Thomas Feltes (1951) és catedràtic de Criminologia i Ciències Polítiques a la Facultat de Dret de la Universitat Ruhr de Bochum, Alemanya. Des del 2005, hi imparteix classes de Dret i és responsable del màster avançat de Criminologia, Estudis Criminalístics i Ciència Política. Del 1992 al 2002, va ser director de la Universitat de Ciències Policials Aplicades a Villingen-Schwenningen, Alemanya. Thomas Feltes es va doctorar en Dret i té un màster en Ciències Socials de la Universitat de Bielefeld, Alemanya. Del 1979 al 1992, va fer investigació criminològica i docència a les facultats de Dret de Bielefeld, Hamburg, Heidelberg i Tübingen. Feltes forma part de la junta científica de la Societat Internacional de Criminologia. És coautor i editor de més de 200 llibres i articles sobre la professió de policia, el dret juvenil, el fet de sentenciar, les penes alternatives i la fiscalia pública, i és editor de Polizei Newsletter, un butlletí electrònic mensual que es publica en quatre idiomes (entre ells, el castellà). A partir del 2018 serà el representant alemany al Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT).
Professor Feltes: Darrerament ha insistit en la necessitat d’integrar diferents actors per mantenir els nivells de seguretat dins d’un marc raonable. Aquesta postura correspon a una persona amb una llarga trajectòria de responsabilitats al sector públic i resulta una mica sorprenent. Per quin motiu hauríem de transformar el monopoli tradicional de l’Estat en el camp de la seguretat en una coproducció de seguretat amb actors que possiblement no tenen interessos públics? Això no suposa la privatització de les tasques policials?
De fet, la privatització de les tasques policials ja existeix des de fa molts anys i no hi ha un monopoli tan clar, en realitat. Experts en criminologia parlen de plural policing, una reflexió sobre el fet que no només les companyies privades de seguretat treballen per a individus i corporacions, atès que les corporacions tenen el seu propi sistema de seguretat i, fins i tot, el seu propi sistema de processament, amb càstigs i represàlies interns. La professió policial treballa cada cop més amb altres agències governamentals, el tercer sector, organitzacions comunitàries i el sector privat, i han de cooperar. Per exemple: si parlem de policia comunitària, molts actors locals i privats participen en aquest sistema per millorar la relació entre la policia i els ciutadans, i per millorar la sensació de seguretat en una comunitat local. El factor principal: l’Estat ha de controlar els diferents esforços policials, sigui qui sigui l’actor o sigui on sigui.
Ha treballat durant molts anys en el món de la seguretat dels partits de la Bundesliga (i del futbol en general). Li sembla que això és un bon exemple d’una coproducció privada-pública de seguretat? Com avalua la seva experiència en aquest camp? Li sembla que hem trobat una font de progrés? Quins són els factors clau que hauríem de considerar?
Els partits de futbol són un bon exemple de la pràctica policial plural. Tal com podem veure en analitzar les estructures de seguretat d’un partit normal, s’hi impliquen fins a 30 proveïdors de seguretat diferents: des del DFB fins al DFL, i des dels sistemes de transport públic fins a la policia local i els clubs locals. Aquests últims normalment tenen el seu propi cos de seguretat, que és el responsable dins l’estadi, i personal de seguretat contractat, responsable, per exemple, de controlar les entrades. Tots ells han de cooperar molt de prop amb la policia local i la policia federal. Abans del partit, se sol convocar una reunió sobre la seguretat, per tractar les diverses responsabilitats i l’estratègia global pel que fa a les pràctiques policials a adoptar.
Es pot aplicar la coproducció a qualsevol política pública? L’aplicaria a la gran onada de refugiats que ha arribat recentment a Alemanya? Per cert, no suposa un risc alt per a la seguretat interna? És sensat permetre l’entrada a una quantitat tan gran de refugiats?
La coproducció de seguretat forma part de la nostra feina diària. Agents de seguretat privats treballen en centres comercials, en estacions ferroviàries i al metro, i tenen la responsabilitat de protegir edificis tant privats com governamentals. Pel que fa als refugiats, la seguretat dels camps i els edificis on viuen correspon a les companyies de seguretat privades. La policia no té prou personal per ocupar-se d’aquesta tasca i, a més a més, és massa car. La selecció i el control són els problemes que sorgeixen amb els agents de seguretat privats. Després d’alguns escàndols, sembla que aquest problema s’ha resolt. Els candidats es revisen, tenen més formació i es controlen més ara. Els refugiats no cometen més delictes que la població alemanya equivalent, si tenim en compte el sexe i l’edat. I la major part dels delictes comesos pels refugiats es produeixen entre ells mateixos (degut a algun incident al camp) o tenen relació amb lleis sobre estrangeria.
Com avalua l’onada actual de legislació dura (en restringir els drets humans) amb l’objectiu de combatre el terrorisme? És ètica? És necessària? És útil? Li sembla que el presumpte dilema seguretat−llibertat és real o només un argument per procurar que s’acceptin aquestes restriccions als drets humans?
En realitat, és una política purament simbòlica. Els polítics reben una enorme pressió per part de la ciutadania i els mitjans. Aquestes lleis no fan front en absolut al terrorisme, però els polítics pensen que és l’única manera de fer que el ciutadà pensi que són capaços d’actuar. Sí que tenim uns bons projectes per impedir que els joves s’incorporin a grups terroristes o a entorns controlats per l’islam radical, però aquests programes només tenen un efecte a mitjà o llarg termini. L’anomenat “dilema seguretat−llibertat” és una quimera: vivim en societats i en comunitats que són més segures que mai (la taxa de delinqüència va a la baixa des de fa temps), però els nostres ciutadans se senten més alienats que mai. Els motius són múltiples: el concepte de l’autèntica Unió Europea està desapareixent, els efectes negatius de la globalització tenen més presència, la gent està envellint i se sent menys segura per uns sistemes sanitaris en declivi i unes pensions incertes. I, finalment: els polítics no fan que els ciutadans se sentin capaços de fer front a tots aquests problemes; semblen més aviat un grup de pollastres corrent sense cap… La gent està perdent confiança en la política, i en podem veure els resultats a tot arreu, amb partits de dreta que tenen cada vegada més adeptes.
Pàgines web:
______
Esta entrada en español / This post in English / Post en français