Valencia Agency of Security and Response to Emergencies: a move towards a transversal management of security

The Parliament of Valencia has just passed the law of creation of the Valencia Agency of Security and Response to Emergencies. Although the Agency was already working in practice, the new law formally creates this as an autonomous organism affiliated to the department of the Council with competences in the fields of security and management of emergencies (currently corresponding to Justice) and establishes the complete judicial framework.

The new agency aims to provide an integrated efficient and effective response to security challenges. It aims at a bigger participation and assumption of responsibilities by all actors and also the participation of the public.

On the one hand, the Agency will take on the competences of the Generalitat in areas concerning the police:

  1. Regarding local police forces, coordination of all functions including:[1] basic organisational, training,[2] provision and performance criteria.
  2. Regarding the Unit Affiliated to the National Police Force: direction, management, personnel and performance. This includes the obligation to study the design of an autonomous Council-dependent police force (which the preamble of the law insinuates, starting with the existing local police forces).

Furthermore, all competences in the field of civil protection, emergencies, fires and rescue, which must include:

  1. Direction of Generalitat policies in the areas mentioned
  2. Selection, training and management of its members (volunteers included)
  3. Competences in the field of nuclear security
  4. Drawing up maps of risks (analysis of vulnerability) and the planning of civil protection
  5. Administering the 112 service
  6. Fomenting self-protection on the part of the public

In order to facilitate the application of such a wide range of competences, in the exercise of which a number of actors must participate, the law established two basic organs of direction:

  1. The Management Council, as an organ to deliberate and decide, presided by the councillor and with the participation of Generalitat departments (Presidency, Tax Inspectorate, Healthcare, Territory, Technology and Information, Energy, Prevention of Risks at Work, Education and, obviously, Security and Justice). Also taking part are the delegate of the Spanish government, the head of the Affiliated Unit of the National Police force, the heads of the local police of the three provincial capitals and representatives of the Valencia Federation of Municipalities and Provinces.
  2. The Direction, as an executive organ, is run by the head of general direction with competences in the areas of security and emergencies.

Moreover, a range of affiliated participative organs are envisaged, among which the Observatori de la Seguretat de la Comunitat Valencianais to be noted. This organ was created years ago as a consultative and deliberating organ, of analysis, study, consulting and foresight in matters related to security. Local, autonomy administrations, local entities, police agencies, private security, public universities of Valencia and the judiciary are all represented. Other affiliated participating organs are the Commission of Coordination of Local Police Forces, Civil Protection and Emergencies, and Coordination of Services of Prevention, Extinction of Fires and Rescue.

[1]For this reason the Technical Cabinet of Coordination of Local Police services of the Community is affiliated.

[2] For this reason the Valencia Institute of Public Security and Emergency (IVASPE), which is the institution responsible for providing training in the fields of policing, civil protection and fire prevention, is affiliated.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français

Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències: cap a la gestió transversal de la seguretat

El Parlament valencià acaba d’aprovar la llei de creació de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències. Tot i que l’Agència ja estava funcionant a la pràctica, la nova llei la crea formalment com a organisme autònom adscrit al departament del Consell amb competències en matèria de seguretat i gestió de les emergències (actualment, al de Justícia) i n’estableix el règim jurídic de manera completa.

La nova agència té com a finalitat dur a terme una resposta eficaç i eficient als reptes de la seguretat, d’una manera integrada. Pretén una participació i assumpció de responsabilitats més gran de tots els actors i també més participació de la ciutadania.

D’una banda, l’Agència assumirà las competències de la Generalitat en matèria de policia:

  1. Pel que fa a les policies locals, la coordinació amb totes les funcions que inclou:[1] criteris bàsics de l’organització, formació,[2] dotació i actuació.
  2. Pel que fa a la Unitat Adscrita del Cos Nacional de Policia: la direcció, la gestió, el personal i les actuacions. En aquest punt, s’hi inclou l’obligació d’estudiar el disseny d’una policia autonòmica depenent del Consell (que el preàmbul de la llei insinua, a partir de les policies locals existents).

