Quines són les principals amenaces i tendències de la delinqüència a internet?

El Centre Criptològic Nacional espanyol (CCN) va publicar a començaments de juny, a través del CCN-CERT, l’edició 2017 del seu Informe sobre ciberamenaces i tendències. Aquest organisme forma part del Centre Nacional d’Intel·ligència i és l’encarregat de gestionar els ciberincidents que afectin sistemes del sector públic, empreses i organitzacions d’interès estratègic i qualsevol sistema classificat.

L’informe evidencia la complexitat de la delinqüència a internet: els autors tenen perfils i motivacions diverses, en funció de les quals ataquen el sector públic, les organitzacions privades o la ciutadania, amb unes tècniques i uns objectius diferents en cada cas. Per exemple, les organitzacions criminals que cerquen un benefici econòmic ataquen per robar, publicar o vendre informació, manipular la informació, interrompre sistemes o prendre’n el control. Per part seva, els cibervàndals o script kiddies[1] només volen evidenciar vulnerabilitats, divertir-se o prendre’s els atacs com a reptes, i les seves accions pretenen robar informació o interrompre sistemes. Els altres actors identificats són estats, organitzacions privades, ciberterroristes, cibergihadistes, ciberactivistes, actors interns o ciberinvestigadors.

Bona part dels atacs se centren en el software o programari, però també els usuaris s’identifiquen com a vulnerabilitat, posant èmfasi en la utilització de dispositius mòbils i de l’enginyeria social (de la qual es va parlar en una  entrada anterior). També mereix una atenció especial l’emergència de la internet de les coses (IoT per les sigles de l’anglès internet of things), ja que molts dels fabricants d’aquests dispositius connectats no implementen mesures de seguretat i s’hi detecten grans mancances que els fan molt vulnerables a atacs que poden facilitar que els controlin de  manera remota tercers no autoritzats.

Per a l’any 2017, es preveuen amenaces més sofisticades i dirigides a objectius concrets (en lloc d’atacs indiscriminats). Més enllà d’aquesta previsió, s’esmenten una vintena de tendències, tant pel que fa a les amenaces com a la resposta a aquestes amenaces, entre les quals destaquen:

  • Nous tipus d’atacs complexos
  • Infeccions efímeres, sense la voluntat de persistir en el temps, però que causen un gran dany mentre són actives
  • Dispositius mòbils com a objectiu del ciberespionatge
  • Atacs contra sistemes de control industrial, focalitzats en infraestructures crítiques
  • Seguretat feble de la internet de les coses
  • Aprenentatge automàtic com a catalitzador d’atacs d’enginyeria social
  • Atac a la privacitat com a eina del ciberactivisme

Es pot consultar un resum executiu de l’informe al web del CCN.

[1] Definits com “aquells que, amb coneixements limitats i fent ús d’eines construïdes per tercers, duen a terme accions com a desafiament, sense ser, moltes vegades, plenament conscients de les seves conseqüències”.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

 

 

Les drogues a Europa 2017: tendències i novetats

L’informe sobre la situació de les drogues a Europa 2017 estima el volum econòmic del mercat minorista de totes les drogues il·legals a la Unió Europea en uns 24.000 milions d’euros l’any 2013. Els darrers deu anys s’han desenvolupat mercats online gràcies a l’aparició de les noves tecnologies d’Internet, que coexisteixen amb el mercat de drogues físic.

Les principals drogues estimulants il·legals disponibles a Europa actualment són la cocaïna, l’amfetamina, la metamfetamina i l’MDMA. El valor del mercat minorista d’estimulants a la UE s’estima entre 6.300 i 10.200 milions d’euros. Existeixen diferències marcades entre regions pel que fa a l’estimulant més intervingut, a causa de la ubicació dels ports d’entrada i les rutes de tràfic, els centres de producció principals i els grans mercats de consumidors.

La cocaïna és l’estimulant del qual es fan més intervencions en molts països de l’oest i del sud, la qual cosa reflecteix clarament els punts per on entra la droga a Europa. En total, l’any 2015 es van notificar a la UE prop de 87.000 intervencions de cocaïna. Bèlgica, Espanya, França, Itàlia i Portugal van concentrar el 78% de les 69,4 tones intervingudes. El país on s’intervé més cocaïna és Espanya, amb 22 tones el 2015.

