Los robotaxis: implicaciones en la seguridad de su expansión

Notes de seguretatDeixa un comentari

Los robotaxis no son vehículos de prueba experimentales y eso ya no es un simulacro. Muchos de los coches fantasma sin conductor de San Francisco son robotaxis comerciales, que compiten directamente con los taxis, Uber y Lyft , así como con el transporte público. Son parte real, aunque marginal, del sistema de transporte de la ciudad. Y las empresas que los operan, Cruise y Waymo, parecen dispuestas a seguir ampliando sus servicios en San Francisco, Austin, Phoenix y quizás incluso en Los Ángeles en los próximos meses.

Tal y como denunció el investigador Benjamin Schneider en la página web Technology review el pasado mes de julio, existe una falta de urgencia en el discurso público sobre los robotaxis. Considera que la mayoría de la gente, incluidos muchos decisores públicos, no son conscientes de la rapidez con la que avanza esta industria ni de la gravedad que pueden comportar los impactos laborales y de transporte o seguridad a corto plazo.

Agencias designadas como la Comisión de Utilidades Públicas de California toman decisiones muy importantes sobre los robotaxis con relativa oscuridad. Los marcos legales siguen siendo lamentablemente inadecuados: las ciudades carecen de autoridad reguladora sobre los robotaxis que recorren sus calles, y la policía no puede denunciarlos legalmente por infracciones relacionadas con su movimiento.

Desgraciadamente, no existe ningún marco estándar aprobado por el gobierno para evaluar la seguridad de los vehículos autónomos. Los vehículos sin conductor de Cruise, en particular, han mostrado una tendencia alarmante a detenerse inexplicablemente en medio de la carretera, bloqueando el tráfico durante períodos prolongados de tiempo. Los funcionarios policiales de San Francisco han documentado al menos 92 incidentes de este tipo en apenas seis meses, incluidos tres que interrumpieron los servicios de emergencias.

Estas historias críticas, aunque importantes, ensombrecen la tendencia general que se ha ido creando constantemente a favor de la industria del robotaxi. Durante los últimos años, Cruise y Waymo han eliminado varios obstáculos reguladores importantes, se han expandido hacia nuevos mercados y han acumulado más de un millón de millas en funcionamiento relativamente sin sobresaltos importantes, realmente sin conductor en cada una de las principales ciudades norteamericanas.

Los robotaxis son operacionalmente bastante distintos de los vehículos autónomos de propiedad personal y se encuentran en una posición mucho mejor para el despliegue comercial. Se pueden liberar dentro de un área estrictamente limitada, su uso puede ser controlado de cerca por la empresa que los ha diseñado y se pueden sacar inmediatamente de la carretera en caso de mal tiempo o si se da otro problema grave.

El solo hecho de que estos vehículos estén programados para seguir las leyes de tráfico y el límite de velocidad automáticamente les hace parecer conductores más seguros que un gran porcentaje de humanos en carretera.

Habrá que ver si los robotaxis están preparados para su despliegue a una escala significativa, o incluso cuál sería la métrica para determinar la preparación. Pero salvo un cambio significativo en el impulso, como un choque económico o una tragedia horrible, los robotaxis están posicionados para continuar su expansión. Esto es suficiente para garantizar una discusión más amplia sobre cómo cambiarán las ciudades y la sociedad en un futuro inmediato.

Cruise y Waymo están cerca de ser autorizados para ofrecer un servicio de robotaxis comercial durante todo el día en prácticamente todo San Francisco. Esto podría tener de inmediato un impacto económico considerable en los taxistas y los conductores de la ciudad. Lo mismo ocurre con todas las demás ciudades donde Cruise y Waymo se instalan. La perspectiva de automatizar a los conductores profesionales ya no es teórica. Es una posibilidad muy real en un futuro cercano.

A medida que la tecnología se acelera, las políticas públicas deben acelerarse junto con ella. Pero para mantenerse al día, el ciudadano debe tener una visión clara de la rapidez con la que podría llegar el futuro.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

Els robotaxis: implicacions en la seguretat de la seva expansió

Notes de seguretatDeixa un comentari

Els robotaxis no són vehicles de prova experimentals, i això ja no és un simulacre. Molts dels cotxes fantasmals sense conductor de San Francisco són robotaxis comercials, que competeixen directament amb els taxis, Uber i Lyft, així com amb el transport públic. Són una part real, encara que marginal, del sistema de transport de la ciutat. I les empreses que els operen, Cruise i Waymo, semblen disposades a continuar ampliant els seus serveis a San Francisco, Austin, Phoenix i potser fins i tot a Los Angeles en els propers mesos.