D’altra banda, totes les competències en matèria de protecció civil, emergències, incendis i salvaments, on cal incloure:

  1. La direcció de les polítiques de la Generalitat en els àmbits esmentats
  2. La selecció, formació i gestió dels seus membres (inclosos els voluntaris)
  3. Les competències en matèria de seguretat nuclear
  4. La realització dels mapes de riscos (anàlisis de vulnerabilitat) i la planificació en matèria de protecció civil
  5. La gestió del servei 112
  6. El foment de l’autoprotecció dels ciutadans

Per tal de possibilitar la gestió d’un ventall tan gran de competències, en l’exercici de les quals han de participar actors molt diversos, la llei estableix dos òrgans bàsics de direcció:

  1. El Consell de Direcció, com a òrgan deliberant i decisori, presidit per la consellera i amb participació de nombrosos departaments de la Generalitat (Presidència, Hisenda, Sanitat, Territori, Tecnologia i Informació, Energia, Prevenció de Riscos Laborals, Educació i, òbviament, Seguretat i Justícia). Hi formen part també el delegat del Govern de l’Estat, el cap de la Unitat Adscrita del Cos Nacional de Policia, els caps de les policies locals de les tres capitals de província i els representants de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies.
  2. La Direcció, com a òrgan executiu, exercida per la persona titular de la direcció general amb competències en matèria de seguretat i emergències.

A més, es preveuen diversos òrgans de participació adscrits, entre els quals cal destacar l’Observatori de la Seguretat de la Comunitat Valenciana. Aquest òrgan va ser creat anys enrere com un òrgan consultiu i deliberant, d’anàlisi, estudi, assessorament i prospectiva en matèries relacionades amb la seguretat. Hi estan representats l’administració local, l’autonòmica, els ens locals, els cossos de policia, la seguretat privada, les universitats públiques valencianes i el poder judicial. Altres òrgans de participació adscrits són la Comissió de Coordinació de Policies Locals, la de Protecció Civil i d’Emergències, i la de Coordinació dels Serveis de Prevenció, Extensió d’Incendis i Salvaments.

[1] Per això s’hi adscriu el Gabinet Tècnic de Coordinació de Policies Locals de la Comunitat.

[2] Per això s’hi adscriu l’Institut Valencià de Seguretat Pública i Emergències (IVASPE), que és la institució encarregada de dur a terme la formació en matèria de policia, protecció civil i prevenció d’incendis.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Agencia Valenciana de Seguridad y Respuesta a las Emergencias: hacia la gestión transversal de la seguridad

El Parlamento valenciano acaba de aprobar la ley de creación de la Agencia Valenciana de Seguridad y Respuesta a las Emergencias. Aunque la Agencia ya estaba funcionando en la práctica, la nueva ley la crea formalmente como organismo autónomo adscrito al departamento del Consejo con competencias en materia de seguridad y gestión de las emergencias (actualmente, al de Justicia) y establece su régimen jurídico de forma completa.

La nueva agencia tiene como finalidad llevar a cabo una respuesta eficaz y eficiente a los retos de la seguridad, de una manera integrada. Pretende una mayor participación y asunción de responsabilidades de todos los actores y también más participación de la ciudadanía.

Por una parte, la Agencia asumirá las competencias de la Generalidad en materia de policía:

  1. Con respecto a las policías locales, la coordinación con todas las funciones que incluye:[1] criterios básicos de la organización, formación,[2] dotación y actuación.
  2. Con respecto a la Unidad Adscrita del Cuerpo Nacional de Policía: la dirección, la gestión, el personal y las actuaciones. En este punto, se incluye la obligación de estudiar el diseño de una policía autonómica dependiente del Consejo (que el preámbulo de la ley insinúa, a partir de las policías locales existentes).

