L’urbanisme al servei de la ciutadania. Entrevista a Marik Fetouh, tinent d’alcalde de Bordeus

Marik Fetouh

  1. En què consisteix la transformació urbana de Bordeus? Quins són l’objectiu i les prioritats d’aquesta transformació?

Quan Alain Juppé, llavors primer ministre, va arribar a Bordeus el 1995, es va fixar com a objectiu despertar “la bella dorment”, com s’anomenava Bordeus en aquell temps. Per reforçar el seu atractiu, va reconfigurar la ciutat sobretot amb la rehabilitació del centre històric, que l’ha portat a la seva classificació com a Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2007. Amb 1 milió de visitants, 10.000 nous habitants i 11.000 llocs de treball creats a la ciutat cada any, Bordeus s’ha convertit avui en una de les ciutats més atractives de França.

Reconciliar els habitants de Bordeus amb el seu riu

Durant molt de temps, els molls es van deixar d’utilitzar, l’activitat del port era molt feble i es va traslladar més avall del riu, al Verdon. Els hangars estaven abandonats. Alguns es van destruir i es van reemplaçar per jardins, d’altres es van transformar en espais d’exposició o en establiments, de manera que els molls són avui un espai molt agradable de passeig i distensió. El turisme fluvial i de creuer s’hi han desenvolupat amb intensitat.

Rehabilitar els barris més pobres

A més del marge dret, molts barris, els que tenien més dificultats, s’han beneficiat de programes de renovació urbana, facilitats per l’arribada del tramvia. El programa més emblemàtic és el del barri de l’estació, anomenat Euratlantique, que ha estat considerat projecte d’interès nacional.

Lluitar contra l’aglomeració urbana i desenvolupar l’oferta d’allotjaments

Per lluitar contra aquests dos fenòmens, les polítiques d’urbanisme realitzades en els darrers 20 anys tenen com a objectiu densificar i augmentar l’oferta. En total, cada any s’entreguen 9.000 habitatges a la metròpoli de Bordeus. A la ciutat de Bordeus uns ambiciosos programes proporcionaran 14.000 habitatges, d’entre els quals un 30% d’habitatge social, en els propers mesos.

Una ciutat verda

Per tal d’afavorir els desplaçaments agradables i a peu, els espais a Bordeus s’han mantingut naturals en el moment de renovar-los. Els sòls artificials i l’absència de vegetació no fan més que accentuar la calor que se sent en moments d’onada de calor, per exemple. Per lluitar contra aquest fenomen, el nou alcalde de Bordeus, Nicolas Florian, ha decidit plantar 3.000 arbres anualment a la ciutat.

  1. Quin paper han tingut els ciutadans en el projecte de transformació urbana?

L’opinió dels habitants inspira des de fa un temps el desenvolupament dels espais públics. Aquests fan sentir la seva veu mitjançant òrgans d’assessorament com ara els consells de barri, a més de consultes públiques obligatòries. L’opinió dels habitants ara inspira el desenvolupament dels espais públics. La planificació de l’espai té en compte les seves demandes, que s’integren en els diferents projectes.

Aquest any, l’Ajuntament de Bordeus ha llançat un primer pressupost participatiu. Més de 13.000 persones de Bordeus han votat a favor dels projectes de desenvolupament sostenible que volen veure aparèixer al seu barri. Dels 407 projectes presentats, 41 s’acaben de proposar. Es preveu una inversió de 2,5 milions d’euros  per finançar aquests 41 projectes. Es realitzaran en els propers dos anys.

  1. Pensa que el desenvolupament de la ciutat ha portat la millora de la seguretat i de la percepció de seguretat de la ciutadania?

 Bordeus és considerada una de les ciutats menys perilloses de França. De fet, ocupa el novè lloc entre els onze districtes policials amb més de 200.000 habitants, amb una taxa de 72 delictes per cada 1.000 habitants. A més, la delinqüència baixa de manera regular des de fa 15 anys. Per contra, l’Ajuntament està preocupat per “l’explosió d’actes incívics”, sobretot aquells vinculats al tràfic de drogues en alguns barris de la ciutat.

 Per tal de tranquil·litzar els vianants, l’Ajuntament de Bordeus ha intensificat l’enllumenat de tots els llocs de pas a la nit (places, andanes, carrerons…). A més, la ciutat disposa de càmeres instal·lades a les cantonades dels carrers, a les teulades, així com als indrets estratègics. Bordeus té 105 càmeres repartides per tota la ciutat.

Finalment, aquest nivell de criminalitat especialment baix es pot explicar també pel desenvolupament urbanístic que ha permès, a través del tramvia que se situa en superfície, connectar tots els barris amb problemes amb el centre de la ciutat en menys de 15 minuts, donant un sentiment real de pertinença a la ciutat a tots els seus habitants.

  1. Com l’urbanisme pot contribuir a millorar la coexistència i la integració dels diferents grups?

 La connexió del marge dret amb el marge esquerre, pel tramvia i els diferents ponts, ha permès obrir el centre històric de la ciutat a una part de la ciutat perifèrica en el passat. A més, el municipi s’ha tornat més dinàmic i més homogeni i s’han creat nous llocs on viure.

