Tots els països aboquen molts esforços per entendre les tendències i patrons de l’activitat delictiva. La principal font d’informació sobre violències i delictes en què es basen les polítiques públiques de seguretat prové de les denúncies dels ciutadans. Però a l’Argentina hi ha una gran preocupació sobre la fiabilitat d’aquestes estadístiques.
Això és a causa que només una petita part dels delictes comesos són coneguts i registrats per les autoritats. I és que és sabut que, per diferents motius, no tots els delictes queden registrats en les estadístiques criminals.
Coneixem com a “xifra negra” del delicte tots aquells delictes comesos però que per diversos motius no són registrats per les autoritats. Per tant, les autoritats estan lluny de conèixer la fotografia completa de l’activitat delictiva. I aquest problema és particularment greu en països amb nivells inferiors de desenvolupament, ja que presenten les taxes més baixes de denúncia.
Si bé existeix una xifra negra associada a cada tipus de delicte i a cada context, es pot afirmar que una mitjana de gairebé el 70% dels delictes no es denuncien. Aquesta xifra pot arribar al 90% per a certs tipus de delictes, com serien aquells d’alta prevalença com ara els delictes menors contra la propietat, els de violència de gènere, violència domèstica i els relacionats amb la corrupció i el narcotràfic.
A l’Argentina no es denuncia el 62,6% dels delictes. Això té profundes implicacions en el disseny de les polítiques públiques orientades a la prevenció i el control del delicte. D’aquí la importància que pren la realització d’enquestes de victimització.
Si s’analitzen les taxes de no denúncia per tipus de delicte, s’observa amb claredat una forta associació entre el tipus de delicte i el nivell de xifra negra. Mentre que en els casos de robatori de vehicles la xifra negra és inferior al 20%, la resta de delictes té una xifra negra superior al 50%.
Els motius per fer una denúncia es relacionen amb l’expectativa que el delinqüent sigui castigat, la reparació del dany o la recuperació dels béns sostrets.
La principal raó per la qual les persones no denuncien és la desconfiança en les autoritats respecte a la seva capacitat per resoldre el problema (34,6%), perquè prefereixen resoldre aquest problema pel seu compte (24,6%), perquè atribueixen poca importància a allò que ha passat (20,5%), per la manca de proves (14,7%) i pel temor a represàlies o la vergonya (5,5%). Hi ha un 6,4% de les persones consultades que diu que no ha denunciat per desconeixement o dificultat per fer la denúncia.
Si es tenen en compte aquestes motivacions, es comprèn que les víctimes per sostracció de béns d’alt valor econòmic –com els vehicles– tenen més predisposició a generar accions formals per restituir o recuperar el bé sostret. A més, en cas de disposar d’assegurança, la denúncia és un requisit formal per recuperar el bé sostret.
Les víctimes dels delictes considerats menys greus o amb menys probabilitats de reparació del dany –furt personal–, o que per diferents motius generalment no són reportats a l’autoritat –amenaces, suborn, ofenses sexuals, etc.–, tenen menys predisposició a denunciar el delicte.
Menys de la meitat (46,6%) de les persones que presenten la denúncia estan satisfetes o molt satisfetes amb la manera en què l’autoritat competent la va gestionar.
http://www.seguridadciudadana.org.ar/
_____
Esta entrada en español / This post in English / Post en français