Por otra parte, todas las competencias en materia de protección civil, emergencias, incendios y salvamentos, donde hay que incluir:

  1. La dirección de las políticas de la Generalidad en los ámbitos mencionados
  2. La selección, formación y gestión de sus miembros (incluidos los voluntarios)
  3. Las competencias en materia de seguridad nuclear
  4. La realización de los mapas de riesgos (análisis de vulnerabilidad) y la planificación en materia de protección civil
  5. La gestión del servicio 112
  6. El fomento de la autoprotección de los ciudadanos

Con el fin de posibilitar la gestión de un abanico tan grande de competencias, en cuyo ejercicio deben participar actores muy diversos, la ley establece dos órganos básicos de dirección:

  1. El Consejo de Dirección, como órgano deliberante y decisorio, presidido por la consejera y con participación de numerosos departamentos de la Generalidad (Presidencia, Hacienda, Sanidad, Territorio, Tecnología e Información, Energía, Prevención de Riesgos Laborales, Educación y, obviamente, Seguridad y Justicia). También forman parte de él el delegado del Gobierno del Estado, el jefe de la Unidad Adscrita del Cuerpo Nacional de Policía, los jefes de las policías locales de las tres capitales de provincia y los representantes de la Federación Valenciana de Municipios y Provincias.
  2. La Dirección, como órgano ejecutivo, ejercida por la persona titular de la dirección general con competencias en materia de seguridad y emergencias.

Además, se prevén diversos órganos de participación adscritos, entre los cuales cabe destacar el Observatorio de la Seguridad de la Comunidad Valenciana. Este órgano fue creado años atrás como un órgano consultivo y deliberante, de análisis, estudio, asesoramiento y prospectiva en materias relacionadas con la seguridad. Están representados en él la administración local, la autonómica, los entes locales, los cuerpos de policía, la seguridad privada, las universidades públicas valencianas y el poder judicial. Otros órganos de participación adscritos son la Comisión de Coordinación de Policías Locales, la de Protección Civil y de Emergencias, y la de Coordinación de los Servicios de Prevención, Extensión de Incendios y Salvamentos.

[1] Por eso se adscribe el Gabinete Técnico de Coordinación de Policías Locales de la Comunidad.

[2] Por eso se adscribe el Instituto Valenciano de Seguridad Pública y Emergencias (IVASPE), que es la institución encargada de llevar a cabo la formación en materia de policía, protección civil y prevención de incendios.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

Agence valencienne de Sécurité et de Réponse aux Urgences : vers la gestion transversale de la sécurité

Le Parlement valencien vient d’approuver la loi de création de l’Agence valencienne de Sécurité et de Réponse aux Urgences. Bien que l’agence soit déjà en fonctionnement dans la pratique, la nouvelle loi la crée formellement en tant qu’organisme autonome rattaché à l’un des départements du Conseil (actuellement, celui de la Justice), en lui attribuant des compétences en matière de sécurité et de gestion des secours, et elle en établit le régime juridique de façon exhaustive.

La nouvelle agence a pour vocation de mener à bien une réponse efficace et active face aux défis de la sécurité, de manière intégrée. Elle préconise une plus forte participation et une plus grande prise de responsabilités de tous les acteurs mais aussi plus de participation de la part des citoyens.

D’une part, l’agence endossera les compétences du gouvernement autonome en matière de police :

  1. Pour ce qui est des polices locales, la coordination dans toutes les fonctions qu’elle exerce[1]: critères de base de l’organisation, formation[2], dotation et intervention.
  2. Pour ce qui est de l’Unité rattachée à la Police nationale : la direction, la gestion, le personnel et les interventions. Cela inclut aussi l’obligation d’étudier la création d’une police autonome dépendant du Conseil (que le préambule de la loi suggère, à partir des polices locales existantes).

D’autre part, toutes les compétences en matière de protection civile, secours, incendies et sauvetages, dont :

  1. La direction des politiques du gouvernement autonome dans les domaines mentionnés.
  2. La sélection, la formation et la gestion de ses membres (y compris les volontaires).
  3. Les compétences en matière de sécurité nucléaire.
  4. La réalisation d’une cartographie des risques (analyse de la vulnérabilité) et la planification en matière de protection civile.
  5. La gestion du service 112.
  6. La promotion de l’autoprotection des citoyens.

