Les ciutats dels Estats Units han anat establint els anomenats “centres de control a distància”, amb les sigles en anglès RTCC (Remote Tap Changer Control Panel), que, segons la policia, protegeixen els drets de les persones innocents, però, per contra, els crítics amb aquest sistema adverteixen dels excessos d’aquest tipus de vigilància.
El mes de juny passat va aparèixer publicat a la pàgina web wired.com un reportatge signat per l’investigador Zac Larkham, que explicava que a la dècada de 1990, Londres va construir l’anomenat “anell d’acer” amb una xarxa de barreres de formigó, punts de control i milers de càmeres de vídeo que envoltaven la ciutat, a causa dels bombardejos de l’exèrcit republicà irlandès. La idea era controlar tothom que entrava i sortia de la milla quadrada, el que es va acabar anomenant “urbanisme fortalesa”.
Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, els urbanistes que buscaven defensar Nova York del terrorisme van recórrer a l’experiència de Londres i a l’urbanisme de la fortalesa per inspirar-se. Els anomenats “centres de fusió”, on les policies nord-americanes comparteixen intel·ligència a nivell federal per analitzar-la i construir una imatge més àmplia de la delinqüència, feia uns quants anys que existien. Però els funcionaris van començar a preguntar-se què passaria si poguessin fer localitzacions geogràfiques des d’aquests centres de fusió, què passaria si les forces de l’ordre locals poguessin analitzar i reunir dades d’intel·ligència d’una ciutat.
El 2005 van respondre amb l’anomenat “primer centre de delinqüència en temps real”, una xarxa extensa de CCTV i lectors automàtics de matrícules (ALPR) connectat a un nucli central a la seu del Departament de Policia de Nova York, que va costar més d’onze milions de dòlars. Des de llavors, des de Miami fins a Seattle, els RTCC s’han anat expandint per tots els Estats Units. L’Atles de vigilància, un projecte de l’entitat sense ànim de lucre de drets digitals Electronic Frontier Foundation (EFF), que supervisa la tecnologia de vigilància policial, ha comptabilitzat 123 RTCC a tot el país, i aquest nombre va en augment.
Cada RTCC és lleugerament diferent, però la seva funció és la mateixa: recopilar dades de vigilància a tota una ciutat i utilitzar-les per crear una imatge en directe del crim a la ciutat. Els departaments de policia tenen a la seva disposició una gran varietat de tecnologies que van des de CCTV, sensors de trets i monitorització de xarxes socials fins a drons i càmeres corporals. En molts casos, les imatges que recullen els sistemes policials s’executen mitjançant la tecnologia de reconeixement facial i les dades recopilades sovint s’utilitzen en la policia predictiva.
Tanmateix, la majoria d’evidències sobre l’eficàcia dels RTCC són anecdòtiques i existeix una manca efectiva d’estudis sobre l’eficàcia real d’aquest sistema. A Detroit, un estudi de l’Institut Nacional de Justícia va concloure que el Projecte Green Light, on el Departament de Policia de Detroit va establir càmeres en més de 550 ubicacions, incloses escoles, esglésies, empreses privades i centres de salut, va ajudar a disminuir la violència contra la propietat en alguns casos o zones, però no va contribuir a prevenir delictes violents i altres tipus de delictes. Amb tot, els departaments de policia argumenten que els RTCC són positius per a la seva feina.
Poca gent sap que existeixen els RTCC, i molt menys l’abast de la vigilància que comporten, de manera que aquests centres de control que es van estenent poden rebre poc escrutini públic i sovint funcionen sense gaire supervisió. Fa temps que des de diversos sectors hi ha preocupació sobre com aquestes tecnologies de vigilància podrien afectar la Primera i la Quarta Esmenes.
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français