Les renúncies d’oficials de policia augmenten un 72% el darrer any a Anglaterra i Gal·les

A principis del mes de novembre d’enguany, va aparèixer publicat un estudi al diari digital The Conversation en el qual les professores angleses de Criminologia de la Universitat de Portsmouth Jemma Tyson i Sarah Charman aprofundien en les causes de l’increment de renúncies d’oficials de policia a Anglaterra i Gal·les.

Les autores expliquen que ser policia havia estat durant molts anys un treball de per vida. Hi havia taxes molt baixes d’abandonament i taxes elevades de lleialtat, en què les carreres de 30 anys o més eren la norma. Però sembla ser que les tornes han canviat.

Segons dades oficials del Govern, la xifra de renúncies voluntàries al servei de policia a Anglaterra i Gal·les ha augmentat un 72% entre els anys 1996 i 2022, en passar de 1.996 baixes a 3.433. A més, les renúncies voluntàries representen actualment el 42% de tots els abandonaments de la policia, en comparació amb el 33% de l’any anterior. I si es compara amb fa deu anys, l’any 2012, hi va haver 1.158 renúncies voluntàries, la qual cosa representa només el 18% de tots els que van abandonar. Per tant, en només deu anys les renúncies voluntàries han augmentat un 196%.

Allò que l’any 2016 era considerat com una rotació positiva pel Consell Nacional de Caps de Policia, actualment ja és un greu problema. Les dues autores de l’estudi van considerar que havien d’investigar les causes per les quals els funcionaris pleguen. Durant dos anys van entrevistar uns 100 exoficials de policia d’Anglaterra i Gal·les que havien abandonat voluntàriament el servei.

La principal motivació per abandonar la feina són problemes interns i organitzatius, entre d’altres: els exoficials es van queixar d’un lideratge deficient, de la manca d’oportunitats de promoció o progressió i de no tenir veu en l’organització. Els policies que havien abandonat l’organització declaraven que no se sentien valorats i que els mancaven models apropiats en els rangs superiors. D’aquest fet, se’n queixaven sobretot les dones oficials amb fills.

Els exoficials entrevistats van declarar que s’havien sentit com un simple número per part de la força policial i que les seves veus no eren escoltades. Així mateix, no sentien que podien compartir les seves opinions o participar en la presa de decisions sobre temes que els afectaven a la feina diària, ja que consideraven que els caps ocupaven el temps resolent les seves pròpies carreres i preocupacions.

Aquesta sensació de buidor també la van compartir policies que van ser enviats a llocs no desitjats després de promocionar, de tornar d’una absència o a causa de la reestructuració dintre de l’organització.

Les investigadores també van constatar que la majoria d’entrevistats van respondre que la seva decisió de renunciar va ser la correcta, la qual cosa no ocultava la seva decepció, penediment i tristesa en marxar.

Aquests sentiments d’absència de suport de l’organització es veuen agreujats per la manca d’entrevistes de sortida significatives. Només a un 35% dels oficials entrevistats se’ls va oferir la possibilitat de fer una enquesta de sortida.

Comprendre per què hi ha hagut un augment del 196% en les renúncies voluntàries del servei de policia a Anglaterra i Gal·les en la darrera dècada pot ser una tasca dolorosa per a moltes forces policials, però sense aquesta informació, la retenció només pot empitjorar. Començar aquelles converses difícils i proporcionar als que abandonen la veu que els manca dintre de l’organització és el primer pas per resoldre el problema.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Treballant per a la reducció de les morts sota custòdia policial als Estats Units

La pàgina web d’investigació sobre àmbits relacionats amb la seguretat rand.org ha publicat un estudi elaborat per un grup d’investigadors que han dut a terme una recerca amb l’objectiu de disminuir el nombre de morts que es produeixen als Estats Units sota custòdia de les forces de l’ordre.

El grup d’investigadors nord-americans ─Duren Banks, Michael G. Planty, Madison Fann, Lynn Langton, Dulani Woods, Michael J. D. Vermeer i Brian A. Jackson─ van plantejar la recerca amb la voluntat d’identificar les necessitats altament prioritàries per al sistema de justícia penal nord-americà, partint d’algunes qüestions importants:

  • Quines són les diferents definicions i mètriques de les morts que es produeixen en la custòdia de les forces de l’ordre?
  • Quines barreres o facilitadors afecten la comunicació d’aquesta informació a escala estatal o nacional?
  • Quina informació sobre les morts que es produeixen durant la custòdia policial és fonamental per donar suport a les polítiques i pràctiques dissenyades per reduir aquestes morts?

Per part seva, el Congrés dels Estats Units el 2013 va promulgar la Llei d’informes de mort en custòdia (DCRA) per abordar la manca d’informació fiable sobre les morts relacionades amb l’aplicació de la llei a les institucions correccionals.

El Departament de Justícia dels Estats Units ha dut a terme diverses activitats dissenyades per respondre a les disposicions especificades a la legislació de la DCRA, així com als seus propis mandats federals, per a una comprensió integral de la prevalença i les característiques de les morts que es produeixen en la custòdia policial. Malgrat aquests esforços, actualment cap programa nacional de recollida de dades descriu totes les morts que es produeixen sota la custòdia uniformada. Aquestes dades són fonamentals per donar suport a les estratègies per reduir aquestes morts: promoure la seguretat pública a través de respostes adequades als delictes denunciats, les crides de servei i les trobades policia-comunitat, i generar confiança amb les comunitats.