Afin de rendre possible la gestion d’un tel éventail de compétences, pour l’exercice desquelles doivent participer des acteurs très divers, la loi établit deux organes essentiels de direction :

  1. Le Conseil de direction, en tant qu’organe délibératif et décisionnel, présidé par la conseillère et avec la participation de nombreux département du gouvernement autonome (Présidence, Finances, Santé, Territoire, Technologie et Information, Énergie, Prévention des Risques du Travail, Éducation et, bien évidemment, Sécurité et Justice). En font également partie le délégué du gouvernement de l’État, le chef de l’Unité rattachée à la Police nationale, les chefs des polices locales des trois capitales de province et les représentants de la Fédération valencienne des Communes et Provinces.
  2. La Direction, en tant qu’organe exécutif, exercée par la personne titulaire de la direction générale aux compétences en matière de sécurité et secours.

De plus, il est prévu différents organes participatifs rattachés, dont l’Observatoire de la Sécurité de la Communauté valencienne. Cet organe a été créé il y a quelques années en tant qu’organe consultant et délibératif d’analyse, étude, conseil et prospective dans des domaines liés à la sécurité. Y sont représentés l’administration locale, régionale, les institutions locales, les corps de police, la sécurité privée, les universités publiques valenciennes et le pouvoir judiciaire. Parmi les autres organes participatifs rattachés, il y a la Commission de coordination des Polices locales, de la Protection civile et des Secours et de coordination des services de Prévention, Extinction d’Incendies et Sauvetage.

[1] À ce titre, il lui est rattaché le Cabinet technique de Coordination des Polices locales de la Communauté autonome.

[2] À ce titre, il lui est rattaché l’Institut valencien de la Sécurité publique et des Secours (IVASPE), institution chargée de la formation en matière de police, protection civile et prévention des incendies.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / This post in English

¿A quién se dirige una víctima de violación en Francia?

El Observatoire national de la délinquance et des réponses pénales (ONDRP), en su última nota sobre problemáticas ligadas a la delincuencia, realizada a partir de los resultados de las encuestas de victimización “Cadre de vie te securité” (CVS), trata de la problemática de cuáles son los interlocutores de referencia una vez la víctima ha sufrido una violación.[1]

El primer dato a resaltar es el bajo porcentaje de víctimas que se desplazan a una dependencia policial, un 19% del total. Y el porcentaje todavía menor, un 13%, que presentan denuncia. El resto se limita a presentar un “main courante[2] (4%) o ni siquiera declara (2%).

Tradicionalmente, la violación es uno de los delitos menos denunciados. Los motivos por los que no se denuncia son múltiples y no excluyentes. En un 67% de los casos, las víctimas prefieren hallar la solución en otro ámbito y en un 66% ven inútil la denuncia para resolver su problema. Por otra parte, un 62% de las víctimas alega que no recurre a la policía para evitar añadir sufrimiento y, a destacar, el 31% no considera lo bastante graves los hechos ocurridos.

Los niveles de interlocución mejoran cuando la persona de referencia pasa a ser un médico (21%), un psicólogo o psiquiatra (29%) y especialmente alguien próximo, ya sea familiar o amigo (63%).

Otro dato significativo es que un porcentaje importante de víctimas, un 19%, no ha hablado nunca con nadie de los hechos ocurridos. Estos datos aumentarían si la violación ha tenido lugar en el hogar, aunque la limitada muestra de casos no permite afirmarlo con rotundidad.

Más allá de los resultados estadísticos obtenidos, hay algunas observaciones que resultan interesantes desde el punto de vista de las políticas de seguridad en este ámbito. En primer lugar, cabe destacar que quien recurre a la policía tiende a recurrir en porcentajes mucho más altos a otros interlocutores (especialmente a médicos y psicólogos).[3]

Esta lógica también se reproduce en los casos en que la víctima recurre a una asociación. Por ejemplo, el 71% de las víctimas que han recurrido a una asociación también lo han hecho a un médico, contra el 21% por término medio entre el resto de víctimas. Por el contrario, quien se dirige a su círculo más próximo (amigos o familiares) tiende a no hablar con otros interlocutores. Hay un 30% de víctimas que sólo hablan con sus allegados y con nadie más.