Des de fa 10 anys, el Programa Nacional de Renovació Urbana mobilitza actors públics i privats, càrrecs electes, serveis estatals, organismes socials, organismes HLM i habitants per requalificar més de 500 barris arreu de França en què les condicions de vida eren particularment difícils. A Bordeus, hi ha dos districtes al marge dret (La Benauge) i al nord de la ciutat (Les Aubiers).

A més, tres agències franceses d’arquitectura han rebut el premi<A[preu|premi]> Mies van der Rohe de la Unió Europea per la transformació de 530 habitatges socials al barri Grand Parc, a Bordeus. Per evitar la destrucció dels blocs en construcció, les agències d’arquitectura Lacaton et Vassal, Frédéric Druot et Christophe Hutin han ampliat el conjunt. Amb aquesta tècnica de renovació, tots els pisos han guanyat en superfície i en lluminositat. Rehabilitar en lloc de destruir és quatre vegades menys costós.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Otto M. J. Adang: “En la gestió de l’ordre públic, interactuar i comunicar són eines tàctiques importants”

El professor Otto M. J. Adang (1956) és científic conductual. Fa classes de Gestió de l’Ordre Públic i el Perill a l’Acadèmia de Policia dels Països Baixos des de l’any 2004. A Adang li interessen l’agressió, la reconciliació i el comportament col·lectiu en relació amb l’ordre públic. Des de l’any 1998 ha estat el cap de recerca del programa de Gestió de la Violència i el Perill en situacions conflictives, que va crear ell mateix i que estudia la interacció entre la policia i els ciutadans.

Avui en dia, el professor Adang té diverses responsabilitats. A més de ser catedràtic en Gestió de l’Ordre Públic, és degà acadèmic en el màster de Control Policial de l’Acadèmia de Policia. Des de l’1 d’abril de 2016, també és professor, per nomenament especial, de Seguretat i Comportament Col·lectiu a la Facultat de Ciències Socials i del Comportament de la Universitat de Groningen. I des de l’any 2018 és professor visitant al Centre de Recerca Policial de Canterbury.

En la seva opinió, quins són els canvis més importants en la gestió de l’ordre públic en els últims 10 anys a Europa?

El canvi més important que he vist en les últimes dècades pel que fa a la policia i l’ordre públic a Europa és el canvi en el control dels aldarulls des d’una perspectiva unilateral, amb l’èmfasi posat en controlar els disturbis i un llindar baix pel que fa a l’ús indiferenciat d’armes no letals, cap a un enfocament més modern i flexible de la gestió de l’ordre públic, en què es posa l’èmfasi en establir límits que promoguin l’ordre d’una manera amistosa i ferma.

És cert que no tots els països han mostrat aquest canvi, però cada vegada veig com s’identifiquen més “bones pràctiques” de gestió en esdeveniments públics.

En realitat, què és una bona pràctica? Una bona pràctica és evitar friccions innecessàries i facilitar les activitats i intencions legítimes dels participants en la mesura del possible. Monitorar i observar un esdeveniment en temps real es considera important per identificar problemes potencials i ocupar-se’n des dels estadis inicials. Això implica comunicar-se amb els participants i informar-los perquè sàpiguen què els afecta, evitar malentesos sobre les mesures que s’adoptin i aconseguir alterar-ne el comportament.

En línia amb la pregunta anterior i tenint en compte els últims esdeveniments, cap a on anem? Quins seran, en la seva opinió, els passos següents?

Podríem assenyalar diverses tendències generals en els països occidentals, moltes de les quals provenen d’un interès creixent per incorporar la visió científica actual al control policial dels esdeveniments públics.

Per esmentar només alguns dels exemples més importants, trobem una flexibilitat creixent que permet a la policia, com un tot o en les diferents unitats, canviar fàcilment i àgilment entre els diferents enfocaments. En aquest sentit, guanyar flexibilitat significa fer canvis en les tàctiques i estratègies pel que fa a la reacció o la prevenció. Per exemple, hi ha un patró general basat en parar més atenció a recollir proves per incrementar la “qualitat” de les detencions i millorar les possibilitats d’èxit dels processos judicials, així com preferir un enfocament centrat en l’autor abans que un enfocament col·lectiu amb detencions o confinaments massius. No obstant això, també trobem un ús més profund de l’enfocament estratègic amistós i ferm pel que fa a facilitar un comportament pacífic i un enfocament graduat, diferenciat i informatiu que incrementa la capacitat de diàleg, de comunicació i d’intervencions senzilles de la policia en els estadis inicials. A Suècia, el debat se centra en tàctiques policials especials; Berlín ha desenvolupat l’estratègia de la “mà estesa” i el Regne Unit es vanagloria del model britànic. Cada cop es creen més unitats de diàleg: per exemple, els grups anticonflicte d’Alemanya, la unitat de diàleg de la policia sueca o els equips d’intel·ligència avançada del Regne Unit (tot i que aquests últims han adquirit gradualment un paper diferent).

També hi ha una tendència general a parar més atenció als brífings després d’esdeveniments problemàtics, a identificar bones pràctiques i intercanviar punts d’aprenentatge entre forces policials.

