Ralph Roche és advocat, especialitzat en drets humans, administració judicial i policia. Compta amb una àmplia experiència a Irlanda del Nord i la regió dels Balcans occidentals, on ha treballat per als serveis policials i com a consultor del Consell d’Europa. Del 1998 al 2005, va viure a Bòsnia i Hercegovina, i va prestar els seus serveis en un tribunal de drets humans, l’Oficina de l’Alt Representant i la Comissió Europea. Des d’aleshores, ha treballat per al Servei de Policia d’Irlanda del Nord com a assessor jurídic de drets humans i per a les Cambres Especialistes de Kosovo a l’Haia com a cap de la divisió de serveis judicials.
És coautor del manual del Consell d’Europa “The European Convention on Human Rights and Policing” (Conveni europeu de drets humans i policia).
1. Quines estratègies està utilitzant la policia en l’àmbit de l’ordre públic?
Els serveis policials haurien d’adoptar un enfocament flexible quan tracten esdeveniments d’ordre públic. La protecció dels drets humans de totes les persones afectades per manifestacions i altres esdeveniments d’ordre públic hauria de ser el centre de qualsevol estratègia. El compliment dels principis dels drets humans permet als serveis policials aplicar un seguit d’enfocaments clars, basats en l’extensa jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. S’hauria de disposar d’una anàlisi estratègica global, alimentada per informació rellevant i actualitzada sobre qüestions com ara les amenaces i els riscos, i les causes i temes probables de qualsevol problema d’ordre públic. Un cop fet això, permet desplegar els recursos adequats (tant humans com tècnics) i implementar respostes operatives planificades a possibles escenaris.
És fonamental que la policia adopti un enfocament neutral, que no prohibeixi de manera efectiva l’expressió d’opinions dels manifestants que ells o el públic puguin trobar ofensives. Aquest és un requisit clau d’una societat democràtica, tal com ha confirmat el Tribunal Europeu de Drets Humans en molts casos. Per exemple, s’ha constatat que les prohibicions rotundes o la imposició d’obstacles burocràtics a les protestes són violacions dels drets a la llibertat d’associació i expressió. Tot i que la policia no sempre és responsable de prendre aquestes decisions, en els casos en què ho siguin, hauria de procurar que les decisions es prenguin de manera defensable, d’acord amb la legislació local i els principis generals dels drets humans. La policia del Regne Unit ha adoptat el National Decision-Making Model (model de presa de decisions en l’àmbit nacional), que proporciona un marc per prendre decisions en tots els àmbits de l’activitat policial. És un model senzill i eficaç, i quan l’adopten tots els elements de la policia implicats en una operació proporciona una comprensió comuna de com s’han de prendre i aplicar les decisions. Col·loca l’ètica i els estàndards professionals al centre, incorporant un seguit de principis clau, com ara la responsabilitat, l’equitat i el respecte. He participat personalment en una sèrie d’operacions policials dinàmiques i complicades on una àmplia gamma d’unitats policials l’han utilitzat per prendre decisions ràpides i efectives que garantien la protecció dels drets de totes les persones afectades per l’operació.
Un altre requisit clau és que la policia vegi que el seu paper és la protecció dels drets dels membres del públic. La policia en una societat democràtica no s’ha de veure com un instrument del poder de l’Estat, sinó com a defensora dels drets dels participants en actes públics. La policia no tracta de controlar, sinó de facilitar l’exercici de les llibertats democràtiques. Això també ajudarà a millorar la relació entre la policia i la ciutadania.
2. És possible adoptar un mètode preestablert d’actuació tenint en compte els diferents tipus de protestes i les diferents evolucions que poden tenir?
Sota el meu parer, no és possible que la policia adopti un enfocament predeterminat a les manifestacions i altres esdeveniments públics. Cada manifestació o esdeveniment d’ordre públic és diferent i s’ha de tenir en compte segons les seves pròpies característiques. Tot i que la policia pot i hauria de confiar en la informació obtinguda a partir d’esdeveniments similars anteriors, hauria d’examinar la informació disponible per a cada esdeveniment individual i adaptar la seva resposta en conseqüència. El fet que un esdeveniment anterior pugui haver provocat desordres (per exemple, entre grups rivals) no és en si mateix un motiu per restringir o prohibir esdeveniments futurs. La naturalesa dinàmica de la societat fa que els esdeveniments i els participants canviïn amb el temps.
Òbviament, la policia hauria de planificar possibles escenaris durant les manifestacions, i exemples anteriors de manifestacions són un molt bon punt de partida per a això. Com diuen sovint els agents de policia, si fracasseu en la planificació, planifiqueu el fracàs. Tanmateix, la planificació és una ajuda per a la presa de decisions, no un fi en si mateix. Com s’ha dit anteriorment, una anàlisi estratègica global ajuda a permetre que la policia es prepari per a possibles escenaris. També permet a la policia entrenar els agents en les tàctiques necessàries, així com en la negociació, la participació i la recollida d’informació.