El consum per via parenteral disminueix, però segueix sent un repte per a les polítiques de salut pública.

L’herba de cànnabis –la marihuana– i la resina de cànnabis –l’haixix– són els dos principals productes de cànnabis venuts en el mercat de drogues europeu. Els productes de cànnabis representen el percentatge més gran –38%– del mercat minorista de drogues il·legals a Europa, amb un valor estimat de 9.300 milions d’euros.

La marihuana que es troba a Europa procedeix tant del cultiu interior com d’altres països. L’haixix s’importa en major part del Marroc. Segons estimacions, el mercat minorista d’aquestes drogues a la Unió Europea es valora en uns 24.000 milions d’euros l’any 2013.

Anualment, a la Unió Europea es produeixen més d’un milió d’intervencions de drogues il·legals. Numèricament, la majoria corresponen a petites quantitats comissades als consumidors, tot i que les intervencions de diversos quilograms a traficants i productors representen la major part del total.

El cànnabis és la droga que més s’intervé, ja que suposa més del 70% de les intervencions a Europa. La cocaïna ocupa el segon lloc, amb un 9%; les amfetamines un 5%, igual que l’heroïna, i finalment l’MDMA amb un 2%.

L’any 2015, més del 60% de les intervencions de drogues realitzades a la Unió Europea es van concentrar en només tres països: Espanya, França i el Regne Unit. També van arribar a xifres considerables Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Grècia, Itàlia i Suècia.

Enllaços:

Informe EMCDDA 2016 sobre perspectives de l’àmbit de les drogues: http://www.emcdda.europa.eu/topics/pods/waste-water-analysis

Document EMCDDA http://emcdda.europa.eu/system/files/publications/4541/TDAT17001ESN.pdf

Document EMCDDA sobre canvis recents en el mercat europeu d’èxtasi i MDMA http://www.emcdda.europa.eu/publications/rapid-communications/2016/mdma

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

La xifra fosca de la violència domèstica als Estats Units

La xifra fosca de la violència domèstica als Estats UnitsEl maig del 2017, el Bureau of Justice Statistics (BJS) del Departament de Justícia dels Estats Units ha publicat l’informePolice Response to Domestic Violence, 2006-2015”, sobre l’evolució de la violència domèstica i la resposta policial davant d’aquesta problemàtica. Les dades s’han extret de la National Crime Victimitzation Survey (NCVS).

Cal destacar que l’informe conceptualitza la violència domèstica com aquells fets que tenen lloc en el si de la parella i en les relacions familiars, ja siguin greus o atacs simples, i inclou fets contra les personesi contra el patrimoni. No es pot comparar la situació amb el territori català, ja que aquí es fa una atenció especial a aquella violència en què la víctima és una dona i l’agressor, un home ¾violència masclista¾, a diferència d’altres tipus de violència, com per exemple en l’àmbit domèstic o social i comunitari.

En el període 2006-2015, la mitjana anual de casos de violència domèstica als Estats Units és d’1,3 milions i la policia n’ha conegut poc més de la meitat. Segons l’NCVS, s’estimen 582.000 victimitzacions no reportades a la policia. No s’hi inclouen les víctimes mortals.

Les víctimes exposen les raons següents per no informar-ne: agressió com una qüestió privada (32%), protecció de l’agressor (21%), percepció de l’agressió com a lleu o sense importància (20%), por de les represàlies de l’agressor o d’altres (19%) o desconfiança envers la policia (8%).

La victimització femenina presenta la mateixa freqüència tant si comporta lesions greus (54%) com si no comporta lesions (55%).

En un 64% dels casos, la policia s’ha presentat al lloc de l’incident en els 10 minuts posteriors a ser informats. Gairebé la totalitat de les víctimes asseguren la presència policial en el termini d’una hora després del succés (94%).

Les actuacions policials més comunes han estat la redacció d’un informe sobre els fets (78%), l’interrogatori (36%) i la recerca d’evidències (11%).

