L’Observatoire national de la délinquance et des réponses pénales (ONDRP), en la seva darrera nota sobre problemàtiques lligades a la delinqüència, feta a partir dels resultats de les enquestes de victimització “Cadre de vie et securité” (CVS), tracta de la problemàtica de quins són els interlocutors de referència un cop la víctima ha patit una violació.[1]

La primera dada a ressaltar és el baix percentatge de víctimes que es desplacen a una dependència policial, un 19% del total. I el percentatge encara menor, un 13%, que presenten denúncia. La resta es limita a presentar un “main courante”[2] (4%) o ni tan sols declara (2%).

Tradicionalment, la violació és un dels delictes menys denunciats. Els motius pels quals no es denuncia són múltiples i no excloents. En un 67% dels casos, les víctimes prefereixen trobar la solució en un altre àmbit i en un 66% veuen inútil la denúncia per resoldre el seu problema. D’altra banda, un 62% de les víctimes al·lega que no recorre a la policia per evitar afegir patiment i, a destacar, el 31% no considera prou greus els fets ocorreguts.

Els nivells d’interlocució milloren quan la persona de referència passa a ser un metge (21%), un psicòleg o psiquiatre (29%) i especialment algú proper, ja sigui familiar o amic (63%).

Una altra dada significativa és que un percentatge important de víctimes, un 19%, no ha parlat mai amb ningú dels fets ocorreguts. Aquestes dades augmentarien si la violació ha tingut lloc a la llar, tot i que la limitada mostra de casos no permet afirmar-ho amb rotunditat.

Més enllà dels resultats estadístics obtinguts, hi ha algunes observacions que resulten interessants des del punt de vista de les polítiques de seguretat en aquest àmbit. En primer lloc, cal destacar que qui recorre a la policia tendeix a recórrer en percentatges molt més alts a altres interlocutors (especialment a metges i psicòlegs).[3]

Aquesta lògica també es reprodueix en els casos en què la víctima recorre a una associació. Per exemple, el 71% de les víctimes que han recorregut a una associació també ho han fet a un metge, contra el 21% de mitjana entre la resta de víctimes. Per contra, qui es dirigeix al seu cercle més proper (amics o familiars) tendeix a no parlar amb altres interlocutors. Hi ha un 30% de víctimes que només parlen amb la gent que li és propera i amb ningú més.

[1] La violació (una de les formes d’agressió sexual) es defineix com a acte sexual violent amb penetració, imposat de forma violenta, amb coacció, amenaça o per sorpresa (art. 222-22 i 222-23 del Codi penal francès). La mostra consta de 290 casos de persones que declaren haver estat víctimes de violació els darrers dos anys. Entre aquests casos, un 84% de les víctimes eren dones i un 16%, homes d’entre 18 i 75 anys. Entre els interlocutors a qui es dirigeix la víctima hi ha el metge, el psiquiatre o psicòleg, la línia telefònica d’ajuda a les víctimes, una associació, els serveis socials, els familiars i persones properes, i la policia. La resposta pot ser múltiple, és a dir, la víctima pot dirigir-se a més d’un interlocutor.

[2] A diferència d’una denúncia, només es tracta de deixar constància dels fets, sense que això impliqui perseguir l’autor dels fets o l’inici d’una investigació.

[3] Cal dir que, un cop feta la denúncia, la víctima és orientada cap a una unitat medicojudicial.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français