El professor Otto M. J. Adang (1956) és científic conductual. Fa classes de Gestió de l’Ordre Públic i el Perill a l’Acadèmia de Policia dels Països Baixos des de l’any 2004. A Adang li interessen l’agressió, la reconciliació i el comportament col·lectiu en relació amb l’ordre públic. Des de l’any 1998 ha estat el cap de recerca del programa de Gestió de la Violència i el Perill en situacions conflictives, que va crear ell mateix i que estudia la interacció entre la policia i els ciutadans.

Avui en dia, el professor Adang té diverses responsabilitats. A més de ser catedràtic en Gestió de l’Ordre Públic, és degà acadèmic en el màster de Control Policial de l’Acadèmia de Policia. Des de l’1 d’abril de 2016, també és professor, per nomenament especial, de Seguretat i Comportament Col·lectiu a la Facultat de Ciències Socials i del Comportament de la Universitat de Groningen. I des de l’any 2018 és professor visitant al Centre de Recerca Policial de Canterbury.

En la seva opinió, quins són els canvis més importants en la gestió de l’ordre públic en els últims 10 anys a Europa?

El canvi més important que he vist en les últimes dècades pel que fa a la policia i l’ordre públic a Europa és el canvi en el control dels aldarulls des d’una perspectiva unilateral, amb l’èmfasi posat en controlar els disturbis i un llindar baix pel que fa a l’ús indiferenciat d’armes no letals, cap a un enfocament més modern i flexible de la gestió de l’ordre públic, en què es posa l’èmfasi en establir límits que promoguin l’ordre d’una manera amistosa i ferma.

És cert que no tots els països han mostrat aquest canvi, però cada vegada veig com s’identifiquen més “bones pràctiques” de gestió en esdeveniments públics.

En realitat, què és una bona pràctica? Una bona pràctica és evitar friccions innecessàries i facilitar les activitats i intencions legítimes dels participants en la mesura del possible. Monitorar i observar un esdeveniment en temps real es considera important per identificar problemes potencials i ocupar-se’n des dels estadis inicials. Això implica comunicar-se amb els participants i informar-los perquè sàpiguen què els afecta, evitar malentesos sobre les mesures que s’adoptin i aconseguir alterar-ne el comportament.

En línia amb la pregunta anterior i tenint en compte els últims esdeveniments, cap a on anem? Quins seran, en la seva opinió, els passos següents?

Podríem assenyalar diverses tendències generals en els països occidentals, moltes de les quals provenen d’un interès creixent per incorporar la visió científica actual al control policial dels esdeveniments públics.

Per esmentar només alguns dels exemples més importants, trobem una flexibilitat creixent que permet a la policia, com un tot o en les diferents unitats, canviar fàcilment i àgilment entre els diferents enfocaments. En aquest sentit, guanyar flexibilitat significa fer canvis en les tàctiques i estratègies pel que fa a la reacció o la prevenció. Per exemple, hi ha un patró general basat en parar més atenció a recollir proves per incrementar la “qualitat” de les detencions i millorar les possibilitats d’èxit dels processos judicials, així com preferir un enfocament centrat en l’autor abans que un enfocament col·lectiu amb detencions o confinaments massius. No obstant això, també trobem un ús més profund de l’enfocament estratègic amistós i ferm pel que fa a facilitar un comportament pacífic i un enfocament graduat, diferenciat i informatiu que incrementa la capacitat de diàleg, de comunicació i d’intervencions senzilles de la policia en els estadis inicials. A Suècia, el debat se centra en tàctiques policials especials; Berlín ha desenvolupat l’estratègia de la “mà estesa” i el Regne Unit es vanagloria del model britànic. Cada cop es creen més unitats de diàleg: per exemple, els grups anticonflicte d’Alemanya, la unitat de diàleg de la policia sueca o els equips d’intel·ligència avançada del Regne Unit (tot i que aquests últims han adquirit gradualment un paper diferent).

També hi ha una tendència general a parar més atenció als brífings després d’esdeveniments problemàtics, a identificar bones pràctiques i intercanviar punts d’aprenentatge entre forces policials.

Finalment, pel que fa a la intel·ligència, existeix consens sobre la importància de la informació sobre els autors “coneguts”. Tot i això, també hi ha una insatisfacció general envers la qualitat de la informació i el reconeixement que aquesta informació sobre els autors “coneguts” és insuficient i no pot substituir la comprensió de sensibilitats i dinàmiques de les multituds en un context determinat. Les tendències internacionals reflecteixen una consciència creixent sobre els mecanismes que desencadenen la violència col·lectiva, així com quines mesures són més efectives.

Tenint en compte la seva experiència internacional i acadèmica, quines creu que són les millors pràctiques/enfocaments policials per mantenir la pau social?

La intel·ligència es percep com un mitjà important per identificar grups d’esvalotadors que busquen la confrontació. Per la seva percepció del risc, haurien de tenir clar (ells mateixos, així com la resta de la gent) quines mesures efectives es posaran en marxa en cas que traspassin els límits. Si s’aconsegueix conèixer-los, se’n redueix l’anonimat davant les autoritats. És una bona pràctica evitar tant com sigui possible prendre mesures que creïn o emfatitzin situacions de “nosaltres contra ells”. En aquest sentit, interactuar i comunicar són eines tàctiques importants. Quan sí que es donen situacions violentes, es considera una bona pràctica actuar a temps, en comptes d’esperar que la situació escali i es descontroli, i fer-ho de manera centrada i dirigida, especialment cap a aquelles persones que estiguin transgredint els límits, siguin vàndals o activistes amb tàctiques black block. D’altra banda, es reconeix que la naturalesa oportunista de molta de la violència col·lectiva posa un límit a la utilitat de la intel·ligència: un cop escala la violència, el nombre d’opcions disponibles s’esgota ràpidament. A causa de les incerteses que hi afecten, es consideren essencials els preparatius que responguin a una varietat d’escenaris hipotètics.

I, finalment, pel que fa a la gestió de l’ordre públic, ha detectat cap mala praxi a Europa occidental digna de menció?  A quins factors atribuiria aquesta mala pràctica?

Es poden discernir algunes tendències clares als diferents països en relació amb el control policial d’esdeveniments públics.

Tot i que se sent que és necessari un canvi, aquest canvi no rau en la legislació ni en nous poders, sinó en entendre i utilitzar millor la legislació existent.

També necessitem tenir present que el desenvolupament de noves armes no acostuma a ser prioritari. Hi ha altres necessitats que anomenem armes no letals innovadores. De fet, aquestes armes no són pas innovadores, ja que bàsicament representen tecnologia ja existent que no s’ha desenvolupat prou per ser operativa, i a més estan intrínsecament lligades a conceptes de control d’aldarulls totalment obsolets.

Finalment, pel que fa a l’equipament, necessitem canviar cap a un equipament que protegeixi millor els agents de policia, millori les comunicacions entre agents, millori les possibilitats de comunicació amb els participants d’esdeveniments massius, millori les possibilitats de recollida d’informació i proves i ajudi a incrementar la flexibilitat.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français