Per entendre millor les necessitats sobre el desenvolupament i l’aprofitament de dades d’una recopilació de xifres nacional de morts relacionades amb l’aplicació de la llei, els investigadors van considerar que limitar l’abast de la recollida de dades als incidents mortals seria insuficient per entendre i reduir les morts sota custòdia de les forces de l’ordre.

Entre les recomanacions dels autors de l’estudi cal destacar:

  • Especificar estàndards nacionals per a una col·lecció més inclusiva que reculli tots els incidents crítics (incidents mortals i tots aquells en què la policia utilitza la força letal), independentment de si l’incident provoca una mort.
  • Donar suport a informes més fiables i complets als sistemes existents que depenen de la participació de les forces de l’ordre assignant recursos als proveïdors de dades, aprofitant la informació que ja recullen aquestes agències i, d’altra manera, incentivant la participació.
  • Treballar amb la comunitat investigadora, les forces de l’ordre i altres parts interessades pertinents per desenvolupar indicadors i conjunts d’eines adequats i difondre informació sobre l’ús adequat i responsable d’aquestes dades.
  • Desenvolupar una taxonomia de morts o incidents crítics que es produeixen en la custòdia de les forces policials per proporcionar el context necessari per entendre el paper de les forces de l’ordre.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

La dispersió de les persones sense llar les criminalitza

Una investigació de diversos criminòlegs realitzada en deu ciutats d’Anglaterra i Gal·les descobreix que les demandes d’espai públic només acaben reciclant el problema de les persones sense sostre. Diversos rotatius anglesos se’n van fer ressò, entre aquests, The Guardian.

Els ajuntaments que utilitzen ordres de protecció de l’espai públic (PSPO – Public Space Protection Orders) per imposar multes de 100 lliures destinades a controlar els anomenats ‘comportaments antisocials’, l’única cosa que provoquen és simplement el retorn, una vegada i una altra, al mateix espai de les persones sense llar.

L’estudi ha constatat que la dispersió dels indigents des dels centres de les ciutats no aconsegueix aturar aquest comportament antisocial i, en canvi, provoca una criminalització errònia d’aquestes persones.

La investigació de la Universitat de Sheffield Hallam, amb recomanacions finals per a un tracte més just per a les persones que viuen al carrer, ha estat avalada per Crisis, l’organització benèfica per a persones sense sostre. Els ajuntaments d’Anglaterra i Gal·les que utilitzen PSPO per imposar multes de 100 lliures per controlar o prohibir comportaments com beure, muntar tendes de campanya o dormir a l’espai públic, simplement veuen que amb les persones que viuen al carrer, aquesta problemàtica no es resol.

Les ordres també s’utilitzen erròniament per orientar-se a comportaments que no es podrien considerar antisocials, com ara demanar almoina o dormir al ras, on és poc probable un efecte perjudicial. I en alguns casos les persones sense llar han descrit, a més, abusos físics i verbals per part dels funcionaris policials.

Les PSPO s’han utilitzat a Anglaterra des de l’any 2014 per dissuadir comportaments considerats antisocials, però el focus en el seu impacte en els qui dormen al carrer es produeix enmig de l’augment del sensellarisme causat per l’increment dels desnonaments. Prop de 20.000 llars a Anglaterra i Gal·les van quedar buides a causa dels desnonaments durant el període 2021/22, gairebé 9.000 més respecte del període anterior, segons xifres anuals publicades pel Departament d’Habitatge i Comunitats.

En una ciutat costanera a l’est d’Anglaterra, per exemple, on la mendicitat, el consum de drogues, el consum de begudes al carrer, la micció i la defecació, dormir en llocs públics o muntar tendes de campanya estan prohibits, sovint s’hi pot veure autòctons o turistes passejant mentre mengen o beuen i no se’ls aplica aquesta legislació.

Un portaveu del Consell de Caps de la Policia Nacional considera que el treball que darrerament s’ha fet de manera conjunta amb Crisis ha ajudat a garantir que els agents puguin entendre per què les persones acaben dormint al carrer, quin suport necessiten i, sobretot, què es pot fer per ajudar-los a escapar del sensellarisme.

Per la seva part, des de la junta de comunitats de l’Associació de Governs Locals, Cllr Nesil Caliskan creu que les PSPO s’han d’utilitzar com a part d’un paquet més ampli de mesures que s’uneixin amb serveis de suport per ajudar a abordar les causes intrínseques de les persones sense sostre.

D’altra manera, els poders de dispersió associats a les PSPO han creat cercles viciosos d’intimidació, dispersió i desplaçament que només reciclen el problema de les persones que viuen al carrer en lloc de dissuadir, i menys encara prevenir, els problemes associats al sensellarisme. Aquesta seria una de les principals conclusions de l’estudi segons Peter Squires, professor emèrit de Criminologia i Polítiques Públiques de la Universitat de Brighton.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Delictes d’odi i malalties mentals als Estats Units

El mes d’octubre passat, el rotatiu The New York Times publicava un article de l’investigador Eyal Press en què qüestionava el tractament i la resposta que es dona als Estats Units als malalts mentals que participen en delictes d’odi. Press és l’autor del llibre Treball brut: feines essencials i el cost ocult de la desigualtat als Estats Units.