Tal com va denunciar l’investigador Benjamin Schneider a la pàgina web Technology review el mes de juliol passat, hi ha una manca d’urgència en el discurs públic sobre els robotaxis. Considera que la majoria de la gent, inclosos molts decisors públics, no són conscients de la rapidesa amb què avança aquesta indústria ni de la gravetat que poden comportar els impactes laborals i de transport o seguretat a curt termini.

Agències designades com la Comissió d’Utilitats Públiques de Califòrnia prenen decisions molt importants sobre els robotaxis amb relativa foscor. Els marcs legals segueixen sent lamentablement inadequats: les ciutats no tenen autoritat reguladora sobre els robotaxis que recorren els seus carrers, i la policia no els pot denunciar legalment per infraccions relacionades amb el seu moviment.

Malauradament, no hi ha cap marc estàndard aprovat pel govern per avaluar la seguretat dels vehicles autònoms. Els vehicles sense conductor de Cruise, en particular, han mostrat una tendència alarmant a aturar-se inexplicablement al mig de la carretera, bloquejant el trànsit durant períodes prolongats de temps. Els funcionaris policials de San Francisco han documentat almenys 92 incidents d’aquest tipus en només sis mesos, inclosos tres que van interrompre els serveis d’emergències.

Aquestes històries crítiques, encara que importants, enfosqueixen la tendència general que s’ha anat creant constantment a favor de la indústria del robotaxi. Durant els darrers anys, Cruise i Waymo han eliminat diversos obstacles reguladors importants, s’han expandit cap a nous mercats i han acumulat més d’un milió de milles en funcionament relativament sense ensurts importants, realment sense conductor a cadascuna de les principals ciutats nord-americanes.

Els robotaxis són operacionalment força diferents dels vehicles autònoms de propietat personal i es troben en una posició molt més bona per al desplegament comercial. Es poden alliberar dins d’una àrea estrictament limitada, el seu ús pot ser controlat de prop per l’empresa que els ha dissenyat i es poden treure immediatament de la carretera en cas de mal temps o si hi ha un altre problema greu.

El sol fet que aquests vehicles estiguin programats per seguir les lleis de trànsit i el límit de velocitat automàticament els fa semblar conductors més segurs que un gran percentatge d’humans a la carretera.

Caldrà veure si els robotaxis estan preparats per al desplegament a una escala significativa, o fins i tot quina seria la mètrica per determinar la preparació. Però llevat d’un canvi significatiu en l’impuls, com un xoc econòmic o una tragèdia horrible, els robotaxis estan posicionats per continuar la seva expansió. Això és suficient per garantir una discussió més àmplia sobre com canviaran les ciutats i la societat en un futur immediat.

Cruise i Waymo estan a prop de ser autoritzats per oferir un servei de robotaxi comercial durant tot el dia a pràcticament tot San Francisco. Això podria tenir immediatament un impacte econòmic considerable en els taxistes i els conductors de la ciutat. El mateix passa amb totes les altres ciutats on Cruise i Waymo s’instal·len. La perspectiva d’automatitzar els conductors professionals ja no és teòrica. És una possibilitat molt real en un futur proper.

A mesura que la tecnologia s’accelera, les polítiques públiques s’han d’accelerar juntament amb ella. Però per mantenir-se al dia, el ciutadà ha de tenir una visió clara de la rapidesa amb què podria arribar el futur.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

Augmentation des centres de contrôle de vidéosurveillance aux États-Unis

Notes de seguretatDeixa un comentari

Les villes américaines ont mis en place des « centres de contrôle à distance », appelés RTCC (Real-Time Crime Center) en anglais, qui, selon la police, protègent les droits des innocents, mais les critiques de ce système mettent en garde contre les excès de ce type de surveillance.

En juin dernier, un rapport a été publié sur le site wired.com par le chercheur Zac Larkham, qui expliquait que dans les années 1990, Londres a construit ledit « anneau d’acier » avec un réseau de barrières en béton, de points de contrôle et de milliers de caméras vidéo qui entouraient la ville, en raison des bombardements de l’Armée républicaine irlandaise. L’idée était de contrôler toutes les personnes entrant et sortant de cette zone balisée, appelée « fortification urbanistique ».