La detenció de l’agressor es produeix en un 32% de les victimitzacions femenines greus i en un 44% quan la víctima és home. Quan no hi ha lesions, el percentatge d’arrest és del 16% per a tots dos sexes.

Un 48% de les víctimes i familiars han informat dels fets a la policia i han interposat denúncia penal contra l’agressor. La major freqüència es troba en la victimització femenina (21%), en l’àmbit de la parella (52%) i quan suposa violència greu (56%).

El seguiment policial ha tingut lloc en la meitat de casos en què la violència s’ha denunciat i en un terç de les victimitzacions sense denúncia.

Gairebé tots els departaments de policia local dels Estats Units que serveixen a 250.000 habitants o més disposen d’una unitat especialitzada en violència domèstica a temps complet. Aquestes unitats s’encarreguen d’investigar els casos més greus de violència domèstica, cooperar en la prevenció de la delinqüència, donar assistència física i psicològica a les víctimes, preparar els agents de policia, oferir protecció davant futures victimitzacions, fer recomanacions en el procés de justícia criminal i donar assistència per obtenir la reparació, entre d’altres.

Aproximadament el 21% de les victimitzacions conegudes per la policia sobre violència domèstica han estat ateses per la unitat d’assistència a les víctimes.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Què diuen les enquestes, els francesos són víctimes d’insults racistes i altres agressions verbals?

L’ONDRP (Observatoire national de la délinquance et des réponses pénales) i l’INSEE (Institut national de la statistique et des études économiques) exploten l’enquesta anual de victimització Cadre de vie et sécurité (CVS) des de fa gairebé 10 anys (2007-2015), que parteix d’una mostra anual d’aproximadament 16.500 persones de 14 anys i més obtinguda entre les famílies franceses.

Observatoire national de la délinquance et des réponses pénalesEn l’àmbit de les victimitzacions individuals, es comptabilitzen l’últim i el penúltim insult patit. La persona perjudicada pot precisar si el tipus de comentari és de tipus racista, antisemita, xenòfob, homòfob, sexista o d’un altre tipus (hi ha l’opció de no saber classificar el tipus d’insult). L’enquesta també permet reproduir literalment el darrer insult patit, la qual cosa possibilita fer-ne una classificació més objectiva.

Principals resultats de l’enquesta CVS

Del total de persones enquestades entre el 2007 i el 2015, el 12,4% van declarar haver patit algun insult al llarg dels dos anys anteriors en el moment de respondre l’enquesta. Un 14% van dir que aquest insult tenia caràcter racista, antisemita o xenòfob.

Perfil de les víctimes

La meitat de les víctimes d’insults racistes tenia menys de 38 anys i un 24%, entre 14 i 24 anys. Entre els més joves, els homes han estat més victimitzats que les dones: a la franja d’edat dels 14-24 anys, el 27,9% de les víctimes eren homes, davant el 22,4% de dones. La franja d’edat dels 35-44 anys també registrà victimitzacions del 21,1% entre els homes, davant el 19,5% de dones. Les agressions verbals amb connotacions racistes van minvant a mesura que augmenta l’edat dels individus. Per tant, els homes joves resulten més victimitzats per agressions de tipus racista; no obstant això, quan l’agressió verbal té altres motivacions, les dones resulten més victimitzades a totes les franges d’edat.

Perfil dels autors

En un 59% dels casos, els autors van sols, i, en aquest supòsit, rarament es tracta de menors (un 15% dels casos); en canvi, aquest percentatge de menors infractors es dobla quan actuen en grup. Per a un 89% d’homes victimitzats i un 62% de dones victimitzades, els autors eren de sexe masculí.

Vinculació entre autor i víctima

Prop de dos terços dels casos indiquen que autor i víctima no es coneixien. Quan hi ha coneixença prèvia, aquesta és superficial, es coneixen de vista (22%). Hi ha un vincle d’amistat, familiar o similar en el 13% dels casos.

Canal emprat per a la discriminació  

La majoria d’insults racistes es van produir en horari diürn i dia laborable (per a un 79% i 86% de les víctimes). Segons van expressar les víctimes, la gran majoria dels infractors no estava sota els efectes de l’alcohol ni de les drogues.

La majoria de víctimes d’insults racistes han expressat que s’han produït cara a cara (97%) i només de forma marginal el mitjà ha estat el correu postal o electrònic o per telèfon.

