La controvèrsia sobre la conveniència dels centres d’internament d’estrangers (CIE) va tornar a la primera plana de l’actualitat el mes d’abril passat quan el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va anunciar en el ple del Senat l’obertura de tres nous centres a Madrid, Algezires i Màlaga.
Si l’Ajuntament de Barcelona ja havia demanat reiteradament el tancament del CIE de Barcelona durant els darrers anys, ara l’Observatorio del Sistema Penal ante la Inmigración, l’Instituto Andaluz de Criminología de Màlaga i la mateixa universitat d’aquesta ciutat han publicat un informe en què demanen el tancament dels vuit centres d’internament existents a Espanya i que no s’obrin els anunciats pel ministre.[1]
Aquesta polèmica no fa sinó aprofundir en un debat molt encès en l’àmbit de la Unió Europea: la gestió dels fluxos migratoris (i de refugiats) respectant els principis democràtics dels estats membres i la mateixa Unió. Un dels mecanismes previstos per gestionar els estrangers sense permís de residència mentre es tramita la seva expulsió ha estat la creació de centres d’internament, que, sense ser formalment presons, permetessin tenir confinades, sense llibertat deambulatòria, aquelles persones trobades de manera irregular en el territori nacional d’un estat membre fins que s’acabés el procediment administratiu (o penal) que en determinés l’expulsió, o, en sentit contrari, l’autorització a continuar la seva residència en el país on es trobaven.
La Unió Europea havia intentat implementar les mesures necessàries per contenir la immigració amb la Directiva relativa a normes i procediments comuns en els estats membres per al retorn de nacionals de tercers països en situació irregular,[2] que va comportar una nova reforma de la legislació d’estrangeria a Espanya i, uns anys després, d’un reglament de funcionament dels CIE.[3] De totes maneres, aquestes reformes normatives no han gaudit d’un consens ampli, principalment en els països del sud d’Europa, molt pressionats pels fluxos migratoris provinents de l’Àfrica i abandonats a la seva sort pels socis del nord d’Europa. Les deficients condicions d’aquests centres, així com la restricció de drets que signifiquen (la Directiva permet privacions de llibertat de fins a 180 dies; la normativa espanyola, de fins a 60 dies), han provocat reiterades protestes en el temps tant d’associacions de defensa dels drets humans com de professionals que treballen amb les persones afectades i d’alguns grups polítics.
L’informe presentat a Màlaga a principis de juliol que exigeix la clausura de tots els CIE planteja, entre altres crítiques, que durant l’any 2016 només un 29% dels internats en aquests centres van ser expulsats. És a dir, que un 71% van ser posats en llibertat, circumstància que, als ulls dels signants, significa utilitzar els centres com una segona presó sense cap causa justificada (sovint únicament per residència irregular). Aquesta situació s’ha anat agreujant de manera alarmant en el temps, ja que l’any 2013 un 52,5% dels internats acabaven sent expulsats; l’any 2014 es va reduir fins al 47,5%, per passar a un 41,4% el 2015, i dotze punts menys l’any passat. És a dir, si la finalitat dels centres és facilitar l’expulsió dels estrangers, la seva eficàcia (tenint en compte que el nombre d’interns no ha crescut) està baixant vertiginosament.
[1]Vid. https://ocspi.wordpress.com/2017/06/22/razones-para-el-cierre-de-los-cie/
[2] Vid. http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/?uri=celex%3A32008L0115
[3] Vid. https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2014-2749
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français