Après les attentats du 11 septembre 2001, les urbanistes qui cherchaient à défendre New York contre le terrorisme se sont inspirés de l’expérience londonienne et des fortifications urbanistiques. Ces « centres de fusion », où les forces policières américaines partagent des renseignements au niveau fédéral afin de les analyser et de dresser un tableau plus large de la criminalité, existaient déjà depuis plusieurs années. Mais les responsables ont commencé à se demander ce qui se passerait s’ils pouvaient effectuer des géolocalisations à partir de ces centres de fusion, et si les forces de l’ordre locales pouvaient analyser et recueillir des renseignements sur la situation d’une ville.

En 2005, les autorités ont réagi en créant le premier « centre de contrôle vidéo contre la criminalité en temps réel », un vaste réseau de caméras de vidéosurveillance (CCTV) et de lecteurs automatiques de plaques d’immatriculation (ALPR) reliés à un centre situé au siège de la police de New York, qui a coûté plus de onze millions de dollars. Depuis lors, de Miami à Seattle, les RTCC se sont répandus à travers les États-Unis. Le projet Atlas of Surveillance de l’organisation à but non lucratif de défense des droits numériques Electronic Frontier Foundation (EFF), qui supervise les technologies de surveillance de la police, a dénombré 123 RTCC dans le pays et ce nombre ne cesse de croître.

Chaque RTCC est légèrement différent, mais leur fonction est la même : collecter des données de surveillance dans une ville et les utiliser pour créer une image en direct de la criminalité dans la ville. Les services de police disposent d’un large éventail de technologies allant de la vidéosurveillance, des détecteurs de coups de feu et de la surveillance des réseaux sociaux aux drones et aux caméras corporelles. Dans de nombreux cas, les images collectées par les systèmes de police sont traitées par une technologie de reconnaissance faciale et ces données collectées sont souvent utilisées dans le cadre de la police prédictive.

Toutefois, la plupart des preuves de l’efficacité des RTCC sont anecdotiques et les études sur l’efficacité réelle de ce système font défaut. À Detroit, une étude du National Institute of Justice a révélé que le projet Green Light, pour lequel le service de police de Detroit a installé des caméras dans plus de 550 endroits, notamment des écoles, des églises, des entreprises privées et des centres de santé, a contribué à réduire la violence contre les biens dans certains cas ou zones, mais n’a pas aidé à prévenir les crimes violents et d’autres types de crimes. Toutefois, les services de police affirment que les RTCC sont utiles pour leur travail.

Peu de gens connaissent l’existence des RTCC, et encore moins l’étendue de la surveillance qu’ils impliquent, de sorte que ces centres de contrôle vidéo en constante augmentation reçoivent peu d’attention du public et fonctionnent souvent sans beaucoup de supervision. La manière dont ces technologies de surveillance pourraient affecter le Premier et le Quatrième amendements suscite depuis longtemps des inquiétudes dans divers secteurs.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / This post in English

Video surveillance control centres on the rise in the United States

Notes de seguretatDeixa un comentari

U.S. cities have been setting up “real-time crime centres” (RTCC), which, according to the police, protect the rights of innocent people, but critics of this system warn of the excesses of this type of surveillance.

Last June, a report signed by researcher Zac Larkham was published on the website wired.com, which explained that in the 1990s, London built the so-called “ring of steel” with a network of concrete barriers, checkpoints and thousands of video cameras surrounding the city, due to the bombings of the Irish Republican Army. The idea was to control everyone coming in and out of the Square Mile, which ended up being called “fortress urbanism”.

In the aftermath of the 11 September 2001 attacks, urban planners seeking to defend New York from terrorism looked to London’s experience and fortress urbanism for inspiration. So-called “fusion centres”, where U.S. police share intelligence at the federal level to analyse it and build a broader picture of crime, had been in existence for several years. But officials began to wonder what would happen if they could perform geo-locations from these fusion centres and if local law enforcement could analyse and gather intelligence data from one city.

In 2005 they responded with the “first real-time crime centre,” an extensive network of CCTV and Automatic License Plate Readers (ALPR) connected to a central hub at NYPD headquarters, which cost more than $11 million. Since then, from Miami to Seattle, RTCCs have gradually expanded throughout the United States. The Atlas of Surveillance, a project of the not-for-profit digital rights organisation Electronic Frontier Foundation (EFF), which oversees police surveillance technology, has accounted for 123 RTCCs nationwide, and that number is increasing.