Una altra raó pràctica per la qual la policia no hauria d’adoptar un enfocament predeterminat és que les persones que volen causar desordres poden conèixer aviat quins són aquests enfocaments i aprendre a soscavar-los. Si la policia utilitza les mateixes tàctiques repetidament, els que vulguin atacar la policia poden aprendre d’elles i desenvolupar maneres de perjudicar o ferir la policia.
3. Quines són les condicions que s’haurien de donar perquè en el transcurs d’una concentració o mobilització el dret a manifestació que s’està exercint s’hagués d’interrompre o limitar?
Qualsevol restricció o limitació del dret de protesta és una ingerència greu en un seguit de drets humans.
Entre aquests, els drets a la llibertat d’expressió i d’associació, així com el dret a manifestar les pròpies creences. L’acció policial també pot implicar el dret a no patir tractes inhumans i, en casos extrems, fins i tot el dret a la vida. Tanmateix, hi ha circumstàncies en què es requereix una actuació policial, per exemple, per garantir el dret a protestar o protegir els drets i llibertats dels altres. Les intervencions durant un esdeveniment són més difícils i suposen amenaces addicionals per a la seguretat dels participants, així com per a la vida i la seguretat dels agents de policia.
Les restriccions han de tenir una base legal: hi ha d’haver una disposició a la legislació nacional que en permeti la imposició. Qualsevol restricció ha de ser imposada per a un objectiu legítim. A la pràctica, les restriccions s’imposen més sovint per prevenir el crim o el desordre, o per protegir els drets dels altres. Un altre tema clau és que les restriccions han de ser proporcionades. Per exemple, aturar una manifestació per una infracció lleu o tècnica pot no ser necessari en una societat democràtica. Hi ha moltes sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans on es van imposar restriccions sobre la base de qüestions molt menors, i és evident que sovint es fa com un mitjà per suprimir l’expressió d’idees que les autoritats no volen que s’expressin.
Per justificar una intervenció durant un esdeveniment, cal que hi hagi una raó clara per fer-ho. Una d’òbvia és que hi ha una amenaça per a la seguretat de les persones (siguin agents de policia, participants o la ciutadania). La conducta dels participants també podria justificar una intervenció, per exemple si no es compleix alguna condició legal de l’esdeveniment. Per exemple, si l’autoritat competent ha imposat limitacions a un esdeveniment, en principi s’haurien de complir. Tanmateix, l’incompliment de cap limitació no justifica, per si sol, una intervenció. S’ha de fer una avaluació de la necessitat d’una acció immediata. En molts casos, una actuació posterior serà suficient per garantir el compliment de la llei.
Els diferents països tenen distints enfocaments per a la regulació de les assemblees públiques. Per exemple, en alguns països, un alcalde o un altre funcionari electe determina les condicions en què els esdeveniments públics poden tenir lloc. A Irlanda del Nord, qualsevol persona que vulgui organitzar una manifestació pública ha d’informar-ne la Parades Commission, un organisme públic establert per llei. En els casos en què la responsabilitat principal recau en la policia, s’ha de garantir que totes les seves decisions siguin lícites i no estiguin motivades per cap motivació indeguda, com ara la discriminació.
Les decisions d’intervenció també poden requerir la decisió d’un organisme diferent de la policia. Això pot ser problemàtic, ja que els càrrecs electes poden no estar en la millor posició per entendre les conseqüències pràctiques de les decisions d’intervenir. Al meu entendre, la policia, actuant dins d’un marc legal clar, i havent avaluat les circumstàncies el més àmpliament possible, és la millor indicada per prendre decisions. Tot i que això imposa càrregues importants a la policia, també els ofereix l’oportunitat d’aplicar la seva professionalitat i experiència en un escenari pràctic.
També és important recordar que l’incompliment de les condicions imposades a una manifestació no és, en si mateix, un motiu per intervenir-hi. Si és poc probable que la desviació provoqui lesions o interrupcions indegudes, pot ser adequat permetre que l’esdeveniment continuï. Es poden dur a terme investigacions o altres accions després de l’esdeveniment segons sigui necessari. La intervenció contra manifestacions en curs és una tasca molt complicada, i pot donar lloc a un important ús de la força i a lesions, tant per als participants com per als agents de policia.
4. Quina responsabilitat haurien de tenir per ells mateixos els convocants d’una manifestació respecte del control de la mobilització i les conseqüències no volgudes?