Finalment, pel que fa a la intel·ligència, existeix consens sobre la importància de la informació sobre els autors “coneguts”. Tot i això, també hi ha una insatisfacció general envers la qualitat de la informació i el reconeixement que aquesta informació sobre els autors “coneguts” és insuficient i no pot substituir la comprensió de sensibilitats i dinàmiques de les multituds en un context determinat. Les tendències internacionals reflecteixen una consciència creixent sobre els mecanismes que desencadenen la violència col·lectiva, així com quines mesures són més efectives.

Tenint en compte la seva experiència internacional i acadèmica, quines creu que són les millors pràctiques/enfocaments policials per mantenir la pau social?

La intel·ligència es percep com un mitjà important per identificar grups d’esvalotadors que busquen la confrontació. Per la seva percepció del risc, haurien de tenir clar (ells mateixos, així com la resta de la gent) quines mesures efectives es posaran en marxa en cas que traspassin els límits. Si s’aconsegueix conèixer-los, se’n redueix l’anonimat davant les autoritats. És una bona pràctica evitar tant com sigui possible prendre mesures que creïn o emfatitzin situacions de “nosaltres contra ells”. En aquest sentit, interactuar i comunicar són eines tàctiques importants. Quan sí que es donen situacions violentes, es considera una bona pràctica actuar a temps, en comptes d’esperar que la situació escali i es descontroli, i fer-ho de manera centrada i dirigida, especialment cap a aquelles persones que estiguin transgredint els límits, siguin vàndals o activistes amb tàctiques black block. D’altra banda, es reconeix que la naturalesa oportunista de molta de la violència col·lectiva posa un límit a la utilitat de la intel·ligència: un cop escala la violència, el nombre d’opcions disponibles s’esgota ràpidament. A causa de les incerteses que hi afecten, es consideren essencials els preparatius que responguin a una varietat d’escenaris hipotètics.

I, finalment, pel que fa a la gestió de l’ordre públic, ha detectat cap mala praxi a Europa occidental digna de menció?  A quins factors atribuiria aquesta mala pràctica?

Es poden discernir algunes tendències clares als diferents països en relació amb el control policial d’esdeveniments públics.

Tot i que se sent que és necessari un canvi, aquest canvi no rau en la legislació ni en nous poders, sinó en entendre i utilitzar millor la legislació existent.

També necessitem tenir present que el desenvolupament de noves armes no acostuma a ser prioritari. Hi ha altres necessitats que anomenem armes no letals innovadores. De fet, aquestes armes no són pas innovadores, ja que bàsicament representen tecnologia ja existent que no s’ha desenvolupat prou per ser operativa, i a més estan intrínsecament lligades a conceptes de control d’aldarulls totalment obsolets.

Finalment, pel que fa a l’equipament, necessitem canviar cap a un equipament que protegeixi millor els agents de policia, millori les comunicacions entre agents, millori les possibilitats de comunicació amb els participants d’esdeveniments massius, millori les possibilitats de recollida d’informació i proves i ajudi a incrementar la flexibilitat.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Paul van Soomeren: “La seguretat pública i les polítiques de seguretat s’assemblen a un pèndol de rellotgeria”

Paul van Soomeren (1952) és fundador de l’oficina d’assessorament DSP, amb seu a Amsterdam (www.DSP-groep.eu). Abans de començar –amb Bram van Dijk– amb aquesta oficina va treballar uns anys a l’oficina nacional de prevenció de delictes als Països Baixos. Paul és expert internacional en la prevenció de delictes mitjançant disseny ambiental (CPTED). En aquest moment Paul treballa amb l’estandardització de CPTED i participarà –amb la Generalitat de Catalunya– en el projecte de la UE www.cuttingcrimeimpact.eu durant els propers tres anys.

Què opines de les tendències actuals pel que fa a les polítiques de seguretat pública? No creus que se centren excessivament en el càstig? Estem retrocedint? Existeixen els enfocaments ambientals als debats polítics?

La seguretat pública i les polítiques de seguretat s’assemblen a un pèndol de rellotgeria: els anys 60 i 70 hi havia un enfocament reactiu i repressiu envers els delictes, els anys 80 i 90 la prevenció dels delictes tenia més pes, i l’enfocament ha tornat al d’abans amb l’arribada del nou mil·lenni. Em fa l’efecte que la prevenció torna a estar ‘en vogue’ un altre cop. El càstig i els enfocaments reactius no són els més efectius ni els més eficaços. És un enfocament envers els delictes que surt molt car. És clar que calen 2 persones per ballar un tango: un enfocament reactiu es basa a agafar el delinqüent i castigar-lo, però també suposa prevenció. Des d’un enfocament de cost-benefici la prevenció és més barata i, per tant, és un enfocament molt més eficaç. Com que soc holandès detesto veure com es malgasten els diners. A l’hora d’avaluar sempre mirem les diferències cost-benefici.

Quin actor públic (local, regional, estat, Europa) entén millor la importància del disseny urbà per prevenir els delictes i construir ciutats segures? Quin d’aquests està més ben posicionat per aplicar els principis que això suposa?