Espai on es produeix l’agressió verbal

L’insult de caràcter racista es produeix principalment al carrer (38%); l’espai públic (transports públics i establiments comercials) registra la majoria de víctimes (58%). El 42% de les víctimes declaren haver estat ofeses en un espai privat, principalment al lloc de treball o d’estudi.

Es pot ampliar aquesta informació consultant els documents següents:

Altres apunts del blog relacionats:

Web dels Mossos d’Esquadra: Odi i discriminació

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

Onada de reformes policials als Estats Units

Serve And Protect Square V4Segons publica un informe recent del Vera Institute of Justice dels Estats Units, la majoria dels estats han introduït reformes legislatives en l’àmbit de la policia.

El discurs nord-americà de la justícia penal s’ha centrat en gran mesura en la policia al llarg dels darrers anys. Qüestions relacionades amb l’ús de la força per part de les forces de l’ordre –freqüentment amb resultat de morts– i amb la seva aplicació desproporcionada a les persones de color han centrat el debat real i virtual i han convertit casos reals i puntuals en fenòmens virals que són incomparables amb cap altre moment de la història recent.

Al mateix temps, “els homicidis” de policies que han tingut lloc a Nova York, Dallas i Baton Rouge van augmentar els temors per la seguretat dels agents. En resposta, les parts interessades del govern i les comunitats han començat a buscar maneres d’augmentar la confiança del públic en el compliment de la llei, que és bàsica per a la seguretat pública.

Hi ha més de 18.000 departaments de policia als Estats Units, que es regeixen per ciutats i comtats. Tradicionalment, els esforços de la reforma policial han tingut com a motor principal les jurisdiccions locals.

Darrerament, l’acció local en seguretat s’ha vist també complementada i reforçada en l’àmbit estatal, com s’evidencia en l’augment precipitat del nombre de normativa estatal que es va aprovar durant els anys 2015 i 2016. En general, 34 estats i el Districte de Colúmbia van fer almenys 79 canvis legislatius en àmbits que regeixen les actuacions policials.

Els objectius principals d’aquests canvis legislatius van ser els següents:

  • Millorar les pràctiques policials: obligació de fer formació en ús de la força; capacitació per tractar persones vulnerables, amb malalties mentals o demència; cauteles per evitar el racial profiling, amb prohibicions expresses en diversos casos; restriccions a les tècniques de control, etc.
  • Documentar les operacions de la policia: 31 de les noves lleis regulen l’ús de càmeres de vídeo a l’uniforme de la policia; moltes introdueixen mesures de protecció per als ciutadans que enregistren accions policials i regulen l’ús i l’emmagatzematge de dades per part de la policia.
  • Augmentar la rendició de comptes en casos d’ús de la força per part de la policia, especialment en els casos amb resultat de mort: s’augmenta la independència de les investigacions en aquests casos, obligant que les duguin a terme agències externes o fiscalies especials. En alguns estats, les reformes obliguen la fiscalia a fer públiques les resolucions en què decideixen no perseguir aquest tipus de casos. Tres dels estats han fet reformes en el funcionament del Gran Jurat per facilitar la investigació d’aquests casos.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Quan les solucions no passen per la presó

Recentment, l’Institute for Criminal Policy Research (ICPR) ha publicat l’informe Prison: Evidence of its use and over-use from around the world,[1] que pretén oferir un estat de la situació a partir de les dades disponibles i els usos i abusos que tenen lloc en les polítiques d’empresonament.

Les autores destaquen, des d’un primer moment i per cada un dels països, quins són els dèficits més importants als quals s’enfronten els sistemes penitenciaris i de detenció.

Agrupant-los per països, dels que es poden considerar entre els països en desenvolupament,[2] en destaquen els dèficits que suposen la massificació dels centres penitenciaris i aspectes relacionats amb una feblesa institucional que pot derivar cap a les males condicions dels presos, la corrupció o el control de les presons per part de grups de crim organitzat. L’exemple més paradigmàtic és el del Brasil,[3] que reuneix tots aquests dèficits.

