Cada cop que es produeix un gran incendi forestal, la pregunta es repeteix: com pot ser que no ho haguéssim pogut evitar? Les imatges de cels tenyits de vermell, evacuacions massives i barris sencers reduïts a cendres s’han anat normalitzant als informatius. A Califòrnia, Austràlia, el Canadà o el Mediterrani, el foc ja no és percebut com un fenomen excepcional, sinó com una nova constant. Però assumir-ho com una fatalitat és un error. Les eines per reduir dràsticament l’impacte dels grans incendis ja existeixen. El que falta és coordinació.
Els incendis forestals no són només un problema natural. Són el resultat d’una combinació complexa de factors: canvi climàtic, gestió del territori, creixement urbà desordenat, infraestructures vulnerables i sistemes de resposta fragmentats. Milions de persones viuen avui a la interfície urbà-forestal, zones on les cases conviuen amb masses vegetals altament inflamables. Quan el foc arriba, els costos humans, econòmics i ambientals són enormes, fins i tot per a aquells que no perden directament la llar.
Paradoxalment, mai no havíem disposat de tanta tecnologia per fer front a aquest repte. Satèl·lits capaços de detectar ignicions en qüestió de minuts, sensors terrestres que monitoren condicions de risc, models d’intel·ligència artificial que projecten l’evolució del foc en temps real, drons que cartografien vegetació perillosa, xarxes elèctriques intel·ligents que poden desconnectar-se abans que una espurna provoqui una catàstrofe, o nous materials de construcció resistents a les brases. Tot això ja existeix.
Aquestes tecnologies no poden —ni han d’— eliminar el foc del tot. El foc forma part de molts ecosistemes i és essencial per a la seva regeneració. Però sí que poden evitar que un incendi puntual es converteixi en un desastre de grans dimensions. Poden reduir evacuacions, salvar habitatges, protegir infraestructures crítiques i, sobretot, salvar vides.
El problema principal no és tècnic, sinó institucional. El sistema de prevenció i resposta als incendis està profundament fragmentat. Hi intervenen governs locals, regionals i estatals, cossos de bombers amb competències diferents, agències de gestió forestal, companyies elèctriques, asseguradores, centres de recerca, empreses tecnològiques i comunitats locals. Cada actor té els seus pressupostos, normatives, sistemes de dades i processos de compra. El resultat és un ecosistema on innovar és difícil i escalar solucions és encara més complicat.
Moltes iniciatives tecnològiques prometedores es queden en proves pilot. Les agències públiques sovint no poden assumir el risc de comprar tecnologia nova que encara no està plenament validada. Les empreses innovadores no saben a quina porta trucar. Les fundacions financen experiments, però no la implantació a gran escala. I les comunitats amb menys recursos són les que més pateixen aquesta manca de coordinació, quedant encara més exposades.
Altres àmbits de la política pública demostren que això es pot fer millor. En seguretat nacional, energia o aviació, els Estats Units han creat organismes que actuen com a pont entre el sector públic, la recerca i el mercat. Aquests organismes no inventen tecnologia, sinó que identifiquen solucions prometedores, ajuden a provar-les, estableixen estàndards comuns i faciliten que arribin ràpidament als usuaris finals.
El que falta en l’àmbit dels incendis forestals és una estructura similar: una entitat de coordinació amb mandat clar per connectar innovadors, administracions, serveis d’emergència, empreses de serveis bàsics i comunitats. Un actor neutral que pugui detectar tecnologies emergents, promoure la interoperabilitat, ajudar a superar obstacles burocràtics i dirigir inversions cap a la prevenció i la mitigació, no només cap a l’extinció quan el foc ja està descontrolat.
Això no vol dir substituir polítiques essencials com la gestió forestal, les cremes controlades, els codis de construcció o la planificació urbanística. Al contrari: la tecnologia pot fer que totes aquestes mesures siguin més eficients i més justes. Pot oferir millors dades als bombers, alertes més precises a la població i una recuperació més ràpida després del desastre.
Alguns governs ja han començat a moure’s en aquesta direcció. Hi ha estats que han creat oficines específiques d’innovació en incendis o centres d’excel·lència per a noves tècniques de lluita aèria. Però sense una visió coordinada a escala nacional o supranacional, els avenços continuen sent desiguals i insuficients davant la magnitud del repte.
Els grans incendis no són inevitables. Són, en gran mesura, el reflex de decisions col·lectives i de sistemes que no han evolucionat al ritme del risc. Si hem estat capaços de transformar la seguretat aèria, la predicció d’huracans o la preparació davant terratrèmols mitjançant inversió i coordinació, també podem fer-ho amb els incendis forestals. La tecnologia ja hi és. Ara cal voluntat política i capacitat d’organitzar-la.
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français