utilitzaria per classificar o prioritzar polítiques en funció d’un criteri preprogramat i així permetre que els legisladors tinguin uns coneixements dels factors i costos més precisos. Per tant, la IA pot promoure una millor distribució de recursos durant les missions i operacions i també donaria al Comitè Polític i de Seguretat (PSC) una visió més àmplia de la crisi i el seu context. L’estudi també parla sobre altres habilitats que aquest tipus d’intel·ligència podria oferir. Com per exemple, intervenir en processos d’enregistrament d’accions d’individus i de grups terroristes, en què les dades estiguin basades en accions passades, doctrines i/o estratègies. En aquesta fase, també entraria tot allò relacionat amb el transport i l’assistència, entenent que la IA pot ser útil per crear vehicles semiautònoms per protegir així combois enviats a territoris hostils, o treballadors d’ONG, personal sanitari o diplomàtics.

En la tercera fase (protecció), la IA tindria com a objectiu principal facilitar ajuda a la UE per protegir el seu personal i millorar la seva resistència en el camp, en el cas de cossos militars del CSDP. Recerques actuals sobre aquesta intel·ligència proven que en l’àmbit tecnològic hi ha més possibilitats d’ús, com ara sensors d’imatge en zones fosques o hostils, i orientació mèdica tant per humans com per robots mèdics.

L’interès actual en aquesta nova disciplina esdevé important com a contramesura per combatre els delictes cibernètics, ja que aquests van en augment. A través de la IA es podria protegir el personal europeu de campanyes desinformadores (fake news, imatges, vídeos falsos…)  i atacs cibernètics.

Fonts d’informació:

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Els grups de crim organitzat i les activitats il·legals en l’era de la tecnologia

El 28 de febrer de l’any passat, l’EUROPOL va publicar la vuitena edició del SOCTA (Serious and Organised Crime Threat Assessment), un informe que es va publicar cada any des del 2004 fins al 2009 i cada quatre des de llavors. El document no només descriu, sinó que també anticipa, les principals i emergents amenaces del crim organitzat. En aquesta edició, es destaca el rol de les noves tecnologies en el desenvolupament dels grups de crim organitzat i la capacitat que aquests tenen per adaptar-se a la innovació tecnològica. Els canvis en les estructures i característiques dels mercats criminals i l’esforç dels delinqüents per esquivar les autoritats policials i els canvis de legislació han fet incrementar el comerç de béns i serveis il·legals a través d’internet.

En aquesta última edició del SOCTA, l’EUROPOL identifica les següents activitats criminals com a principals amenaces del crim organitzat:

  • Crims cibernètics
  • Producció, tràfic i distribució de drogues il·legals
  • Tràfic de migrants
  • Crim organitzat contra la propietat
  • Tràfic de persones (per a treball forçat, explotació sexual i tràfic d’infants)

A més, assenyala tres pràctiques il·legals transversals que tenen un impacte important en les activitats criminals de més gravetat, anteriorment esmentades.

  • Delictes financers i blanqueig de capital
  • Falsificació de documentació
  • Comerç en línia de béns i serveis il·legals

L’informe explora també els vincles entre el crim organitzat i el terrorisme i remarca la necessitat de cooperació entre les forces policials dels diferents països de la Unió, tant entre elles com entre elles i l’EUROPOL.

A més, presenta una anàlisi extensa sobre la situació actual dels grups de crim organitzat pel que fa a diversos aspectes i en descriu les tendències. En aquest sentit destaca:

  • Més de 5.000 grups de crim organitzat que operen a escala internacional estan actualment sota investigació a la UE.
  • Aquests grups estan formats per membres de més de 180 nacionalitats diferents. El 60% dels sospitosos d’estar involucrats o pertànyer a grups de crim organitzat són, però, nacionals d’algun dels països de la Unió.
  • La majoria dels grups criminals funcionen amb una estructura jerarquitzada.
  • Entre un 30% i un 40% compten amb una estructura flexible i descentralitzada.
  • Aproximadament un 20% dels grups de crim organitzat es creen amb un únic objectiu concret o per complementar una altra activitat criminal i existeixen tan sols durant un període de temps limitat, després del qual es dissolen.
  • El 76% estan formats per sis membres o més, mentre que el 24% restant són grups de menys de sis persones.
  • 7 de cada 10 de les organitzacions són actives en més de 3 països.
  • El 45% dels grups de crim organitzat es dediquen a més d’una activitat criminal a la vegada. En aquest sentit, l’increment de la demanda de béns i serveis il·lícits durant la crisi migratòria ha afavorit la diversificació de les activitats criminals dutes a terme per una mateixa organització. No és un fet estrany, ja que una gran part dels grups de crim organitzat es caracteritzen per la flexibilitat d’adaptació de les activitats il·legals d’acord amb la demanda del mercat.
  • Ha augmentat el nombre de criminals que actuen de manera individual. Aquests, però, cooperen entre ells per desenvolupar el negoci i maximitzar els beneficis.
  • Més d’un 75% dels grups de crim organitzat es dediquen a la producció, el tràfic i/o la distribució de drogues, la qual cosa fa que aquesta sigui l’activitat criminal en la qual més organitzacions hi estan involucrades. Altres activitats a les quals les organitzacions es dediquen majoritàriament són els crims contra la propietat privada, el tràfic de migrants, el tràfic de persones (per a treball forçat, explotació sexual i tràfic d’infants) i el frau fiscal.
  • Per facilitar les activitats criminals i l’obtenció d’informació, la corrupció mitjançant la infiltració de membres dels grups de crim organitzat tant al sector públic com al privat és una pràctica habitual.

