Any: 2022

Crimes de haine et troubles mentaux aux États-Unis

Notes de seguretatDeixa un comentari

En octobre, le journal The New York Times a publié un article du chercheur Eyal Press dans lequel il remettait en cause le traitement et la réponse apportés aux personnes souffrant de troubles mentaux impliquées dans des crimes de haine aux États-Unis. Eyal Press est l’auteur du livre Dirty Work: Essential Jobs and the Hidden Toll of Inequality in America.

Dans cet article, l’auteur explique que depuis le début de la pandémie de COVID-19, une vague de violence contre les Américains d’origine asiatique a déferlé sur tout le pays. Les victimes de ces agressions flagrantes se sont fait cracher dessus, battre, pousser du quai du métro, poignarder ou tirer dessus avec des armes à feu. Il s’est avéré que la plupart des personnes arrêtées pour ces attaques choquantes souffraient de graves problèmes de santé mentale.

Le nombre d’attaques haineuses à l’encontre des Américains d’origine asiatique a diminué à New York au cours de la première moitié de 2022, mais ces attaques restent clairement liées à des cas de troubles mentaux. Sur les 100 personnes arrêtées pour attaques haineuses à New York au cours des quatre premiers mois de 2022, la moitié avaient été classées auparavant comme souffrant de troubles émotionnels, selon les services de police de la ville.

Eyal Press estime que ces schémas révèlent que la maladie mentale peut jouer un rôle dans la violence à caractère raciste et qu’il convient de traiter cette question. Il souligne également que ce débat doit être fait en évitant de renforcer les préjugés concernant les personnes atteintes de troubles mentaux, car elles sont beaucoup plus susceptibles d’être victimes de violence que d’en être les auteurs. Un autre risque de ce débat serait une instrumentalisation de la maladie mentale visant à détourner l’attention des discours et des idées qui inspirent les actes d’extrémisme violent.

Edward Dunbar, professeur de psychologie à l’Université de Californie et chercheur sur les crimes de haine, estime qu’il n’est pas surprenant que, pendant la pandémie, certaines personnes atteintes de troubles mentaux aient commis des actes d’agression en raison du discours anti-asiatique constant dans le débat public.

Dans son article, Eyal Press rapporte également que la plupart des personnes atteintes de troubles mentaux arrêtées pour avoir attaqué des personnes d’origine asiatique à New York pendant la pandémie étaient également sans-abri.

L’organisation communautaire The Anti Police-Terror Project a proclamé dans un tract de sensibilisation que la maladie mentale n’est pas un crime, préconisant de maintenir ces personnes hors du système de justice pénale.

Brian Levin, directeur du Centre d’étude de la haine et de l’extrémisme de l’Université d’État de Californie à San Bernardino, a proposé de créer une catégorie distincte pour les délinquants souffrant de troubles mentaux, afin de signaler que leur situation est différente. L’objectif serait de traiter ces personnes plutôt que de les incarcérer. Les lourdes sanctions pénales ne seraient pas nécessairement efficaces dans le cas de ces délinquants.

Une meilleure approche serait d’investir des ressources dans les systèmes de soins de santé mentale défectueux qui laissent de nombreuses personnes hautement instables sans soins à long terme. S’attaquer à d’autres problèmes sociaux serait également utile. En effet, un nombre croissant de recherches suggère que les personnes atteintes de maladies mentales graves sont plus susceptibles de commettre des violences lorsqu’elles sont exposées à d’autres facteurs de risque, tels que des expériences traumatisantes dans l’enfance, des privations financières ou le fait de vivre dans des quartiers à forte criminalité. Ces problèmes ne seront pas résolus par les traitements seuls, mais ils ne disparaîtront pas non plus par le simple fait d’emprisonner les auteurs d’attaques haineuses atteints de trouble mentaux.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / This post in English

Hate crimes and mental illness in the U.S.

Notes de seguretatDeixa un comentari

Last October, The New York Times published an article by researcher Eyal Press in which he questioned the treatment and response to mentally ill people involved in hate crimes in the United States. Press is the author of the book Dirty Work: Essential Jobs and the Hidden Toll of Inequality in America.