No és qüestió de ‘o’ sinó de ‘i… i’. Per tant, no és ‘europeu o nacional o local’. La prevenció dels delictes mitjançant disseny urbà, planificació i gestió (garantit per Design/CPTED) és possible a cada nivell: europeu, nacional, regional, local i, per últim, però no menys important, a nivell de barri. S’aplica el mateix principi a totes les estratègies per prevenir els delictes. Les millors opcions sorgeixen quan els nivells treballen junts de debò; quan es donen suport i s’afavoreixen el uns als altres. Encara que estem acostumats a parlar de conceptes com multiorganismes i enfocament d’associació, avui dia encara definim això d’una manera massa horitzontal al mateix nivell geogràfic, al mateix nivell de governants. Aniria millor estudiar aquest tema d’una manera vertical: com poden, per exemple, normes i estàndards europeus ajudar un país? Com poden les lleis i l’esquema facilitar accions per prevenir delictes locals? Com poden les autoritats facilitar la prevenció dels delictes a nivell de barri? Ras i curt: enfocaments de multiorganismes horitzontals i cooperació de governants vertical. Això és el gran valor afegit.

Com hauria de contribuir el sector privat (d’una manera àmplia, no només la seguretat privada, sinó totes aquelles que no són públiques) a un disseny urbà dirigit a millorar la seguretat?

El sector privat ja incorpora la prevenció dels delictes mitjançant el disseny i la planificació. Per exemple, a força de fer que els productes siguin impermeables a les activitats delictives. Mira el mòbil amb una funció de seguiment, els cotxes amb un sistema per immobilitzar o la seguretat incorporada per l’arquitectura i el disseny. I, per descomptat, hi ha molta pressió per part de les companyies d’assegurances per reduir els riscos. Investigacions holandeses i britàniques recents indiquen que el concepte ‘hipòtesi de seguretat’ pot explicar la reducció dels delictes que estem presenciant en aquests moments a molts països moderns i industrialitzats. Això suposa una combinació de prevenció dels delictes a escala privada i pública. El disseny, la planificació, la gestió i la cooperació són claus.

Alguns barris antics de les ciutats han arribat a ser zones degradades amb una població marginada (normalment es tracta d’immigrants pobres). Quines polítiques s’haurien d’aplicar per reconduir aquesta situació? La gentrificació és una solució?

Com a geògraf, urbanista i demògraf no crec que la gentrificació sigui la solució. La gentrificació completa com aquella que veiem en unes quantes capitals europees no és una solució sinó que arriba a provocar problemes com la segregació i una falta d’integració. La meva solució seria barrejar la gent. Barrejar al màxim! No casa per casa potser, però en funció de grups de cases –com per exemple blocs d’habitatges– com si fos un tauler d’escacs. D’aquesta manera, el mateix tipus de gent podria quedar-se junta i ajudar-se mútuament i, així, la ciutat sencera podria arribar a ser una barreja bonica. Les diferències i la diversitat fan que les ciutats siguin atractives i també efectives. La innovació prové de la diversitat. Al país on visc jo –els Països Baixos– les associacions d’habitatges tenen un paper important. Més o menys la tercera part de tots els habitatges als Països Baixos pertanyen a associacions d’habitatges –a les grans ciutats fins a 4 de cada 10. I és difícil distingir entre els habitatges privats i els de lloguer i els socials. Totes les categories d’habitatges es barregen. És una manera molt bona i efectiva d’allotjar la gent. Això suposa la millor versió de la planificació urbana. No és una qüestió policial sinó una iniciativa per part d’associacions d’habitatges i autoritats locals.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Albert Vilatarsana: “La tecnologia ha de ser un instrument transformador de les organitzacions policials”

Albert Vilatarsana i Silvestre és director de l’Àrea de Seguretat Pública de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat i intendent en cap del Servei de Policia Local. Llicenciat en Criminologia, es va doctorar en Dret Públic Global, amb una tesi sobre el sistema de policia de Catalunya.

Col·laborador habitual de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya en diversos tipus de cursos i professor associat a la Universitat de Barcelona en el seu Grau de Seguretat. Participa en el Fòrum Europeu de la Seguretat Urbana (EFUS) com a representant de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat i forma part del Comitè Executiu del Fòrum Espanyol per a la Prevenció i la Seguretat Urbana.

 Vostè va dur a terme la seva tesi doctoral sobre el sistema de policia de Catalunya i, a més, té una dilatada experiència professional com a cap de policia local. En aquests moments s’ha reprès la iniciativa per elaborar un projecte de llei del sistema de policia. Quins serien els mínims que aquesta llei hauria de recollir? Quines són des del seu punt de vista les necessitats més imminents del sistema de policia que cal afrontar i resoldre?

Dos aspectes centrals que responen a la necessitat, no només de coordinar, sinó d’ordenar:

  1. Els elements estatutaris propis de les policies locals i els comuns amb el cos de Mossos d’Esquadra: disposar d’un Estatut únic per a les policies locals de Catalunya sobre condicions laborals (modalitats horàries, sous, relació de llocs de treball, permisos, compatibilitats, riscos laborals, jubilació, carrera professional…), accés i promoció, règim disciplinari, la figura del/de la cap de Policia, mobilitat interpolicial, edat i titulació d’ingrés, excepcionalitat dels interinatges, segona activitat, armament policial i proves de capacitació…
  2. Els elements propis del sistema: finançament; autoritats en matèria de policia; creació d’òrgans del sistema (per exemple, una Direcció General de Policies Locals); repensar els òrgans de coordinació (juntes locals, meses de coordinació operatives, convenis de col·laboració); abordar la formació policial; establir un catàleg de funcions; definir quin és el servei bàsic garantit de policia; incorporar els vigilants com a policies locals; compartir una central de compres, afers interns, selecció, recompenses, investigació; una aplicació policial de gestió de serveis comuna…

Creu que les innovacions tecnològiques poden millorar la governabilitat i l’eficàcia de la policia? En quins aspectes i amb quins requeriments?