Each RTCC is slightly different, but its function is the same: collect surveillance data across a city and use it to create a live picture of crime in the city. Police departments have a wide variety of technologies at their disposal, ranging from CCTV, gunshot sensors and social network monitoring to drones and body-worn cameras. In many cases, the images collected by police systems are run through facial recognition technology and the data collected is often used in predictive policing.

However, most evidence on the efficacy of RTCCs is anecdotal and there is an effective lack of studies on the actual efficacy of this system. In Detroit, a National Institute of Justice study concluded that Project Green Light, in which the Detroit Police Department set up cameras in more than 550 locations, including schools, churches, private businesses and health care facilities, helped decrease property damage in some cases or areas, but did not help prevent violent crime or other types of crime. However, police departments argue that RTCCs have a positive impact on their work.

Few people know that RTCCs exist, let alone the extent of surveillance they entail, so these expanding control centres may receive little public scrutiny and often operate without much oversight. For a long while there have been concerns from various sectors about how these surveillance technologies could affect the First and Fourth Amendments.

_____

Aquest apunt en català / Esta entrada en español / Post en français

Aumentan en Estados Unidos los centros de control con videovigilancia

Notes de seguretatDeixa un comentari

Las ciudades de Estados Unidos han ido estableciendo los llamados “centros de control a distancia”, con sus siglas en inglés RTCC ( Remote Tap Changer Control Panel), que, según la policía, protegen los derechos de las personas inocentes, pero, por el contrario, los críticos con este sistema advierten de los excesos de este tipo de vigilancia.

El pasado mes de junio apareció publicado en la página web wired.com un reportaje firmado por el investigador Zac Larkham, que explicaba que en la década de 1990, Londres construyó el llamado “anillo de acero” con una red de barreras de hormigón, puntos de control y miles de videocámaras que rodeaban la ciudad, debido a los bombardeos del ejército republicano irlandés. La idea era controlar a todo el mundo que entraba y salía de la milla cuadrada, lo que se acabó llamando “urbanismo fortaleza”.

Tras los atentados del 11 de septiembre de 2001, los urbanistas que buscaban defender Nueva York del terrorismo recurrieron a la experiencia de Londres y al urbanismo de la fortaleza para inspirarse. Los llamados “centros de fusión”, donde las policías estadounidenses comparten inteligencia a nivel federal para analizarla y construir una imagen más amplia de la delincuencia, llevaban varios años existiendo. Pero los funcionarios empezaron a preguntarse qué pasaría si pudieran hacer localizaciones geográficas desde estos centros de fusión, qué pasaría si las fuerzas del orden locales pudieran analizar y reunir datos de inteligencia de una ciudad.

En 2005 respondieron con el llamado “primer centro de delincuencia en tiempo real”, una extensa red de CCTV y lectores automáticos de matrículas (ALPR) conectado a un núcleo central en la sede del Departamento de Policía de Nueva York, que costó más de once millones de dólares. Desde entonces, desde Miami hasta Seattle, los RTCC se han ido expandiendo por todos los Estados Unidos. El Atlas de vigilancia, un proyecto de la entidad sin ánimo de lucro de derechos digitales Electronic Frontier Foundation (EFF), que supervisa la tecnología de vigilancia policial, ha contabilizado 123 RTCC en todo el país, y este número va en aumento.

Cada RTCC es ligeramente diferente, pero su función es la misma: recopilar datos de vigilancia en toda una ciudad y utilizarlos para crear una imagen en directo del crimen en la ciudad. Los departamentos de policía tienen a su disposición una gran variedad de tecnologías que van desde CCTV, sensores de disparos y monitorización de redes sociales hasta drones y cámaras corporales. En muchos casos, las imágenes que recogen los sistemas policiales se ejecutan mediante la tecnología de reconocimiento facial y los datos recopilados a menudo se utilizan en la policía predictiva.  

Sin embargo, la mayoría de evidencias sobre la eficacia de los RTCC son anecdóticas y existe una falta efectiva de estudios sobre la eficacia real de este sistema. En Detroit, un estudio del Instituto Nacional de Justicia concluyó que el Proyecto Green Light , donde el Departamento de Policía de Detroit estableció cámaras en más de 550 ubicaciones, incluidas escuelas, iglesias, empresas privadas y centros de salud, ayudó a disminuir la violencia contra la propiedad en algunos casos o zonas, pero no contribuyó a prevenir delitos violentos y otros tipos de delitos. Sin embargo, los departamentos de policía argumentan que los RTCC son positivos para su trabajo.