[1] La violación (una de las formas de agresión sexual) se define como acto sexual violento con penetración, impuesto de forma violenta, con coacción, amenaza o por sorpresa (art. 222-22 y 222-23 del Código penal francés). La muestra consta de 290 casos de personas que declaran haber sido víctimas de violación en los últimos dos años. Entre estos casos, un 84% de las víctimas eran mujeres y un 16%, hombres de entre 18 y 75 años. Entre los interlocutores a quienes se dirige la víctima hay el médico, el psiquiatra o psicólogo, la línea telefónica de ayuda a las víctimas, una asociación, los servicios sociales, los familiares y personas próximas, y la policía. La respuesta puede ser múltiple, es decir, la víctima puede dirigirse a más de un interlocutor.

[2] A diferencia de una denuncia, sólo se trata de dejar constancia de los hechos, sin que ello implique perseguir al autor de los hechos o el inicio de una investigación.

[3] Hay que decir que, una vez hecha la denuncia, la víctima es orientada hacia una unidad médico-judicial.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

A qui es dirigeix una víctima de violació a França?

L’Observatoire national de la délinquance et des réponses pénales (ONDRP), en la seva darrera nota sobre problemàtiques lligades a la delinqüència, feta a partir dels resultats de les enquestes de victimització “Cadre de vie et securité” (CVS), tracta de la problemàtica de quins són els interlocutors de referència un cop la víctima ha patit una violació.[1]

La primera dada a ressaltar és el baix percentatge de víctimes que es desplacen a una dependència policial, un 19% del total. I el percentatge encara menor, un 13%, que presenten denúncia. La resta es limita a presentar un “main courante[2] (4%) o ni tan sols declara (2%).

Tradicionalment, la violació és un dels delictes menys denunciats. Els motius pels quals no es denuncia són múltiples i no excloents. En un 67% dels casos, les víctimes prefereixen trobar la solució en un altre àmbit i en un 66% veuen inútil la denúncia per resoldre el seu problema. D’altra banda, un 62% de les víctimes al·lega que no recorre a la policia per evitar afegir patiment i, a destacar, el 31% no considera prou greus els fets ocorreguts.

Els nivells d’interlocució milloren quan la persona de referència passa a ser un metge (21%), un psicòleg o psiquiatre (29%) i especialment algú proper, ja sigui familiar o amic (63%).

Una altra dada significativa és que un percentatge important de víctimes, un 19%, no ha parlat mai amb ningú dels fets ocorreguts. Aquestes dades augmentarien si la violació ha tingut lloc a la llar, tot i que la limitada mostra de casos no permet afirmar-ho amb rotunditat.

Més enllà dels resultats estadístics obtinguts, hi ha algunes observacions que resulten interessants des del punt de vista de les polítiques de seguretat en aquest àmbit. En primer lloc, cal destacar que qui recorre a la policia tendeix a recórrer en percentatges molt més alts a altres interlocutors (especialment a metges i psicòlegs).[3]

Aquesta lògica també es reprodueix en els casos en què la víctima recorre a una associació. Per exemple, el 71% de les víctimes que han recorregut a una associació també ho han fet a un metge, contra el 21% de mitjana entre la resta de víctimes. Per contra, qui es dirigeix al seu cercle més proper (amics o familiars) tendeix a no parlar amb altres interlocutors. Hi ha un 30% de víctimes que només parlen amb la gent que li és propera i amb ningú més.

[1] La violació (una de les formes d’agressió sexual) es defineix com a acte sexual violent amb penetració, imposat de forma violenta, amb coacció, amenaça o per sorpresa (art. 222-22 i 222-23 del Codi penal francès). La mostra consta de 290 casos de persones que declaren haver estat víctimes de violació els darrers dos anys. Entre aquests casos, un 84% de les víctimes eren dones i un 16%, homes d’entre 18 i 75 anys. Entre els interlocutors a qui es dirigeix la víctima hi ha el metge, el psiquiatre o psicòleg, la línia telefònica d’ajuda a les víctimes, una associació, els serveis socials, els familiars i persones properes, i la policia. La resposta pot ser múltiple, és a dir, la víctima pot dirigir-se a més d’un interlocutor.