La tecnologia, al servei de les necessitats públiques, ha de ser un instrument transformador de les organitzacions policials. L’eficiència i l’eficàcia serà difícil aconseguir-les amb un increment del nombre de policies (com ens indiquen les taxes d’enquadrament existents). A través de la innovació tecnològica cal millorar la prestació de serveis a la ciutadania en aspectes com la comunicació bidireccional (xarxes socials…), temps de prestació de serveis; la gestió de les organitzacions policials (compres, sales de comandament, aplicacions informàtiques, ús d’aparells mòbils –tauletes, ordinadors en vehicles policials…); millorar la prevenció mitjançant la incorporació d’algoritmes predictius; ús de sistemes de videovigilància; reconeixement de vehicles i persones; gestió de l’ordre públic, etc.

Com veu vostè la participació d’actors no policials en el manteniment de la seguretat? Quins actors veu necessaris i sota quines condicions?

Ho veig necessari i imprescindible per garantir els millors estàndards de seguretat (objectiva i perceptiva). Cal incorporar personal especialitzat (que ho farà millor que un policia) com a personal facultatiu i de back-office, amb totes les garanties públiques i de confidencialitat. La pròpia gestió administrativa de les organitzacions policials, la vigilància patrimonial, el suport, els trasllats policials; experts en àmbits de la investigació i direcció, formació, etc. serien alguns exemples. Cal incorporar també la seguretat privada en aquests aspectes. En qualsevol cas, el lideratge i la responsabilitat han de ser públics.

Quines serien les tres característiques o qualitats més destacables que haurien de tenir les organitzacions policials per fer front als reptes actuals i futurs en matèria de seguretat?

  1. La incorporació de la dona i d’altres persones que pertanyin a minories de la nostra societat. Les organitzacions policials han de ser un reflex de la comunitat a la qual serveixen.
  2. La incorporació de les tecnologies (de comunicació, gestió, aparells, aplicacions informàtiques…) com un element transformador de les organitzacions i que millori la prestació de serveis.
  3. Un sistema de policia per a Catalunya que permeti ordenar les prioritats atenent les necessitats, un sistema que sigui adaptatiu als canvis existents, un sistema que reguli, un sistema que gestioni els aspectes globals i els locals.

_____

Esta entrada en español

La legitimació de la policia: una qüestió clau?

Sebastian Roché és director de recerca del CNRS (Ciències Polítiques, Universitat de Grenoble). És professor de l’Escola Nacional Superior de Policia i de les universitats de Grenoble i de Bahcesehir, a Istanbul. El seu treball se centra en la mesura de la delinqüència, l’anàlisi de les polítiques públiques de seguretat i la governança comparada de la policia. També és consultor de les Nacions Unides. Entre les seves publicacions, hi podem trobar: De la police en démocratie [“La policia en democràcia”] (Grasset, 2016).

Doctor Roché, heu publicat un llibre molt interessant, De la police en démocratie, on parleu de la legitimació. A què ens referim quan parlem de la legitimació de la policia?

La legitimació de la policia és el dret moral que se li atorga perquè es faci obeir. Té dos aspectes. En primer lloc, en reconèixer aquest dret moral a la policia, el ciutadà sent l’obligació d’obeir-la, i ho fa voluntàriament, és a dir, sense haver de prometre-li res (per exemple, més seguretat) o sense necessitat d’amenaçar-lo (per exemple, amb sancions). Aquesta primera vessant és la que normalment s’estudia. A continuació, trobem que aquest dret moral de fer-se obeir que s’atorga a la policia es tradueix en un acord en l’ús de mitjans, a vegades, il·legals i violents. Aquest segon aspecte, que podríem anomenar “la cara oculta de la legitimitat”, s’estudia menys, però no és menys real: és, per exemple, el que explica el suport dels nord-americans blancs a la policia quan maten un ciutadà negre.

Creieu que la legitimació té conseqüències pràctiques a la feina diària de la policia? No es tracta d’una pregunta retòrica que només interessa als intel·lectuals?

És probable que la legitimitat de la policia tingui efectes pràctics, però cal reconèixer que no estan ben demostrats. La idea principal és que la confiança afavoreix el fet de reconèixer una legitimitat a la policia, i que aquesta última afavoreix l’obediència voluntària dels ciutadans, una adhesió a les demandes dels agents, fins i tot quan això no agrada als ciutadans, i formes de cooperació, especialment el fet de presentar denúncies quan som víctimes, informar dels problemes, participar en associacions locals; en resum, de comprometre’s a col·laborar amb els agents de policia. El benefici més destacat seria la disminució de les tensions quotidianes i la seguretat dels agents.

Què poden fer els poders públics per millorar la legitimació de la policia? Voleu dir que no es tracta d’un tema històric i cultural impossible de canviar?