The author explains that since the onset of the COVID pandemic, a wave of violence against Asian Americans has spread across the country. There have been blatant assaults in which victims have been spat on, beaten, pushed from the subway platform, stabbed or shot with firearms. This shocking number of attacks that have made the news has meant that most of those arrested have turned out to have serious mental health problems.

Although the number of hate crimes against Asian Americans in New York went down during the first half of 2022, the overlap between hate crimes and bias attacks has remained. The New York Police Department announced that, of the 100 people arrested for hate crimes in the city during the first four months of 2022, half had previously been classified as emotionally disturbed.

Press believes that, because of these patterns of behaviour, the role that mental illness may play in racially motivated violence makes it a pending and necessary issue to resolve. And we must avoid the belief that such a debate would reinforce negative stereotypes, since people experiencing mental illness are much more likely to be victims of violence than to be its perpetrators. Another danger would be if mental illness were invoked to divert attention from the rhetoric and ideas that breed acts of violent extremism.

Edward Dunbar, professor of psychology at the University of California, a researcher on bias-motivated crime, believes that it is not surprising that during the pandemic some people with mental disorders committed aggressive acts, because of the constant anti-Asian speeches in the public debate.

What Press exposes in his article is that most of the mentally ill people who were arrested for attacking Asian people in New York City during the pandemic were not only mentally ill, but homeless.

The community organization The Anti Police-Terror Project proclaimed in a propaganda leaflet that mental illness is not a crime, advocating keeping such people out of the criminal justice system.

Brian Levin, director of the Center for the Study of Hate and Extremism at California State University, San Bernardino, has proposed creating a separate classification for mentally ill offenders as a way of highlighting that their cases are different. The goal would be for these people to receive treatment rather than incarceration. The imposition of harsh criminal penalties on these offenders is perhaps ineffective.

A better approach would be to invest resources in the flawed mental health systems that leave so many highly unstable people without long-term care. Addressing other social problems would also be useful, as a growing body of research suggests that people with severe mental illness are more likely to carry out violent acts when exposed to other risk factors, such as traumatic childhood experiences, financial instability, or living in high-crime neighbourhoods. Treatment alone would not solve these problems, but locking these people in prisons won’t make them go away either.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français

Delitos de odio y enfermedades mentales en Estados Unidos

Notes de seguretatDeixa un comentari

El pasado mes de octubre, el rotativo The New York Times publicaba un artículo del investigador Eyal Press en el que cuestionaba el tratamiento y la respuesta que se da en Estados Unidos a los enfermos mentales que participan en delitos de odio. Press es el autor del libro Trabajo bruto: trabajos esenciales y el coste oculto de la desigualdad en Estados Unidos.

El autor explica que desde el comienzo de la pandemia de covid, una ola de violencia contra los estadounidenses de origen asiático se ha extendido por todo el país. Ha habido agresiones flagrantes en las que las víctimas han sido escupidas, golpeadas, empujadas desde el andén del metro, apuñaladas o disparadas con armas de fuego. Esta impactante cantidad de ataques que han sido noticia ha supuesto que la mayoría de las personas arrestadas ha resultado tener graves problemas de salud mental.

Aunque los delitos de odio contra personas asiático-estadounidenses han disminuido en Nueva York durante la primera mitad del año 2022, la superposición entre los ataques por prejuicios y las enfermedades mentales ha persistido. El Departamento de Policía de Nueva York anunció que, de las 100 personas detenidas por delitos de odio en la ciudad durante los primeros cuatro meses de 2022, la mitad había sido calificada anteriormente como persona con trastornos emocionales.

Press considera que dados estos patrones de comportamiento, el papel que pueden desarrollar las enfermedades mentales en la violencia por motivos raciales le convierte en un tema pendiente y necesario de resolver. Y hay que huir de la creencia de que este debate reforzaría los estereotipos negativos, puesto que las personas que experimentan una enfermedad mental son mucho más propensas a ser víctimas de la violencia que a ser sus victimarias. Otro peligro sería que se invocara la enfermedad mental para desviar la atención de la retórica y las ideas que inspiran actos de extremismo violento.