L’autor explica que des del començament de la pandèmia de covid, una onada de violència contra els nord-americans d’origen asiàtic s’ha estès per tot el país. Hi ha hagut agressions flagrants en les quals les víctimes han estat escopides, colpejades, empeses des de l’andana del metro, apunyalades o disparades amb armes de foc. Aquesta impactant quantitat d’atacs que han estat notícia ha suposat que la majoria de les persones arrestades ha resultat tenir problemes greus de salut mental.

Tot i que els delictes d’odi contra persones asiaticoestatunidenques han disminuït a Nova York durant la primera meitat de l’any 2022, la superposició entre els atacs per prejudicis i les malalties mentals ha persistit. El Departament de Policia de Nova York va anunciar que, de les 100 persones detingudes per delictes d’odi a la ciutat durant els primers quatre mesos del 2022, la meitat havia estat qualificada anteriorment com a persona amb trastorns emocionals.

Press considera que donats aquests patrons de comportament, el paper que poden desenvolupar les malalties mentals en la violència per motius racials el converteix en un tema pendent i necessari de resoldre. I cal fugir de la creença que aquest debat reforçaria els estereotips negatius, ja que les persones que experimenten una malaltia mental són molt més propenses a ser víctimes de la violència que a ser-ne les victimàries. Un altre perill seria que s’invoqués la malaltia mental per desviar l’atenció de la retòrica i les idees que inspiren actes d’extremisme violent.

Edwuard Dunbar, professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia, investigador sobre delictes motivats per prejudicis, considera que no és sorprenent que durant la pandèmia algunes persones amb trastorns mentals cometessin accions agressives, a causa dels constants discursos antiasiàtics en el debat públic.

Allò que denuncia Press en el seu article és que la majoria de les persones amb malalties mentals que van ser detingudes per atacar persones asiàtiques a la ciutat de Nova York durant la pandèmia no només tenien problemes mentals, sinó que es trobaven desemparades.

L’organització comunitària The Anti Police-Terror Project proclamava en un díptic de propaganda que les malalties mentals no són un delicte, advocant per mantenir aquestes persones fora del sistema judicial penal.

Brian Levin, director del Centre per a l’Estudi de l’Odi i l’Extremisme de la Universitat Estatal de Califòrnia a San Bernardino, ha proposat crear una classificació a part per als delinqüents amb malalties mentals, com a forma d’assenyalar que els seus casos són diferents. L’objectiu seria que aquestes persones rebessin tractament en comptes d’empresonar-les. La imposició de dures sancions penals a aquests infractors és potser ineficaç.

Un millor enfocament seria invertir recursos en els sistemes de salut mental defectuosos que deixen tantes persones altament inestables sense atenció a llarg termini. Abordar altres problemes socials també hi ajudaria, ja que un seguit d’investigacions cada cop més nombrós suggereix que les persones amb malalties mentals greus són més propenses a cometre actes de violència quan estan exposades a altres factors de risc, com serien les experiències traumàtiques durant la infància, la precarietat financera o viure en veïnats amb alts índexs de delinqüència. El tractament per si sol no resoldria aquests problemes, però tancar aquestes persones en presons tampoc farà que desapareguin.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Les mesures anticovid provoquen un lleuger augment de la violència contra la policia a Alemanya

L’any 2021 es registraren a Alemanya 39.649 actes violents contra la policia, dada que implica un augment de l’1,8% en relació amb l’any anterior i la continuació d’una lleu tendència a l’alça des de l’any 2014 (amb l’excepció del 2017). Els Länder amb un increment més gran han estat Mecklenburg-Pomerània Occidental (31%), Hessen (19,1%) i Berlín (15,4%), mentre Baden-Württemberg (-2,1%) i Baviera (-6,3%) n’han experimentat descensos. Curiosament, aquest darrer ha experimentat el nombre més alt d’assassinats (4 casos, 6 víctimes[1]) i robatoris amb violència (20 casos, 25 víctimes).

El nombre de víctimes d’aquesta violència van ser 88.626 agents (un 4,5% més que l’any anterior), dels quals un 79,3% eren homes i un 49,5% tenien entre 25 i 35 anys. La immensa majoria dels actes violents (87%) es produïren com a resistència a intervencions policials.

Els agressors eren fonamentalment homes (84,2%), alemanys (70,6%) i amb més de 25 anys (69,6%). Un 75,6% dels detinguts eren persones conegudes de la policia. El percentatge d’immigrants detinguts per aquests delictes baixa un 9,6%, els de residents il·legals i sol·licitants d’asil es redueix en un 5,2%.

Les tipologies delictives dels atacs inclouen assassinat, homicidi, lesions (doloses i culposes), robatori amb violència, coaccions, detenció il·legal, amenaces, resistència i atemptat a agents de l’autoritat. Cal remarcar, però, que els delictes amb un índex més gran de violència experimenten un descens: assassinat (-6), homicidi (-27), robatoris amb violència (-27) i lesions simples o lleus (-612). Els augments més significatius els trobem en la resistència contra l’autoritat amb motiu de l’exercici de les seves funcions en les seves diferents versions (48%).