La recerca de legitimitat passa per la recerca de la satisfacció respecte al servei prestat i un tractament igualitari. Són aquestes actituds les que afavoreixen la confiança. Es tracta d’una cultura professional, que pot evolucionar, i cal que evolucioni, en funció de la societat que l’envolta. Un ministeri de l’interior pot establir la seva recerca de la qualitat, dotar-se de les eines de formació i després de les eines per controlar-la, i fer-les servir per qualificar els agents. Així, les pràctiques evolucionaran.

Què pensarà un policia francès quan llegeixi el vostre llibre? Creieu que se sentiran satisfets del retrat que els fa? Pensaríeu diferent, si fóssiu policia?

Crec que els policies no llegeixen gaire sociologia. Els puc entendre. Si ho fessin, se sorprendrien de la importància que dono a la confiança i a la legitimitat. En efecte, la seva cultura professional es basa sobretot en el dret, i en un aprenentatge pràctic de la imposició a la gent de la seva visió de les coses, més que no pas en l’art del diàleg. És això el que els seus col·legues amb experiència valoren durant la formació inicial sobre el terreny. Però crec que una part dels policies ha entès la importància de la relació entre la policia i la població, i la necessitat de fer-la anar endavant.

Creieu que les dades policials (estadístiques criminals, sobre incivisme i incidents dels quals la policia ha de respondre, nombre de policies, etc.) haurien de ser públiques, estar disponibles en línia? És una condició/exigència democràtica?

Sí, seria convenient que les bases de dades fossin accessibles. D’aquesta manera podríem fer evolucionar les anàlisis basant-nos en dades objectives. Seria el més normal, ja que són els ciutadans qui les paguen.

Penseu que la tendència actual a multar més i limitar els drets dels ciutadans posa en risc la legitimació de la policia? Creieu que és eficaç?

Davant l’amenaça terrorista, els governs se senten obligats a augmentar els poders de la policia. La raó és principalment política: es tracta d’una estratègia per evitar rebre crítiques per part de l’oposició. No tenim proves de l’eficàcia d’una legislació més severa pel que fa a la criminalitat petita i mitjana, tot i que els policies siguin molt sovint favorables a aquest tipus d’apropament. Pel que fa als joves, sabem que la severitat penal fins i tot augmenta la reincidència. Eficàcia pràctica i eficàcia política són dues coses ben diferents.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Thomas Feltes: “El dilema seguretat – llibertat és una quimera”

Thomas FeltesThomas Feltes (1951) és catedràtic de Criminologia i Ciències Polítiques a la Facultat de Dret de la Universitat Ruhr de Bochum, Alemanya. Des del 2005, hi imparteix classes de Dret i és responsable del màster avançat de Criminologia, Estudis Criminalístics i Ciència Política. Del 1992 al 2002, va ser director de la Universitat de Ciències Policials Aplicades a Villingen-Schwenningen, Alemanya. Thomas Feltes es va doctorar en Dret i té un màster en Ciències Socials de la Universitat de Bielefeld, Alemanya. Del 1979 al 1992, va fer investigació criminològica i docència a les facultats de Dret de Bielefeld, Hamburg, Heidelberg i Tübingen. Feltes forma part de la junta científica de la Societat Internacional de Criminologia. És coautor i editor de més de 200 llibres i articles sobre la professió de policia, el dret juvenil, el fet de sentenciar, les penes alternatives i la fiscalia pública, i és editor de Polizei Newsletter, un butlletí electrònic mensual que es publica en quatre idiomes (entre ells, el castellà). A partir del 2018 serà el representant alemany al Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT).

Professor Feltes: Darrerament ha insistit en la necessitat d’integrar diferents actors per mantenir els nivells de seguretat dins d’un marc raonable. Aquesta postura correspon a una persona amb una llarga trajectòria de responsabilitats al sector públic i resulta una mica sorprenent. Per quin motiu hauríem de transformar el monopoli tradicional de l’Estat en el camp de la seguretat en una coproducció de seguretat amb actors que possiblement no tenen interessos públics? Això no suposa la privatització de les tasques policials?

De fet, la privatització de les tasques policials ja existeix des de fa molts anys i no hi ha un monopoli tan clar, en realitat. Experts en criminologia parlen de plural policing, una reflexió sobre el fet que no només les companyies privades de seguretat treballen per a individus i corporacions, atès que les corporacions tenen el seu propi sistema de seguretat i, fins i tot, el seu propi sistema de processament, amb càstigs i represàlies interns. La professió policial treballa cada cop més amb altres agències governamentals, el tercer sector, organitzacions comunitàries i el sector privat, i han de cooperar. Per exemple: si parlem de policia comunitària, molts actors locals i privats participen en aquest sistema per millorar la relació entre la policia i els ciutadans, i per millorar la sensació de seguretat en una comunitat local. El factor principal: l’Estat ha de controlar els diferents esforços policials, sigui qui sigui l’actor o sigui on sigui.

Ha treballat durant molts anys en el món de la seguretat dels partits de la Bundesliga (i del futbol en general). Li sembla que això és un bon exemple d’una coproducció privada-pública de seguretat? Com avalua la seva experiència en aquest camp? Li sembla que hem trobat una font de progrés? Quins són els factors clau que hauríem de considerar?