Edwuard Dunbar, profesor de psicología de la Universidad de California, investigador sobre delitos motivados por prejuicios, considera que no es sorprendente que durante la pandemia algunas personas con trastornos mentales cometieran acciones agresivas, debido a los constantes discursos anti-asiáticos en el debate público.

Lo que denuncia Press en su artículo es que la mayoría de las personas con enfermedades mentales que fueron detenidas por atacar a personas asiáticas en la ciudad de Nueva York durante la pandemia no sólo tenían problemas mentales, sino que se encontraban desamparadas.

La organización comunitaria The Anti Police-Terror Project proclamaba en un díptico de propaganda que las enfermedades mentales no son un delito, abogando por mantener a estas personas fuera del sistema judicial penal.

Brian Levin, director del Centro para el Estudio del Odio y el Extremismo de la Universidad Estatal de California en San Bernardino, ha propuesto crear una clasificación aparte para los delincuentes con enfermedades mentales, como forma de señalar que sus casos son distintos. El objetivo sería que estas personas recibieran tratamiento en vez de encarcelarlas. La imposición de duras sanciones penales a estos infractores es quizás ineficaz.

Un mejor enfoque sería invertir recursos en los defectuosos sistemas de salud mental que dejan a tantas personas altamente inestables sin atención a largo plazo. Abordar otros problemas sociales también ayudaría, ya que una serie de investigaciones cada vez más numerosa sugiere que las personas con enfermedades mentales graves son más propensas a cometer actos de violencia cuando están expuestas a otros factores de riesgo, como serían las experiencias traumáticas durante la infancia, la precariedad financiera o vivir en vecindarios con altos índices de delincuencia. El tratamiento por sí solo no resolvería estos problemas, pero encerrar a estas personas en prisiones tampoco hará que desaparezcan.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

Delictes d’odi i malalties mentals als Estats Units

Notes de seguretatDeixa un comentari

El mes d’octubre passat, el rotatiu The New York Times publicava un article de l’investigador Eyal Press en què qüestionava el tractament i la resposta que es dona als Estats Units als malalts mentals que participen en delictes d’odi. Press és l’autor del llibre Treball brut: feines essencials i el cost ocult de la desigualtat als Estats Units.

L’autor explica que des del començament de la pandèmia de covid, una onada de violència contra els nord-americans d’origen asiàtic s’ha estès per tot el país. Hi ha hagut agressions flagrants en les quals les víctimes han estat escopides, colpejades, empeses des de l’andana del metro, apunyalades o disparades amb armes de foc. Aquesta impactant quantitat d’atacs que han estat notícia ha suposat que la majoria de les persones arrestades ha resultat tenir problemes greus de salut mental.

Tot i que els delictes d’odi contra persones asiaticoestatunidenques han disminuït a Nova York durant la primera meitat de l’any 2022, la superposició entre els atacs per prejudicis i les malalties mentals ha persistit. El Departament de Policia de Nova York va anunciar que, de les 100 persones detingudes per delictes d’odi a la ciutat durant els primers quatre mesos del 2022, la meitat havia estat qualificada anteriorment com a persona amb trastorns emocionals.

Press considera que donats aquests patrons de comportament, el paper que poden desenvolupar les malalties mentals en la violència per motius racials el converteix en un tema pendent i necessari de resoldre. I cal fugir de la creença que aquest debat reforçaria els estereotips negatius, ja que les persones que experimenten una malaltia mental són molt més propenses a ser víctimes de la violència que a ser-ne les victimàries. Un altre perill seria que s’invoqués la malaltia mental per desviar l’atenció de la retòrica i les idees que inspiren actes d’extremisme violent.

Edwuard Dunbar, professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia, investigador sobre delictes motivats per prejudicis, considera que no és sorprenent que durant la pandèmia algunes persones amb trastorns mentals cometessin accions agressives, a causa dels constants discursos antiasiàtics en el debat públic.

Allò que denuncia Press en el seu article és que la majoria de les persones amb malalties mentals que van ser detingudes per atacar persones asiàtiques a la ciutat de Nova York durant la pandèmia no només tenien problemes mentals, sinó que es trobaven desemparades.

L’organització comunitària The Anti Police-Terror Project proclamava en un díptic de propaganda que les malalties mentals no són un delicte, advocant per mantenir aquestes persones fora del sistema judicial penal.