La causa més clara d’aquest increment semblen ser les mesures restrictives de la mobilitat decretades per combatre la COVID19, que van ser contestades freqüentment per una part de la població. Els increments dels actes violents coincideixen (amb alguna excepció) amb els mesos amb restriccions més dures en vigor amb motiu de la pandèmia.

Accés a l’informe complet 


[1] Els assassinats no han estat tots consumats necessàriament.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Megan O’Neill: “Un augment del paper de la seguretat privada és extremadament problemàtic”

La doctora Megan O’Neill és professora adjunta de geografia humana a la Universitat de Dundee, Escòcia, i directora associada de l’Institut Escocès d’Investigació Policial (SIPR). El seu treball se centra en aspectes de la cultura policial, la policia comunitària, la pluralització del sector públic en la policia, la policia privada i les pràctiques de vigilància de l’estat. Ha publicat dos llibres, Policing Football (2005, Palgrave) i Police Community Support Officers (2019, Oxford University Press). També ha publicat nombrosos articles de recerca en revistes com Policing and Society, The European Journal of Criminology, Theoretical Criminology, Criminology and Criminal Justice i The British Journal of Criminology.

1. Hi ha qui proposa la dissolució de la policia. Creu que és una proposta raonable i possible?

Tot i que puc entendre la lògica d’aquest argument per dissoldre la policia, no estic d’acord que aquesta sigui la millor manera d’avançar. En canvi, defensaria un enfocament més integrat per resoldre els problemes socials entre els serveis del sector públic (i també incloure algunes organitzacions rellevants del sector privat i del tercer sector). Reduir la manera en què els diferents serveis funcionen com a sitges els uns dels altres i avançar cap a un sistema en comptes d’una pràctica i un pressupost integrats, em semblaria una resposta millor al crim i al desordre. Molts dels reptes més grans que es veuen en la policia no es troben dins del do de la policia per resoldre’ls per si sols, però són un soci important en aquest procés. Per tant, això requeriria un finançament addicional per a la policia (i les altres agències), no menys, per establir aquests sistemes i mètodes d’integració i comunicació. També requeriria un canvi organitzatiu significatiu per a totes les agències implicades. Per exemple, ja no podria donar-se el cas que la policia sigui l’única organització de resposta les 24 hores.

2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, podrien altres actors o òrgans assumir les funcions de la policia?

No estic d’acord que altres organismes puguin assumir la feina de la policia. El seu és un conjunt d’habilitats particulars que per a determinats esdeveniments o incidents és absolutament necessari. També tenen la dilatada experiència i el prestigi cultural per jugar un paper molt important en una feina més integrada amb altres serveis. Per a mi, es tracta de trobar una millor manera d’integrar els diferents serveis per prevenir delictes, desordres i problemes socials. Per descomptat, això requeriria un canvi organitzatiu important per a tots els implicats, inclosa la policia. Es trigarà molt de temps a aconseguir-ho i s’ha de comunicar amb cura i eficàcia a tot el personal. Potser hi haurà preocupacions sobre el canvi, però si els agents senten que tenen veu en aquest procés i poden ser escoltats, el canvi és realment possible. Una integració a aquesta escala requereix el compromís ferm de totes les agències implicades o, en cas contrari, no tindrà èxit.

3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?

L’augment del paper de la seguretat privada és extremadament problemàtic. Les organitzacions privades tenen com a objectiu principal la consecució de beneficis. Totes les altres preocupacions són secundàries a això. Hi ha molts investigadors que han estudiat el treball del sector privat en diversos aspectes dels serveis de justícia penal (com ara la policia, les presons i la llibertat condicional) i han trobat múltiples fracassos i comportaments problemàtics. Això no vol dir que la policia del sector públic sigui sempre perfecta, ni molt menys. Però com a organisme que és responsable davant l’estat o davant les persones a les quals serveix, la policia pública té un deure de cura inherent que el sector privat mai no podrà igualar. I tot això és un problema fins i tot abans de plantejar-nos la qüestió de qui pagaria els serveis del sector privat i si això comportaria una estratificació de la seguretat que la ciutadania pot esperar. Al meu entendre, és moralment corrupte confiar en el sector privat per proporcionar seguretat al públic en general. Tanmateix, com s’ha dit anteriorment, el sector privat pot ser un soci important en la prestació més àmplia de serveis integrats que suggereixo. Però serien un soci menor, en comparació amb els del sector públic.

4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?