Organitzar una manifestació o participar-hi implica responsabilitats. Els organitzadors han de garantir que la manifestació es mantingui dins la llei, i també que compleixi amb els requisits o limitacions imposades per les autoritats competents. Si l’organitzador considera que aquests requisits són excessius o, fins i tot, il·legals, hauria de procurar utilitzar els recursos legals disponibles segons la legislació local. Cal evitar l’incompliment dels requisits durant una manifestació, ja que pot comportar conseqüències penals o d’altres tipus. Pel que fa a la responsabilitat dels organitzadors per les accions dels participants a les manifestacions, és important que només se’ls faci responsables de les accions de les quals siguin responsables. Si les persones s’uneixen a una manifestació amb la intenció de provocar desordres o altres delictes penals, els organitzadors poden tenir molt poc poder per evitar-ho. Si bé els comissaris i altres mecanismes de seguretat haurien d’existir com a part d’una manifestació ben organitzada, s’han d’evitar els principis de responsabilitat estricta o altres mitjans legals per responsabilitzar els organitzadors de les accions d’altres persones, ja que poden suposar una restricció indeguda al gaudi efectiu de la llibertat d’associació.
Els organitzadors també haurien de relacionar-se amb la policia per parlar de temes d’interès comú. A Irlanda del Nord, la policia sovint es posa en contacte amb els organitzadors de les manifestacions per discutir qüestions rellevants i per entendre millor les necessitats i expectatives dels manifestants. Això pot ajudar a evitar malentesos i crear un canal de comunicació per a la implicació durant la manifestació. A més, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha reconegut que la negativa d’un organitzador a relacionar-se amb la policia pot ser una justificació per a restriccions o altres mesures, quan sigui necessari.
5. Quins instruments creu que és acceptable utilitzar en les manifestacions amb cert grau de violència per retornar la pau social amb el menys mal possible? Canons d’aigua, per exemple?
En el cas que es produeixi un desordre, la policia ha de disposar d’una sèrie d’opcions tàctiques per fer-hi front. La primera tàctica hauria de ser sempre la implicació, basant-se en les discussions prèvies amb els organitzadors i els participants, i tractant d’identificar i abordar el problema. En situacions en què això no és possible, es requereixen opcions tàctiques per a l’ús de la força. Són moltes i variades, i inclouen equips de protecció individual per als agents, vehicles protegits, barreres i dispositius de comunicació. En casos de disturbis més greus, haurien d’estar disponibles altres opcions com canons d’aigua o projectils menys letals. Tanmateix, és molt important que es respectin les normes legals i de drets humans sobre l’ús d’aquestes tàctiques. Això requereix que s’integrin en els procediments operatius i la formació de la policia. Calen cadenes de comandament i responsabilitat clares per al desplegament i l’ús d’aquestes tàctiques. S’hauria d’establir una sala de comandament central, amb informació en directe, per a grans esdeveniments on la violència o el desordre sigui possible.
Diverses normes internacionals regulen l’ús de la força per part de les autoritats estatals. El més important en aquest context, l’article 2 del Conveni Europeu de Drets Humans, exigeix que la força letal només s’utilitzi quan sigui absolutament necessari per protegir la vida. Això vol dir que aquesta força només s’hauria d’utilitzar com a últim recurs, quan no hi hagi cap altra opció disponible. La jurisprudència deixa clar que les tàctiques policials no han de fer que l’ús de la força letal sigui inevitable o molt probable. Les alternatives menys letals (per exemple, les anomenades bean bags o projectils de pebre) sovint estan disponibles per a la policia, però hi ha d’haver regles estrictes pel que fa al seu ús. Aquestes tàctiques només s’han d’utilitzar contra agressors individuals, en lloc de contra una multitud en general. Opcions com el canó d’aigua poden ser útils en situacions en què cal mantenir la distància entre grups oposats o evitar que una multitud avanci més enllà d’un punt determinat.
El requisit general és que hi hagi un enfocament “sistemàtic”. Això requereix que només els oficials degudament entrenats estiguin autoritzats a portar i utilitzar mètodes d’aplicació de la força, i que hi hagi normes estrictes que regulen el seu ús. L’operació policial ha de ser comandada i controlada per agents experimentats, treballant conjuntament amb els seus companys per assegurar-se que el nivell de força utilitzat sigui el mínim necessari per assolir el malaurat objectiu. Mai s’ha d’utilitzar la força per castigar, només s’ha de fer servir per prevenir el desordre i retornar la situació a la normalitat al més aviat possible.
A les operacions policials més efectives de les quals he format part, sovint oferint consells en temps real als comandants a mesura que s’anava desenvolupant la situació, en formaven part comandants i oficials degudament entrenats, treballant dins d’un marc legal i pràctic clar, amb objectius estratègics inequívocs pel que fa al resultat desitjat. Algunes d’aquestes implicaven l’ús de quantitats importants de força contra individus violents en circumstàncies molt perilloses.
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français