Poca gente sabe que existen los RTCC, y mucho menos el alcance de la vigilancia que conllevan, por lo que estos centros de control que se van extendiendo pueden recibir poco escrutinio público y a menudo funcionan sin demasiada supervisión. Hace tiempo que desde varios sectores existe la preocupación sobre cómo estas tecnologías de vigilancia podrían afectar a la Primera y la Cuarta Enmiendas.

_____

Aquest apunt en català / This post in English / Post en français

Augmenten als Estats Units els centres de control amb videovigilància

Notes de seguretatDeixa un comentari

Les ciutats dels Estats Units han anat establint els anomenats “centres de control a distància”, amb les sigles en anglès RTCC (Remote Tap Changer Control Panel), que, segons la policia, protegeixen els drets de les persones innocents, però, per contra, els crítics amb aquest sistema adverteixen dels excessos d’aquest tipus de vigilància.

El mes de juny passat va aparèixer publicat a la pàgina web wired.com un reportatge signat per l’investigador Zac Larkham, que explicava que a la dècada de 1990, Londres va construir l’anomenat “anell d’acer” amb una xarxa de barreres de formigó, punts de control i milers de càmeres de vídeo que envoltaven la ciutat, a causa dels bombardejos de l’exèrcit republicà irlandès. La idea era controlar tothom que entrava i sortia de la milla quadrada, el que es va acabar anomenant “urbanisme fortalesa”.

Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, els urbanistes que buscaven defensar Nova York del terrorisme van recórrer a l’experiència de Londres i a l’urbanisme de la fortalesa per inspirar-se. Els anomenats “centres de fusió”, on les policies nord-americanes comparteixen intel·ligència a nivell federal per analitzar-la i construir una imatge més àmplia de la delinqüència, feia uns quants anys que existien. Però els funcionaris van començar a preguntar-se què passaria si poguessin fer localitzacions geogràfiques des d’aquests centres de fusió, què passaria si les forces de l’ordre locals poguessin analitzar i reunir dades d’intel·ligència d’una ciutat.

El 2005 van respondre amb l’anomenat “primer centre de delinqüència en temps real”, una xarxa extensa de CCTV i lectors automàtics de matrícules (ALPR) connectat a un nucli central a la seu del Departament de Policia de Nova York, que va costar més d’onze milions de dòlars. Des de llavors, des de Miami fins a Seattle, els RTCC s’han anat expandint per tots els Estats Units. L’Atles de vigilància, un projecte de l’entitat sense ànim de lucre de drets digitals Electronic Frontier Foundation (EFF), que supervisa la tecnologia de vigilància policial, ha comptabilitzat 123 RTCC a tot el país, i aquest nombre va en augment.

Cada RTCC és lleugerament diferent, però la seva funció és la mateixa: recopilar dades de vigilància a tota una ciutat i utilitzar-les per crear una imatge en directe del crim a la ciutat. Els departaments de policia tenen a la seva disposició una gran varietat de tecnologies que van des de CCTV, sensors de trets i monitorització de xarxes socials fins a drons i càmeres corporals. En molts casos, les imatges que recullen els sistemes policials s’executen mitjançant la tecnologia de reconeixement facial i les dades recopilades sovint s’utilitzen en la policia predictiva.  

Tanmateix, la majoria d’evidències sobre l’eficàcia dels RTCC són anecdòtiques i existeix una manca efectiva d’estudis sobre l’eficàcia real d’aquest sistema. A Detroit, un estudi de l’Institut Nacional de Justícia va concloure que el Projecte Green Light, on el Departament de Policia de Detroit va establir càmeres en més de 550 ubicacions, incloses escoles, esglésies, empreses privades i centres de salut, va ajudar a disminuir la violència contra la propietat en alguns casos o zones, però no va contribuir a prevenir delictes violents i altres tipus de delictes. Amb tot, els departaments de policia argumenten que els RTCC són positius per a la seva feina.

Poca gent sap que existeixen els RTCC, i molt menys l’abast de la vigilància que comporten, de manera que aquests centres de control que es van estenent poden rebre poc escrutini públic i sovint funcionen sense gaire supervisió. Fa temps que des de diversos sectors hi ha preocupació sobre com aquestes tecnologies de vigilància podrien afectar la Primera i la Quarta Esmenes.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français