El públic en general tindria, per descomptat, un paper a jugar en el model integrat que proposo. Els membres del públic són el centre d’això, ja que tots els serveis haurien de treballar junts per establir quines són les causes de la delinqüència, el desordre o els problemes socials en una comunitat i treballar per abordar-les. En definitiva, això només tindrà un èxit total amb la col·laboració del públic. No obstant això, no hem de posar la ciutadania en una posició en la qual ha de tenir un paper actiu en la seva pròpia prestació de seguretat, més enllà dels fonaments bàsics de tancar portes, mantenir les contrasenyes segures, etc. Molta gent no té els recursos ni la capacitat per tenir un paper actiu en aquesta tasca i no cal esperar que ho facin. Pel que fa als investigadors acadèmics, tindrem un paper important en aquest sistema a l’hora de posar en primer pla la millor prova disponible sobre què funciona en quines situacions i per avaluar i valorar noves iniciatives a mesura que es promulguen.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Alex S. Vitale: “L’estat modern ha treballat molt per monopolitzar la provisió de seguretat. Hem de democratitzar millor aquest procés”

Alex S. Vitale és professor de Sociologia i coordinador del projecte Policing and Social Justice al Brooklyn College i al CUNY Graduate Center, i professor visitant a la London South Bank University. Ha passat els darrers 30 anys escrivint sobre la policia i consulta tant els departaments de policia com les organitzacions de drets humans en l’àmbit internacional. El professor Vitale és l’autor de City of Disorder: How the Quality of Life Campaign Transformed New York Politics i The End of Policing. Els seus escrits acadèmics sobre la policia han aparegut a Policing and Society, Police Practice and Research, Mobilization  i  Contemporary Sociology. També és un assagista freqüent, els escrits del qual s’han publicat a The NY Times, Washington PostThe Guardian, The NationVice NewsFortuneUSA Today. Ha aparegut en canals com la CNN, MSNBC, CNBC, NPR, PBS, Democracy Now i The Daily Show amb Trevor Noah.

1. Vostè proposa que el cos policial, tal com està estructurat actualment, es dissolgui. Creu que hi ha zones de l’estructura policial que s’haurien de mantenir?

Transformar la nostra manera de pensar pel que fa a la seguretat pública no vol dir que eliminem els departaments de policia d’un dia per l’altre. D’una banda, això no és políticament possible, per la qual cosa no és raonable ni tan sols considerar-ho com una opció. En segon lloc, el que cal és iniciar un procés de desenvolupament de noves infraestructures de seguretat pública que ens permetin abordar els problemes de seguretat pública de manera més eficaç i sense els costos socials negatius de dependre de la policia. A mesura que anem desenvolupant aquestes noves infraestructures podem reduir i eliminar les corresponents funcions policials. Per exemple, Portugal ha despenalitzat les drogues i això significa que poden reduir el temps policial que abans es dedicava a l’aplicació de drogues. Un altre exemple és la creació d’equips d’intervenció en crisi no policials per respondre a les trucades de crisi de salut mental, permetent així reduir la capacitat de patrulla policial. 

2. En cas de dissolució d’organitzacions policials, altres actors o cossos podrien assumir les funcions de la policia?

Sí, aquest és l’objectiu, encara que les “funcions” poden semblar molt diferents del que fa la policia. En lloc d’intentar controlar i interrompre la distribució i el consum de drogues, podríem invertir en serveis de salut pública i en la distribució legalitzada de medicaments. 

3. En cas de disminució del paper de la policia, podria augmentar la seguretat privada. No seria problemàtic per a molts ciutadans que no s’ho podrien permetre?

L’objectiu d’aquest nou enfocament és reduir la vulnerabilitat, de manera que es requereix menys infraestructura de “seguretat”. Si tenim menys persones pobres, sense allotjament, sense accés als serveis bàsics de salut, etc., hi haurà menys necessitat de sistemes punitius de control de la delinqüència, siguin públics o privats.

4. Quin ha de ser el paper dels ciutadans en un model alternatiu de gestió de la seguretat? Quin ha de ser el seu paper i quins han de ser els límits de la seva intervenció?

L’estat modern ha treballat molt per monopolitzar la provisió de seguretat. Hem de democratitzar millor aquest procés. Hauríem de dotar les comunitats de recursos que els permetin respondre de manera més eficaç a una varietat de reptes de seguretat pública per si sols. Això pot implicar augmentar la capacitat de les organitzacions comunitàries per abordar qüestions com la violència domèstica, les necessitats de salut mental, l’abús de substàncies, els serveis juvenils, etc., i millorar la capacitat de les persones per treballar junts per resoldre problemes de manera cooperativa, com ara la resolució de queixes de molèsties entre veïns, familiars, amics, etc. La implicació de la policia en totes les disputes imaginables comporta uns costos econòmics i socials enormes i hauríem de treballar per reduir el seu paper de tantes maneres com puguem. 

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Juan José Medina Ariza: “També necessitem una policia més plural, amb més personal civil i més diversitat entre les seves files”

Juanjo Medina és investigador distingit sènior de Talentia, adscrit al Departament de Dret Penal i Ciències de la Criminalitat de la Universitat de Sevilla. Anteriorment, va treballar com a professor titular de Criminologia quantitativa i cap del Departament de Criminologia de la Universitat de Manchester fins l’agost del 2020. Va ser president de la Societat Espanyola de Criminologia del 2016 al 2020.