Brian Levin, director del Centre per a l’Estudi de l’Odi i l’Extremisme de la Universitat Estatal de Califòrnia a San Bernardino, ha proposat crear una classificació a part per als delinqüents amb malalties mentals, com a forma d’assenyalar que els seus casos són diferents. L’objectiu seria que aquestes persones rebessin tractament en comptes d’empresonar-les. La imposició de dures sancions penals a aquests infractors és potser ineficaç.

Un millor enfocament seria invertir recursos en els sistemes de salut mental defectuosos que deixen tantes persones altament inestables sense atenció a llarg termini. Abordar altres problemes socials també hi ajudaria, ja que un seguit d’investigacions cada cop més nombrós suggereix que les persones amb malalties mentals greus són més propenses a cometre actes de violència quan estan exposades a altres factors de risc, com serien les experiències traumàtiques durant la infància, la precarietat financera o viure en veïnats amb alts índexs de delinqüència. El tractament per si sol no resoldria aquests problemes, però tancar aquestes persones en presons tampoc farà que desapareguin.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Les mesures anti-covid entraînent une légère augmentation de la violence envers les forces de l’ordre en Allemagne

Notes de seguretatDeixa un comentari

En 2021, 39 649 actes de violence contre les forces de l’ordre ont été enregistrés en Allemagne, soit une augmentation de 1,8 % par rapport à l’année précédente, qui s’inscrit dans une légère tendance à la hausse depuis 2014 (à l’exception de 2017). Les Länder qui ont connu les plus fortes hausses sont le Mecklembourg-Poméranie-Occidentale (31 %), la Hesse (19,1 %) et Berlin (15,4 %), tandis que le Bade-Wurtemberg (-2,1 %) et la Bavière (-6,3 %) ont enregistré des baisses. Il est intéressant de noter que ce dernier a connu le plus grand nombre de meurtres (4 cas pour 6 victimes[1]) et de vols avec violence (20 cas pour 25 victimes).

Le nombre de victimes de ces violences s’élève à 88 626 agents (4,5 % de plus que l’année précédente), dont 79,3 % sont des hommes et 49,5 % ont entre 25 et 35 ans. La grande majorité des actes de violence (87 %) résulte d’une résistance aux interventions policières.

Les auteurs de ces infractions étaient principalement des hommes (84,2 %), de nationalité allemande (70,6 %) et âgés de plus de 25 ans (69,6 %). Environ 75,6 % des personnes interpellées étaient connues des services de police. Le pourcentage d’immigrants placés en détention pour ces infractions a diminué de 9,6 %, tandis que celui des résidents illégaux et des demandeurs d’asile a diminué de 5,2 %.

Les typologies criminelles de ces agressions comprennent le meurtre, l’homicide involontaire, les blessures (intentionnelles et par négligence), le vol avec violence, la coercition, la détention illégale, les menaces, la résistance et les attaques contre les forces de l’ordre. Il convient toutefois de souligner que les crimes les plus violents ont connu une baisse : meurtre (-6), homicide (-27), vol avec violence (-27) et blessures simples ou légères (-612). Les augmentations les plus marquées s’observent dans la résistance opposée aux autorités dans l’exercice de leurs fonctions, sous toutes ses formes (48 %).

Cette hausse semble être principalement due aux mesures de restriction liées aux déplacements adoptées pour lutter contre la COVID-19, qui ont été largement contestées par une partie de la population. L’augmentation des actes de violence coïncide (à quelques exceptions près) avec les mois au cours desquels des restrictions plus strictes ont été mises en place pour faire face à la pandémie.

Accès au rapport complet 

[1] Les meurtres n’ont pas forcément abouti.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / This post in English

COVID-19 measures lead to a slight increase in violence against police in Germany

Notes de seguretatDeixa un comentari

In 2021, 39,649 violent acts against the police were recorded in Germany. This represents an increase of 1.8% compared to the previous year, and the continuation of a slight upward trend since 2014 (with the exception of 2017). The Länder with the largest increases were Mecklenburg-Western Pomerania (31%), Hesse (19.1%) and Berlin (15.4%), while Baden-Württemberg (-2.1%) and Bavaria (-6.3%) experienced declines. Interestingly, the latter experienced the highest number of murders (4 cases, 6 victims[1]) and violent robberies (20 cases, 25 victims).

