Hi ha enfrontaments que no succeeixen en les zones de guerra d’Ucraïna o de l’Orient Mitjà, i els combatents no pertanyen a cap exèrcit. Són grups criminals amb armes d’ús militar que lluiten a pocs centenars de quilòmetres de la frontera amb els Estats Units, a l’estat de Michoacan, a l’occident de Mèxic. Així ho descriuen a The New York Times, Paulina Villegas i Emiliano Rodríguez Mega.

Alguns dels càrtels més poderosos de Mèxic estan immersos en una violenta carrera armamentista per lluitar en diversos fronts: d’una banda, contra el govern de Mèxic, que està sotmès a una intensa pressió per part dels Estats Units perquè prengui mesures enèrgiques contra el tràfic de drogues; de l’altra, combaten entre ells pel territori i els recursos, fet que provoca un salt mortal entre els seus membres i els civils que es veuen atrapats enmig del conflicte.

Malgrat els desacords profunds sobre les mesures que s’han de prendre per enfrontar-s’hi, funcionaris i analistes de seguretat d’ambdós països coincideixen que els càrtels acumulen nous nivells de potencia de foc, la qual cosa està transformant alguns d’aquests grups en autèntiques forces paramilitars.

Els traficants de drogues i els homes armats dels càrtels ja no utilitzen pistoles o rifles automàtics, sinó també mines Claymore, granades propulsades per coets, morters fabricats a partir de tubs de tancs de benzina i camions blindats equipats amb metralladores pesades. Enterren artefactes explosius improvisats per matar els rivals i modifiquen drons comprats per internet per convertir-los en armes d’atac carregades amb substàncies tòxiques i bombes.

Segons les autoritats mexicanes, la majoria de les armes de grau militar que adquireixen alguns d’aquests grups procedeixen dels Estats Units, i cada any s’introdueixen de contraban fins a mig milió d’armes de foc a través de la frontera. Els delinqüents també fan treballs d’enginyeria inversa amb les armes, de vegades imprimint peces en 3D per fabricar-les.

Com altres grups armats de tot el món, els càrtels combinen armes antigues i noves, amb efectes letals. Els drons sobrevolen Michoacan mentre les carreteres i els camins que utilitzen soldats i civils estan sembrats d’artefactes explosius improvisats. En els darrers dos anys, s’hi han registrat més explosions de mines que en qualsevol altre lloc de Mèxic. Un esgarrifós indicador de l’evolució de la guerra contra les drogues.

Només en els darrers cinc mesos, almenys 10 civils –entre els quals hi havia un nen de 14 anys– han mort assassinats per explosius ocults mentre treballaven en el camp o caminaven cap a l’escola.

Analistes de seguretat i funcionaris mexicans assenyalen que els càrtels van començar a militaritzar-se a mitjans de la dècada dels 2000, quan els Zetas, un grup format per antics membres de l’exèrcit, van introduir la disciplina del camp de batalla, les comunicacions encriptades i l’armament pesat al crim organitzat.

A mesura que els Zetas adquirien més arsenal militar, els rivals feien el mateix per intentar competir-hi. Les forces de seguretat mexicanes també van respondre amb tàctiques i equips cada cop més sofisticats. Més recentment, els Estats Units hi han aportat la seva pròpia tecnologia, incloent-hi drons que busquen laboratoris de fentanil.

Segons les autoritats, els càrtels també fabriquen cada cop més bombés químiques i carreguen drons amb compostos com són el fosfur d’alumini –un pesticida tòxic que pot provocar hipòxia i fallades de caire circulatori– i altres pesticides i verins.

L’increment de drons i els artefactes explosius improvisats ha coincidit amb l’arribada de ciutadans colombians, exsoldats reclutats per entrenar els combatents del càrtel. En poc més de set mesos, les autoritats estatals han detingut 53 estrangers acusats de tenir vincles amb el crim organitzat, entre els quals hi havia 23 colombians i 20 veneçolans.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français

El plàcid paisatge rural britànic s’ha convertit en un escenari preocupant: la delinqüència organitzada hi prolifera, i les granges i les zones aïllades emergeixen com a objectius prioritaris per a bandes criminals cada cop més sofisticades. Aquestes activitats delictives, que abasten des del sistemàtic robatori de maquinària agrícola d’alt valor i el furt de bestiar fins al lucre il·lícit del cultiu de cànnabis, es veuen sovint exacerbades per la crisi del cost de la vida i una demanda creixent de productes agraris.