Els partits de futbol són un bon exemple de la pràctica policial plural. Tal com podem veure en analitzar les estructures de seguretat d’un partit normal, s’hi impliquen fins a 30 proveïdors de seguretat diferents: des del DFB fins al DFL, i des dels sistemes de transport públic fins a la policia local i els clubs locals. Aquests últims normalment tenen el seu propi cos de seguretat, que és el responsable dins l’estadi, i personal de seguretat contractat, responsable, per exemple, de controlar les entrades. Tots ells han de cooperar molt de prop amb la policia local i la policia federal. Abans del partit, se sol convocar una reunió sobre la seguretat, per tractar les diverses responsabilitats i l’estratègia global pel que fa a les pràctiques policials a adoptar.

Es pot aplicar la coproducció a qualsevol política pública? L’aplicaria a la gran onada de refugiats que ha arribat recentment a Alemanya? Per cert, no suposa un risc alt per a la seguretat interna? És sensat permetre l’entrada a una quantitat tan gran de refugiats?

La coproducció de seguretat forma part de la nostra feina diària. Agents de seguretat privats treballen en centres comercials, en estacions ferroviàries i al metro, i tenen la responsabilitat de protegir edificis tant privats com governamentals. Pel que fa als refugiats, la seguretat dels camps i els edificis on viuen correspon a les companyies de seguretat privades. La policia no té prou personal per ocupar-se d’aquesta tasca i, a més a més, és massa car. La selecció i el control són els problemes que sorgeixen amb els agents de seguretat privats. Després d’alguns escàndols, sembla que aquest problema s’ha resolt. Els candidats es revisen, tenen més formació i es controlen més ara. Els refugiats no cometen més delictes que la població alemanya equivalent, si tenim en compte el sexe i l’edat. I la major part dels delictes comesos pels refugiats es produeixen entre ells mateixos (degut a algun incident al camp) o tenen relació amb lleis sobre estrangeria.

Com avalua l’onada actual de legislació dura (en restringir els drets humans) amb l’objectiu de combatre el terrorisme? És ètica? És necessària? És útil? Li sembla que el presumpte dilema seguretat−llibertat és real o només un argument per procurar que s’acceptin aquestes restriccions als drets humans?

En realitat, és una política purament simbòlica. Els polítics reben una enorme pressió per part de la ciutadania i els mitjans. Aquestes lleis no fan front en absolut al terrorisme, però els polítics pensen que és l’única manera de fer que el ciutadà pensi que són capaços d’actuar. Sí que tenim uns bons projectes per impedir que els joves s’incorporin a grups terroristes o a entorns controlats per l’islam radical, però aquests programes només tenen un efecte a mitjà o llarg termini. L’anomenat “dilema seguretat−llibertat” és una quimera: vivim en societats i en comunitats que són més segures que mai (la taxa de delinqüència va a la baixa des de fa temps), però els nostres ciutadans se senten més alienats que mai. Els motius són múltiples: el concepte de l’autèntica Unió Europea està desapareixent, els efectes negatius de la globalització tenen més presència, la gent està envellint i se sent menys segura per uns sistemes sanitaris en declivi i unes pensions incertes. I, finalment: els polítics no fan que els ciutadans se sentin capaços de fer front a tots aquests problemes; semblen més aviat un grup de pollastres corrent sense cap… La gent està perdent confiança en la política, i en podem veure els resultats a tot arreu, amb partits de dreta que tenen cada vegada més adeptes.

Pàgines web:

www.thomasfeltes.de

www.rub.de/kriminologie

www.police-newsletter.com

www.krimlex.de

______

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

 

 

Comissària Cristina Manresa: “Planificar amb rigor és la clau de l’èxit”

La comissària Cristina Manresa Llop, nascuda a Barcelona l’any 1968, té una filla de 19 anys i viu a Badalona. Diplomada en Criminologia i llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, va entrar als Mossos d’Esquadra a la quarta promoció –ara fa 26 anys– i ha arribat a comissària passant per totes les categories. Creu que això és important perquè haver treballat en diferents serveis i situacions l’ha fet propera i coneixedora de la difícil tasca dels policies i li ha ensenyat a valorar les coses importants de la vida.

Actualment és cap de la Regió Policial Metropolitana Nord i directora del Pla de seguretat del Mobile World Congress des del 2013.

Ha rebut diverses condecoracions i premis per la seva tasca professional. És membre del Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya i participa des de fa anys en activitats de formació i docència.

Quin balanç fa del dispositiu de seguretat de la darrera edició del Mobile World Congress?

Molt positiu; no hi ha hagut incidents rellevants en una edició en què la xifra de congressistes ha batut un nou rècord, 108.000 persones, cosa que suposa un increment del 7% respecte de l’any anterior. L’índex de victimització per cada 1.000 visitants s’ha situat en un 0,34, índex inferior al registrat l’any 2016, que es va situar en un 0,36. Els fets delictius s’han mantingut estables, amb una reducció del 13% al transport públic, i el 91% dels fets són furts.

Ens sentim orgullosos de la feina feta per tots els cossos policials i serveis d’emergències, que, juntament amb els organitzadors del MWC –els responsables de Fira de Barcelona i Turisme de Barcelona–, ha contribuït a mantenir la seguretat dels congressistes i el bon desenvolupament d’aquest esdeveniment. Aquest és un treball en equip!