There were 88,626 victims of this crime (4.5% more than the previous year), of which 79.3% were men, and 49.5% were between the ages of 25 and 35 years old. The vast majority of violent acts (87%) occurred as resistance to police interventions.

The aggressors were mainly male (84.2%), German (70.6%) and over 25 years old (69.6%). 75.6% of those arrested were persons known to the police. The percentage of immigrants detained for these offences fell by 9.6%, while that of illegal residents and asylum seekers fell by 5.2%.

The criminal typologies of the attacks include murder, homicide, injuries (intentional and negligent), violent robbery, coercion, illegal detention, threats, resistance, and attacks on law enforcement officers. However, it should be noted that the crimes with the highest rate of violence decreased: murder (-6), homicide (-27), violent robbery (-27) and simple or minor injuries (-612). The most significant increases are found in resistance against authorities in the exercise of their duties, in its different versions (48%).

The clearest cause of this increase seems to be the restrictive mobility measures decreed to combat COVID-19, which were frequently contested by the population. The increases in violent acts coincide (with some exceptions) with the months in which tighter restrictions were in place due to the pandemic.

Access to the complete report 

[1] The murders were not necessarily consummated.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français

Las medidas anti-covid provocan un ligero aumento de la violencia contra la policía en Alemania

Notes de seguretatDeixa un comentari

En 2021 se registraron en Alemania 39.649 actos violentos contra la policía, lo que implica un aumento del 1,8% en relación con el año anterior y la continuación de una leve tendencia al alza desde el año 2014 (con la excepción de 2017). Los Länder con mayor incremento fueron Mecklenburg-Pomerania Occidental (31%), Hessen (19,1%) y Berlín (15,4%), mientras Baden-Württemberg (-2,1%) y Baviera (-6 ,3%) han experimentado descensos. Curiosamente, este último ha experimentado el mayor número de asesinatos (4 casos, 6 víctimas [1]) y robos con violencia (20 casos, 25 víctimas).

El número de víctimas de esta violencia fueron 88.626 agentes (un 4,5% más que el año anterior), de los que un 79,3% eran varones y un 49,5% tenían entre 25 y 35 años. La inmensa mayoría de los actos violentos (87%) se produjeron como resistencia a intervenciones policiales.

Los agresores eran fundamentalmente varones (84,2%), alemanes (70,6%) y con más de 25 años (69,6%). Un 75,6 por ciento de los detenidos eran personas conocidas de la policía. El porcentaje de inmigrantes detenidos por estos delitos desciende un 9,6%, los de residentes ilegales y solicitantes de asilo se reduce en un 5,2%.

Las tipologías delictivas de los ataques incluyen asesinato, homicidio, lesiones (dolosas y culposas), robo con violencia, coacciones, detención ilegal, amenazas, resistencia y atentado a agentes de la autoridad. Sin embargo, hay que remarcar que los delitos con mayor índice de violencia experimentan un descenso: asesinato (-6), homicidio (-27), robos con violencia (-27) y lesiones simples o leves (-612). Los aumentos más significativos se encuentran en la resistencia contra la autoridad con motivo del ejercicio de sus funciones en sus diferentes versiones (48%).

La causa más clara de este incremento parecen ser las medidas restrictivas de la movilidad decretadas para combatir a la COVID19, que fueron contestadas frecuentemente por una parte de la población. Los incrementos de los actos violentos coinciden (con alguna salvedad) con los meses con restricciones más duras en vigor con motivo de la pandemia.

Acceso al informe completo 

[1] Los asesinatos no han sido consumados necesariamente.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

Les mesures anticovid provoquen un lleuger augment de la violència contra la policia a Alemanya

Notes de seguretatDeixa un comentari

L’any 2021 es registraren a Alemanya 39.649 actes violents contra la policia, dada que implica un augment de l’1,8% en relació amb l’any anterior i la continuació d’una lleu tendència a l’alça des de l’any 2014 (amb l’excepció del 2017). Els Länder amb un increment més gran han estat Mecklenburg-Pomerània Occidental (31%), Hessen (19,1%) i Berlín (15,4%), mentre Baden-Württemberg (-2,1%) i Baviera (-6,3%) n’han experimentat descensos. Curiosament, aquest darrer ha experimentat el nombre més alt d’assassinats (4 casos, 6 víctimes[1]) i robatoris amb violència (20 casos, 25 víctimes).

