El passat mes de febrer el Transnational Institute i els acadèmics Arun Kundnani i Ben Hayes van publicar l’informe The globalisation of Countering Violent Extremism policies. Undermining human rights, instrumentalising civil society. El document fa un repàs de quines han estat les polítiques associades a la lluita contra l’extremisme violent (Countering Violent Extemism – CVE) i les seves conseqüències en l’àmbit del respecte dels drets fonamentals i el rendiment de comptes.

Les polítiques CVE pretenen ser una aproximació més progressista, holística i preventiva en contraposició a la naturalesa reactiva de l’anomenada guerra contra el terrorisme. Els primers a implantar-les van ser els Països Baixos i el Regne Unit (a mitjans de la dècada anterior), i posteriorment es van estendre a altres països europeus, als EUA i a institucions supranacionals com la Unió Europea i l’ONU.

Malgrat tot, els autors de l’informe consideren que els plantejaments de les CVE tenen diversos elements que generen controvèrsia. Tot i tenir una vocació holística i de cercar els factors subjacents a la violència radical, els promotors d’aquestes polítiques han apuntat com a causa principal la difusió d’una ideologia extremista com a factor detonant de la radicalització. Això fa que, tot i tenir un àmbit d’acció[1] amplíssim, es focalitzi especialment a controlar i erradicar la difusió del missatge, així com  a fer un esforç per modelar-lo.

Segons els autors, doncs, aquesta aproximació pot dur a una expansió de polítiques de vigilància i a un excés de zel que comporti censura a internet o a una criminalització de diferents col·lectius per una simple qüestió ideològica. A la vegada, tenint en compte que les CVE fan un gran esforç per involucrar diferents actors públics i privats, resulta gairebé impossible que els agents de la societat civil que treballen en aquest àmbit, però amb perspectives diferents, es distingeixin de les campanyes governamentals. I, finalment, les iniciatives CVE es duen a terme des d’àmbits públics d’execució de polítiques públiques, però lluny del control de les càmeres legislatives, de manera que deriven cap a un afebliment dels controls democràtics i de rendiment de comptes.[2]

En definitiva, els autors assenyalen el perill que la voluntat d’arribar a tots els àmbits socials per prevenir el radicalisme violent esdevingui finalment una eina d’enginyeria social i d’estigmatització si els elements de control democràtic i rendiment de comptes no es posen en pràctica.[3]

[1] Entre els tipus d’accions de les CVE hi trobem activitats de participació i divulgació, foment de capacitats i ajuda al desenvolupament, educació i formació, campanyes publicitàries i de relacions públiques i col·laboracions entre organismes policials i no policials.

[2] Els autors proposen diversos exemples, entre els quals, en l’àmbit de la Unió Europea, el Radicalisation Awareness Network (RAN) que, segons l’estudi, no sotmet la seva activitat a un control democràtic rellevant i manté de manera opaca la seva extensa xarxa d’afiliació.

[3] Els autors proposen fins a dotze punts per valorar si una política CVE s’ajusta als criteris democràtics i de drets fonamentals. En destacaríem una aproximació basada en el respecte als drets fonamentals, així com d’igualtat de gènere i de drets dels menors; un control democràtic i judicial; evitar tenir com a objectiu un sol col·lectiu racial o religiós que pugui incórrer en discriminació; evitar a la vegada intrusions en la privacitat o accions de censura i, finalment, no desbaratar els esforços de la societat civil en aquest camp.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français