Quines eines −de planificació, prevenció, emergències, seguretat ciutadana− són les que li permeten ajudar i oferir protecció a les persones en aquests grans esdeveniments?

Treballem a partir d’un Pla director de seguretat (PDS), document que recull els objectius i les característiques de l’esdeveniment i organitza les diferents tasques de tots els integrants per tal que ens coordinem amb efectivitat. Són vuit programes que inclouen els dispositius policials de seguretat ciutadana, ordre públic, intel·ligència, mobilitat, protecció civil, allotjaments, etc.

Com a part de les polítiques de prevenció, la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra ha potenciat la difusió dels consells de seguretat a les xarxes socials dels Mossos d’Esquadra i del 112, i ha fet arribar als congressistes material amb mesures bàsiques de seguretat, amb l’objectiu de prevenir fets delictius. Panells informatius al transport, cartells i díptics en diversos idiomes, etc. Aquestes accions s’han portat a terme amb la col·laboració de diferents entitats que participen en l’organització i la seguretat de l’esdeveniment, com són GSMA, Barcelona Convention Bureau i el Gremi d’Hotels.

De quina manera, des del punt de vista de la planificació, afecta tenir tants operadors, públics i privats, d’àmbits i administracions diferents, en un mateix esdeveniment? El factor humà és primordial en aquest sentit?

Planificar amb rigor és la clau de l’èxit perquè hi participen molts efectius de la PG-ME de diferents especialitats: GEI, Escortes, Subsòl, Canina, Tèdax, Hèlix, BRIMO, ARRO, Informació, Seguretat Ciutadana, Trànsit, etc. També integrem personal extern a la nostra organització, d’altres policies municipals (l’Hospitalet i Barcelona) i operadors externs: empresa organitzadora, seguretat privada, emergències, Turisme de Barcelona, Ajuntament, transports, etc.

Per aquest motiu, comencem a planificar després de l’estiu i fins al mes de febrer o març, que és quan es celebra el MWC.

Es fa una primera reunió amb tots els responsables i expliquem les novetats de l’any i el cronograma; després, els grups desenvolupen les seves ordres de servei, en què treballarà i supervisarà la direcció del Pla fins a arribar a desenvolupar el dispositiu en tres fases: prealerta, alerta, màxima alerta.

Durant la celebració del congrés, a primera hora es fan diverses reunions diàries amb els operatius policials i amb els gestors del transport, sota la direcció del Pla i de l’organització.

En acabar el MWC, es fa un debrífing en què es recullen les millores proposades per tots els serveis.

El factor humà és fonamental, conèixer cadascun dels operadors facilita molt la tasca; som un equip i tothom treballa per millorar cada any. L’èxit del MWC és l’èxit de tots!

Quina ha estat la situació més complexa que ha hagut de gestionar en les darreres edicions del MWC? Hi ha algun aspecte o complicació que es reprodueixi cada any?

L’any 2016, amb la nova línia 9 del metro, perquè era un element nou, encara estava en fase de proves i no sabíem el volum de persones que utilitzarien aquesta línia. S’hi va afegir la vaga del transport i el tema de la mobilitat es va complicar.

La gestió de les cues i l’accés dels congressistes al recinte amb seguretat és un repte pel que fa al tema del terrorisme. Des de l’any 2015, identifiquem tots els participants, hem augmentat el nombre d’efectius i hem extremat les mesures de seguretat amb elements de contenció en els accessos: pilones, arcs detectors, escàners, gossos, etc.

Els consells de seguretat que fem arribar als congressistes des de la PG-ME pensem que són una bona mesura per evitar que esdevinguin víctimes de fets delictius. La prevenció és una bona eina i hi treballem abans del congrés reunint-nos amb els gremis d’hotels, de restauració, turisme i altres operadors.

Us heu inspirat o us inspireu en algun altre tipus d’esdeveniment semblant a l’hora d’innovar en les mesures de prevenció i seguretat? I, a l’inrevés, altres cossos de seguretat o esdeveniments semblants s’han interessat per la tasca que dueu a terme aquí?

L’experiència en altres esdeveniments o dispositius en què treballem la PG-ME ens inspira per desenvolupar el Pla director de seguretat del MWC. Es tracta d’un document que descriu en vuit programes cadascuna de les particularitats dels dispositius de seguretat, el nombre d’efectius de cada especialitat, la ubicació, els horaris de treball i altres característiques tècniques. El que crec que cal destacar del PDS és que hi participen altres operadors externs a la PG-ME, una manera integradora i transversal de treballar amb altres administracions i particulars. Hi ha hagut interès per aquesta manera de treballar i altres policies han reproduït el model del PDS.

Pel fet de ser la primera dona comissària de la PG-ME, quina valoració fa respecte del paper de la dona en un cos policial com els Mossos d’Esquadra?

La valoració que faig com a dona comandament és que cal apostar encara més per l’equitat de gènere dins la policia a totes les escales, també en la de comandaments, on l’impacte de la presa de decisions és tangible. Hi ha recorregut per fer. Una policia del segle XXI cal que sigui oberta i estigui preparada per assolir els reptes que se’ns presenten. La visió de la dona és molt important en el desenvolupament de les polítiques de seguretat.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français