A partir dels resultats obtinguts i les conclusions del SOCTA 2017, el Consell de Justícia i els ministres d’Interior de la Unió Europea traçaran les línies d’investigació i actuació prioritàries per lluitar contra el crim organitzat de cara al segon EU Policy Cycle (2018-2022), un pla establert el 2010 i posat en pràctica 3 anys més tard amb l’objectiu d’assegurar una cooperació efectiva entre els actors involucrats en la lluita contra el crim organitzat als diferents països de la Unió Europea i una actuació dirigida cap a les principals amenaces que afecten la Unió.

Per consultar l’informe sencer: https://www.europol.europa.eu/socta/2017/

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

 

La Comissió sobre Violència Juvenil d’Anglaterra i Gal·les identifica sis àrees clau d’intervenció

Youth Violence Comission - Interim Report July 2018L’informe provisional d’aquesta comissió -a l’espera del definitiu, que veurà la llum a la tardor-, elaborat a partir dels resultats del treball de la comissió fins ara -que inclou enquestes, entrevistes amb joves afectats, pares, policies, assistents socials, líders comunitaris i altres experts-, apunta sis àrees clau d’actuació per tal d’atacar les causes que afavoreixen l’ús de la violència entre els joves. Són les següents:

  • Desenvolupar un model nacional de salut pública. Ratifiquen els principis seguits a Escòcia, on el tractament de la violència juvenil ha rebut un tractament epidemiològic (seguint el model de tractament de la violència per part de l’Organització Mundial de la Salut). És molt important, remarca, que aquesta aproximació sanitària al problema requereix que tot el sistema integri aquest canvi cultural i que compti amb un consens polític suficient.
  • Centrar-se en els anys de la infància i en la intervenció més precoç possible. Han trobat evidències de la importància de les experiències infantils de violència física, sexual, emocional, abusos, desatenció o bé créixer amb pares drogoaddictes en l’aparició de conductes violentes en els joves i adolescents. Haver viscut o sofert violència en els primers anys de la seva vida els fa considerar la violència com una cosa habitual i banalitzar-la (un percentatge gens menyspreable de joves violents manifesta haver-se sentit insegurs a casa).
  • Reformar els serveis d’atenció als joves. Implicaria establir una política nacional de joventut que hi servís de marc, la revisió de la distribució dels fons -un increment dels casos de malaltia mental i comportaments desordenats ha coincidit amb una reducció del finançament posat a disposició d’aquests serveis i s’han finançat massa projectes a curt termini-, així com fomentar la intervenció dels grups religiosos. Creuen que els qui anomenen líders de fe –capellans, pastors, etc.- estan en condicions de fer una contribució positiva a la prevenció de la violència juvenil.
  • Incrementar el suport a les escoles. Cal intentar reduir a zero el fracàs escolar. Els alumnes que són exclosos del sistema educatiu perquè obtenen resultats ineficients presenten un percentatge força més alt de comportaments violents que els que completen el cicle formatiu. Assenyalen la rellevància de revisar com es distribueixen els consells sobre els perfils curriculars que ha de seguir cada infant, d’ensenyar qüestions entorn del sexe i de les habilitats relacionals dels alumnes, i d’integrar millor els diversos serveis existents a les escoles (assistents socials, psicòlegs, etc.).
  • Augmentar les oportunitats d’accés al treball. Les escoles haurien d’ensenyar als nens les habilitats i els coneixements que els facilitaran l’accés al mercat de treball. Els centres de tractament de joves haurien d’elevar les aspiracions dels joves i deixar de considerar que només poden accedir a treballs poc qualificats. Un increment dels aprenentatges a disposició dels joves els ajudaria a trencar amb el cicle d’atur que molt sovint és tradicional a la seva família.
  • Aprofundir en les estratègies de policia comunitària i revisar les polítiques relatives al consum de drogues. L’informe remarca que l’enquesta passada als joves mostrava que un 46% no recorreria a la policia encara que tinguessin por de ser víctimes d’un delicte. Fora important que cada centre escolar tingués un policia en concret com a punt de referència per als seus estudiants. També caldria tenir en compte que els joves que consumeixen algun tipus de drogues presenten una tendència més alta a comportaments violents.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Bèlgica experimenta un descens de la criminalitat des de l’any 2011

