Després de més de quinze anys d’haver contrastat la necessitat d’aprovar una normativa en matèria de seguretat ciutadana, el 20 de febrer passat es va aprovar el Decret llei núm.14, de disposicions urgents en matèria de seguretat ciutadana. La nova regulació és d’aplicació a tot el país; de fet, s’aprova com un instrument de cooperació entre l’Estat, les regions i l’àmbit local. Sembla organitzar una mena de governança de la seguretat ciutadana per assegurar la qual els diferents nivells territorials han de dur a terme acords de cooperació en aquest àmbit. Parteix d’un concepte de “seguretat ciutadana” considerablement ampli, que es fa ressò de les aportacions de la literatura més moderna en la matèria, que insisteix en la transversalitat de la seguretat.

El text legal defineix la seguretat urbana com un bé públic al qual pertanyen la convivència i el decòrum a les ciutats (art. 4). Per tal de mantenir aquest bé, caldrà dur a terme intervencions de requalificació dels espais degradats, eliminar factors de marginalitat i d’exclusió social, prevenir la delinqüència, i promoure la cohesió social i el respecte a la legalitat. L’Estat, les regions i els municipis han de col·laborar en aquest tipus d’intervencions en funció de les seves competències.

Després d’aquesta definició, revolucionària en l’àmbit legal,[1] la majoria de mesures incloses al text, tal com assenyalen algunes veus crítiques,[2] són les tradicionals, de caire sancionador o de prevenció situacional. Per exemple, s’incrementa el poder dels alcaldes per limitar l’horari de venda de begudes alcohòliques (art. 8) o decretar l’allunyament de les estructures ferroviàries, aeroportuàries, marítimes o de transport públic a aquelles persones que pertorben o impedeixen l’ús lliure d’aquests espais a la resta de ciutadans (art. 9). Aquesta mesura sembla haver estat importada de la normativa esportiva, que ja preveia la possibilitat d’impedir l’accés als estadis a persones que s’hi haguessin comportat de manera violenta.

En cas de reincidència en aquestes conductes, el questor, l’autoritat provincial de seguretat pública a Itàlia, pot decretar una prohibició d’entrada en aquests espais per un mínim d’un any i un màxim de cinc.

El text també preveu la possibilitat de prohibir fer certes activitats professionals a persones condemnades per determinats tipus de delicte, com per exemple el tràfic d’estupefaents. La prohibició pot incloure la interdicció d’entrada a llocs relacionats amb aquestes activitats i d’aparcar als voltants (art. 13).

També s’hi inclouen potestats específiques per als prefectes, representants de l’Estat a la província, que poden donar prioritat al desallotjament d’immobles ocupats en cas que creguin que l’ocupació posa en perill la seguretat ciutadana. En aquest cas, poden requerir la presència efectiva de la policia per assegurar el desnonament (art.11).

Tot apunta que el Decret llei serà convalidat properament pel Parlament (possiblement quan es publiqui aquest apunt ja s’haurà aprovat), perquè una altra cosa podria implicar la caiguda del Govern, tenint en compte la complicada situació política actual a Itàlia. Caldrà veure si l’oposició demana el compromís de fer-hi modificacions en el futur o no.

[1] No així en l’àmbit reglamentari, ja que l’exministre Maroni ja l’havia definit de manera similar al Decret de 5 d’agost de 2008, pràctica qüestionada pel Tribunal Constitucional.

[2] Veg., per exemple, el breu article de Gian Guido Nobili a la revista Il Mulino.

_____

Esta entrada en español / This post in English / Post en français