Un segon grup de països, els desenvolupats, també tenen alguns dèficits sovint compartits amb la resta de països que analitza l’informe. El més important i evident és el biaix ètnic o de població estrangera que hi ha entre la població penitenciària i la del país. Un altre element, que va estretament lligat a l’anterior, és la penalització de la població vulnerable. Els casos que més criden l’atenció en aquest àmbit són els dels Estats Units,[4] Austràlia[5] i Hongria.[6]

Però, més enllà dels dèficits del sistema, les autores centren part del debat en les ràtios de presos per cada cent mil habitants, els motius que els expliquen i algunes solucions per mirar de reduir aquestes ràtios.

Entre els 10 països de l’estudi, els EUA són el país amb més població penitenciària del món (2.145.100 presos) i el segon amb la ràtio més alta, 666 presos per cent mil habitants. Altres països que el segueixen de prop en xifres absolutes són el Brasil, quart al món, i la Índia i Tailàndia, cinquè i sisè del rànquing, respectivament. Pel que fa a les ràtios, ja lluny dels EUA trobem Tailàndia, en el desè lloc, i el Brasil, en el trenta-dosè.

Finalment, en relació amb els motius que expliquen aquestes ràtios, les autores els agrupen per aspectes de criminalitat, de marc legal, institucionals, socials i de política domèstica i internacional. Paradoxalment, entre els múltiples aspectes que es presenten, se’n desenvolupen diversos que, si es treballen, poden ajudar a racionalitzar el nombre de presos. En destaquem la politització de la justícia,[7] l’empresonament de delinqüents de perfil baix, la sobrerepresentació de grups ètnics, nacionals o socials a les presons, l’enduriment de les polítiques contra delictes de salut pública (drogues), l’abús del temps de detenció abans del judici[8] i, finalment, les alternatives a la presó a l’hora d’assolir l’objectiu pel qual s’empresona.[9]

[1] Els països tractats són: Kènia, Sud-àfrica, el Brasil, els Estats Units, l’Índia, Tailàndia, Anglaterra i Gal·les (en aquest cas, no es tracta del Regne Unit), Hongria, Holanda i Austràlia.

[2] Kènia, el Brasil, Sud-Àfrica, l’Índia i Tailàndia.

[3] Té la tercera ràtio més alta de presos dels 10 països estudiats (301/100.000 h.); aplica una legislació dura contra els delictes de salut pública (drogues), que penalitza les poblacions més vulnerables; una opinió pública i política a favor d’una resposta dura; un 68% de població penitenciària negra o mulata, quan representa el 51% de la població; massificació de les presons i el control d’aquestes per part de bandes organitzades.

[4] L’any 2000, hi havia 7,7 presoners negres i 2,7 d’hispans per cada presoner blanc. Les darreres dades disponibles a l’informe són del 2015 i presenten una certa millora, 5,7 presoners negres i 2,3 d’hispans per cada presoner blanc.

[5] El 2016, el 27% de la població penitenciària era “aborigen australiana”, quan només representa el 2% de la població.

[6] Destaca el cas hongarès pel gir polític cap a la dreta del seu govern i l’acumulació de problemes, que ha merescut els avisos del Tribunal Europeu de Drets Humans (TDEH), amb les recomanacions respectives, i un informe molt negatiu del Departament d’Estat nord-americà, ambdós del 2015. Segons aquests informes, els problemes més destacables són la corrupció policial, la brutalitat especialment cap a l’ètnia gitana, la intimidació a la societat civil, i la massificació i les males condicions de les presons.

[7] En el sentit que les opinions públiques, publicades i polítiques desplacen els experts a l’hora de dissenyar la legislació i les polítiques penitenciàries.

[8] A Holanda, un 24% de la població penitenciària ho és sense que hagi començat el judici, que té un termini màxim de 104 dies. Tot i això, no és el període més llarg de temps; a França, Eslovàquia i Espanya, pot arribar a ser de 4 anys, i Romania i Suècia no tenen cap límit màxim de detenció.