“ Les estadístiques sobre criminalitat són fonamentals per reflectir les polítiques portades a terme, però no és menys important la interpretació que en fem. Treballar sense dades seria fer un treball a cegues, però no ens podem deixar cegar per les dades”. Aquestes eren les paraules del comissari general, el Sr. Marc De Mesmaeker.[1]

La Policia Federal Belga va publicar el passat mes de juliol les dades policials sobre criminalitat corresponents a l’any 2017; comptabilitzen tant els fets consumats com els fets en grau de temptativa. Van ser un total de 860.604 fets que corresponien a una taxa de 76 il·lícits per cada 1.000 habitants[2].

Què expliquen les xifres?

Bèlgica ha experimentat un descens progressiu en les xifres de criminalitat des de l’any 2011. Per al període 2007-2017, s’observa que fins l’any 2012 el total d’il·lícits superava el milió però a partir de llavors i fins el 2017 els fets comptabilitzats ha anat disminuint sempre per sota d’aquest llindar.

2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017
1.002.857 1.006.950 1.023.984 1.026.312 1.063.271 1.040.233 997.805 977.514 920.490 888.735 860.604

Aquest descens de la criminalitat s’ha qualificat com a International Crime Drop[3]. Es va detectar inicialment als Estats Units especialment en els il·lícits patrimonials i, més concretament, a la ciutat de Nova York en els homicidis; aquesta tendència s’observa també a la major part del països occidentals. Probablement és el resultat de la interacció de diversos factors: la millora de les tècniques i estratègies policials, el desenvolupament tecnològic de mesures preventives, la videovigilància, l’abaratiment dels béns de consum electrònics, l’envelliment de la població, les penes que s’apliquen…[4]

Excel Belgica

Els top 5 de les infraccions totals a nivell nacional, any 2017[5]

Del total de 41 grans tipologies delictives, les cinc que acumulen més il·lícits en ordre descendent són:

2011 2016 2017
Robatoris i extorsions 451.716 330.895 313.006
Danys a la propietat 123.759 83.304 80.398
Infraccions contra la integritat física 90.130 79.001 77.859
Drogues 48.143 54.833 55.944
Fraus 39.344 41.900 40.921

Malgrat les grans xifres apunten cap a una tendència descendent, no és menys cert que algunes tipologies delictives evolucionen de forma ascendent a partir de l’any 2011 com es pot comprovar fins i tot en les “tipologies top 5”, concretament les infraccions relatives a drogues i fraus que l’any 2017 van arribar a unes taxes de 4,94 i 3,61 fets per cada 1.000 habitants respectivament. L’informe sobre estadístiques policials de criminalitat a Bèlgica (2000-2017) dalt esmentat, dedica la part III, pàg. 45, específicament a la criminalitat informàtica, categoria que passa dels 26.552 fets l’any 2011 als 43.800 l’any 2016 i 44.165 l’any 2017; per tant, un increment superior al 65%. Entre les subcategories que registren un major nombre de fets destaquen els fraus informàtics i mitjançant targetes de pagament, les estafes per internet i el ciberassetjament.

Per ampliar informació es poden consultar els enllaços següents:

https://www.police.be/5998/fr/actualites/les-statistiques-de-criminalite-au-point-le-plus-bas-depuis-2000

http://www.stat.policefederale.be/statistiquescriminalite/rapports/

Notícies relacionades al blog “ Notes de seguretat”:

“Notable descens de la delinqüència a Alemanya” publicada l’11 de juliol de 2018 https://notesdeseguretat.blog.gencat.cat/2018/07/11/notable-descens-de-la-delinquencia-a-alemanya/

“ Els homicidis es desplomen a mínims històrics a la ciutat de Nova York” publicada el 14 de febrer de 2018. https://notesdeseguretat.blog.gencat.cat/2018/02/14/els-homicidis-es-desplomen-a-minims-historics-a-la-ciutat-de-nova-york/

“Segueixen disminuint els fets delictius registrats per l’Ertzaintza” publicada el 20 de novembre de 2017

https://notesdeseguretat.blog.gencat.cat/2017/11/20/segueixen-disminuint-els-fets-delictius-registrats-per-lertzaintza/