1. Quins són els elements definitoris d’un model policial?

Crec que aquesta és una qüestió molt important i que, malgrat l’ús freqüent dels termes “models policials”, encara no ens hi hem posat d’acord. Kelling i Moore (1988) possiblement encara representen l’esforç més conegut per fer-ho de manera sistemàtica. Van parlar de 7 dimensions: font de legitimitat, definició del paper policial, disseny organitzatiu dels departaments, relacions amb la comunitat, naturalesa dels esforços policials per comercialitzar o gestionar la demanda dels seus serveis, tàctiques i mesures d’èxit consensuades. I, centrant-se en l’experiència històrica nord-americana, distingeixen entre els models polítics, reformistes/professionals i comunitaris/de resolució de problemes. Guillen (2016), seguint Bertaccini, analitza com el terme “model policial” s’utilitza sovint com a “punt de referència” per millorar les maneres passades de pensar i organitzar la policia, el que Wood i Shearing (2007) discuteixen com a “onades de reforma policial”. Així, en molts aspectes, tota la discussió sobre models, fins ara, ha tingut una clara dimensió política i aspiracional. Sembla que es tracta més de com voldríem que fos la policia, que d’un concepte que s’ha utilitzat per mesurar la diversitat de models: com varien les organitzacions policials entre les jurisdiccions nacionals o regionals. Sense descartar la rellevància d’aquest ús del terme “model policial”, com a empirista crec que seria útil començar a pensar en dimensions rellevants que es podrien utilitzar per caracteritzar els models existents i les seves diferències, d’una manera més rigorosa i fonamentada.

2. Quin dels models policials existents creu que és el millor per mantenir una convivència pacífica i una societat segura?

Suposo que la meva resposta anterior em posa en una posició incòmoda per respondre aquesta! No estic del tot segur de poder respondre de manera rigorosa quins són els models de policia que es poden trobar arreu del món, sense importar quin és el millor. Aquells de nosaltres que hem treballat a diversos països i coneixem diferents institucions policials en l’àmbit internacional som conscients d’algunes de les diferències més visibles, així com d’algunes de les similituds. Però hem de continuar els passos de David Bayley per intentar fer una comparació empírica transnacional més sistemàtica si realment volem identificar clarament aquests models. Una bona part de les discussions sobre la reforma ha estat impulsada per la clau de la beca policial nord-americana, que s’enfronta als interessos de maximitzar l’efectivitat de la reducció de la delinqüència (a través de punts calents, resolució de problemes, etc.) alhora que es minimitzen els costos socials i distribuïts desigualment de les tàctiques proposades. Per aconseguir això últim, necessitem una millor comprensió de l’abast total d’aquests costos. Però hem d’anar més enllà d’aquest tipus de discussions en qualsevol cas. La policia és més complexa que una agència de lluita contra el crim. Per a mi un bon model és aquell que es debat democràticament i és recolzat per la ciutadania. Com s’ha assenyalat anteriorment, hem de considerar diferents elements (naturalesa del paper policial, tàctiques, mecanismes de rendició de comptes, naturalesa i contingut de la formació, grau de diversitat, etcètera molt llarg). A Espanya, estem molt endarrerits a fer aquest debat. Iniciatives com les preses al Parlament de Catalunya, però també el posicionament de diferents ONG i d’espanyols més crítics amb la policia, són un bon primer pas per fer aquest debat, que espero que tingui protagonisme. El problema que tenim aquí és si la classe política serà prou madura i responsable per seguir aquest camí.

3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa haurien de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?

La meva opinió és que en termes de responsabilitat i aportació democràtica, hem de pensar més enllà dels mecanismes formals de disciplina (siguin interns, judicials o externs). També necessitem una policia més plural, amb més personal civil i més diversitat entre les seves files. Necessitem col·laboracions entre la policia i l’acadèmia. Necessitem periodistes que es prenguin seriosament el paper d’informar sobre la policia, en lloc de només informar sobre delictes greus o emocionals. Hem de repensar significativament com volem que sigui la formació policial i qui l’ha de fer, crec que és important que hi hagi més implicació de la comunitat en aquesta etapa. Protocols interns molt millors per a incidents crítics i dades molt més rigoroses i obertes sobre aquests incidents. M’encantaria alguna cosa com les inspeccions britàniques a Espanya, perquè hi hagués una auditoria adequada de l’actuació policial i la qualitat del servei a tot el país. Necessitem comissions parlamentàries capaces de treballar conjuntament per trobar alguna forma d’acord sobre els passos que cal fer. I ministres que no tenen por de criticar la seva pròpia força quan es dediquen a pràctiques inacceptables. Si l’únic que tenim a Espanya, a més de la justícia, és el Defensor dels Drets Humans, hem de dotar aquesta institució de més dents de les que té actualment.

4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model si no es considera vàlid i qui s’ha d’encarregar del canvi: professionals, govern o ciutadans?

Hauríem de fer el que demana la ciutadania, el govern ho hauria de facilitar i els professionals, juntament amb els acadèmics, haurien d’informar-ho tot sobre els matisos, les dificultats i els reptes de les reformes proposades. En definitiva, els professionals han d’entendre que en una democràcia serveixen al públic, no a l’inrevés, i que no poden ser una barrera per al canvi. Atès que un nombre important d’espanyols adults ni tan sols van néixer quan el model actual es va emmarcar a la Llei orgànica 2/1986 i com ha canviat el món des d’aleshores, així com els nombrosos problemes amb l’anomenada “Llei mordassa”, es podria dir que les circumstàncies per establir un nou contracte social sobre el model policial ja són presents a la societat espanyola.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Rossella Selmini: “Models policials repressius i basats en la tolerància zero creen conflictes i minen la confiança”

Rossella Selmini és professora associada de Criminologia a la Universitat de Bologna, al Departament de Ciències Jurídiques. Anteriorment fou professora de la Universitat de Minessota (EUA) i directora del Departament de Seguretat Urbana i Policia Local al Govern regional de l’Emília-Romanya. De l’any 2015 a l’any 2018 fou presidenta de la Societat Europea de Criminologia.

