El mes d’octubre passat, el rotatiu The New York Times publicava un article de l’investigador Eyal Press en què qüestionava el tractament i la resposta que es dona als Estats Units als malalts mentals que participen en delictes d’odi. Press és l’autor del llibre Treball brut: feines essencials i el cost ocult de la desigualtat als Estats Units.
L’autor explica que des del començament de la pandèmia de covid, una onada de violència contra els nord-americans d’origen asiàtic s’ha estès per tot el país. Hi ha hagut agressions flagrants en les quals les víctimes han estat escopides, colpejades, empeses des de l’andana del metro, apunyalades o disparades amb armes de foc. Aquesta impactant quantitat d’atacs que han estat notícia ha suposat que la majoria de les persones arrestades ha resultat tenir problemes greus de salut mental.
Tot i que els delictes d’odi contra persones asiaticoestatunidenques han disminuït a Nova York durant la primera meitat de l’any 2022, la superposició entre els atacs per prejudicis i les malalties mentals ha persistit. El Departament de Policia de Nova York va anunciar que, de les 100 persones detingudes per delictes d’odi a la ciutat durant els primers quatre mesos del 2022, la meitat havia estat qualificada anteriorment com a persona amb trastorns emocionals.
Press considera que donats aquests patrons de comportament, el paper que poden desenvolupar les malalties mentals en la violència per motius racials el converteix en un tema pendent i necessari de resoldre. I cal fugir de la creença que aquest debat reforçaria els estereotips negatius, ja que les persones que experimenten una malaltia mental són molt més propenses a ser víctimes de la violència que a ser-ne les victimàries. Un altre perill seria que s’invoqués la malaltia mental per desviar l’atenció de la retòrica i les idees que inspiren actes d’extremisme violent.
Edwuard Dunbar, professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia, investigador sobre delictes motivats per prejudicis, considera que no és sorprenent que durant la pandèmia algunes persones amb trastorns mentals cometessin accions agressives, a causa dels constants discursos antiasiàtics en el debat públic.
Allò que denuncia Press en el seu article és que la majoria de les persones amb malalties mentals que van ser detingudes per atacar persones asiàtiques a la ciutat de Nova York durant la pandèmia no només tenien problemes mentals, sinó que es trobaven desemparades.
L’organització comunitària The Anti Police-Terror Project proclamava en un díptic de propaganda que les malalties mentals no són un delicte, advocant per mantenir aquestes persones fora del sistema judicial penal.
Brian Levin, director del Centre per a l’Estudi de l’Odi i l’Extremisme de la Universitat Estatal de Califòrnia a San Bernardino, ha proposat crear una classificació a part per als delinqüents amb malalties mentals, com a forma d’assenyalar que els seus casos són diferents. L’objectiu seria que aquestes persones rebessin tractament en comptes d’empresonar-les. La imposició de dures sancions penals a aquests infractors és potser ineficaç.
Un millor enfocament seria invertir recursos en els sistemes de salut mental defectuosos que deixen tantes persones altament inestables sense atenció a llarg termini. Abordar altres problemes socials també hi ajudaria, ja que un seguit d’investigacions cada cop més nombrós suggereix que les persones amb malalties mentals greus són més propenses a cometre actes de violència quan estan exposades a altres factors de risc, com serien les experiències traumàtiques durant la infància, la precarietat financera o viure en veïnats amb alts índexs de delinqüència. El tractament per si sol no resoldria aquests problemes, però tancar aquestes persones en presons tampoc farà que desapareguin.
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français
Abans de començar, deixeu-nos preguntar quelcom. Quantes vegades enguany heu estat testimonis d’algun tipus de discriminació als carrers de la vostra ciutat? Potser, si haguéssiu sabut que en més del 80% de les ocasions, amb menys de 10 segons d’intervenció n’hi ha prou per evitar la victimització, hauríeu decidit convertir-vos en un espectador prosocial.[1]
Segons les dades estadístiques dels primers tres mesos després del referèndum de la Unió Europea, la majoria de forces policials d’Anglaterra i Gal·les van enregistrar 
A hores d’ara, no es disposa de sistemes d’informació sanitaris que puguin dimensionar aquest fenomen i permetin valorar les necessitats d’atenció a les víctimes. En aquest context, SIVIVO va néixer amb l’objectiu de quantificar i tipificar els incidents de violència d’odi, així com descriure les característiques de les lesions que provoca i l’atenció sanitària que requereixen.