“Notable descens dels delictes contra la propietat a Suïssa” publicada el 24 de maig de 2017 https://notesdeseguretat.blog.gencat.cat/2017/05/24/notable-descens-dels-delictes-contra-la-propietat-a-suissa/

“Els delictes coneguts a Espanya van baixar un 1,2% respecte al 2015” publicada el 22 de març de 2017

https://notesdeseguretat.blog.gencat.cat/2017/03/22/els-delictes-coneguts-a-espanya-van-baixar-un-12-respecte-al-2015/

“Descens persistent de la delinqüència a Suïssa” publicada el 15 de juny de 2016 https://notesdeseguretat.blog.gencat.cat/2016/06/15/descens-persistent-de-la-delinquencia-a-suissa/

[1] https://www.politie.be/5998/fr/actualites/nomination-du-nouveau-commissaire-genera

[2] La població belga a 1 de gener de 2017 era de 11.322.088 habitants. Font consultada: https://statbel.fgov.be/fr/themes/population/structure-de-la-population

[3] van Dijk, JJM, Tseloni, A, & Farrell, G (Eds.). (2012). The International Crime Drop: New Directions in Research. Basingstoke: Palgrave Macmillan; Farrell: Five tests for a theory of the crime drop. Crime Science 2013.

[4] http://www.stat.policefederale.be/assets/pdf/notes/tendances_2016_2017_SPC.pdf pàg 29.

[5] Statistiques policières de criminalité. Belgique 2000-2017. Police fédérale – DGR/DRI/BIPOL. Estadístiques policials de criminalitat obtingudes amb l’ajut del repositori Datawarehouse (data de tancament 23 d’abril de 2018). http://www.stat.policefederale.be/assets/pdf/crimestat/nationaal/rapport_2017_trim4_nat_belgique_fr.pdf

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

Des del 2012, l’impacte econòmic de la violència al món ha augmentat un 16%

Aquesta és la dotzena edició de l’Índex Mundial de la Pau (GPI), que engloba 163 estats independents i territoris segons el seu nivell de pau. El GPI és la principal mesura global del món produït per l’Institut d’Economia i Pau (IEP). Aquest informe presenta una anàlisi integral basada en dades actualitzades sobre tendències en l’àmbit de la pau, el seu valor econòmic i la manera de desenvolupar-se en el si de societats pacífiques.

El GPI cobreix el 99,7% de la població mundial, utilitza 23 indicadors qualitatius i quantitatius de fonts altament respectades i mesura l’estat de la pau a partir de tres dominis temàtics: el nivell de seguretat i la seguretat de la societat; l’abast de continuïtat dels conflictes interns i internacionals, i el grau de militarització.

Els resultats del GPI del 2018 troben que el nivell global de la pau s’ha deteriorat un 0,27 per cent l’últim any, la qual cosa suposa el quart any consecutiu de deteriorament de les dades. Es va deteriorar a 92 països, mentre que a 71 ha millorat.

L’impacte econòmic de la violència va incrementar un 2% durant el 2017 a causa de l’augment dels conflictes i de la despesa de la seguretat interna, amb els increments més grans a la Xina, Rússia i Sud-Àfrica. Des del 2012, l’impacte econòmic de la violència ha augmentat un 16%, corresponent amb l’inici de la guerra siriana i l’augment de la violència amb les seqüeles de la primavera àrab.

El nivell mitjà de la pau global ha disminuït per quart any consecutiu i ha caigut un 0,27% l’any 2017. Entre les principals dinàmiques mundials que van portar a aquests resultats, cal destacar-ne les següents:

  • L’Orient Mitjà i el nord de l’Àfrica van romandre com les regions menys pacífiques del món. Tenen quatre dels deu països menys pacífics del món.
  • Europa, que ha estat la regió més pacífica del món des del començament de l’índex, es va deteriorar per tercer any consecutiu, a causa de l’augment de la inestabilitat política, l’impacte del terrorisme i la percepció de criminalitat.
  • A Europa, el referèndum per la independència a Catalunya va fer augmentar les tensions polítiques, que van provocar una caiguda d’Espanya de deu llocs en el rànquing. Catorze països europeus tenen ara una intensitat de puntuació de conflicte intern més alta.
  • La despesa militar com a percentatge del PIB va continuar en decadència, amb 88 països sumant una millora respecte als 44 que van tenir un deteriorament.
  • Des de llavors, la despesa militar mitjana del país ha disminuït lleugerament: del 2,28 per cent del PIB al 2,22 per cent el 2018, amb 102 països que gasten menys en l’exèrcit com a percentatge del PIB al llarg de la dècada.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

L’amenaça terrorista a la UE continua sent elevada

L’any 2017, 68 persones van perdre la vida com a conseqüència d’atacs terroristes a la Unió Europea. Tot i que el nombre de baixes va disminuir l’any passat respecte del 2016, el nombre d’atacs a Europa va augmentar. L’Informe 2018 sobre la situació i la tendència del terrorisme (TE-SAT) elaborat per l’Europol proporciona una visió general del caràcter de l’amenaça terrorista que afronta la UE el 2017.