El nombre de víctimes d’aquesta violència van ser 88.626 agents (un 4,5% més que l’any anterior), dels quals un 79,3% eren homes i un 49,5% tenien entre 25 i 35 anys. La immensa majoria dels actes violents (87%) es produïren com a resistència a intervencions policials.

Els agressors eren fonamentalment homes (84,2%), alemanys (70,6%) i amb més de 25 anys (69,6%). Un 75,6% dels detinguts eren persones conegudes de la policia. El percentatge d’immigrants detinguts per aquests delictes baixa un 9,6%, els de residents il·legals i sol·licitants d’asil es redueix en un 5,2%.

Les tipologies delictives dels atacs inclouen assassinat, homicidi, lesions (doloses i culposes), robatori amb violència, coaccions, detenció il·legal, amenaces, resistència i atemptat a agents de l’autoritat. Cal remarcar, però, que els delictes amb un índex més gran de violència experimenten un descens: assassinat (-6), homicidi (-27), robatoris amb violència (-27) i lesions simples o lleus (-612). Els augments més significatius els trobem en la resistència contra l’autoritat amb motiu de l’exercici de les seves funcions en les seves diferents versions (48%).

La causa més clara d’aquest increment semblen ser les mesures restrictives de la mobilitat decretades per combatre la COVID19, que van ser contestades freqüentment per una part de la població. Els increments dels actes violents coincideixen (amb alguna excepció) amb els mesos amb restriccions més dures en vigor amb motiu de la pandèmia.

Accés a l’informe complet 

[1] Els assassinats no han estat tots consumats necessàriament.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Megan O’Neill: “Un aumento del papel de la seguridad privada es extremadamente problemático”

Notes de seguretatDeixa un comentari

La doctora Megan O’Neill es profesora adjunta de geografía humana en la Universidad de Dundee, Escocia, y directora asociada del Instituto Escocés de Investigación Policial (SIPR). Su trabajo se centra en aspectos de la cultura policial, la policía comunitaria, la pluralización del sector público en la policía, la policía privada y las prácticas de vigilancia del estado. Ha publicado dos libros, Policing Football (2005, Palgrave) y Police Community Support Officers (2019, Oxford University Press). También ha publicado numerosos artículos de investigación en revistas como Policing and Society, The European Journal of Criminology, Theoretical Criminology, Criminology and Criminal Justice y The British Journal of Criminology.

1. Hay quien propone la disolución de la policía. ¿Cree que es una propuesta razonable y posible?

A pesar de que puedo entender la lógica de este argumento para disolver la policía, no estoy de acuerdo en que esta sea la mejor manera de avanzar. En cambio, defendería un enfoque más integrado para resolver los problemas sociales entre los servicios del sector público (y también incluir algunas organizaciones relevantes del sector privado y del tercer sector). Reducir la manera como los diferentes servicios funcionan como silos los unos de los otros y avanzar hacia un sistema en vez de una práctica y un presupuesto integrados, me parecería una mejor respuesta al crimen y al desorden. Muchos de los mayores retos que se ven en la policía no se encuentran dentro del don de la policía para resolverlos por sí solos, pero son un socio importante en este proceso. Por lo tanto, esto requeriría una financiación adicional para la policía (y las otras agencias), no menos, para establecer estos sistemas y métodos de integración y comunicación. También requeriría un cambio organizativo significativo para todas las agencias implicadas. Por ejemplo, ya no podría darse el caso de que la policía sea la única organización de respuesta las 24 horas.

2. ¿En caso de disolución de organizaciones policiales, podrían otros actores u órganos asumir las funciones de la policía?

