Un article de Katharina Ciax i Simon Runkel analitza com les polítiques de seguretat i antiterrorisme transformen no només la configuració física dels espais urbans, sinó també la seva dimensió emocional i perceptiva. El cas d’estudi és la Breitscheidplatz de Berlín, escenari de l’atemptat amb vehicle durant el mercat de Nadal de l’any 2016.

Els autors parteixen d’una idea clau: la seguretat s’implementa amb infraestructures i presència policial, però també produeix una atmosfera afectiva que modifica la manera com les persones experimenten l’espai públic. Això connecta amb el camp de la geopolítica urbana quotidiana, que estudia de quina manera els grans discursos sobre seguretat global es materialitzen en espais concrets, com són carrers i places.

Abans de l’atemptat, la Breitscheidplatz era un espai caracteritzat pel flux constant de persones, envoltat d’eixos comercials i proper a l’estació Bahnhof Zoo. Tot i que ja hi havia pràctiques de control i vigilància des dels anys noranta del segle passat—especialment vinculades a la criminalització de determinats col·lectius—, l’atac de 2016 va marcar un punt d’inflexió.

Després de l’atemptat, la plaça va experimentar una transformació profunda amb la instal·lació de mesures de Hostile Vehicle Mitigation (HVM): blocs de formigó, pilones, mobiliari urbà reforçat i una presència policial més visible, inclosa una comissaria mòbil permanent. Aquest conjunt de mesures va convertir la plaça en un espai altament protegit, pràcticament únic a Berlín pel que fa al nivell de fortificació.

Els autors argumenten que aquesta acumulació de mesures respon a una necessitat funcional de protecció, però alhora genera una sobresaturació que altera l’essència mateixa de l’espai públic.

Un dels conceptes centrals de l’article és el d’atmosfera afectiva. La seguretat no es percep únicament a través de normes o dispositius materials, sinó mitjançant sensacions: hostilitat, vigilància constant, tensió o exclusió. Travessar múltiples barreres físiques abans d’arribar a la plaça pot generar una sensació d’amenaça latent, encara que l’objectiu sigui precisament reduir el risc.

Mitjançant etnografies sensorials i l’observació participant (entre 2021 i 2022), els investigadors van recollir testimonis i impressions d’usuaris, comerciants i veïns. El que emergeix és una paradoxa: les mesures destinades a incrementar la seguretat poden produir una atmosfera que reforça la percepció de perill.

Aquesta transformació afecta especialment els col·lectius racialitzats o marginats. Segons els autors, la protecció no és neutral: consolida pràctiques discriminatòries preexistents i restringeix l’accessibilitat real de l’espai públic. La plaça deixa de ser un espai de circulació oberta i esdevé un espai de control selectiu.

L’article situa aquest cas en un marc més ampli: la protecció de les ciutats europees després d’onades d’atemptats terroristes. Aquest procés ha impulsat la militarització de l’espai urbà, la normalització d’infraestructures defensives i la construcció simbòlica d’amenaces internes.

A la Breitscheidplatz, la combinació de consum de luxe, vigilància intensiva i arquitectura defensiva contribueix a redefinir la identitat de l’espai. La plaça és un lloc de memòria de l’atemptat i també un escenari permanent de prevenció.

Aquesta dinàmica mostra com la geopolítica global (terrorisme, seguretat europea, discursos sobre l’amenaça) es tradueix en decisions molt concretes sobre disseny urbà, mobiliari i presència policial. L’espai públic es converteix així en un laboratori de governança de la por.

L’aportació principal de l’article és demostrar que les polítiques de seguretat tenen una dimensió material, social i emocional inseparable. La protecció reorganitza l’espai alhora que transforma la manera com s’hi viu i se sent.

En el camp de la seguretat urbana, això implica diverses reflexions:

• Les mesures físiques de protecció generen impactes simbòlics i psicològics.
• La sobreactuació protectora pot reforçar la percepció de risc.
• La seguretat pot esdevenir un mecanisme d’exclusió social.
• L’espai públic pot perdre la seva funció d’obertura i convivència si es converteix en una infraestructura permanent de defensa.

En definitiva, el cas de la Breitscheidplatz mostra com l’antiterrorisme contemporani no només protegeix, sinó que també redefineix l’experiència urbana. La seguretat deixa de ser un element invisible per convertir-se en una presència tangible, material i ambiental que modela la vida quotidiana.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français