Nou estats membres de la UE van informar d’un total de 205 atacs terroristes frustrats, fallits i consumats el 2017 (2016: 142). Es tracta d’un increment del 45% respecte del 2016 i d’un canvi de la tendència a la baixa que va començar el 2014.

Aquests atacs van matar 68 persones i van deixar 844 ferits. Gairebé totes les baixes (62) van ser resultat d’atacs terroristes gihadistes. El nombre d’atacs terroristes gihadistes va créixer de 13 el 2016 a 33 el 2017.

975 individus van ser arrestats a la UE per delictes relacionats amb el terrorisme (2016: 1.002). La majoria d’aquestes detencions estaven relacionades amb el terrorisme gihadista: sospitosos de participar en activitats d’algun grup terrorista, de planificar i preparar atacs, i de portar a terme activitats de facilitació com difondre propaganda, reclutar i finançar el terrorisme.

L’informe destaca algunes de les tendències principals:

  • Els atemptats recents a mans dels terroristes gihadistes han seguit tres vies diferents:
  • La preferència per atacar persones, en comptes d’altres objectius, per provocar una resposta emocional del públic en general (París, maig del 2018; Barcelona, ​​agost del 2017)
  • Atacs a símbols d’autoritats (Lieja, maig del 2018; Trèbes, març del 2018)
  • Atacs a símbols d’estil de vida occidentals (Manchester, maig del 2017)
  • Els nous atemptats a la UE per part dels terroristes gihadistes que segueixen algun d’aquests patrons, o una combinació d’aquests, són molt probables.
  • A més de l’augment dels atacs gihadistes, la preparació i execució s’han tornat menys sofisticats.
  • Sovint els terroristes gihadistes són actors solitaris, ja sigui preparant-se a si mateixos o facilitats pel seu entorn més immediat.
  • No obstant això, la propaganda en línia i la creació de nodes a través de les xarxes socials són encara mitjans essencials per reclutar, radicalitzar i recaptar diners. El coneixement sovint rudimentari de l’Islam fa que els atacants potencials siguin vulnerables a la influència i la manipulació.
  • Els atacs gihadistes recents van ser comesos principalment per terroristes domèstics, radicalitzats sense haver viatjat per unir-se a un grup terrorista a l’estranger. Entre la gran varietat d’atacants, alguns van ser coneguts per la policia, però no per activitats terroristes, i la majoria no tenien vincles directes amb cap organització gihadista.
  • La degradació de les anomenades “estructures organitzatives de l’Estat Islàmic” (IS) no implica una reducció de l’amenaça del terrorisme gihadista. Les activitats terroristes a la UE ordenades, guiades o inspirades per IS, Al-Qaida o altres organitzacions gihadistes continuen sent una possibilitat real.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

L’accés dels terroristes al comerç il·legal d’armes

SAFTEEl projecte per a l’estudi de l’adquisició d’armes il·legals per part dels terroristes a Europa (SAFTE per les seves sigles en anglès) és un projecte internacional de recerca que va crear la Comissió Europea amb l’objectiu de lluitar contra l’accés dels grups terroristes al mercat il·lícit d’armes a Europa. L’estudi analitza el comerç il·legal d’armes a vuit estats europeus: Bèlgica, Croàcia, Dinamarca, França, Itàlia, Holanda, Romania i el Regne Unit.

Aquest estudi vol contribuir a millorar l’experiència i el coneixement dels mercats il·legals d’armes a la UE; a conèixer les xarxes que utilitzen els terroristes per accedir a aquests mercats i les polítiques que han estat desenvolupant els estats membres per lluitar contra aquest fenomen, i a proposar noves polítiques per als estats estudiats i d’altres de la UE, amb l’objectiu de lluitar contra la venda il·legal d’armes i recollir les bones pràctiques que es detectin als estats membres perquè puguin servir a altres estats.

El març del 2018, s’han publicat els resultats dels treballs duts a terme durant el projecte. Aquests treballs han demostrat l’existència de diversos mercats il·lícits d’armes en el territori de la UE, cadascun amb les seves característiques i dinàmiques específiques. Aquests mercats han anat facilitant la connexió entre els grups criminals i els terroristes, provocant que els terroristes puguin accedir a armes de foc i fins i tot a material militar.