[2] A diferència d’una denúncia, només es tracta de deixar constància dels fets, sense que això impliqui perseguir l’autor dels fets o l’inici d’una investigació.

[3] Cal dir que, un cop feta la denúncia, la víctima és orientada cap a una unitat medicojudicial.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Who does a rape victim turn to in France?

The Observatoire national de la délinquance et des réponses pénales (ONDRP), in its latest note concerning problems linked to crime, based on the results of the crime survey “Cadre de vie et securité” (CVS), addresses problems faced by those who are reference interlocutors once the victim has been the object of a rape.[1]

The first point to stress is the low percentage of victims who go a police station, 19% of the total. And the even lower percentage, 13%, who report the crime. The rest do little more than present a “maincourante[2] (4%) or make no statement at all (2%).

Traditionally, rape is one of the least reported crimes. There are multiple and non-excluding reasons for this. In 67% of cases, victims prefer to find the solution in another context and in 66%they see reporting it as useless as regards resolving the problem. Furthermore, 62% of victims say they don’t turn to the police to avoid further suffering, and a noteworthy 31% did not consider the incident to be sufficiently serious.

The level of communication improves when the person of reference happens to be a doctor (21%), a psychologist or a psychiatrist (29%) and especially someone close, whether this is a family member / relative or a friend (63%).

Another noteworthy piece of information is the significant percentage of victims, 19%, who have never spoken to anyone about what happened. This figure increases if the rape took place at home, although the limited sample of cases prevents this from being a categorical fact.

Besides the statistical findings, there are some observations which are interesting from the point of view of security policies within this context. First of all, it must be stressed that those who turn to the police tend, in much larger numbers, to go to other interlocutors (especially doctors and psychologists).[3]

This logic is also reflected in the cases in which the victim turns to an association. For example, 71% of those victims who have gone to an association have also gone to a doctor, compared with 21% on average in the case of other victims. On the other hand, those who confide in their inner circle (friends and family members) tend not to speak to other interlocutors. 30% of victims only speak to people they are close to and no one else.

[1] Rape (one of the forms of sexual aggression) is defined as a violent act with penetration, imposed violently, force, and threats or by surprise (art.222-22 i 222-23 of the French penal code).The sample involves 290 cases people who claim to have been rape victims over the last two years. Of these cases, 84% of victims are women and 16%, men between 18 and 75. Among the interlocutors the victim turns to are the doctor, psychiatrist and psychologist, the victims helpline, an association, social services, family members and persons close to the victim, and the police. The response may be multiple, meaning that the victim may turn to more than one interlocutor.

[2] Unlike the reporting of a crime, this involves giving information concerning the incident, and does not involve pursuit of the protagonist of the incident or the start of an investigation.

[3] It must be stated that, once the incident has been reported, the victim is guided towards a medical – judicial unit.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français

À qui s’adresse une victime de viol en France ?

L’Observatoire national de la délinquance et des réponses pénales (ONDRP), dans sa dernière note sur les problématiques liées à la délinquance, dressée à partir des résultats des enquêtes de victimisation Cadre de vie et sécurité (CVS), traite de la problématique de ceux qui sont les interlocuteurs de référence lorsque une personne a été victime d’un viol.[1]

Le premier élément à souligner est le faible pourcentage de victimes qui se rendent à un poste de police (19% du total). Le pourcentage encore plus faible (13%) de celles qui portent plainte. Le reste se contentant de déposer une main courante[2] (4%) ou ne le déclarant pas (2%).

Généralement, le viol est un des délits les moins dénoncés. Les raisons pour lesquelles il n’est pas dénoncé sont multiples et non spécifiques. Dans 67% des cas, les victimes préfèrent chercher une solution ailleurs et 66% considèrent la plainte comme inutile pour résoudre leur problème. D’autre part, 62% des victimes disent qu’elles ne s’adressent pas à la police pour éviter davantage de souffrance et soulignons que 31% ne considèrent pas les fait suffisamment graves.

Les niveaux d’interlocution s’améliorent lorsque la personne de référence est un médecin (21%), un psychologue ou un psychiatre (29%) et surtout une personne proche, qu’il s’agisse d’un parent ou d’un ami (63%).