1. Quins són els elements definidors d’un model de policia?

La literatura sobre la policia individualitza diversos elements que defineixen un model de policia. Entre aquests, considero particularment important identificar tres elements: els principis generals que han de guiar el model, l’organització dels cossos i les funcions que els són atribuïdes.

2. Quins dels models de policia existents creu que és millor per mantenir una bona convivència I una societat segura?

A les societats occidentals contemporànies, encara que amb vistoses diferències lligades a les peculiaritats nacionals i locals, s’han consolidat dos models en particular: el conegut com a “tolerància zero” i el de la policia comunitària. Presenten alguns aspectes que s’encavalquen, però son diversos pel que fa als principis fonamentals que guien les accions de la policia. En el model de la policia comunitària, prevalen els principis del servei a la comunitat, de relació amb la comunitat, amb tots els seus components, incloses les minories i les generacions més joves; la creació d’una relació de confiança, el recurs prevalent a la negociació dels conflictes, el recurs a la repressió com a ultima ratio. Aquests principis haurien de governar les diverses unitats de les organitzacions policials, des de les que fan funcions de policia administrativa fins a la policia judicial, el control de l’ordre públic i la prevenció de la delinqüència. A més, a la vista dels resultats de la recerca, considero que aquest model és el millor i està reforçat pel fet que s’ha demostrat com el que garanteix de manera més adequada la convivència pacífica, oferint seguretat a la ciutadania i incrementant la confiança i la legitimitat de la policia.

Models repressius i basats en la tolerància zero, en sentit contrari, creen conflictes i minen la confiança, en particular dels grups més vulnerables de la societat, reforçant la cultura de la intolerància i de la por, sense, d’una altra banda, contribuir de manera significativa al control de la delinqüència. A la llum del debat més recent sobre la reducció de la policia, es pot fins i tot plantejar un model de policia comunitària dins de la qual algunes funcions particularment delicades que avui en dia encara són exercides per la policia ─malalties mentals, desequilibris socials en general─ siguin derivades a altres agències de naturalesa no policial. D’una altra banda, en el marc d’un model de policia comunitària, també les funcions d’ordre públic han de ser redimensionades i mantingudes dins dels límits estrictament compatibles amb l’exercici dels drets civils i polítics.

3. Més enllà del control judicial, quina supervisió externa han de tenir les organitzacions policials? Quines conseqüències tenen aquests controls?

El tema de la rendició de comptes de la policia, i particularment important en els països del Sud d’Europa, que, en general, centren el control dels operadors de policia al control disciplinari intern i el de l’autoritat judicial. Estic convençuda que un tercer organisme, intermedi entre el control intern i el judicial, seria útil per garantir una avaluació independent. Un organisme d’aquest tipus hauria d’incloure experts i membres de la comunitat local i de la societat civil. Aquesta forma de control –dotada del necessari poder d’intervenció– hauria de garantir la reducció de la impunitat, que és la conseqüència més comuna dels abusos i la violència policial.

4. En quines circumstàncies la policia ha de canviar de model –en cas que no es consideri vàlid– i qui ha de tenir el pes del canvi: professionals, govern o ciutadania?

No penso que hagin de concórrer circumstàncies particulars per modificar un model de policia: pràcticament tots els models de policia, particularment d’alguns països d’Europa, inclosos França, Itàlia i Espanya, necessiten reformes radicals, bé sigui en el control de la delinqüència comuna com sobretot en el control de l’ordre públic i les relacions amb les minories ètniques. Comportaments discriminatoris, abusos i ús excessiu de la força són fenòmens freqüents en els tres països esmentats i són fenòmens que exigeixen un canvi més radical en l’organització dels cossos, en la seva cultura i en la rendició de comptes, que no es limitin a reformes de maquillatge (per exemple: més atenció a les formes de selecció o formació professional són importants però no suficients).

Penso que una reforma d’un model de policia no pot ser eficaç si no parteix d’una consulta extensa als ciutadans, incloent-hi les minories ètniques i les persones més vulnerables, sobre el model de la reforma tal com s’està intentant –amb moltes dificultats– en  algunes ciutats americanes després de l’homicidi de George Lloyd. Ha de ser la comunitat local, amb l’assistència eventual d’experts, qui ha de determinar el model de policia que vol, i aquest model s’ha de discutir després amb els òrgans legislatius.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Nora Miralles Crespo: “La introducció i la normalització de tecnologies de vigilància massiva i biometria ens fan viure sota un control i manca de privacitat permanents”

Nora Miralles Crespo: Periodista. Màster en Gènere, Conflicte i Drets Humans per la Ulster University (Belfast) i Màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament per la UAB. Investigadora en gènere, seguretat, militarisme i drets humans a l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE) i Shock Monitor, així com al Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Assessora i investigadora de l’àrea Alternatives de Seguretat de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Activista de base a diferents moviments socials.

