Paul van Soomeren (1952) és fundador de l’oficina d’assessorament DSP, amb seu a Amsterdam (www.DSP-groep.eu). Abans de començar –amb Bram van Dijk– amb aquesta oficina va treballar uns anys a l’oficina nacional de prevenció de delictes als Països Baixos. Paul és expert internacional en la prevenció de delictes mitjançant disseny ambiental (CPTED). En aquest moment Paul treballa amb l’estandardització de CPTED i participarà –amb la Generalitat de Catalunya– en el projecte de la UE www.cuttingcrimeimpact.eu durant els propers tres anys.

Què opines de les tendències actuals pel que fa a les polítiques de seguretat pública? No creus que se centren excessivament en el càstig? Estem retrocedint? Existeixen els enfocaments ambientals als debats polítics?

La seguretat pública i les polítiques de seguretat s’assemblen a un pèndol de rellotgeria: els anys 60 i 70 hi havia un enfocament reactiu i repressiu envers els delictes, els anys 80 i 90 la prevenció dels delictes tenia més pes, i l’enfocament ha tornat al d’abans amb l’arribada del nou mil·lenni. Em fa l’efecte que la prevenció torna a estar ‘en vogue’ un altre cop. El càstig i els enfocaments reactius no són els més efectius ni els més eficaços. És un enfocament envers els delictes que surt molt car. És clar que calen 2 persones per ballar un tango: un enfocament reactiu es basa a agafar el delinqüent i castigar-lo, però també suposa prevenció. Des d’un enfocament de cost-benefici la prevenció és més barata i, per tant, és un enfocament molt més eficaç. Com que soc holandès detesto veure com es malgasten els diners. A l’hora d’avaluar sempre mirem les diferències cost-benefici.

Quin actor públic (local, regional, estat, Europa) entén millor la importància del disseny urbà per prevenir els delictes i construir ciutats segures? Quin d’aquests està més ben posicionat per aplicar els principis que això suposa?

No és qüestió de ‘o’ sinó de ‘i… i’. Per tant, no és ‘europeu o nacional o local’. La prevenció dels delictes mitjançant disseny urbà, planificació i gestió (garantit per Design/CPTED) és possible a cada nivell: europeu, nacional, regional, local i, per últim, però no menys important, a nivell de barri. S’aplica el mateix principi a totes les estratègies per prevenir els delictes. Les millors opcions sorgeixen quan els nivells treballen junts de debò; quan es donen suport i s’afavoreixen el uns als altres. Encara que estem acostumats a parlar de conceptes com multiorganismes i enfocament d’associació, avui dia encara definim això d’una manera massa horitzontal al mateix nivell geogràfic, al mateix nivell de governants. Aniria millor estudiar aquest tema d’una manera vertical: com poden, per exemple, normes i estàndards europeus ajudar un país? Com poden les lleis i l’esquema facilitar accions per prevenir delictes locals? Com poden les autoritats facilitar la prevenció dels delictes a nivell de barri? Ras i curt: enfocaments de multiorganismes horitzontals i cooperació de governants vertical. Això és el gran valor afegit.

Com hauria de contribuir el sector privat (d’una manera àmplia, no només la seguretat privada, sinó totes aquelles que no són públiques) a un disseny urbà dirigit a millorar la seguretat?

El sector privat ja incorpora la prevenció dels delictes mitjançant el disseny i la planificació. Per exemple, a força de fer que els productes siguin impermeables a les activitats delictives. Mira el mòbil amb una funció de seguiment, els cotxes amb un sistema per immobilitzar o la seguretat incorporada per l’arquitectura i el disseny. I, per descomptat, hi ha molta pressió per part de les companyies d’assegurances per reduir els riscos. Investigacions holandeses i britàniques recents indiquen que el concepte ‘hipòtesi de seguretat’ pot explicar la reducció dels delictes que estem presenciant en aquests moments a molts països moderns i industrialitzats. Això suposa una combinació de prevenció dels delictes a escala privada i pública. El disseny, la planificació, la gestió i la cooperació són claus.

Alguns barris antics de les ciutats han arribat a ser zones degradades amb una població marginada (normalment es tracta d’immigrants pobres). Quines polítiques s’haurien d’aplicar per reconduir aquesta situació? La gentrificació és una solució?

Com a geògraf, urbanista i demògraf no crec que la gentrificació sigui la solució. La gentrificació completa com aquella que veiem en unes quantes capitals europees no és una solució sinó que arriba a provocar problemes com la segregació i una falta d’integració. La meva solució seria barrejar la gent. Barrejar al màxim! No casa per casa potser, però en funció de grups de cases –com per exemple blocs d’habitatges– com si fos un tauler d’escacs. D’aquesta manera, el mateix tipus de gent podria quedar-se junta i ajudar-se mútuament i, així, la ciutat sencera podria arribar a ser una barreja bonica. Les diferències i la diversitat fan que les ciutats siguin atractives i també efectives. La innovació prové de la diversitat. Al país on visc jo –els Països Baixos– les associacions d’habitatges tenen un paper important. Més o menys la tercera part de tots els habitatges als Països Baixos pertanyen a associacions d’habitatges –a les grans ciutats fins a 4 de cada 10. I és difícil distingir entre els habitatges privats i els de lloguer i els socials. Totes les categories d’habitatges es barregen. És una manera molt bona i efectiva d’allotjar la gent. Això suposa la millor versió de la planificació urbana. No és una qüestió policial sinó una iniciativa per part d’associacions d’habitatges i autoritats locals.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français