Nora Miralles Crespo: Periodista. Màster en Gènere, Conflicte i Drets Humans per la Ulster University (Belfast) i Màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament per la UAB. Investigadora en gènere, seguretat, militarisme i drets humans a l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE) i Shock Monitor, així com al Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Assessora i investigadora de l’àrea Alternatives de Seguretat de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Activista de base a diferents moviments socials.

1. Quines estratègies està utilitzant la policia en l’àmbit de l’ordre públic?

En general, considero que hi ha dues tendències estratègiques en tensió o divergents alhora pel que fa a l’àmbit de l’ordre públic. Una d’elles és l’obertura a altres visions sobre la seguretat, que pren força i cos amb la introducció d’eines com la mediació, la policia de proximitat o de barri o els programes de mentoria juvenil, que impacten en l’ordre públic, però que parteixen d’un enfocament preventiu i d’una comprensió més profunda de les causes dels conflictes socials. L’altra, per contra, estaria alineada amb el procés d’expansió acrítica de funcions policials i l’abordatge securitari de fenòmens que abans no arribaven a ser considerats problemes o desafiaments a l’ordre públic. Aquesta darrera tendència s’ha traduït, entre altres coses, en un perjudici evident de drets ciutadans com la llibertat d’expressió i de protesta i manifestació. Una tendència que també es materialitza en la introducció i la normalització de tecnologies de vigilància massiva i biometria que ens fan viure sota un control i manca de privacitat permanents, sense que el seu ús estigui justificat, ni degudament regulat, i en l’expansió de l’ús d’armament (suposadament) no letal en cada vegada més contextos.

2. És possible adoptar un mètode preestablert d’actuació tenint en compte els diferents tipus de protestes i les diferents evolucions que poden tenir?

Sens dubte, si l’objectiu és actuar en línia amb el respecte als drets humans i fonamentals de la ciutadania, no sembla recomanable establir un mètode invariable d’actuació, que no neixi d’una anàlisi i una reflexió prèvies sobre com abordar el conflicte de la forma més proporcionada i menys lesiva possible, en cada moment i escenari concrets. Les protestes socials són reaccions naturals a les decisions de qui confecciona les polítiques públiques, són una forma diria que normal i democràtica d’expressar descontentament o divergència. El primer problema, sota el meu punt de vista, és demonitzar la protesta social, de tal manera que acabi sent lògic i habitual que qualsevol manifestació o acte polític a l’espai públic compti amb una nodrida presència no de patrulles de seguretat ciutadana, sinó d’unitats de manteniment de l’ordre públic, com si manifestar-se fos de per si una alteració d’aquest. D’altra banda, les accions violentes en protestes són minoritàries i gairebé mai dirigides contra altres persones, i tanmateix no sembla que sovint la resposta s’adeqüi a la proporció i gravetat dels fets.

3. Quines són les condicions que s’haurien de donar perquè en el transcurs d’una concentració o mobilització el dret a manifestar-se que s’està exercint s’hagués d’interrompre o limitar?

Per a mi, la diferencia la marca sens dubte el risc cap a la integritat o la vida d’altres persones, però parlo d’un risc real, no d’un barem arbitrari mitjançant el qual interrompre totes aquelles mobilitzacions que critiquen l’ordre establert o que emeten missatges que no interessen, en un ventall ampli de sentits.

4. Quina responsabilitat haurien de tenir els convocants d’una manifestació respecte del control de la mobilització i les conseqüències no volgudes per ells mateixos?

Considero que és perillós i, fins i tot, un punt hipòcrita pretendre responsabilitzar la ciutadania que s’organitza per convocar una manifestació de tot el que hi passi, mentre d’altra banda se l’ha desresponsabilitzat en les darreres dècades de pràcticament tot el que tenia a veure amb la intervenció social i comunitària, perquè ja interessava que tot allò col·lectiu es guiés i controlés des de l’Administració. O atorgues responsabilitats a la ciutadania o la desresponsabilitzes totalment, però fer-ho només quan interessa carregar uns aldarulls a algú és clarament una forma de limitar llibertats civils. Aconsegueixes que les poques escletxes de col·lectivitat desapareguin per por a la repressió penal i administrativa.

5. Quins instruments creu que són acceptables utilitzar en les manifestacions amb cert grau de violència per retornar la pau social amb el menys mal possible? Canons d’aigua, per exemple?

Evidentment, un canó d’aigua serà menys lesiu ─sempre en principi─ que una llançadora, però una mediació ben dirigida sempre serà menys incendiària que qualsevol mecanisme repressiu. La conflictivitat social, incloent-hi les expressions violentes en les manifestacions, s’han d’abordar prioritàriament amb caràcter previ i estructural, ja que neixen de la reacció a les discriminacions i violències que genera un sistema socioeconòmic cada vegada més desigual. Per tant, les respostes repressives en el context concret d’una manifestació són una reacció impotent a un problema molt més profund, construeixen una falsa pau social, considerant aquesta com la manca de conflicte a l’espai públic, únicament. Però les violències socials no desapareixen, simplement s’enquisten, es canalitzen en altres àmbits com el privat o cristal·litzen en un augment de les violències dins la comunitat i la família. Pel que fa a les mal anomenades “armes no letals”, m’agrada molt la reflexió que fa Paul Rocher al seu llibre Gasear, mutilar, someter. La política de las armas no letales, publicat recentment per Katakrak, sobre com aquest tipus de mecanismes considerats menys lesius, a més de ser qüestionables pel que fa al mal que poden causar (mutilacions i fins i tot, sí, la mort), acaben sent utilitzats no per gestionar conflictes en els quals abans s’utilitzava armament més perillós, sinó aquells en els quals no s’utilitzava cap tipus d’arma.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français