[9] En aquest cas, els experts parlen de fins a cinc objectius: denúncia de l’error, càstig o reparació, dissuasió, incapacitació o rehabilitació.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Les competències professionals en la formació policial a Catalunya i a Suècia: la perspectiva dels aspirants a policia

En el marc del projecte de recerca Europeu RECPOL, s’acaba de publicar l’estudi Recruitment, Education and Career in the Police sobre la percepció dels aspirants a policia en relació amb les competències necessàries per exercir la seva professió. L’han dut a terme els investigadors de la Universitat sueca d’Umeå Thomas Bäck i Mojgan Padyab i de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya Lola Vallès. Tots ells desenvolupen la seva activitat investigadora en les organitzacions encarregades de la formació inicial de policia als dos països.

L’article té com a objectiu fonamental, com ho indica el títol, comparar com de necessàries veuen els aspirants a policia a Catalunya i a Suècia tres tipus de competències per dur a terme de manera adequada les funcions policials. L’estudi està basat en l’administració de qüestionaris idèntics als aspirants a policia dels dos països en dos moments: a l’inici i al final de la seva formació inicial per ser policia. El qüestionari els pregunta com de necessaris veuen per al seu exercici professional els coneixements específics (competència tècnica), les habilitats pràctiques (iniciativa i autonomia) i la reflexió sobre l’acció (competències ètiques i actituds).

L’estudi, però, fa molt més que limitar-se a comparar la percepció dels estudiants de policia a Catalunya i a Suècia, ja que comença per descriure tant els sistemes de policia com de formació en els dos països i fa un resum interessant de l’estat de la recerca en punts molt rellevants en el procés de formació de policia, com ara:

  1. La rellevància que han de tenir el coneixement, les habilitats i les actituds en el procés de formació dels policies.
  2. Fins a quin punt els aspirants a policia canvien la seva perspectiva sobre la importància dels diversos tipus de competències en la seva professió i, per tant, en la professió de policia.
  3. La incidència de l’origen social, del nivell d’estudis i del sexe dels aspirants en el procés formatiu.

Pel que fa a l’objecte manifest d’estudi, després d’analitzar els resultats dels qüestionaris, conclou que hi ha patrons comuns en tots dos casos. Així, els coneixements específics de la professió i de les normes reben en la majoria de casos (excepte en el primer qüestionari a Suècia) la valoració més alta (per sobre del 4 en una escala d’1 a 5), circumstància que evidencia que els estudiants de policia valoren com a important, tant a l’inici com al final de la formació inicial, l’assoliment de coneixements. Hi ha, però, diferències entre els estudiants de tots dos països. Així, en el cas de Suècia, la importància dels coneixements, encara que alta, és inferior a la de Catalunya i es redueix lleument en finalitzar la formació inicial. De fet, els alumnes suecs puntuen més baix els tres grups competencials en finalitzar el curs. En el cas català, els alumnes mantenen la seva alta valoració dels coneixements, però incrementen significativament la valoració de les habilitats pràctiques i la capacitat de reflexió. La importància de la pràctica roman sempre lleument més alta en el cas dels aspirants suecs.

En relació amb el factor sexe, en tots dos casos les dones valoren més alt que els homes la importància de la capacitat de reflexió.

L’estudi acaba oferint un gran repertori de bibliografia sobre formació policial, ineludible, en la majoria dels casos, per a qualsevol estudi consistent sobre la matèria.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Criminologia i polítiques públiques de seguretat

José Martínez Espasa, cap de la Policia Local de Dènia, acaba de publicar un llibre que és rellevant per al sector de la seguretat. Es tracta de l’obra Las políticas públicas de seguridad ciudadana. Análisis y propuestas desde la Criminología,[1]  que recull el treball realitzat a la seva tesi doctoral i resulta interesant per diversos motius.


Planteja un concepte modern i integrador de la seguretat en què la policia té un paper rellevant, però no n’és l’únic actor.
Ens diu l’autor: “Las políticas de seguridad no exigen siempre la utilización del recurso a la organización policial. Seguridad no es sinónimo de policía” (p. 37). La seva insistència sobre la necessitat de polítiques públiques de seguretat que tinguin en compte tots els factors i actors que hi incideixen ha d’acabar convencent el lector del seu missatge. La policia és presentada com un actor fonamental en el pla de la prevenció.

