Recentment, la Casa dels Comuns del Regne Unit (House of Commons), en el marc de les seves activitats de recerca, va publicar Rough Sleepers and antisocial behaviour. El document ens ofereix una breu anàlisi dels usos i abusos de la normativa que porten a una criminalització i victimització del col·lectiu dels sensesostre.
El breu assaig presenta la disjuntiva d’uns col·lectius especialment vulnerables i amb indicadors de victimització altíssims,[1] davant els quals les autoritats han de fer front a un ús de la norma que els victimitza i criminalitza. A la vegada, subratlla la contradicció entre la voluntat de tractar la problemàtica des de les arrels del conflicte[2] i l’ús esbiaixat de la normativa relativa a l’incivisme per tal de trobar una solució ràpida al problema de la gent al carrer.
Aquest abús es veu reflectit en dos àmbits d’acció. En primer lloc, pel que fa a les eines legals disponibles i, tot seguit, per altres mesures de dissuasió sense un marc legal de referència.
Entre les eines legals a disposició de les autoritats, hi trobem les del dret civil i les de caràcter penal. Aquestes darreres s’emmarquen en secció 3a, de la Vagrancy Act 1824, per la qual pidolar es pot sancionar. Les denúncies a partir d’aquesta norma han augmentat els darrers anys, passant d’unes 1.500 el 2006-2007 a situar-se per damunt de les 2.300 el 2015-2016. Fora de l’àmbit penal, hi trobem les eines que es desprenen de l’Anti-social Behaviour, Crime and Policing Act 2014, entre les quals, Civil injuctions, Criminal Behaviour Orders (CBO), Community Protections Notices (CPN), Disperal Powers i Public Spaces Protection Order (PSPO). Totes impliquen aspectes de prohibició d’una acció o possible acció, i aspectes de requeriment per evitar la reincidència. La seva vocació és sancionadora, i dirigida a activitats clarament incíviques i que poden alterar la convivència.[3]
D’altra banda, hi trobem diverses accions menys formals i dissuasives, amb les quals es busca inhibir o incomodar. Entre d’altres, hi ha l’anomenada arquitectura defensiva, on s’utilitza el mobiliari urbà, com ara els bancs segregats o curvilinis, per dificultar l’estada dels sensesostre. Altres mesures menys evidents són la wetting down, és a dir, la neteja amb aigua o productes de neteja d’espais susceptibles de ser ocupats. També la contaminació sonora o simplement el donar indicacions d’abandonar la zona. En aquest sentit, les iniciatives són variades i més utilitzades que les vies formals de denúncia.[4]
Finalment, l’assaig destaca que, malgrat disposar d’un ampli reguitzell de mesures, han demostrat ser poc eficaces. Entre altres conseqüències pernicioses, destaquen un desplaçament de les activitats en el territori, així com un canvi cap a determinades activitats il·lícites, en què es passa de pidolar a cometre delictes menors de furt o robatori.[5]
[1] L’informe ens indica que els sensesostre tenen fins a disset vegades més probabilitats de ser víctimes de violència que la mitjana.
[2] El sector del voluntariat va celebrar l’actualització que va fer el Home Office el setembre passat de la guia per a l’ús de la normativa en l’àmbit dels comportaments incívics. A la vegada, el govern britànic també ha activat diversos mecanismes per evitar caure en la indigència o ajudar a sortir-ne. D’una banda, la Homelessness Reduction Act del 2018 (tot i les fortes crítiques) i, de l’altra, més inversió pública en sistemes com el Housing First. S’espera invertir més de mil milions de lliures (uns mil cent-trenta milions d’euros) en aquest àmbit fins al 2020.
[3] Un estudi dut a terme per l’entitat britànica Crisis indica que un 36% dels municipis estan utilitzant els poders legals i de dissuasió davant els sensesostre.
[4] Un 73% dels sensesostre han experimentat alguna mesura sancionadora o de dissuasió. D’aquestes mesures, un 70% eren informals.
[5] Joseph Rowntree Foundation. The impact of enforcement on street users in England. 2007
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français
L’informe fa palesa la vulnerabilitat de les persones grans i l’impacte de la crisi econòmica. Per exemple, es destaca que el 61,3% de les persones de més de 65 anys a Catalunya tenen dificultats per afrontar les despeses mensuals bàsiques, com l’alimentació o les condicions mínimes de l’habitatge (una temperatura adequada a la llar). Aquesta situació s’agreuja en el cas de les dones, perquè són les que presenten un grau més alt de pobresa i solitud. En concret, el 22,4% de les persones grans viuen soles i un 75,5% d’aquestes són dones.