No estoy de acuerdo en que otros organismos puedan asumir el trabajo de la policía. El suyo es un conjunto de habilidades particulares que para determinados acontecimientos o incidentes es absolutamente necesario. También tienen la dilatada experiencia y el prestigio cultural para jugar un papel muy importante en un trabajo más integrado con otros servicios. Para mí, se trata de encontrar una mejor manera de integrar los diferentes servicios para prevenir delitos, desórdenes y problemas sociales. Por descontado, esto requeriría un cambio organizativo importante para todos los implicados, incluida la policía. Se tardará mucho tiempo en conseguirlo y se tiene que comunicar con cuidado y eficacia a todo el personal. Quizás habrá preocupaciones sobre el cambio, pero si los agentes sienten que tienen voz en este proceso y pueden ser escuchados, el cambio es realmente posible. Una integración a esta escala requiere el compromiso firme de todas las agencias implicadas o, en caso contrario, no tendrá éxito.

3. En caso de disminución del papel de la policía, podría aumentar la seguridad privada. ¿No sería problemático para muchos ciudadanos que no se lo podrían permitir?

El aumento del papel de la seguridad privada es extremadamente problemático. Las organizaciones privadas tienen como objetivo principal la consecución de beneficios. Todas las demás preocupaciones son secundarias a eso. Hay muchos investigadores que han estudiado el trabajo del sector privado en varios aspectos de los servicios de justicia penal (como la policía, las prisiones y la libertad condicional) y han encontrado múltiples fracasos y comportamientos problemáticos. Eso no quiere decir que la policía del sector público sea siempre perfecta, ni mucho menos. Pero como organismo que es responsable ante el estado o ante las personas a las que sirve, la policía pública tiene un deber de cuidado inherente que el sector privado nunca podrá igualar. Y todo esto es un problema incluso antes de plantearnos la cuestión de quién pagaría los servicios del sector privado y si eso comportaría una estratificación de la seguridad que la ciudadanía puede esperar. A mi entender, es moralmente corrupto confiar en el sector privado para proporcionar seguridad al público en general. Sin embargo, como se ha dicho anteriormente, el sector privado puede ser un socio importante en la prestación más amplia de servicios integrados que sugiero. Pero serían un socio menor, en comparación con los del sector público.

4. ¿Cuál tiene que ser el papel de los ciudadanos en un modelo alternativo de gestión de la seguridad? ¿Cuál tiene que ser su papel y cuáles tienen que ser los límites de su intervención?

El público en general tendría, por descontado, un papel a jugar en el modelo integrado que propongo. Los miembros del público son el centro de esto, ya que todos los servicios tendrían que trabajar juntos para establecer cuáles son las causas de la delincuencia, el desorden o los problemas sociales en una comunidad y trabajar para abordarlas. En definitiva, esto solo tendrá un éxito total con la colaboración del público. No obstante, no tenemos que poner a la ciudadanía en una posición en la que debe tener un papel activo en su propia prestación de seguridad, más allá de los fundamentos básicos de cerrar puertas, mantener las contraseñas seguras, etc. Mucha gente no dispone de los recursos ni de la capacidad para tener un papel activo en esta tarea y no hay que esperar que lo hagan. Con respecto a los investigadores académicos, tendremos un papel importante en este sistema a la hora de poner en primer plano la mejor prueba disponible sobre qué funciona en qué situaciones y para evaluar y valorar nuevas iniciativas a medida que se promulgan.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

Megan O’Neill: “Un augment del paper de la seguretat privada és extremadament problemàtic”

Notes de seguretatDeixa un comentari

La doctora Megan O’Neill és professora adjunta de geografia humana a la Universitat de Dundee, Escòcia, i directora associada de l’Institut Escocès d’Investigació Policial (SIPR). El seu treball se centra en aspectes de la cultura policial, la policia comunitària, la pluralització del sector públic en la policia, la policia privada i les pràctiques de vigilància de l’estat. Ha publicat dos llibres, Policing Football (2005, Palgrave) i Police Community Support Officers (2019, Oxford University Press). També ha publicat nombrosos articles de recerca en revistes com Policing and Society, The European Journal of Criminology, Theoretical Criminology, Criminology and Criminal Justice i The British Journal of Criminology.