1. Quines estratègies està utilitzant la policia en l’àmbit de l’ordre públic?

En general, considero que hi ha dues tendències estratègiques en tensió o divergents alhora pel que fa a l’àmbit de l’ordre públic. Una d’elles és l’obertura a altres visions sobre la seguretat, que pren força i cos amb la introducció d’eines com la mediació, la policia de proximitat o de barri o els programes de mentoria juvenil, que impacten en l’ordre públic, però que parteixen d’un enfocament preventiu i d’una comprensió més profunda de les causes dels conflictes socials. L’altra, per contra, estaria alineada amb el procés d’expansió acrítica de funcions policials i l’abordatge securitari de fenòmens que abans no arribaven a ser considerats problemes o desafiaments a l’ordre públic. Aquesta darrera tendència s’ha traduït, entre altres coses, en un perjudici evident de drets ciutadans com la llibertat d’expressió i de protesta i manifestació. Una tendència que també es materialitza en la introducció i la normalització de tecnologies de vigilància massiva i biometria que ens fan viure sota un control i manca de privacitat permanents, sense que el seu ús estigui justificat, ni degudament regulat, i en l’expansió de l’ús d’armament (suposadament) no letal en cada vegada més contextos.

2. És possible adoptar un mètode preestablert d’actuació tenint en compte els diferents tipus de protestes i les diferents evolucions que poden tenir?

Sens dubte, si l’objectiu és actuar en línia amb el respecte als drets humans i fonamentals de la ciutadania, no sembla recomanable establir un mètode invariable d’actuació, que no neixi d’una anàlisi i una reflexió prèvies sobre com abordar el conflicte de la forma més proporcionada i menys lesiva possible, en cada moment i escenari concrets. Les protestes socials són reaccions naturals a les decisions de qui confecciona les polítiques públiques, són una forma diria que normal i democràtica d’expressar descontentament o divergència. El primer problema, sota el meu punt de vista, és demonitzar la protesta social, de tal manera que acabi sent lògic i habitual que qualsevol manifestació o acte polític a l’espai públic compti amb una nodrida presència no de patrulles de seguretat ciutadana, sinó d’unitats de manteniment de l’ordre públic, com si manifestar-se fos de per si una alteració d’aquest. D’altra banda, les accions violentes en protestes són minoritàries i gairebé mai dirigides contra altres persones, i tanmateix no sembla que sovint la resposta s’adeqüi a la proporció i gravetat dels fets.

3. Quines són les condicions que s’haurien de donar perquè en el transcurs d’una concentració o mobilització el dret a manifestar-se que s’està exercint s’hagués d’interrompre o limitar?

Per a mi, la diferencia la marca sens dubte el risc cap a la integritat o la vida d’altres persones, però parlo d’un risc real, no d’un barem arbitrari mitjançant el qual interrompre totes aquelles mobilitzacions que critiquen l’ordre establert o que emeten missatges que no interessen, en un ventall ampli de sentits.

4. Quina responsabilitat haurien de tenir els convocants d’una manifestació respecte del control de la mobilització i les conseqüències no volgudes per ells mateixos?

Considero que és perillós i, fins i tot, un punt hipòcrita pretendre responsabilitzar la ciutadania que s’organitza per convocar una manifestació de tot el que hi passi, mentre d’altra banda se l’ha desresponsabilitzat en les darreres dècades de pràcticament tot el que tenia a veure amb la intervenció social i comunitària, perquè ja interessava que tot allò col·lectiu es guiés i controlés des de l’Administració. O atorgues responsabilitats a la ciutadania o la desresponsabilitzes totalment, però fer-ho només quan interessa carregar uns aldarulls a algú és clarament una forma de limitar llibertats civils. Aconsegueixes que les poques escletxes de col·lectivitat desapareguin per por a la repressió penal i administrativa.

5. Quins instruments creu que són acceptables utilitzar en les manifestacions amb cert grau de violència per retornar la pau social amb el menys mal possible? Canons d’aigua, per exemple?

Evidentment, un canó d’aigua serà menys lesiu ─sempre en principi─ que una llançadora, però una mediació ben dirigida sempre serà menys incendiària que qualsevol mecanisme repressiu. La conflictivitat social, incloent-hi les expressions violentes en les manifestacions, s’han d’abordar prioritàriament amb caràcter previ i estructural, ja que neixen de la reacció a les discriminacions i violències que genera un sistema socioeconòmic cada vegada més desigual. Per tant, les respostes repressives en el context concret d’una manifestació són una reacció impotent a un problema molt més profund, construeixen una falsa pau social, considerant aquesta com la manca de conflicte a l’espai públic, únicament. Però les violències socials no desapareixen, simplement s’enquisten, es canalitzen en altres àmbits com el privat o cristal·litzen en un augment de les violències dins la comunitat i la família. Pel que fa a les mal anomenades “armes no letals”, m’agrada molt la reflexió que fa Paul Rocher al seu llibre Gasear, mutilar, someter. La política de las armas no letales, publicat recentment per Katakrak, sobre com aquest tipus de mecanismes considerats menys lesius, a més de ser qüestionables pel que fa al mal que poden causar (mutilacions i fins i tot, sí, la mort), acaben sent utilitzats no per gestionar conflictes en els quals abans s’utilitzava armament més perillós, sinó aquells en els quals no s’utilitzava cap tipus d’arma.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français