El robatori de tractors, remolcs, sistemes de reg o equips GPS agrícoles ha esdevingut habitual al Regne Unit. L’escassa densitat de població i la inherent dificultat de la vigilància en entorns rurals ofereixen un caldo de cultiu perfecte perquè els lladres actuïn amb rapidesa i gairebé sense repercussions. A Catalunya, tot i que la magnitud del problema no assoleix les xifres britàniques, s’han registrat episodis puntuals de robatoris en granges i explotacions, especialment en moments de màxima activitat o quan la maquinària es deixa sense protecció als camps. Aquestes accions delictives generen pèrdues econòmiques significatives per als agricultors i erosionen la seguretat i la confiança en les comunitats rurals.

Una altra pràctica que ha crescut al Regne Unit és el saqueig de productes agrícoles amb alt valor de mercat, com formatges artesanals o carns de raça. El furt de bestiar, conegut amb el terme anglès «rustling», s’ha normalitzat en algunes regions, amb casos alarmants de sostracció de centenars d’animals en una sola nit. A més, els productes agrícoles són objecte de robatoris cada cop més elaborats, que sovint impliquen engany i suplantació d’identitat.

A Catalunya, on el sector agroalimentari és un referent d’excel·lència i un motor d’exportació, la possibilitat que aquests productes esdevinguin un objectiu per a grups organitzats és motiu de preocupació. La detecció d’intents de frau i suplantació en comandes a productors del Pirineu i de l’Ebre actua com a senyal d’alarma, exigint una vigilància extrema.

Les zones rurals també són utilitzades com a amagatall per al cultiu il·legal de cànnabis, amb edificis abandonats convertits en plantacions clandestines. Aquestes activitats sovint comporten robatori d’electricitat i representen un greu perill per a la seguretat pública, a més de contribuir a la degradació del medi rural. Catalunya no n’és aliena, i els Mossos d’Esquadra han desmantellat diverses naus industrials i masies transformades en cultius intensius, sovint vinculats a xarxes internacionals de crim organitzat i tràfic d’energia elèctrica.

Davant d’aquesta realitat creixent, les autoritats britàniques han intensificat els seus esforços per combatre la delinqüència rural. S’han posat en marxa operacions policials específiques, com l’Operació Ragwort, per detectar i prevenir el robatori de maquinària agrícola. Paral·lelament, s’impulsen iniciatives com el marcatge de propietats amb tecnologia de rastreig i una col·laboració més estreta entre les forces de seguretat i les comunitats locals per millorar la vigilància i la capacitat de resposta.

Lliçons apreses i estratègies de futur

L’experiència britànica subratlla la urgència de reforçar la seguretat rural mitjançant la prevenció, la innovació i la implicació de la comunitat. En aquest sentit, el desplegament de sistemes avançats de videovigilància, la instal·lació de dispositius GPS en la maquinària agrícola i la creació de xarxes de pagesos connectats amb els cossos policials són estratègies que ja s’estan implementant amb èxit en diverses zones rurals catalanes.

El projecte europeu RURACTIVE, impulsat per la Generalitat, i la tasca essencial de les unitats de proximitat dels Mossos d’Esquadra són exemples concrets d’aquesta aposta per una seguretat comunitària proactiva. No obstant això, és crucial fer un pas endavant i desenvolupar protocols específics per protegir el valuós patrimoni agrícola, en estreta col·laboració amb les associacions de pagesos i les cooperatives.

La delinqüència rural no és un problema menor. Ataca directament la sobirania alimentària, la viabilitat econòmica d’un sector essencial i la cohesió territorial. Per això, hem de comprendre que la seguretat en el món rural no és un element accessori, sinó una infraestructura vital, tan indispensable com l’aigua o les carreteres. I, tal com ens adverteixen els casos britànics, la passivitat pot tenir un cost molt elevat.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français