El mes de febrer del 2018, Frontex[1] va publicar el seu informe anual Risk Analysis for 2018. Com cada any, l’informe ens ofereix diversos elements d’anàlisi i un seguit de dades rellevants sobre la situació a les fronteres exteriors de la Unió Europea.

En aquesta ocasió, el document destaca perquè és el primer informe postcrisi migratòria arran del conflicte sirià i el primer que deixa entreveure, en les seves dades, el resultat de l’acord assolit entre la Unió Europea i Turquia. A grans trets, Frontex ens presenta un escenari que recupera, parcialment, el flux de migrants a les fronteres exteriors de la Unió anteriors a la gran crisi migratòria dels anys 2015-2016.

Aquest retorn a la situació anterior es visualitza a les fronteres del Mediterrani central (Líbia i Itàlia), a les del Mediterrani oriental (Turquia i Grècia) i a les fronteres terrestres dels Balcans (repúbliques de l’exIugoslàvia). Amb relació al 2016, presenten un descens espectacular del 34%, el 77% i el 90% respectivament, i tornen a xifres semblants al 2014, però lluny encara de les del 2012.[2]

Malgrat aquestes dades tan contundents, els analistes determinen que la pressió no ha davallat a les fronteres europees i que encara hi ha casos de preocupació. Trobem, per exemple, que a les fronteres del Mediterrani occidental (Marroc/Algèria i Espanya) la detecció de creuaments il·legals de la frontera s’ha multiplicat per 2,3 aquest darrer any.[3]

En altres àmbits relacionats amb el moviment il·legal de persones,[4] si bé les dades de conjunt milloren respecte al 2015-2016, Frontex incideix en el fet que la pressió no disminueix si es compara amb els anys 2013-2014. A la vegada, en alguns punts geogràfics les dades no apunten cap davallada. Per exemple, respecte al refusal of entry, a països de l’Europa de l’Est les dades es mantenen estables i, en alguns casos, incrementen.[5]

Els elements de preocupació en la seva anàlisi són diversos. D’una banda, l’eficiència en les polítiques de control com ara les ordres de retorn, una preocupació ja expressada en anys anteriors.[6] D’altra banda, les activitats criminals associades al creuament de fronteres, com ara les de contraban de productes il·legals, de tràfic de persones i d’activitats terroristes.[7]

Finalment, es plantegen diversos escenaris de futur. Frontex preveu que la pressió a la frontera sud augmenti[8] i que es produeixi un impacte negatiu als Balcans per l’acord de Sèrbia amb la Xina, l’Índia i l’Iran per a la liberalització de vises per als seus ciutadans. També destaquen que les rutes marítimes continuaran sent les més importants, sense oblidar el pes que assoliran àrees de trànsit com els Balcans i l’aeroport d’Atatürk com a hub aeroportuari per a migrants il·legals. Per acabar, assenyalen l’amenaça latent del terrorisme gihadista, amb una naturalesa més descentralitzada i on l’ús de documentació fraudulenta serà central.

[1] European Border and Coast Guard Agency.

[2] Cal destacar que les nacionalitats que van protagonitzar la crisi migratòria en aquestes fronteres els anys 2015 i 2016 van ser, per ordre, la siriana, l’afganesa i la iraquiana. En xifres absolutes, al Mediterrani central, el 2016 van ser detectades 181.376 persones, davant les 118.962 del 2017; al Mediterrani oriental s’ha passat de 182.277 a 42.305, i, finalment, als Balcans s’ha passat de 130.261 a 12.178.

[3] S’ha passat d’unes 10.000 deteccions el 2016 a unes 23.000 el 2017, i les nacionalitats més habituals són les del Marroc, Algèria i la Costa d’Ivori.

[4] Entrades clandestines (clandestine entries), denegació d’entrada (refusal of entry), ús de documentació falsa (fraudulent documents) o ordres de retorn (returns orders).

[5] Les tres nacionalitats a qui més es denega l’entrada ─per sobre els 30.000 casos el 2017─ són Ucraïna, Rússia i Albània. Els motius de la denegació varien segons el país.

[6] Hi ha un biaix notable entre el nombre d’ordres de retorn i els retorns efectius. El 2017 es van executar un 46% de totes les ordres de retorn. Els problemes principals són la identificació i l’obtenció de la documentació necessària dels països tercers.

[7] L’informe de Richard Barret Beyond the caliphate: Foreign fighters and threat of retunrees, del think tank The Soufan Center, destaca que les pèrdues territorials de Daesh i Al-Qaeda han provocat la descentralització de la seva activitat i una diàspora dels seus combatents. Calculen que un 30% (1.700 aprox.) dels europeus que van combatre a Síria i l’Iraq han tornat al continent.

[8] Especialment per la situació inestable a Líbia en contraposició a Turquia, l’Europa de l’Est i el Marroc.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français