Les xarxes terroristes també poden involucrar-se en el desviament directe d’armes que inicialment són legals, a través de robatoris selectius d’armes de propietat estatal o privada. Això passa quan no troben el tipus específic d’armes de foc que busquen, ja sigui perquè no tenen les connexions criminals necessàries o perquè no n’hi ha disponibilitat al mercat il·legal d’armes.

L’estudi mostra coneixements força concrets sobre el tema, com, per exemple, que les armes que provenen de Croàcia són utilitzades principalment per grups que actuen a Holanda, Suècia, Alemanya i el Regne Unit, mentre que els grups que actuen a la resta d’Europa Occidental provenen de rutes a través d’Espanya. En cap cas l’estudi exclou la possibilitat d’origen de Sèrbia i Bòsnia i Hercegovina.

Per lluitar contra aquestes activitats criminals, recomanen tenir una actitud proactiva per millorar el coneixement del tràfic il·legal d’armes, adaptar les polítiques i les normes reguladores sobre armes, i optimitzar les capacitats operatives i la cooperació, establint un nivell d’intercanvi a escala nacional, un altre a escala de la UE i un tercer a escala internacional.

Enllaç d’interès:

http://terrorism.flemishpeaceinstitute.eu/

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

La cara B de les polítiques contra l’extremisme violent

El passat mes de febrer el Transnational Institute i els acadèmics Arun Kundnani i Ben Hayes van publicar l’informe The globalisation of Countering Violent Extremism policies. Undermining human rights, instrumentalising civil society. El document fa un repàs de quines han estat les polítiques associades a la lluita contra l’extremisme violent (Countering Violent Extemism – CVE) i les seves conseqüències en l’àmbit del respecte dels drets fonamentals i el rendiment de comptes.

Les polítiques CVE pretenen ser una aproximació més progressista, holística i preventiva en contraposició a la naturalesa reactiva de l’anomenada guerra contra el terrorisme. Els primers a implantar-les van ser els Països Baixos i el Regne Unit (a mitjans de la dècada anterior), i posteriorment es van estendre a altres països europeus, als EUA i a institucions supranacionals com la Unió Europea i l’ONU.

Malgrat tot, els autors de l’informe consideren que els plantejaments de les CVE tenen diversos elements que generen controvèrsia. Tot i tenir una vocació holística i de cercar els factors subjacents a la violència radical, els promotors d’aquestes polítiques han apuntat com a causa principal la difusió d’una ideologia extremista com a factor detonant de la radicalització. Això fa que, tot i tenir un àmbit d’acció[1] amplíssim, es focalitzi especialment a controlar i erradicar la difusió del missatge, així com  a fer un esforç per modelar-lo.

Segons els autors, doncs, aquesta aproximació pot dur a una expansió de polítiques de vigilància i a un excés de zel que comporti censura a internet o a una criminalització de diferents col·lectius per una simple qüestió ideològica. A la vegada, tenint en compte que les CVE fan un gran esforç per involucrar diferents actors públics i privats, resulta gairebé impossible que els agents de la societat civil que treballen en aquest àmbit, però amb perspectives diferents, es distingeixin de les campanyes governamentals. I, finalment, les iniciatives CVE es duen a terme des d’àmbits públics d’execució de polítiques públiques, però lluny del control de les càmeres legislatives, de manera que deriven cap a un afebliment dels controls democràtics i de rendiment de comptes.[2]

En definitiva, els autors assenyalen el perill que la voluntat d’arribar a tots els àmbits socials per prevenir el radicalisme violent esdevingui finalment una eina d’enginyeria social i d’estigmatització si els elements de control democràtic i rendiment de comptes no es posen en pràctica.[3]

[1] Entre els tipus d’accions de les CVE hi trobem activitats de participació i divulgació, foment de capacitats i ajuda al desenvolupament, educació i formació, campanyes publicitàries i de relacions públiques i col·laboracions entre organismes policials i no policials.

[2] Els autors proposen diversos exemples, entre els quals, en l’àmbit de la Unió Europea, el Radicalisation Awareness Network (RAN) que, segons l’estudi, no sotmet la seva activitat a un control democràtic rellevant i manté de manera opaca la seva extensa xarxa d’afiliació.