Les polítiques públiques de seguretat, i aquesta és la gran aportació que ell vol fer, han d’estar basades en el coneixement que la recerca criminològica i d’altres disciplines pot oferir per facilitar els processos de presa de decisions en aquest àmbit. Però no és només el diagnòstic el que ha de tenir una base empírica, sinó que l’avaluació també ha de ser molt rigorosa i objectiva. No es pot avançar si no s’estableixen mecanismes fiables de mesura de l’impacte de les estratègies i accions dedicades a millorar la seguretat dels ciutadans.

L’obra ofereix pautes concretes tant per a la diagnosi com per a l’avaluació. Però no ho fa només en el camp teòric, sinó que presenta un recull de 20 polítiques i estratègies de seguretat, que comença per experiències recomanables en el camp de l’auditoria i el diagnòstic, per passar a analitzar polítiques centrades en diversos àmbits materials (joves, drogues, deteriorament urbà, bandes, lleure nocturn, violència a l’escola, mediació i prevenció de la reincidència).

També dedica un espai al recull d’experiències de col·laboració entre el sector privat i les administracions públiques, oferint una aproximació a la situació del tema en l’àmbit internacional. De fet, aquesta perspectiva global, tenint en compte tant els fenòmens com les experiències internacionals, és una constant de l’obra. Ens diu que les actuacions han de fer-se a escala micro (local) per donar resposta als problemes concrets de seguretat existents, però tenint en compte els marcs regional, nacional i internacional, tant pel que fa a la mobilitat dels fenòmens com a la necessitat de compartir experiències que puguin ser d’utilitat.

En resum, és un llibre recomanable com una bona introducció a les polítiques públiques de seguretat ciutadana, que ofereix molts exemples de com la criminologia ha servit de suport a polítiques públiques de seguretat que han estat efectives. Pot interessar especialment a actors de seguretat necessitats d’idees on inspirar-se per dissenyar noves estratègies de seguretat.

[1] Vid. Martínez Espasa, J. (2016). Las políticas públicas de seguridad ciudadana. Análisis y propuestas desde la Criminología. Tirant lo Blanc. València. En podeu llegir una ressenya al blog de criminologia Iter Criminis.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

Crisi a les presons d’Anglaterra i Gal·les

Segons un informe d’Emma Disley publicat al Criminal Law & Justice Weekly, el servei penitenciari del Regne Unit sembla estar travessant una situació difícil els darrers mesos. El Ministeri de Justícia (MoJ) ha fet públiques les xifres de l’any 2016 a les presons d’Anglaterra i Gal·les, algunes de les quals resulten comprometedores, com per exemple les 119 morts per suïcidi, que suposen 29 més que l’any 2015 i són la xifra més alta des que van començar els registres l’any 1978.

De l’any passat també destaquen els 37.784 ferits per autolesions i 25.049 incidents per atacs i baralles dins dels centres penitenciaris.

Cal esmentar que, en data 1 de març de 2017, les presons d’Anglaterra i Gal·les atenen 85.519 interns, 81.559 dels quals són homes i 3.960, dones. La capacitat màxima actual de les presons seria de 86.720 interns, amb la qual cosa la situació estaria molt propera al límit.

Un altre dels problemes afegits seria el de l’escassetat de treballadors, sobretot en una dotzena de centres penitenciaris, que necessiten funcionaris de presons d’altres centres per ajudar a mantenir l’ordre.

Atenent a tots els reptes que afronta el servei de presons britànic, la Comissió de Justícia va iniciar una investigació sobre el programa del Govern del Regne Unit per implementar reformes als centres penitenciaris. RAND Europa va ser una de les organitzacions cridades a respondre basant-se en investigacions prèvies sobre els bons d’impacte social (SIB) a la presó de Peterborough. La presentació de RAND Europa es va centrar en les lliçons d’aquests estudis sobre com els programes de la presó i el seu rendiment es poden mesurar amb eficàcia.

Una primera lliçó seria evitar centrar-se en els delinqüents del sistema penitenciari que són més fàcils d’ajudar per tal d’aconseguir els objectius de rendiment, per exemple, les mesures destinades a reduir la reincidència entre els reclusos. Això pot fer oblidar individus que són més difícils de comprometre –per exemple, els que tenen moltes condemnes anteriors–, en favor dels “objectius fàcils”.