1. Hi ha qui proposa la dissolució de la policia. Creu que és una proposta raonable i possible?

Tot i que puc entendre la lògica d’aquest argument per dissoldre la policia, no estic d’acord que aquesta sigui la millor manera d’avançar. En canvi, defensaria un enfocament més integrat per resoldre els problemes socials entre els serveis del sector públic (i també incloure algunes organitzacions rellevants del sector privat i del tercer sector). Reduir la manera en què els diferents serveis funcionen com a sitges els uns dels altres i avançar cap a un sistema en comptes d’una pràctica i un pressupost integrats, em semblaria una resposta millor al crim i al desordre. Molts dels reptes més grans que es veuen en la policia no es troben dins del do de la policia per resoldre’ls per si sols, però són un soci important en aquest procés. Per tant, això requeriria un finançament addicional per a la policia (i les altres agències), no menys, per establir aquests sistemes i mètodes d’integració i comunicació. També requeriria un canvi organitzatiu significatiu per a totes les agències implicades. Per exemple, ja no podria donar-se el cas que la policia sigui l’única organització de resposta les 24 hores.

2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, podrien altres actors o òrgans assumir les funcions de la policia?

No estic d’acord que altres organismes puguin assumir la feina de la policia. El seu és un conjunt d’habilitats particulars que per a determinats esdeveniments o incidents és absolutament necessari. També tenen la dilatada experiència i el prestigi cultural per jugar un paper molt important en una feina més integrada amb altres serveis. Per a mi, es tracta de trobar una millor manera d’integrar els diferents serveis per prevenir delictes, desordres i problemes socials. Per descomptat, això requeriria un canvi organitzatiu important per a tots els implicats, inclosa la policia. Es trigarà molt de temps a aconseguir-ho i s’ha de comunicar amb cura i eficàcia a tot el personal. Potser hi haurà preocupacions sobre el canvi, però si els agents senten que tenen veu en aquest procés i poden ser escoltats, el canvi és realment possible. Una integració a aquesta escala requereix el compromís ferm de totes les agències implicades o, en cas contrari, no tindrà èxit.

3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?

L’augment del paper de la seguretat privada és extremadament problemàtic. Les organitzacions privades tenen com a objectiu principal la consecució de beneficis. Totes les altres preocupacions són secundàries a això. Hi ha molts investigadors que han estudiat el treball del sector privat en diversos aspectes dels serveis de justícia penal (com ara la policia, les presons i la llibertat condicional) i han trobat múltiples fracassos i comportaments problemàtics. Això no vol dir que la policia del sector públic sigui sempre perfecta, ni molt menys. Però com a organisme que és responsable davant l’estat o davant les persones a les quals serveix, la policia pública té un deure de cura inherent que el sector privat mai no podrà igualar. I tot això és un problema fins i tot abans de plantejar-nos la qüestió de qui pagaria els serveis del sector privat i si això comportaria una estratificació de la seguretat que la ciutadania pot esperar. Al meu entendre, és moralment corrupte confiar en el sector privat per proporcionar seguretat al públic en general. Tanmateix, com s’ha dit anteriorment, el sector privat pot ser un soci important en la prestació més àmplia de serveis integrats que suggereixo. Però serien un soci menor, en comparació amb els del sector públic.

4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?

El públic en general tindria, per descomptat, un paper a jugar en el model integrat que proposo. Els membres del públic són el centre d’això, ja que tots els serveis haurien de treballar junts per establir quines són les causes de la delinqüència, el desordre o els problemes socials en una comunitat i treballar per abordar-les. En definitiva, això només tindrà un èxit total amb la col·laboració del públic. No obstant això, no hem de posar la ciutadania en una posició en la qual ha de tenir un paper actiu en la seva pròpia prestació de seguretat, més enllà dels fonaments bàsics de tancar portes, mantenir les contrasenyes segures, etc. Molta gent no té els recursos ni la capacitat per tenir un paper actiu en aquesta tasca i no cal esperar que ho facin. Pel que fa als investigadors acadèmics, tindrem un paper important en aquest sistema a l’hora de posar en primer pla la millor prova disponible sobre què funciona en quines situacions i per avaluar i valorar noves iniciatives a mesura que es promulguen.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français