[3] Els autors proposen fins a dotze punts per valorar si una política CVE s’ajusta als criteris democràtics i de drets fonamentals. En destacaríem una aproximació basada en el respecte als drets fonamentals, així com d’igualtat de gènere i de drets dels menors; un control democràtic i judicial; evitar tenir com a objectiu un sol col·lectiu racial o religiós que pugui incórrer en discriminació; evitar a la vegada intrusions en la privacitat o accions de censura i, finalment, no desbaratar els esforços de la societat civil en aquest camp.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Els sensesostre britànics, víctimes o infractors

Recentment, la Casa dels Comuns del Regne Unit (House of Commons), en el marc de les seves activitats de recerca, va publicar Rough Sleepers and antisocial behaviour. El document ens ofereix una breu anàlisi dels usos i abusos de la normativa que porten a una criminalització i victimització del col·lectiu dels sensesostre.

El breu assaig presenta la disjuntiva d’uns col·lectius especialment vulnerables i amb indicadors de victimització altíssims,[1] davant els quals les autoritats han de fer front a un ús de la norma que els victimitza i criminalitza. A la vegada, subratlla la contradicció entre la voluntat de tractar la problemàtica des de les arrels del conflicte[2] i l’ús esbiaixat de la normativa relativa a l’incivisme per tal de trobar una solució ràpida al problema de la gent al carrer.

Aquest abús es veu reflectit en dos àmbits d’acció. En primer lloc, pel que fa a les eines legals disponibles i, tot seguit, per altres mesures de dissuasió sense un marc legal de referència.

Entre les eines legals a disposició de les autoritats, hi trobem les del dret civil i les de caràcter penal. Aquestes darreres s’emmarquen en secció 3a, de la Vagrancy Act 1824, per la qual pidolar es pot sancionar. Les denúncies a partir d’aquesta norma han augmentat els darrers anys, passant d’unes 1.500 el 2006-2007 a situar-se per damunt de les 2.300 el 2015-2016. Fora de l’àmbit penal, hi trobem les eines  que es desprenen de l’Anti-social Behaviour, Crime and Policing Act 2014, entre les quals, Civil injuctions, Criminal Behaviour Orders (CBO), Community Protections Notices (CPN), Disperal Powers i Public Spaces Protection Order (PSPO). Totes impliquen aspectes de prohibició d’una acció o possible acció, i aspectes de requeriment per evitar la reincidència. La seva vocació és sancionadora, i dirigida a activitats clarament incíviques i que poden alterar la convivència.[3]

D’altra banda, hi trobem diverses accions menys formals i dissuasives, amb les quals es busca inhibir o incomodar. Entre d’altres, hi ha l’anomenada arquitectura defensiva, on s’utilitza el mobiliari urbà, com ara els bancs segregats o curvilinis, per dificultar l’estada dels sensesostre. Altres mesures menys evidents són la wetting down, és a dir, la neteja amb aigua o productes de neteja d’espais susceptibles de ser ocupats. També la contaminació sonora o simplement el donar indicacions d’abandonar la zona. En aquest sentit, les iniciatives són variades i més utilitzades que les vies formals de denúncia.[4]

Finalment, l’assaig destaca que, malgrat disposar d’un ampli reguitzell de mesures, han demostrat ser poc eficaces. Entre altres conseqüències pernicioses, destaquen un desplaçament de les activitats en el territori, així com un canvi cap a determinades activitats il·lícites, en què es passa de pidolar a cometre delictes menors de furt o robatori.[5]

[1] L’informe ens indica que els sensesostre tenen fins a disset vegades més probabilitats de ser víctimes de violència que la mitjana.

[2] El sector del voluntariat va celebrar l’actualització que va fer el Home Office el setembre passat de la guia per a l’ús de la normativa en l’àmbit dels comportaments incívics. A la vegada, el govern britànic també ha activat diversos mecanismes per evitar caure en la indigència o ajudar a sortir-ne. D’una banda, la Homelessness Reduction Act del 2018 (tot i les fortes crítiques) i, de l’altra, més inversió pública en sistemes com el Housing First. S’espera invertir més de mil milions de lliures (uns mil cent-trenta milions d’euros) en aquest àmbit fins al 2020.

[3] Un estudi dut a terme per l’entitat britànica Crisis indica que un 36% dels municipis estan utilitzant els poders legals i de dissuasió davant els sensesostre.

[4] Un 73% dels sensesostre han experimentat alguna mesura sancionadora o de dissuasió. D’aquestes mesures, un 70% eren informals.

[5] Joseph Rowntree Foundation. The impact of enforcement on street users in England. 2007

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Fronteres europees, retorn a la (a)normalitat?

Frontex - Risk analysis for 2108El mes de febrer del 2018, Frontex[1] va publicar el seu informe anual Risk Analysis for 2018. Com cada any, l’informe ens ofereix diversos elements d’anàlisi i un seguit de dades rellevants sobre la situació a les fronteres exteriors de la Unió Europea.