Una segona lliçó seria intentar no concentrar-se en els resultats a curt termini durant períodes breus de mesurament. És més important captar els impactes a llarg termini en comptes de fer una retroalimentació ràpida i, per tant, caldria estudiar períodes més realistes i apropiats.

Finalment, junt amb la implementació de qualsevol nou règim de prestacions per a les presons, hi ha una necessitat d’avaluacions sòlides i independents per entendre els efectes dels programes, tant positius com negatius.

Les presons del Regne Unit estan vivint un període molt difícil. La forma en què es mesura l’acompliment dels programes de la presó pot tenir un paper important en la seva eficàcia i impacte sobre els delinqüents, així com sobre els professionals.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

A qui es dirigeix una víctima de violació a França?

L’Observatoire national de la délinquance et des réponses pénales (ONDRP), en la seva darrera nota sobre problemàtiques lligades a la delinqüència, feta a partir dels resultats de les enquestes de victimització “Cadre de vie et securité” (CVS), tracta de la problemàtica de quins són els interlocutors de referència un cop la víctima ha patit una violació.[1]

La primera dada a ressaltar és el baix percentatge de víctimes que es desplacen a una dependència policial, un 19% del total. I el percentatge encara menor, un 13%, que presenten denúncia. La resta es limita a presentar un “main courante[2] (4%) o ni tan sols declara (2%).

Tradicionalment, la violació és un dels delictes menys denunciats. Els motius pels quals no es denuncia són múltiples i no excloents. En un 67% dels casos, les víctimes prefereixen trobar la solució en un altre àmbit i en un 66% veuen inútil la denúncia per resoldre el seu problema. D’altra banda, un 62% de les víctimes al·lega que no recorre a la policia per evitar afegir patiment i, a destacar, el 31% no considera prou greus els fets ocorreguts.

Els nivells d’interlocució milloren quan la persona de referència passa a ser un metge (21%), un psicòleg o psiquiatre (29%) i especialment algú proper, ja sigui familiar o amic (63%).

Una altra dada significativa és que un percentatge important de víctimes, un 19%, no ha parlat mai amb ningú dels fets ocorreguts. Aquestes dades augmentarien si la violació ha tingut lloc a la llar, tot i que la limitada mostra de casos no permet afirmar-ho amb rotunditat.

Més enllà dels resultats estadístics obtinguts, hi ha algunes observacions que resulten interessants des del punt de vista de les polítiques de seguretat en aquest àmbit. En primer lloc, cal destacar que qui recorre a la policia tendeix a recórrer en percentatges molt més alts a altres interlocutors (especialment a metges i psicòlegs).[3]

Aquesta lògica també es reprodueix en els casos en què la víctima recorre a una associació. Per exemple, el 71% de les víctimes que han recorregut a una associació també ho han fet a un metge, contra el 21% de mitjana entre la resta de víctimes. Per contra, qui es dirigeix al seu cercle més proper (amics o familiars) tendeix a no parlar amb altres interlocutors. Hi ha un 30% de víctimes que només parlen amb la gent que li és propera i amb ningú més.

[1] La violació (una de les formes d’agressió sexual) es defineix com a acte sexual violent amb penetració, imposat de forma violenta, amb coacció, amenaça o per sorpresa (art. 222-22 i 222-23 del Codi penal francès). La mostra consta de 290 casos de persones que declaren haver estat víctimes de violació els darrers dos anys. Entre aquests casos, un 84% de les víctimes eren dones i un 16%, homes d’entre 18 i 75 anys. Entre els interlocutors a qui es dirigeix la víctima hi ha el metge, el psiquiatre o psicòleg, la línia telefònica d’ajuda a les víctimes, una associació, els serveis socials, els familiars i persones properes, i la policia. La resposta pot ser múltiple, és a dir, la víctima pot dirigir-se a més d’un interlocutor.

[2] A diferència d’una denúncia, només es tracta de deixar constància dels fets, sense que això impliqui perseguir l’autor dels fets o l’inici d’una investigació.

[3] Cal dir que, un cop feta la denúncia, la víctima és orientada cap a una unitat medicojudicial.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français