Autre élément significatif, un fort pourcentage de victimes (19%) n’a jamais parlé des faits survenus avec quelqu’un. Ces données tendraient à s’accroître lorsque le viol se produit dans le contexte familial, bien que l’échantillon limité de cas ne permette pas de l’affirmer catégoriquement.

Au-delà des résultats statistiques obtenus, il convient de faire certaines observations intéressantes du point de vue des politiques de sécurité dans ce domaine. En premier lieu, il faut souligner que la personne qui s’adresse à la police a tendance à s’adresser, dans des pourcentages beaucoup plus importants, à d’autres interlocuteurs (notamment des médecins et psychologues).[3]

Cette logique se reproduit dans les cas où la victime s’adresse à une association. Par exemple, 71% des victimes qui se sont adressées à une association ont également vu un médecin, contre une moyenne de 21% parmi le reste des victimes. Par contre, la personne qui s’adresse à son entourage le plus proche (amis ou parents) a tendance à ne pas parler avec d’autres interlocuteurs. 30% des victimes ne parlent qu’avec les gens qui leur sont proches et à personne d’autre.

[1] Le viol (une des formes d’agression sexuelle) est défini comme une atteinte sexuelle avec pénétration, commise avec violence, contrainte, menace ou surprise (art. 222-22 et 222-23 du Code pénal français). L’échantillon compte 290 cas de personnes déclarant avoir été victimes de viol au cours des deux dernières années. Parmi ces cas, 84% des victimes étaient des femmes et 16% des hommes entre 18 et 75 ans. Parmi les interlocuteurs auxquels s’adresse la victime, il y a le médecin, le psychiatre ou le psychologue, le numéro de téléphone d’aide aux victimes, les associations, les services sociaux, les parents et les proches et la police. La réponse peut être multiple, la victime peut avoir recours à plusieurs interlocuteurs.

[2] À la différence d’une plainte, il s’agit seulement de faire constater les faits sans que cela donne lieu à des poursuites à l’encontre de l’auteur des faits ou à l’ouverture d’une enquête.

[3] Soulignons qu’une fois la plainte déposée, la victime est orientée vers une unité médico-judiciaire.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / This post in English

Key ideas arising from the Catalonia public security survey 2015

The Catalonia public security survey (ESPC) is a tool used to assess the level of public security in Catalonia and is carried out every two years. The last survey involved 6,214 people over 16, between 17 November and 30 December 2015. Major points worth stressing are the following:

  • The perception of security in Catalonia has maintained an upward trend over recent years.
  • Spontaneous recollection of having been victim of a crime has gone down notably over recent years, falling from 2010 (8.9%) to 6,6% in 2015.
  • Within crime, incidents recorded by the ESPC 2015, only 12% are against people, while 88% are against property, notably against vehicles (27,7%), deception, fraud and swindling (21,6%) and cases involving proximity : muggings, snatching, steeling bags, wallets, mobiles… (19.9%).
  • Roughly 15% of crimes against persons have involved injury. In 10% of cases Medical care or medication have been necessary.
  • Underlying motives for crimes against persons (physical aggression, threats, coercion and intimidation) researched, sex-oriented factors (12.6%) and ideology (12.2%) stand out.
  • The rate of reporting crimes has gone down slightly compared with ESPC 2013 (from 39.9% to 39.3%).
  • After a phase of great stability, this is the third successive year that the perception of security has improved. It is now 6.9 points, as in 2001.
  • The rating of the Catalan police continues to improve, which consolidates a clear trend over recent years. This year assessment ratings are the best of the series (7.3 points), with similar levels to the year 2000 in the case of the Mossos, and even higher in the case of the local Police forces (6.9 points).