En aquesta ocasió, el document destaca perquè és el primer informe postcrisi migratòria arran del conflicte sirià i el primer que deixa entreveure, en les seves dades, el resultat de l’acord assolit entre la Unió Europea i Turquia. A grans trets, Frontex ens presenta un escenari que recupera, parcialment, el flux de migrants a les fronteres exteriors de la Unió anteriors a la gran crisi migratòria dels anys 2015-2016.

Aquest retorn a la situació anterior es visualitza a les fronteres del Mediterrani central (Líbia i Itàlia), a les del Mediterrani oriental (Turquia i Grècia) i a les fronteres terrestres dels Balcans (repúbliques de l’exIugoslàvia). Amb relació al 2016, presenten un descens espectacular del 34%, el 77% i el 90% respectivament, i tornen a xifres semblants al 2014, però lluny encara de les del 2012.[2]

Malgrat aquestes dades tan contundents, els analistes determinen que la pressió no ha davallat a les fronteres europees i que encara hi ha casos de preocupació. Trobem, per exemple, que a les fronteres del Mediterrani occidental (Marroc/Algèria i Espanya) la detecció de creuaments il·legals de la frontera s’ha multiplicat per 2,3 aquest darrer any.[3]

En altres àmbits relacionats amb el moviment il·legal de persones,[4] si bé les dades de conjunt milloren respecte al 2015-2016, Frontex incideix en el fet que la pressió no disminueix si es compara amb els anys 2013-2014. A la vegada, en alguns punts geogràfics les dades no apunten cap davallada. Per exemple, respecte al refusal of entry, a països de l’Europa de l’Est les dades es mantenen estables i, en alguns casos, incrementen.[5]

Els elements de preocupació en la seva anàlisi són diversos. D’una banda, l’eficiència en les polítiques de control com ara les ordres de retorn, una preocupació ja expressada en anys anteriors.[6] D’altra banda, les activitats criminals associades al creuament de fronteres, com ara les de contraban de productes il·legals, de tràfic de persones i d’activitats terroristes.[7]

Finalment, es plantegen diversos escenaris de futur. Frontex preveu que la pressió a la frontera sud augmenti[8] i que es produeixi un impacte negatiu als Balcans per l’acord de Sèrbia amb la Xina, l’Índia i l’Iran per a la liberalització de vises per als seus ciutadans. També destaquen que les rutes marítimes continuaran sent les més importants, sense oblidar el pes que assoliran àrees de trànsit com els Balcans i l’aeroport d’Atatürk com a hub aeroportuari per a migrants il·legals. Per acabar, assenyalen l’amenaça latent del terrorisme gihadista, amb una naturalesa més descentralitzada i on l’ús de documentació fraudulenta serà central.

[1] European Border and Coast Guard Agency.

[2] Cal destacar que les nacionalitats que van protagonitzar la crisi migratòria en aquestes fronteres els anys 2015 i 2016 van ser, per ordre, la siriana, l’afganesa i la iraquiana. En xifres absolutes, al Mediterrani central, el 2016 van ser detectades 181.376 persones, davant les 118.962 del 2017; al Mediterrani oriental s’ha passat de 182.277 a 42.305, i, finalment, als Balcans s’ha passat de 130.261 a 12.178.

[3] S’ha passat d’unes 10.000 deteccions el 2016 a unes 23.000 el 2017, i les nacionalitats més habituals són les del Marroc, Algèria i la Costa d’Ivori.

[4] Entrades clandestines (clandestine entries), denegació d’entrada (refusal of entry), ús de documentació falsa (fraudulent documents) o ordres de retorn (returns orders).

[5] Les tres nacionalitats a qui més es denega l’entrada ─per sobre els 30.000 casos el 2017─ són Ucraïna, Rússia i Albània. Els motius de la denegació varien segons el país.

[6] Hi ha un biaix notable entre el nombre d’ordres de retorn i els retorns efectius. El 2017 es van executar un 46% de totes les ordres de retorn. Els problemes principals són la identificació i l’obtenció de la documentació necessària dels països tercers.

[7] L’informe de Richard Barret Beyond the caliphate: Foreign fighters and threat of retunrees, del think tank The Soufan Center, destaca que les pèrdues territorials de Daesh i Al-Qaeda han provocat la descentralització de la seva activitat i una diàspora dels seus combatents. Calculen que un 30% (1.700 aprox.) dels europeus que van combatre a Síria i l’Iraq han tornat al continent.

[8] Especialment per la situació inestable a Líbia en contraposició a Turquia, l’Europa de l’Est i el Marroc.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français