mossos_espc

  • Visibility of uniformed patrols of the Mossos d’Esquadra which had been very stable over recent years, improves greatly this year: the proportion of people who regard it as sufficient increases (from 49.3% to 57.7%).
  • Assessment of the reception of the reporting of crime to the Mossos d’Esquadra continues to improve and is now well over seven points on average (7.7).
  • The majority opinion is that the monitoring by Mossos of the roads is sufficient (it remains at 53.1%).
  • Those questioned mainly felt that administrations must do more than they do. Above all, more intervention is demanded in the case of divers using their telephones (76.5%) and drivers who have drunk more than is legally permitted (74.5%).
  • Among new aspects reported by the ESPC 2015 the following must be stressed:
    • Collaboration of private security services with the Mossos d’Esquadra: those interviewed mainly agree with such collaboration, especially in specific neighbourhoods or shopping centres.
    • Medical and psychological tests which are done to renew a driving licence: Most people interviewed feel that they are not sufficient and that these must be more thorough (58.6%).

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français

Ideas clave de la Encuesta de seguridad pública de Cataluña 2015

La Encuesta de seguridad pública de Cataluña (ESPC) es una herramienta de consulta sobre el estado de la seguridad pública en Cataluña que se lleva a cabo cada dos años. La última encuesta se realizó a un total de 6.214 personas mayores de 16 años, entre el 17 de noviembre y el 30 de diciembre de 2015. Entre los puntos a destacar cabe mencionar los siguientes:

  • La percepción de seguridad en Cataluña mantiene la tendencia al alza de los últimos años.
  • El recuerdo espontáneo de haber sido víctima de un delito ha disminuido de forma notoria en los últimos años, pasando de la cifra más alta del 2010 (8,9%) al 6,6% del año 2015.
  • Dentro de la victimización, de los hechos registrados por la ESPC 2015, solo un 12% son hechos contra las personas, mientras que el 88% son hechos contra el patrimonio, donde destacan los hechos contra vehículos (27,7%), los engaños, fraudes y estafas (21,6%) y los hechos de proximidad: atracos, tirones, robos de bolso, de cartera, de móvil… (19,9%).
  • Cerca del 15% de los hechos contra las personas han comportado lesiones a las víctimas. En un 10% de los casos, se ha requerido atención médica o medicación.
  • Entre los motivos de los hechos contra las personas (agresiones físicas, amenazas, coacciones o intimidaciones) sobre los cuales se ha preguntado, destacan las agresiones por razón de sexo (12,6%) y por ideología (12,2%).
  • La tasa de denuncia baja ligeramente respecto a la ESPC 2013 (del 39,9% al 39,3%).
  • Tras una fase de bastante estabilidad, es el tercer año consecutivo que la percepción de seguridad experimenta una mejora. Ahora se sitúa en 6,9 puntos, como en el año 2001.
  • La valoración de las policías catalanas sigue mejorando, lo que consolida la tendencia remarcada en los últimos años. Este año se alcanzan las valoraciones más altas de la serie (7,3 puntos), con niveles similares a los del año 2000 respecto a los Mossos, e incluso más altas en relación con las policías locales (6,9 puntos).

mossos_espc

  • La visibilidad de las patrullas uniformadas de los Mossos d’Esquadra, que había sido bastante estable a lo largo de los últimos años, registra este año una notoria mejora: aumenta la proporción de personas que consideran que es suficiente (pasan del 49,3% al 57,7%).
  • La valoración con el servicio de recepción de denuncias de los Mossos d’Esquadra sigue mejorando y ya supera de largo los siete puntos de valoración media (7,7).
  • La opinión mayoritaria es que la vigilancia de los Mossos en las carreteras es suficiente (se mantiene en el 53,1%).
  • Los encuestados han opinado mayoritariamente que las administraciones tienen que hacer más de lo que hacen. Sobre todo se pide más intervención frente a los conductores que conducen hablando por el teléfono móvil (76,5%) o que han bebido más alcohol de lo que la ley permite (74,5%).
  • Entre las novedades que incorpora la ESPC 2015 hay que destacar:
    • La colaboración de los servicios de seguridad privada con los Mossos d’Esquadra: Los encuestados están más bien de acuerdo con la colaboración, sobre todo en actuaciones en barrios o zonas comerciales.
    • Las revisiones médicas y psicológicas que se hacen para renovar el permiso de conducir: La mayoría de las personas entrevistadas consideran que no son suficientes y que deberían ser más rigurosas (58,6%).

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français